(clicant sobre els quadres els podeu ampliar per llegir-los millor !)
Probablement hi ha resultats forts: canvi d'alcalde, entrada de PxC amb 3 regidors, sortida d'ERC ...
Però en aquesta nota vull recollir dades comparatives generals, i fer una petita anàlisi per sobre del teatre de les llistes. Vull mirar d'intuir les tendències de fons, i ho faig comparant un període llarg: des de 2003, temps d'esperança, fins ara, el 2011, temps de decepció, d'indignació.
La metodologia utilitzada consisteix en agrupar totes les dades en 4 grups bàsics:
- els que passen o no veuen clara cap opció: indiferents, indignats, escèptics, desesperançats ...
- els que opten per solucions colectives, solidàries, conjuntes, cooperatives ...
- els que pensen en opcions privades, particulars, en la llibertat de cadascú d'espavilar-se i ser competitiu ...
- i els que semblen atemorits, que es senten indefensos, que es veuen maltractats, i que busquen algú que els hi resolgui ràpid i fàcil el seu problema ...
Les dades diuen que, el 2003:
- 3 de cada 10 electors, decidien opcions colectives,
- 2 de cada 10, ho feien per opcions privades,
- 4 de cada 10 passaven o no sabien què votar
- i menys de mig ciutadà de cada 10 que votava opcions populistes ...
I, en canvi, ara, el 2011:
- 11 de cada 34 ciutadans, sobre 100, que votaven per opcions colectives, ho ha deixat de fer-ho, és a dir, 1 de cada 3 s'ha desanimat, i ja només són 2 de cada 10 els qui confien en solucions solidàries;
- només 1 de cada 23 ha deixat de confiar en les opcions privades, particulars, competitives, i continuen essent 2 de cada 10 ( 2,3 el 2003 i 2,2 el 2011), els qui prenen aquesta opció;
- 1 de cada 10 ( un 9%, la gran majoria dels qui buscaven opcions colectives), ara passa, desconfia, o li és indiferent qui mani, i ja són 5 de cada 10 ciutadans, la meitat dels electors !
- menys d'un de cada 10 electors, 3 de cada 100, opta per passar a confiar en opcions populistes, i aquest grup ja representa un 6% del total de ciutadans.
Només 4 de cada 10 confia en opcions polítiques tradicionals ...
Què ha passat en altres ciutats ?
A Badalona, on el PP ha fet una campanya extraordinàriament populista i demagògica, els descontents l'han votat ... i els populistes (PxC) han tret resultats insignificants.
Malgrat les tendències explicades pel context general, en ciutats concretes i grans, els resultats han estat diferents. Lleida sobretot, però també Sabadell, Granollers, ... Perquè ?
No és tan un problema de les polítiques concretes, que també, com de la manera d'explicar els problemes, de plantejar les solucions i de liderar els processos: pedagogia, competència, autoritat, credibilitat, confiança ...
Ferrán Requejo acaba un article a La Vanguardia d'avui dient que:
En todo caso, los acampados, a pesar de ser muchos, comparados con los votantes son pocos, incluso poquísimos. Pero no todos los indignados están acampados. Esto es lo que deberían interiorizar los políticos. Los indignados no son la suma de los acampados, los votantes en blanco o nulo y los abstencionistas. Son muchos más. Muchos que votan, desde hace tiempo, al mal menor, tapándose la nariz y a regañadientes. Los indignados son tantos que si formaran un partido arrasarían. Antes que ello se produzca –y no hagamos bromas, la historia del siglo XX, en Alemania y en Italia, debe ser una permanente lección– la clase política española debe rectificar ...
Però en aquesta nota vull recollir dades comparatives generals, i fer una petita anàlisi per sobre del teatre de les llistes. Vull mirar d'intuir les tendències de fons, i ho faig comparant un període llarg: des de 2003, temps d'esperança, fins ara, el 2011, temps de decepció, d'indignació.
La metodologia utilitzada consisteix en agrupar totes les dades en 4 grups bàsics:
- els que passen o no veuen clara cap opció: indiferents, indignats, escèptics, desesperançats ...
- els que opten per solucions colectives, solidàries, conjuntes, cooperatives ...
- els que pensen en opcions privades, particulars, en la llibertat de cadascú d'espavilar-se i ser competitiu ...
- i els que semblen atemorits, que es senten indefensos, que es veuen maltractats, i que busquen algú que els hi resolgui ràpid i fàcil el seu problema ...
Les dades diuen que, el 2003:
- 3 de cada 10 electors, decidien opcions colectives,
- 2 de cada 10, ho feien per opcions privades,
- 4 de cada 10 passaven o no sabien què votar
- i menys de mig ciutadà de cada 10 que votava opcions populistes ...
I, en canvi, ara, el 2011:
- 11 de cada 34 ciutadans, sobre 100, que votaven per opcions colectives, ho ha deixat de fer-ho, és a dir, 1 de cada 3 s'ha desanimat, i ja només són 2 de cada 10 els qui confien en solucions solidàries;
- només 1 de cada 23 ha deixat de confiar en les opcions privades, particulars, competitives, i continuen essent 2 de cada 10 ( 2,3 el 2003 i 2,2 el 2011), els qui prenen aquesta opció;
- 1 de cada 10 ( un 9%, la gran majoria dels qui buscaven opcions colectives), ara passa, desconfia, o li és indiferent qui mani, i ja són 5 de cada 10 ciutadans, la meitat dels electors !
- menys d'un de cada 10 electors, 3 de cada 100, opta per passar a confiar en opcions populistes, i aquest grup ja representa un 6% del total de ciutadans.
Només 4 de cada 10 confia en opcions polítiques tradicionals ...
Què ha passat en altres ciutats ?
A Badalona, on el PP ha fet una campanya extraordinàriament populista i demagògica, els descontents l'han votat ... i els populistes (PxC) han tret resultats insignificants.
Malgrat les tendències explicades pel context general, en ciutats concretes i grans, els resultats han estat diferents. Lleida sobretot, però també Sabadell, Granollers, ... Perquè ?
No és tan un problema de les polítiques concretes, que també, com de la manera d'explicar els problemes, de plantejar les solucions i de liderar els processos: pedagogia, competència, autoritat, credibilitat, confiança ...
Ferrán Requejo acaba un article a La Vanguardia d'avui dient que:
En todo caso, los acampados, a pesar de ser muchos, comparados con los votantes son pocos, incluso poquísimos. Pero no todos los indignados están acampados. Esto es lo que deberían interiorizar los políticos. Los indignados no son la suma de los acampados, los votantes en blanco o nulo y los abstencionistas. Son muchos más. Muchos que votan, desde hace tiempo, al mal menor, tapándose la nariz y a regañadientes. Los indignados son tantos que si formaran un partido arrasarían. Antes que ello se produzca –y no hagamos bromas, la historia del siglo XX, en Alemania y en Italia, debe ser una permanente lección– la clase política española debe rectificar ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada