Un jove bon amic m'envia un mail explicant el sentit del seu vot, per opcions independentistes.
Em diu que pot ser que s’equivoqui, que la seva decisió sigui errònia, que en sap molt poc, però diu que té la convicció que "només sent independents podrem afrontar sense traves les necessitats del meu país ..." Dins seu " bull la indignació davant el maltracte i la injustícia", diu que "mai ha estat home de radicalismes, sinó tot el contrari, però que ara toca plantar-se i dir prou".
M'ha agradat el seu gest valent i clar.
A canvi, he aprofitat per escriure i enviar-li el meu sentiment:
Vist tal com ens tracten des d'Espanya, jo també sento ganes enormes d'esdevenir independent.
No sé massa de qui, però sí: voldria dependre lliurament, només, de les meves opcions ...
Jo continuo tenint esperit autogestionari, i considero que cal construir mecanismes de coordinació, de concertació i de cooperació . L'exemple europeu és molt ilustrador. Espanya seria diferent si resultés d'un procés lliure, voluntari i obert d'associació. Les proclames federals em semblen, ara per ara, a la pràctica, interessants, però d'un idealisme infantil preocupant. I la majoria dels qui ens volen portar a la independència, es mostren incapaços de sumar quatre voluntats.
La força per canviar (no ens regalen mai rés ...) ha de venir del convenciment i de la unió estratègica de àmplies majories. Els resultats vindran d'una estratègia coherent, de la inteligència tàctica, no del voluntarisme gesticulador.
Jo volia votar en blanc: votar per exercir el meu petit dret de triar una papereta cada 4 anys, però fer-ho en blanc per mostrar la meva frustració davant la nostra casta política, davant les maneres cada cop més perverses i pernicioses del circ politiquero.
He intentat actuar sempre des d'una perspectiva socialista, és a dir, des de la convicció de què hem de treballar, de militar, tots per tots ! Malauradament, als partits d'esquerres, n'hi ha massa que treballen per ells, malgrat vendre que ho fan pels altres, i han acabat semblant una penya de socis pels càrrecs ... i desenvolupant polítiques caritatives de promoció clientelar.
Jo estic per la promoció de l'autonomia personal responsable, per un humanisme actiu, implicat, cooperatiu ... i per anar cap a models econòmics radicalment diferents de l'actual, on el motor no sigui la cobdícia individual sinó el benestar i benviure de tothom. On la felicitat no resulti de consumir, sinó de contribuir amb els altres a resoldre les nostres problemàtiques. I per això calen polítiques rigoroses, obertes, pedagògiques, conscienciadores, participatives: ciutadans i no només votants. Persones, no només clients.
He llegit algun article que defensa la dignitat i fins i tot l'eficàcia del vot en blanc. Antoni Puigverd deia a La Vanguardia, per exemple, que "cansados del griterío de la ciudad, hartos del mal uso de las palabras, callan e imaginan que la democracia es como un árbol enfermo: abonan la democracia con un silencio severo esperando que algún día - esta vez tampoco - vuelva a dar frutos ..." [link] Ell votarà, diu, "a pesar de los pesares", ... "aunque sea para no ceder a la amargura: no quiero creer que la caricatura catalana es irreversible, no quiero creer que el mal de nuestra democracia es incurable ..." [link]
Gregorio Moran, el intempestivo dels dissabtes, adverteix que "... el derecho a la ciudadanía lo concede el pago de impuestos. Quien paga adopta la condición de ciudadano de pleno derecho ... las próximas elecciones del 28 de noviembre las interpreto como una fiesta que se ha montado la clase política catalana para perpetuarse a sí misma. Si tuviera alguna confianza en este sistema votaría en blanco, pero como creo que les da absolutamente igual, no iré a votar. Nunca me han gustado las fiestas, y menos las que pago y no disfruto. Lo de menos es que me hayan invitado. El servicio, que lo pongan ellos." [link]
Però, finalment, em sembla que jo sí que hi aniré, que votaré a una persona concreta que m'ha inspirat confiança, que m'ha semblat que té un tarannà, unes ganes i unes conviccions semblant a les meves. Potser em mullaré doncs, i votaré a una persona progressista socialista que m'ha semblat la més creïble en les entrevistes del Xavier Bosch a l'Àgora. Amb totes les seves contradiccions, però que sembla la més digna i conseqüent amb el què pensa ... malgrat que, l'Antoni Puigverd (altre cop, a La Vanguardia d'avui divendres), l'acusi de no dubtar de les seves polítiques. Jo dubto que no dubti. Em sembla tossudament convençut de que cal buscar, esperançadament, alternatives inconformistes.
Hi acabaré de pensar demà ...
Li he agraït al meu amic el seu gest per incitar-me a compartir reflexions.
Em diu que pot ser que s’equivoqui, que la seva decisió sigui errònia, que en sap molt poc, però diu que té la convicció que "només sent independents podrem afrontar sense traves les necessitats del meu país ..." Dins seu " bull la indignació davant el maltracte i la injustícia", diu que "mai ha estat home de radicalismes, sinó tot el contrari, però que ara toca plantar-se i dir prou".
M'ha agradat el seu gest valent i clar.
A canvi, he aprofitat per escriure i enviar-li el meu sentiment:
Vist tal com ens tracten des d'Espanya, jo també sento ganes enormes d'esdevenir independent.
No sé massa de qui, però sí: voldria dependre lliurament, només, de les meves opcions ...
Jo continuo tenint esperit autogestionari, i considero que cal construir mecanismes de coordinació, de concertació i de cooperació . L'exemple europeu és molt ilustrador. Espanya seria diferent si resultés d'un procés lliure, voluntari i obert d'associació. Les proclames federals em semblen, ara per ara, a la pràctica, interessants, però d'un idealisme infantil preocupant. I la majoria dels qui ens volen portar a la independència, es mostren incapaços de sumar quatre voluntats.
La força per canviar (no ens regalen mai rés ...) ha de venir del convenciment i de la unió estratègica de àmplies majories. Els resultats vindran d'una estratègia coherent, de la inteligència tàctica, no del voluntarisme gesticulador.
Jo volia votar en blanc: votar per exercir el meu petit dret de triar una papereta cada 4 anys, però fer-ho en blanc per mostrar la meva frustració davant la nostra casta política, davant les maneres cada cop més perverses i pernicioses del circ politiquero.
He intentat actuar sempre des d'una perspectiva socialista, és a dir, des de la convicció de què hem de treballar, de militar, tots per tots ! Malauradament, als partits d'esquerres, n'hi ha massa que treballen per ells, malgrat vendre que ho fan pels altres, i han acabat semblant una penya de socis pels càrrecs ... i desenvolupant polítiques caritatives de promoció clientelar.
Jo estic per la promoció de l'autonomia personal responsable, per un humanisme actiu, implicat, cooperatiu ... i per anar cap a models econòmics radicalment diferents de l'actual, on el motor no sigui la cobdícia individual sinó el benestar i benviure de tothom. On la felicitat no resulti de consumir, sinó de contribuir amb els altres a resoldre les nostres problemàtiques. I per això calen polítiques rigoroses, obertes, pedagògiques, conscienciadores, participatives: ciutadans i no només votants. Persones, no només clients.
He llegit algun article que defensa la dignitat i fins i tot l'eficàcia del vot en blanc. Antoni Puigverd deia a La Vanguardia, per exemple, que "cansados del griterío de la ciudad, hartos del mal uso de las palabras, callan e imaginan que la democracia es como un árbol enfermo: abonan la democracia con un silencio severo esperando que algún día - esta vez tampoco - vuelva a dar frutos ..." [link] Ell votarà, diu, "a pesar de los pesares", ... "aunque sea para no ceder a la amargura: no quiero creer que la caricatura catalana es irreversible, no quiero creer que el mal de nuestra democracia es incurable ..." [link]
Gregorio Moran, el intempestivo dels dissabtes, adverteix que "... el derecho a la ciudadanía lo concede el pago de impuestos. Quien paga adopta la condición de ciudadano de pleno derecho ... las próximas elecciones del 28 de noviembre las interpreto como una fiesta que se ha montado la clase política catalana para perpetuarse a sí misma. Si tuviera alguna confianza en este sistema votaría en blanco, pero como creo que les da absolutamente igual, no iré a votar. Nunca me han gustado las fiestas, y menos las que pago y no disfruto. Lo de menos es que me hayan invitado. El servicio, que lo pongan ellos." [link]
Però, finalment, em sembla que jo sí que hi aniré, que votaré a una persona concreta que m'ha inspirat confiança, que m'ha semblat que té un tarannà, unes ganes i unes conviccions semblant a les meves. Potser em mullaré doncs, i votaré a una persona progressista socialista que m'ha semblat la més creïble en les entrevistes del Xavier Bosch a l'Àgora. Amb totes les seves contradiccions, però que sembla la més digna i conseqüent amb el què pensa ... malgrat que, l'Antoni Puigverd (altre cop, a La Vanguardia d'avui divendres), l'acusi de no dubtar de les seves polítiques. Jo dubto que no dubti. Em sembla tossudament convençut de que cal buscar, esperançadament, alternatives inconformistes.
Hi acabaré de pensar demà ...
Li he agraït al meu amic el seu gest per incitar-me a compartir reflexions.
1 comentari:
No se si ho coneixes, per que els medis els han ignorat, però potser t'interessa coneixer la proposta dels Pirates de Catalunya (http://pirata.cat)
Publica un comentari a l'entrada