Penjo aquest article de Josep Ramoneda a El País de dimarts 12.
Potser no diu coses noves, però les diu totes juntes, ben articulades, de manera clara i comprensible.
Potser no diu coses noves, però les diu totes juntes, ben articulades, de manera clara i comprensible.
(cliqueu per ampliar i llegir millor !)
En uns moments en què els populismes, els individualismes, les desconfiances i desafeccions pugen i pugen, la no-política, el pragmatisme sense projecte poden ser dramàtics ...
Ara més que mai la gent necessita paraules, explicacions, la gent necessita comprendre les dificultats, entendre les opcions possibles, assumir conscientment les responsabilitats, veure el sentit dels esforços ... la gent necessita un "relat", diu el Ramoneda. Un "relat" que hauria de resultar d'una valors clars, d'uns objectius explicitats, d'una estratègia coherent, en funció de les necessitats, de les problemàtiques, dels recursos. Tot ben argumentat de manera el més pedagògica possible.
Però els socialistes prediquen fe, fe i no paraules. Fe en el líder (com a Corea del Nord ...), esperança (que tot vagi millor, que la crisi amaini), i adopten polítiques de caritat social per contentar els feligresos ...
La fe en el líder ve motivada per que és el líder qui decideix les llistes, i per tant, les feines, els llocs de treball, les oportunitats ... els xollos. Cal alabar el líder, mostrar-li adhesió, respectar-lo, mimar-lo ... Els qui pensen (massa), els qui pregunten, els qui raonen, més aviat molesten i són marginats. Cal seguir creient ...
L'esperança s'explica perquè no hi ha massa capacitat i ni competències per imaginar estratègies concertades, operatives, efectives, per millorar les coses. Com l'ambient és propici a no pensar, a no proposar canvis ni innovacions que podrien trastocar equilibris, influències, posicions, jerarquies, el millor és ser pragmàtic i esperar que no ens passi rés, que (com passa amb els temporals), escampi aviat i surti el sol ...
La caritat, que ben entesa comença per ells mateixos i després, pels fidels. Cal repartir beneficis, organitzar serveis, fer donacions. Però cal recordar, sempre, que tot el que "donen", tot el què fan, surt dels qui han pagat, abans, religiosament (?), els seus impostos ...
Ara més que mai la gent necessita paraules, explicacions, la gent necessita comprendre les dificultats, entendre les opcions possibles, assumir conscientment les responsabilitats, veure el sentit dels esforços ... la gent necessita un "relat", diu el Ramoneda. Un "relat" que hauria de resultar d'una valors clars, d'uns objectius explicitats, d'una estratègia coherent, en funció de les necessitats, de les problemàtiques, dels recursos. Tot ben argumentat de manera el més pedagògica possible.
Però els socialistes prediquen fe, fe i no paraules. Fe en el líder (com a Corea del Nord ...), esperança (que tot vagi millor, que la crisi amaini), i adopten polítiques de caritat social per contentar els feligresos ...
La fe en el líder ve motivada per que és el líder qui decideix les llistes, i per tant, les feines, els llocs de treball, les oportunitats ... els xollos. Cal alabar el líder, mostrar-li adhesió, respectar-lo, mimar-lo ... Els qui pensen (massa), els qui pregunten, els qui raonen, més aviat molesten i són marginats. Cal seguir creient ...
L'esperança s'explica perquè no hi ha massa capacitat i ni competències per imaginar estratègies concertades, operatives, efectives, per millorar les coses. Com l'ambient és propici a no pensar, a no proposar canvis ni innovacions que podrien trastocar equilibris, influències, posicions, jerarquies, el millor és ser pragmàtic i esperar que no ens passi rés, que (com passa amb els temporals), escampi aviat i surti el sol ...
La caritat, que ben entesa comença per ells mateixos i després, pels fidels. Cal repartir beneficis, organitzar serveis, fer donacions. Però cal recordar, sempre, que tot el que "donen", tot el què fan, surt dels qui han pagat, abans, religiosament (?), els seus impostos ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada