Una amiga molt amiga ens envia una "nadala" parlant dels solsticis, aprofitant un simpàtic article de Remei Margarit a La Vanguardia del dissabte 19.
Inundat, aclaparat com em sento de nensjesusos, santsjoseps i maries, de misteris i fets ancestrals, aquesta referència als ritus arcaics mirant el sol m'han desvetllat la imaginació.
I potser ja tinc preparada la "felicitació" pel proper solstici, quan s'acabi aquest 2010:
Més seriosament, l'article m'ha recordat un cop més la tenaç i sistemàtica apropiació de l'església catòlica de les inquietuds i angoixes dels humans. Davant dels molts fenòmens naturals que els homes hem anat descobrint amb curiositat i innocència, l'església ha intentat presentar-los com a misteris divins, com a resultant d'alguna aventura de la seva tropa de personatges.
Davant els esforços dels humans per conèixer, per comprendre, per lligar caps, per relligar sabers, l'església ha intentat gairebé sempre desanimar les recerques considerant que la ciència té límits i que mai aconseguirem entendre els "designis" del seu "senyor" déu totpoderós ...
Davant de l'interès general de la ciència, que com més coneix, més veu que creix el què queda per conèixer, l'església prefereix tenir tranquil i sumís el seu ramat. No fos cas que, pensant, qüestionés el sentit de tants segles d'hipocresia. Sota la bandera de l'amor i de la pau, els funcionaris intermediaris de déu, diuen, han fet i desfet per viure "del cuento". Contra la racionalitat progresista i alliberadora, fe conservadora. Sobretot, mantenir el seu mercat de fidels.
Però no cal fer-ne un debat sobre tradicions, sobre l'estètica del pessebre i els seus cants.
Es tracta de tenir una perspectiva, de saber cap a on volem anar, plegats.
A mi em preocupa el futur de la nostra espècie. Davant dels problemes cada cop més complexos, sovint inextricables, davant la confrontació globalitzada d'interessos, em sembla absolutament necessari treballar per promoure homes conscients, competents i capaços, informats i formats, autònoms i responsables, no manipulables, que puguin entendre i comprendre les arrels dels problemes, que puguin assumir estratègies que permetin de superar velles pràctiques competitives i vells valors egoistes insolidaris.
Mantenir visions màgiques de la realitat i supersticions caduques ens hi ajuda ? ... no, pas du tout !
Cal inventar noves tradicions, cal organitzar plegats activitats periòdiques per reconfortar-nos en la recerca, difícil, de maneres més solidàries de viure i de conviure.
La Marató és un petit exemple d'una bona nova tradició: molts contribuïm en benefici de tots.
Les llagrimetes de Sant Llorenç, també petit exemple, no. L'estiu vaig penjar una nota al respecte ...
Celebrem, festegem tots junts els esforços, els avenços, grans i petits, de la nostra espècie !
Inundat, aclaparat com em sento de nensjesusos, santsjoseps i maries, de misteris i fets ancestrals, aquesta referència als ritus arcaics mirant el sol m'han desvetllat la imaginació.
I potser ja tinc preparada la "felicitació" pel proper solstici, quan s'acabi aquest 2010:
Més seriosament, l'article m'ha recordat un cop més la tenaç i sistemàtica apropiació de l'església catòlica de les inquietuds i angoixes dels humans. Davant dels molts fenòmens naturals que els homes hem anat descobrint amb curiositat i innocència, l'església ha intentat presentar-los com a misteris divins, com a resultant d'alguna aventura de la seva tropa de personatges.
Davant els esforços dels humans per conèixer, per comprendre, per lligar caps, per relligar sabers, l'església ha intentat gairebé sempre desanimar les recerques considerant que la ciència té límits i que mai aconseguirem entendre els "designis" del seu "senyor" déu totpoderós ...
Davant de l'interès general de la ciència, que com més coneix, més veu que creix el què queda per conèixer, l'església prefereix tenir tranquil i sumís el seu ramat. No fos cas que, pensant, qüestionés el sentit de tants segles d'hipocresia. Sota la bandera de l'amor i de la pau, els funcionaris intermediaris de déu, diuen, han fet i desfet per viure "del cuento". Contra la racionalitat progresista i alliberadora, fe conservadora. Sobretot, mantenir el seu mercat de fidels.
Però no cal fer-ne un debat sobre tradicions, sobre l'estètica del pessebre i els seus cants.
Es tracta de tenir una perspectiva, de saber cap a on volem anar, plegats.
A mi em preocupa el futur de la nostra espècie. Davant dels problemes cada cop més complexos, sovint inextricables, davant la confrontació globalitzada d'interessos, em sembla absolutament necessari treballar per promoure homes conscients, competents i capaços, informats i formats, autònoms i responsables, no manipulables, que puguin entendre i comprendre les arrels dels problemes, que puguin assumir estratègies que permetin de superar velles pràctiques competitives i vells valors egoistes insolidaris.
Mantenir visions màgiques de la realitat i supersticions caduques ens hi ajuda ? ... no, pas du tout !
Cal inventar noves tradicions, cal organitzar plegats activitats periòdiques per reconfortar-nos en la recerca, difícil, de maneres més solidàries de viure i de conviure.
La Marató és un petit exemple d'una bona nova tradició: molts contribuïm en benefici de tots.
Les llagrimetes de Sant Llorenç, també petit exemple, no. L'estiu vaig penjar una nota al respecte ...
Celebrem, festegem tots junts els esforços, els avenços, grans i petits, de la nostra espècie !
Amb la Montse, la nostra (felicitació ?) pels amics
va ser aquesta:
va ser aquesta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada