... per veure l'ambient pre-electoral i contrastar el què diuen els "opinadors" d'aquí.
Al carrer, d'ambient pre-electoral, rés de rés, ... com aquí. Només les grans pancartes institucionals a la seu del Parlament Europeu.
He pogut dinar i sopar amb amics, però sobretot amb l'Angela Martínez, adjunta al cap d'Unitat de Coordinació dels Programes i de Relacions amb les altres Institucions, de la DG REGIO. Molt ben colocada per veure els principals corrents d'aire intern.
Sembla que encara hi ha força funcionaris "torracollons" que pensen que amb molta reglamentació i auditories procedimentals es garanteix l'eficàcia i l'eficiència dels fons. I aquests excessos formalistes, realitzats sense massa coherència, haurien provocat unes tensions absurdes i delicades entre els Estats membres i la Comissió.
Jo ja vaig fer escrits i propostes, des de 1990, per buscar alternatives a aquesta lògica de la desconfiança controladora. Malgrat els esforços de la Comissió per donar més autonomia als Estats, els guerrillers auditors, amb intervencions probablement desproporcionades, sense criteris equitatius, estarien provocant incertesa i inseguretat en les administracions nacionals, que preferirien tornar a la lògica reglamentista ...
Desorientada i descontrolada la màquina comunitària en un àmbit financer molt rellevant (un terç del pressupost total comunitari), els Estats membres voldrien aturar com sigui aquesta dinàmica. Potser per això volen un president de la Comissió comprensiu, obert, flexible, conciliador, que eviti aquesta inútil confrontació sobre la utilització dels fons estructurals, que significa.
Sembla que en altres àmbits hi ha problemes semblants: en moments de crisi profunda, els Estats membres volen mans lliures per definir les seves polítiques nacionals i prefereixen una Comissió menys intervencionista, menys comunitària. I Barroso deu ser el president ideal per assegurar aquesta obediència i tolerància als interessos particulars nacionals.
Aquesta visió des de dins pot ajudar a comprendre millor dos articles molt interessants d'aquests darrers dies:
- el de la Soledad Gallego-Díaz
(El País / 3.05.09):
(cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)
- i el del meu bon amic i admirat Lluís Bassets
(El País / 7.05.09):
Al carrer, d'ambient pre-electoral, rés de rés, ... com aquí. Només les grans pancartes institucionals a la seu del Parlament Europeu.
He pogut dinar i sopar amb amics, però sobretot amb l'Angela Martínez, adjunta al cap d'Unitat de Coordinació dels Programes i de Relacions amb les altres Institucions, de la DG REGIO. Molt ben colocada per veure els principals corrents d'aire intern.
Sembla que encara hi ha força funcionaris "torracollons" que pensen que amb molta reglamentació i auditories procedimentals es garanteix l'eficàcia i l'eficiència dels fons. I aquests excessos formalistes, realitzats sense massa coherència, haurien provocat unes tensions absurdes i delicades entre els Estats membres i la Comissió.
Jo ja vaig fer escrits i propostes, des de 1990, per buscar alternatives a aquesta lògica de la desconfiança controladora. Malgrat els esforços de la Comissió per donar més autonomia als Estats, els guerrillers auditors, amb intervencions probablement desproporcionades, sense criteris equitatius, estarien provocant incertesa i inseguretat en les administracions nacionals, que preferirien tornar a la lògica reglamentista ...
Desorientada i descontrolada la màquina comunitària en un àmbit financer molt rellevant (un terç del pressupost total comunitari), els Estats membres voldrien aturar com sigui aquesta dinàmica. Potser per això volen un president de la Comissió comprensiu, obert, flexible, conciliador, que eviti aquesta inútil confrontació sobre la utilització dels fons estructurals, que significa.
Sembla que en altres àmbits hi ha problemes semblants: en moments de crisi profunda, els Estats membres volen mans lliures per definir les seves polítiques nacionals i prefereixen una Comissió menys intervencionista, menys comunitària. I Barroso deu ser el president ideal per assegurar aquesta obediència i tolerància als interessos particulars nacionals.
Aquesta visió des de dins pot ajudar a comprendre millor dos articles molt interessants d'aquests darrers dies:
- el de la Soledad Gallego-Díaz(El País / 3.05.09):
(cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)
- i el del meu bon amic i admirat Lluís Bassets
(El País / 7.05.09):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada