Formació Professional ... i EUROPA

Comentaris després del sopar del dimars amb Josep Francí, DG d'Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats:

1. El meu profond respecte per tots aquells que treballen en el sistema, especialment els directors d'instituts i d'escoles que vàren explicar els seus esforços per millorar en el dia a dia i en els mecanismes anuals d'orientació de l'oferta educativa.

2. La complexitat de l'oferta: escoltant-los, sembla que existeix un sistema amb una arquitectura molt enrevessada, amb una maranya de centres, de consorcis, de convenis, d'activitats, de títols, de camins, de víes de pas i d'accés, ... que jo no sé com els joves poden retrobar-s'hi. Sobretot si, com vàren explicar, no existeix pràcticament un sistema autònom d'orientació professional, i si considerem l'existència, encara, dels altres subsistemes complementaris (formació ocupacional, contínua).

3. Aquesta complexitat fa molt feixuga la gestió quotidiana i la programació d'adaptacions i canvis. No em va semblar que existeixin mecanismes sistematitzats d'avaluació de necessitats, d'anticipació i prospectiva de noves exigències, de nous continguts, de noves competències, ...

4. Malgrat aquest panorama, sembla que des del 2004 s'ha avançat força, s'ha racionalitzat tot una mica (es parla de la "nova" formació professional ...), ho reconeixen els agents concernits ... i que hi han iniciatives i experiències cap a noves formes d'acreditació dels aprenentatges no-formals o informals, que predicàvem des de BXL des del 1995 !

5. La cooperació amb altres comunitats autònomes i, sobretot, la coordinació amb l'administració de l'Estat sembla que són sensiblement millorables.

6. Europa queda molt lluny: quan vaig plantejar la possible participació, cooperació, o coordinació amb les polítiques educatives/formatives de la Unió, la reacció va ser absolutament gris: una mica de mobilitat d'estudiants, i l'ECVET com a referència llunyana. I prou. Sembla que parlar d'Europa atabala, desbordats com están per gestionar l'existent.

No m'extranya que la nova Llei d'Educació Catalana continui, després del Dictàmen de la Ponència de primers de maig, sense pràcticament fer referència a les iniciatives i polítiques de la Unió Europea.

Aquest cop, les meves propostes d'esmenes per tal que la futura Llei parlés de cooperació al sí de la Unió, no han servit per rés. Curiosament, només les esmenes del PP proposàven, en una desena d'esmenes, referències a les polítiques de la Unió. En plena campanya electoral europea ! I pensant, com ja he dit en altres notes, que la música de fons de la Llei és la que, justament, sóna a BXL.

7. Fent una mica de balanç, sembla que, probablement, la gestió a curt termini del sistema impedeix alçar el cap i mirar cap on anem, com canvia la realitat, cap on van els altres. No sembla haver-hi una estratègia ambiciosa, a l'alçada de les necessitats: els objectius semblen ser els de resistir, d'aguantar, de mirar de fer petites millores amb els recursos cada cop més escassos.

La nova Llei preveu mecanismes de planificació: si el què es veu continua, el risc de què aquests mecanismes esdevinguin formalitats és elevat. El repte, que els govern locals siguin capaços de liderar efectivament aquests processos compartits de planificació, de racionalització, de simplificació, de transparència de l'oferta. Veurem.

8. Pel que em concerneix, aquesta realitat explica probablement les dificultats que he tingut (ara ja no tinc esperances, désolé ...) per poder posar la meva experiència europea al servei d'iniciatives innovadores: es valoren més els professionals molt coneixedors de la problemàtica concreta i dels procediments, gestors, administradors, capaços de sortir-se'n, de navegar sense fer massa onades, poc a poc, ... i anar tirant ! Les estratègies una mica més ambicioses, a uns anys vista, sembla que són massa arriscades, desborden capacitats i recursos operatius, i no aporten resultats concrets pel dia a dia.