Divendres 13 sembla que és programat l'inici del procés obert de reflexió. No podré ser-hi, vaig d'acompanyant tècnic de la Montse, que va a predicar a Granada les maneres d'educar per l'autonomia.
Però tinc a punt una primera proposta: la separació de "poders" entre partit i governants, per poder promoure lògiques autònomes i complementàries, i recuperar la militància. És un intent de reflexió pragmàtica, operativa, sense ideologies ni voluntarismes excessius.
Quin és el problema ?
Sembla que preocupa a alguns dirigents del partit, que mantenen, encara, la bella il·lusió de fer un gran partit ampli, obert, participatiu, ... de masses, el fet de que la gent, els ciutadans, no s'impliquen prou en les activitats polítiques del partit, i que hi ha una crisi de la militància tradicional, un distanciament progressiu del partit envers els ciutadans, o dels ciutadans envers les activitats dels partits d'esquerres.
Per començar, potser cal fer una constatació (sobre el què és ara mateix el partit), i una consideració (sobre el perquè de la militància de la gent).
Respecte de la primera, molts pensem que els partits han esdevingut aparells, maquinàries, organitzacions, empreses, ... orientades bàsicament a guanyar conteses electorals per poder governar. L'agenda electoral i els impactes mediàtics, el control dels riscos, les enquestes d'opinió, guien, de fet, les principals activitats del partit.
Respecte de la segona, la militància clàssica era la cooperació desinteressada, voluntarista, en un projecte global clar i compartit (la democràcia, la solidaritat, el progrés, ...), i en un ambient amical de companyonia, d'igualtat, de respecte. I, ara, molts hem constatat que el partit és una organització amb dirigents que tenen molta més capacitat de decidir que d'altres, amb els qui cal estar bé, a qui no cal contestar massa, a qui és útil ser fidel. I, poc a poc, al partit hi queden els militants interessats ... en les seves perspectives personals: algun càrrec, alguna feina a l'administració o a empreses públiques.
Els qui militàvem desinteressadament (sense pensar en beneficis personals) per l'interés col·lectiu, els qui no ens limitàvem a considerar els estrictes interessos electoralistes a curt termini, els qui teníem voluntat i coratge per innovar i promoure el progrés, els qui no teníem por al risc d'afrontar qüestions delicades o difícils, poc a poc, ens hem trobat desubicats, apartats, aplastats per la lògica dels governadors/administradors o dels qui aspiren a ser-ho.
Es podria afegir que la lògica electoralista i mediàtica prima els eslògans i les idees simples, simplistes o populistes, més que les anàlisis o estratègies una mica més elaborades. És més valorat el comunicador fàcil i l'hàbil discutidor, que no pas el competent en imaginar estratègies realment útils i progressistes. Els mecanismes interns de selecció no són massa transparents, i sovint compta més la fidelitat personal, la pertinença a grups (interns o externs), o la capacitat de "comprar" vots interessats o clientelars, que no pas la competència político-tècnica o la fidelitat a valors o ideals socialistes.
Resumint, ens trobem amb un partit que, bàsicament, sembla ser una màquina de suport al combat electoral, on gairebé només hi queden els militants interessats, sovint professionalitzats, que pensen treure'n algun benefici personal de les seves activitats i fidelitats. Els escrits del Raimon Obiols, de fa temps, sobre aquesta problemàtica, son prou interessants.
Una temptativa de diagnòstic :
Probablement, a molts d'aquests militants interessats, aquesta situació no els preocupi massa. O els preocupa en la mesura en que pot limitar els resultats electorals. Com les empreses comercials, preferirien poder fidelitzar els seus clients i votants, per assegurar els resultats de futures conteses i mantenir o augmentar quotes de poder.
Però als qui encara pensem en l'acció política com a una acció col·lectiva i compromesa dels ciutadans, aquesta situació ens preocupa. Des d'aquesta perspectiva, de recuperar una participació efectiva, sense interessos particulars, de promoure una implicació intel·ligent i creativa dels ciutadans en la concepció, predicació i aplicació de polítiques progressistes, cal pensar en possibles vies de redreçament.
Per fer-ho, un possible diagnòstic seria que l'excessiva interrelació partit/governs és perniciosa per una militància àmplia i oberta. I que, per tant, el què caldria és recuperar, promoure, una relativa autonomia de les dues funcionalitats: la de governar i la de prospectar. Una cosa és el govern, i l'altre l'instrument d'observació, d'escolta, d'anàlisi, d'imaginació i de concertació d'estratègies de progrés.
Quan la prospectiva (per simplificar) és supeditada, condicionada a l'estricta lògica mediàtico-electoral, no hi ha partit ampli i obert, no hi ha militància activa i creativa, hi han ... els aparells de partit. Quan érem petits, quan varem recuperar la capacitat democràtica d'actuar obertament com a partit, preteníem organitzar un partit que fos un instrument ampli de reflexió militant pel progrés dels valors socialistes.
Fa pocs dies, el 20 de febrer, a El Plural, Juan Torres López parlava del partit com a "la inteligencia orgánica que debe dar sentido a la acción del gobierno", criticava els "liderazgos demasiado personalistas", i es decepcionava comprovant que "en una situación como la que estamos viviendo no se esté impulsando el debate y el pensamiento colectivo, la presencia del partido como vertebrador de proyectos que ilusionen y que sean capaces de volver a poner en marcha, con nuevo vigor y con una lógica diferente, a la economía y a la sociedad."
Si volguéssim doncs recuperar el partit com a instrument àmpliament participat, amb molta militància solidària amb un projecte socialista, hauríem de mirar de garantir la autonomia funcional del partit respecte de les lògiques de govern. Hauríem de definir quines haurien de ser les funcions i les maneres d'actuar d'un partit obert que fa prospectiva, que observa, que analitza i que orienta a mig i llarg termini les estratègies, necessàries, d'acció política, i de govern, quan els ciutadans ens donin la confiança amb el seu vot.
Funcions i maneres que estimulessin la participació àmplia oberta i garantissin que les veus, les opinions i les contribucions de tots els militants/participants/simpatitzants són considerades i debatudes des de la perspectiva del progrés general, sense ser "filtrades" per l'interés electoralista a curt termini dels candidats a càrrecs i dels seus equips.
I no es tracta de deslegitimar l'aspiració democràtica a governar (i a guanyar eleccions !), que és absolutament necessària per canviar efectivament les coses. Però no pot ser que tota la prospectiva política sigui només la dels qui fan enquestes per guanyar les eleccions i governar. I cal governar per millorar les condicions de vida i de treball de la majoria, però no governar per seguir governant i poder treballar i viure, els "dirigents", dels recursos col·lectius.
Governar suposa consensuar, concertar, elaborar proposicions que tinguin un recolzament social majoritari en un context determinat, i considerant les oportunitats, les possibilitats, les limitacions, condicions, recursos, ... i les opinions del conjunt de la ciutadania. Cert. Però els partits progressistes han de tenir capacitats de prospectiva per analitzar els problemes, identificar valors i objectius des de la perspectiva de l'interés general, imaginar estratègies de progrés, promoure consciència social i col·lectiva, organitzar intercanvis d'experiències, escoltar els ciutadans, formar militants i simpatitzants, empenyer, acompanyar i seguir les accions de govern, i avaluar-ne els resultats i l'impacte real.
Més enllà de les accions de govern possibles, el partit hauria de mantenir, sempre, els valors, principis, i objectius socialistes, hauria de ser un referent constant en temes socials, culturals, econòmics i tecnològics, ... sobre el què voldríem, sobre el què caldria fer, malgrat que els governs puguin o no realitzar-ho per imperatius democràtics. El partit hauria de considerar els sentiments i les emocions que empenyen els ciutadans a militar, a compartir projectes, en línia amb el que deia Daniel Innerarity a El País el passat 4 de març (El gobierno emocional).
La proposta: una condició indispensable per a una militància participativa
... i probablement idealista, utòpica: hi hauria d'haver doncs una separació clara de funcions i responsabilitats entre els dirigents del partit i els governants. Mentre els primers secretaris del partit (o els principals alts càrrecs, als diferents nivells), tinguin responsabilitats importants de govern, serà la lògica del poder i dels seus beneficis associats la que predominarà. I mentre predomini la lògica interessada de govern, la militància oberta i desinteressada es quedarà a casa o buscarà altres militàncies cíviques d'interés general.
Per tant, una condició difícil per reconstruir un partit ple de gent solidària i socialista, és, probablement, la incompatibilitat de càrrecs que asseguri que els responsables del partit tenen l'autonomia necessària per exercir les funcions de prospectiva àmplia i participada, per crear una dinàmica motivadora, engrescadora, per donar sentit i il·lusió a una militància cooperativa pel progrés col·lectiu.
Mol difícil, sí. Entre d'altres raons, perquè els qui podrien impulsar aquesta idea potser ja no hi són. Però, els que, essent-hi, encara tenen aquesta il·lusió, que n'hi han, haurien de intentar recuperar aquesta autonomia. Sense ella, probablement les bones intencions i els esforços respectables serviran de ben poc. Recuperada l'autonomia, la tasca no serà fàcil. Però serà (seria) tasca de reconstrucció, no de maquillatge.
De fet, poc abans de deixar de militar al PSC, vaig discutir-ho amb el primer secretari del PSC de Mataró i primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament. La seva resposta és que això portaria problemes, conflictes, i que, per tant, millor seguir com ara. És la mateixa resposta, per exemple, dels qui estan contra les iniciatives descentralitzadores o d'acceptació d'autonomia. La complexitat, la diversitat són més difícils de gestionar, si.
Ja he penjat altres notes en aquest blog sobre la conferència:
- el 23 de juliol 2008, a l'inici ( x );
- el 24 de juliol 2008, per centrar la Conferència, amb referències a articles de Joan Subirats ( x );
- i el passat 21 de gener 2009, comentant un comentari del Raimon Obiols al seu blog ( x )
Però tinc a punt una primera proposta: la separació de "poders" entre partit i governants, per poder promoure lògiques autònomes i complementàries, i recuperar la militància. És un intent de reflexió pragmàtica, operativa, sense ideologies ni voluntarismes excessius.
Quin és el problema ?
Sembla que preocupa a alguns dirigents del partit, que mantenen, encara, la bella il·lusió de fer un gran partit ampli, obert, participatiu, ... de masses, el fet de que la gent, els ciutadans, no s'impliquen prou en les activitats polítiques del partit, i que hi ha una crisi de la militància tradicional, un distanciament progressiu del partit envers els ciutadans, o dels ciutadans envers les activitats dels partits d'esquerres.
Per començar, potser cal fer una constatació (sobre el què és ara mateix el partit), i una consideració (sobre el perquè de la militància de la gent).
Respecte de la primera, molts pensem que els partits han esdevingut aparells, maquinàries, organitzacions, empreses, ... orientades bàsicament a guanyar conteses electorals per poder governar. L'agenda electoral i els impactes mediàtics, el control dels riscos, les enquestes d'opinió, guien, de fet, les principals activitats del partit.
Respecte de la segona, la militància clàssica era la cooperació desinteressada, voluntarista, en un projecte global clar i compartit (la democràcia, la solidaritat, el progrés, ...), i en un ambient amical de companyonia, d'igualtat, de respecte. I, ara, molts hem constatat que el partit és una organització amb dirigents que tenen molta més capacitat de decidir que d'altres, amb els qui cal estar bé, a qui no cal contestar massa, a qui és útil ser fidel. I, poc a poc, al partit hi queden els militants interessats ... en les seves perspectives personals: algun càrrec, alguna feina a l'administració o a empreses públiques.
Els qui militàvem desinteressadament (sense pensar en beneficis personals) per l'interés col·lectiu, els qui no ens limitàvem a considerar els estrictes interessos electoralistes a curt termini, els qui teníem voluntat i coratge per innovar i promoure el progrés, els qui no teníem por al risc d'afrontar qüestions delicades o difícils, poc a poc, ens hem trobat desubicats, apartats, aplastats per la lògica dels governadors/administradors o dels qui aspiren a ser-ho.
Es podria afegir que la lògica electoralista i mediàtica prima els eslògans i les idees simples, simplistes o populistes, més que les anàlisis o estratègies una mica més elaborades. És més valorat el comunicador fàcil i l'hàbil discutidor, que no pas el competent en imaginar estratègies realment útils i progressistes. Els mecanismes interns de selecció no són massa transparents, i sovint compta més la fidelitat personal, la pertinença a grups (interns o externs), o la capacitat de "comprar" vots interessats o clientelars, que no pas la competència político-tècnica o la fidelitat a valors o ideals socialistes.
Resumint, ens trobem amb un partit que, bàsicament, sembla ser una màquina de suport al combat electoral, on gairebé només hi queden els militants interessats, sovint professionalitzats, que pensen treure'n algun benefici personal de les seves activitats i fidelitats. Els escrits del Raimon Obiols, de fa temps, sobre aquesta problemàtica, son prou interessants.
Una temptativa de diagnòstic :
Probablement, a molts d'aquests militants interessats, aquesta situació no els preocupi massa. O els preocupa en la mesura en que pot limitar els resultats electorals. Com les empreses comercials, preferirien poder fidelitzar els seus clients i votants, per assegurar els resultats de futures conteses i mantenir o augmentar quotes de poder.
Però als qui encara pensem en l'acció política com a una acció col·lectiva i compromesa dels ciutadans, aquesta situació ens preocupa. Des d'aquesta perspectiva, de recuperar una participació efectiva, sense interessos particulars, de promoure una implicació intel·ligent i creativa dels ciutadans en la concepció, predicació i aplicació de polítiques progressistes, cal pensar en possibles vies de redreçament.
Per fer-ho, un possible diagnòstic seria que l'excessiva interrelació partit/governs és perniciosa per una militància àmplia i oberta. I que, per tant, el què caldria és recuperar, promoure, una relativa autonomia de les dues funcionalitats: la de governar i la de prospectar. Una cosa és el govern, i l'altre l'instrument d'observació, d'escolta, d'anàlisi, d'imaginació i de concertació d'estratègies de progrés.
Quan la prospectiva (per simplificar) és supeditada, condicionada a l'estricta lògica mediàtico-electoral, no hi ha partit ampli i obert, no hi ha militància activa i creativa, hi han ... els aparells de partit. Quan érem petits, quan varem recuperar la capacitat democràtica d'actuar obertament com a partit, preteníem organitzar un partit que fos un instrument ampli de reflexió militant pel progrés dels valors socialistes.
Fa pocs dies, el 20 de febrer, a El Plural, Juan Torres López parlava del partit com a "la inteligencia orgánica que debe dar sentido a la acción del gobierno", criticava els "liderazgos demasiado personalistas", i es decepcionava comprovant que "en una situación como la que estamos viviendo no se esté impulsando el debate y el pensamiento colectivo, la presencia del partido como vertebrador de proyectos que ilusionen y que sean capaces de volver a poner en marcha, con nuevo vigor y con una lógica diferente, a la economía y a la sociedad."
Si volguéssim doncs recuperar el partit com a instrument àmpliament participat, amb molta militància solidària amb un projecte socialista, hauríem de mirar de garantir la autonomia funcional del partit respecte de les lògiques de govern. Hauríem de definir quines haurien de ser les funcions i les maneres d'actuar d'un partit obert que fa prospectiva, que observa, que analitza i que orienta a mig i llarg termini les estratègies, necessàries, d'acció política, i de govern, quan els ciutadans ens donin la confiança amb el seu vot.
Funcions i maneres que estimulessin la participació àmplia oberta i garantissin que les veus, les opinions i les contribucions de tots els militants/participants/simpatitzants són considerades i debatudes des de la perspectiva del progrés general, sense ser "filtrades" per l'interés electoralista a curt termini dels candidats a càrrecs i dels seus equips.
I no es tracta de deslegitimar l'aspiració democràtica a governar (i a guanyar eleccions !), que és absolutament necessària per canviar efectivament les coses. Però no pot ser que tota la prospectiva política sigui només la dels qui fan enquestes per guanyar les eleccions i governar. I cal governar per millorar les condicions de vida i de treball de la majoria, però no governar per seguir governant i poder treballar i viure, els "dirigents", dels recursos col·lectius.
Governar suposa consensuar, concertar, elaborar proposicions que tinguin un recolzament social majoritari en un context determinat, i considerant les oportunitats, les possibilitats, les limitacions, condicions, recursos, ... i les opinions del conjunt de la ciutadania. Cert. Però els partits progressistes han de tenir capacitats de prospectiva per analitzar els problemes, identificar valors i objectius des de la perspectiva de l'interés general, imaginar estratègies de progrés, promoure consciència social i col·lectiva, organitzar intercanvis d'experiències, escoltar els ciutadans, formar militants i simpatitzants, empenyer, acompanyar i seguir les accions de govern, i avaluar-ne els resultats i l'impacte real.
Més enllà de les accions de govern possibles, el partit hauria de mantenir, sempre, els valors, principis, i objectius socialistes, hauria de ser un referent constant en temes socials, culturals, econòmics i tecnològics, ... sobre el què voldríem, sobre el què caldria fer, malgrat que els governs puguin o no realitzar-ho per imperatius democràtics. El partit hauria de considerar els sentiments i les emocions que empenyen els ciutadans a militar, a compartir projectes, en línia amb el que deia Daniel Innerarity a El País el passat 4 de març (El gobierno emocional).
La proposta: una condició indispensable per a una militància participativa
... i probablement idealista, utòpica: hi hauria d'haver doncs una separació clara de funcions i responsabilitats entre els dirigents del partit i els governants. Mentre els primers secretaris del partit (o els principals alts càrrecs, als diferents nivells), tinguin responsabilitats importants de govern, serà la lògica del poder i dels seus beneficis associats la que predominarà. I mentre predomini la lògica interessada de govern, la militància oberta i desinteressada es quedarà a casa o buscarà altres militàncies cíviques d'interés general.
Per tant, una condició difícil per reconstruir un partit ple de gent solidària i socialista, és, probablement, la incompatibilitat de càrrecs que asseguri que els responsables del partit tenen l'autonomia necessària per exercir les funcions de prospectiva àmplia i participada, per crear una dinàmica motivadora, engrescadora, per donar sentit i il·lusió a una militància cooperativa pel progrés col·lectiu.
Mol difícil, sí. Entre d'altres raons, perquè els qui podrien impulsar aquesta idea potser ja no hi són. Però, els que, essent-hi, encara tenen aquesta il·lusió, que n'hi han, haurien de intentar recuperar aquesta autonomia. Sense ella, probablement les bones intencions i els esforços respectables serviran de ben poc. Recuperada l'autonomia, la tasca no serà fàcil. Però serà (seria) tasca de reconstrucció, no de maquillatge.
De fet, poc abans de deixar de militar al PSC, vaig discutir-ho amb el primer secretari del PSC de Mataró i primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament. La seva resposta és que això portaria problemes, conflictes, i que, per tant, millor seguir com ara. És la mateixa resposta, per exemple, dels qui estan contra les iniciatives descentralitzadores o d'acceptació d'autonomia. La complexitat, la diversitat són més difícils de gestionar, si.
Ja he penjat altres notes en aquest blog sobre la conferència:
- el 23 de juliol 2008, a l'inici ( x );
- el 24 de juliol 2008, per centrar la Conferència, amb referències a articles de Joan Subirats ( x );
- i el passat 21 de gener 2009, comentant un comentari del Raimon Obiols al seu blog ( x )
2 comentaris:
Pep, la dictadura de l'aparato i de la direcció de l'aparato impossibiliten la vida del"militant".
Varen acceptar que "el que se mueva no sale en la foto" i es clar només els que repeteixen com lloros les directives de l'autoritat per poder escalar, no estorben.
Els militants pensen i critiquen i busquen. O es que estem en un altre partit i no el que vera el nostre.
El dirigent al•ludit m'obsequia amb una resposta que, em sembla, confirma les meves anàlisis:
"No entenc massa quines propostes concretes hi ha, ni per què mai no les vas plantejar al PSC.
En tot cas, jo mai he dit el q dius q he dit. En fi ... "
I fa còpia del mail a un dirigent barceloní, per defensar la seva imatge.
Em sembla, insisteixo, un bon exemple del corporatisme burocràtic: diu no entendre la proposta(?), m'acusa de no haver-ho plantejat abans (fals), i nega haver dit el què va dir (fals). No té cap sentit ni utilitat discutir-ho. Per a mi, és un trist símptoma de l'estil de dirigents que ha portat el PSC a la situació que critico.
Publica un comentari a l'entrada