28 de novembre 2008

Enginyers, encara

A finals d'octubre vaig ser a casa d'una amics a BXL. Tenen la seva filla a Londres, on acaba de començar estudis d'enginyeria civil. Estaven una mica inquiets, perquè, les primeres setmanes, la noia els hi explicava que en comptes de classes havien fet sortides pel Tàmesi (Thames) a veure ponts, i que ara tenia de construir i presentar petits enginys inspirats en les estructures dels ponts i en el control de fluxos líquids.

Jo vaig intentar tranquil·litzar-los, doncs em sembla que és això el què cal fer: comprendre problemes tècnics concrets, imaginar i desenvolupar possibles mecanismes o enginys, constatar prestacions dels diversos materials, buscar maneres de lligar-ho tot ...
Progressivament, quan els alumnes han constatat els problemes, han comprés la finalitat de les solucions tècniques i han constatat la dificultat de la concepció, disseny i construcció d'aparells, d'enginys, o la necessària organització dels processos de fabricació, aleshores els profes poden aportar respostes a les preguntes que han ajudat a suscitar.

Senzill, lògic, bon sentit comú.

Jo sempre he pensat i explicat que és així com l'educació ha de funcionar: suscitar la curiositat, ajudar a plantejar qüestions, i aportar respostes o acompanyar l'aprenent/estudiant a trobar-les. Tot el contrari del que, des de fa dècades, es fa a l'Escola d'Enginyers de Barcelona, que jo vaig patir a finals dels '60. Ja ho he explicat en altres notes d'aquest blog.

Torno sobre el tema per l'anècdota dels meus amics, i aprofito per comentar un article de Pedro Nueno a La Vanguardia del 23.11.2008 (Estafando), i unes converses amb companys del Col.legi d'Enginyers.

Diu Nueno (que va estudiar enginyeria), que se sent estafat perquè, de petit, imaginava que quan seria gran (ara) aniria a la lluna, que els robots ferien el treball dels humans, que els ordinadors gestionarien les empreses, que podria anar a Nova York en 15 minuts, que l'energia seria molt barata, ... i ara constata que tornen els tramvies i les bicicletes, que les fulles de la tardor les recullen persones i no màquines, que els semàfors no funcionen i que els cotxes van cada vegada més a poc a poc !
Em sembla que té una concepció tecnicista de l'enginyeria: com els economistes (que només pensen en tants per cent), els enginyers haurien de fer enginys per anar cada cop més de pressa, més lluny, i disenyar màquines per fer cada cop més coses més automàticament.
I es pregunta: què els oferirem als enginyers del futur que avui comencen a estudiar ? Si no som més ambiciosos, diu, no s'hi apuntarà ningú.

Els companys enginyers, discutint de Bolonya (en parlaré més endavant), diuen que a Alemanya i a Anglaterra, efectivament, el primer cicle de 3 anys dels estudis d'enginyeria té una component molt més pràctica, molt més orientada a formar tècnics professionals operatius, que poden ser útils fàcilment, si volen, a les indústries. Si volen continuar, rèben, aleshores, la formació més científica o metodològica (mates, física, química, electrònica, ...) que puguin necessitar. Perfecte !
En aquest cas, la meva sorpresa ve de descobrir que el què em semblava un somni utòpic (llegint Freinet, La Educación por el Trabajo, 1970), resulta que inspira els països avançats. I que, aquí, els més directament concernits (Col·legi, Escola), ho saben. Mentre la màquina de l'ETSEIB continua malformant, estafant, d'alguna manera, als joves enginyosos innovadors, que han de patir un calvari de 2 o tres anys, abans de poder tocar (els qui passen), temes tècnics o tecnològics (estudi de les solucions tècniques).
I no passa rés. Deu haver-hi un enorme tap, com deia fa temps l'Antoni Puigverd. Ningú gosa moure's o aixecar el dit. Control de l'Estat ? Inèrcies, petits interessos corporatistes, manca de capacitat de proposició, por al risc i a la veritable innovació ... ?

El senyor Nueno se sent estafat, i a mi em sembla que és l'Escola qui em va estafar, ... i potser encara segueix estafant.

En uns moments de crisi en que es podrien/s'haurien de reconsiderar moltes de les lògiques que dominen el "progrés" (sempre més i més ...), els enginyers hauríem de jugar un paper important repensant tècniques i tecnologies, productes i processos. Hauríem d'oferir als qui avui comencen aquest repte tecnològic apassionant, al servei d'una societat més raonable, més equilibrada, més cohesionada, ... i més justa ! I l'Escola hauria de fer el primer pas, sortint de les tradicions i les inèrcies que ens han portat fins aquí. Tot un programa !

Quan ja tenia acabat el redactat, llegeixo l'article de Joan Subirats a El País d'ahir, 27, sobre la classificació d'Universitats. Seria bo disposar d'avaluacions comparatives sobre resultats de les Escoles Tècniques europees en termes d'eficàcia del procés i dels resultats obtinguts, en termes de capacitat tecnològica i innovadora dels seus alumnes, per exemple.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvolgut Pep,
De vegades penso que m'estic fent vell. Ho dic perque m'entren sentiments pesimistes quan miro al meu entorn. Tot plegat sento que portem uns quants anys que el pais està com ensopit, trobo una manca d'il·lusió col·lectiva. Podria matisar per sectors o àmbits socials, no vull dir que tot vagi malament, però quan repasso mentalment i m'apareix el mon universitari, aqui si, aqui si la meva desmoralització és absoluta. I ho puc dir amb dades objectives, ja que tinc un fill que ha estudiat a l'Escola d'Enginyers, la nostra, i també ha pogut estudiar a França i Alemania, estudis d'enginyeria, i m'explica les diferències metodològiques; i em quedo de pedra, sembla que en algunes coses l'ETSEIB encara sigui, avui en dia, la mateixa que em va formar a mi, ja fa uns quants anys. Resumint, em sumo a aquest sentiment de malformació que alguns comencen a atisbar, que no hem de generalitzar, perque sempre hi han honroses excepcions, però que si "ens ho hem de fer mirar"...

Josep Ramon