Enginyers, encara

A finals d'octubre vaig ser a casa d'una amics a BXL. Tenen la seva filla a Londres, on acaba de començar estudis d'enginyeria civil. Estaven una mica inquiets, perquè, les primeres setmanes, la noia els hi explicava que en comptes de classes havien fet sortides pel Tàmesi (Thames) a veure ponts, i que ara tenia de construir i presentar petits enginys inspirats en les estructures dels ponts i en el control de fluxos líquids.

Jo vaig intentar tranquil·litzar-los, doncs em sembla que és això el què cal fer: comprendre problemes tècnics concrets, imaginar i desenvolupar possibles mecanismes o enginys, constatar prestacions dels diversos materials, buscar maneres de lligar-ho tot ...
Progressivament, quan els alumnes han constatat els problemes, han comprés la finalitat de les solucions tècniques i han constatat la dificultat de la concepció, disseny i construcció d'aparells, d'enginys, o la necessària organització dels processos de fabricació, aleshores els profes poden aportar respostes a les preguntes que han ajudat a suscitar.

Senzill, lògic, bon sentit comú.

Jo sempre he pensat i explicat que és així com l'educació ha de funcionar: suscitar la curiositat, ajudar a plantejar qüestions, i aportar respostes o acompanyar l'aprenent/estudiant a trobar-les. Tot el contrari del que, des de fa dècades, es fa a l'Escola d'Enginyers de Barcelona, que jo vaig patir a finals dels '60. Ja ho he explicat en altres notes d'aquest blog.

Torno sobre el tema per l'anècdota dels meus amics, i aprofito per comentar un article de Pedro Nueno a La Vanguardia del 23.11.2008 (Estafando), i unes converses amb companys del Col.legi d'Enginyers.

Diu Nueno (que va estudiar enginyeria), que se sent estafat perquè, de petit, imaginava que quan seria gran (ara) aniria a la lluna, que els robots ferien el treball dels humans, que els ordinadors gestionarien les empreses, que podria anar a Nova York en 15 minuts, que l'energia seria molt barata, ... i ara constata que tornen els tramvies i les bicicletes, que les fulles de la tardor les recullen persones i no màquines, que els semàfors no funcionen i que els cotxes van cada vegada més a poc a poc !
Em sembla que té una concepció tecnicista de l'enginyeria: com els economistes (que només pensen en tants per cent), els enginyers haurien de fer enginys per anar cada cop més de pressa, més lluny, i disenyar màquines per fer cada cop més coses més automàticament.
I es pregunta: què els oferirem als enginyers del futur que avui comencen a estudiar ? Si no som més ambiciosos, diu, no s'hi apuntarà ningú.

Els companys enginyers, discutint de Bolonya (en parlaré més endavant), diuen que a Alemanya i a Anglaterra, efectivament, el primer cicle de 3 anys dels estudis d'enginyeria té una component molt més pràctica, molt més orientada a formar tècnics professionals operatius, que poden ser útils fàcilment, si volen, a les indústries. Si volen continuar, rèben, aleshores, la formació més científica o metodològica (mates, física, química, electrònica, ...) que puguin necessitar. Perfecte !
En aquest cas, la meva sorpresa ve de descobrir que el què em semblava un somni utòpic (llegint Freinet, La Educación por el Trabajo, 1970), resulta que inspira els països avançats. I que, aquí, els més directament concernits (Col·legi, Escola), ho saben. Mentre la màquina de l'ETSEIB continua malformant, estafant, d'alguna manera, als joves enginyosos innovadors, que han de patir un calvari de 2 o tres anys, abans de poder tocar (els qui passen), temes tècnics o tecnològics (estudi de les solucions tècniques).

I no passa rés. Deu haver-hi un enorme tap, com deia fa temps l'Antoni Puigverd. Ningú gosa moure's o aixecar el dit. Control de l'Estat ? Inèrcies, petits interessos corporatistes, manca de capacitat de proposició, por al risc i a la veritable innovació ... ?

El senyor Nueno se sent estafat, i a mi em sembla que és l'Escola qui em va estafar, ... i potser encara segueix estafant.

En uns moments de crisi en que es podrien/s'haurien de reconsiderar moltes de les lògiques que dominen el "progrés" (sempre més i més ...), els enginyers hauríem de jugar un paper important repensant tècniques i tecnologies, productes i processos. Hauríem d'oferir als qui avui comencen aquest repte tecnològic apassionant, al servei d'una societat més raonable, més equilibrada, més cohesionada, ... i més justa ! I l'Escola hauria de fer el primer pas, sortint de les tradicions i les inèrcies que ens han portat fins aquí. Tot un programa !

Quan ja tenia acabat el redactat, llegeixo l'article de Joan Subirats a El País d'ahir, 27, sobre la classificació d'Universitats. Seria bo disposar d'avaluacions comparatives sobre resultats de les Escoles Tècniques europees en termes d'eficàcia del procés i dels resultats obtinguts, en termes de capacitat tecnològica i innovadora dels seus alumnes, per exemple.