Finalment, amb l'Antoni Puigverd !

Fa anys que segueixo els seus escrits, complement necessari de l'esmorzar matinal.

I ahir al vespre vaig anar a Barcelona a sentir-lo en directe, en un acte de Ciutadans pel Canvi: clar, contundent, lúcid, independent, pedagog ... i poeta. M'encanta la seva capacitat d'expressar en poques paraules, ben enllaçades, problemàtiques complexes.

Ens presenta anàlisis com si mirés Catalunya, Espanya, Europa i el món, d'avui i de fa segles, des d'un far ... lligant realitats, història, perspectives.

Per exemple quan compara la construcció dels Estats Units, un projecte optimista, amb ideals de llibertat, de descobriment, de terra promesa, de construcció ... amb el projecte europeu, molt condicionat pel pessimisme posterior a les dues grans guerres mundials.

Les seves explicacions per comprendre les decisions polítiques europees sobre la immigració i els horaris laborals no podien ser més clares, denunciant l'infantilisme innocent i ignorant de molts posicionaments, de tots colors, al nostre país. L'exemple Italià, o de les comunitats de veïns d'aquí, contundent.

Malgrat això, a partir d'aquesta consciència de la realitat que qualifica de confederació d'estómacs, veu espais de progrés, de promoció d'aquesta lògica federativa, estenent-se com una taca d'oli positiva. Jo he parlat de vegades del projecte europeu com a un sindicat d'Estats ... més centrat en la defensa d'interessos comuns que en promoure un ambiciós projecte polític realment comunitari !

Ha considerat el projecte de l'Euroregió, que permet esborrar fronteres per sumar contra ningú, un projecte exemplar. Li estranya que ara no en parli ningú, aquí, mentre que a València i a l'Aragó hi comencen a treballar en serio. I troba preocupant que el nostre govern, en un marc d'atonia ideològica, no expliqui on hauríem d'anar, que no presenti un pla engrescador a la ciutadania, que no tingui "narració", diu ell (ho escriu avui dia 20 a La Vanguardia).

Hem intercanviat uns mails aquests darrers dies, i m'ha impressionat l'honestedat de la seva trajectòria "militant" al servei del progrés, la seva voluntat de poder pensar i escriure lliurement, només compromesa amb l'interès col·lectiu. Si, a més del sindicat de ciutadans, muntem un dia, quan siguem grans, un sindicat de damnificats de les batalles polítiques, tindrà tot el dret a ser-ne membre !