Ciutadans pel Canvi, balanç d'una experiència

He rellegit el capítol del llibre del Josep Mª Vallès en que fa balanç de la iniciativa del Ciutadans pel Canvi. No és freqüent trobar exercicis d'avaluació política tan rigorosos, tan autocrítics, tan objectius i sistemàtics. A més, impressiona la serenor, la ponderació, la sinceritat, la manca de rancúnia ... malgrat la contundència de les conclusions.

Per als que busquem noves vies d'actuació militant, aquest treball és de gran utilitat.

Quan persones així, com d'altres amics, no estan ben integrades en les forces polítiques progressistes, ni en la conducció del país (com diu el Panxo), vol dir que el nostre país, i els progressistes, tenim un greu problema.

No es tracta de presentar aquí un resum de les anàlisis: val la pena llegir directament tot el capítol. El que més m'ha impactat és un cert efecte mirall: els afiliats al PSC podrien utilitzar aquestes pàgines per veure reflectida, cruament, la seva realitat, les maneres de fer, les actituds, els valors de la seva màquina, de l'aparell socialista.

La incapacitat per acollir, per cooperar, per deixar-se acompanyar per una colla de gent (entre 7 i 10 mil ?), que, tot i les seves dèries, manifesten la seva voluntat de treballar per un canvi progressista, és molt il·lustrador i clarificador ! Vallés recorda la reacció de Josep Borrell: "No podemos tener un partido para la infantería y luego los generales irlos a buscar fuera ..." (p.56). El Zapatero té altres idees al respecte, sembla.

Vallès veu que la màquina del PSC és dominada per una cultura organitzativa que tendeix a ocultar com a patologies la discussió i la diferència internes ... (p.94) i que sembla, penso jo, que vulgui tenir simplement adherits al servei d'estratègies de poder i d'utilització de la caixa pública. Te moltes semblances amb la lògica de l'església catòlica: fidels de bona fe, lleials, que es deixen guiar sense dir ni piu, disciplinats i obedients, satisfets de pertànyer a la penya, pendents de la pastanaga... creient que les raons del Senyor son inescrutables ... i indiscutibles !

Jo, innocent, fa un parell d'anys, vaig anar a explicar els meus problemes en el CSdM, al Ramon Bassas, al Miquel ICETA, ... mentre el partit menyspreava l'aportació de desenes de milers de ciutadans voluntaristes ! Em pensava ser la víctima d'una esporàdica maniobra incomprensible, crua i injustificable, i no era rés més que un petit exemple més de l'aplastant lògica dominant. Excuseu la innocent immodèstia.

De fet, i recordant vells temps, ha tornat a passar el mateix que amb els primers Ciutadans pel Canvi que vàrem organitzar a Mataró l'any 1983 . Era una iniciativa del PSC, però que funcionava amb relativa autonomia, animada per militants i no militants. L'aparell del partit (ja aleshores !), va començar a sentir gelosia, a desconfiar del què es podia dir, a témer el possible "lobby" que aquells sopars podien representar ... i vàrem acabar per desanimar-nos i abandonar l'experiència. No teníem altre interès i motivació que parlar, escoltar, reflexionar, suggerir ...

Tornant al capítol, resulten molt interessants i decebedores les referències als mitjans de comunicació (p.83). Significatives, les diferències entre els amateurs i els professionals (p.98 i 108), les consideracions sobre els llargs processos de decisió sobre orientacions i estratègia (com en els millors temps de Convergència Socialista, a mitjans dels anys '70, abans de constituir el PSC). Entranyable, la lúcida cita de Manuel Vázquez Montalbán (p.100) respecte d'aquest opni amfibi que ha estat fins ara Ciutadans pel Canvi.

Vallès conclou el capítol dient que caldria posar èmfasi en el debat i en la proposta, abandonant l'escena institucional i donant per acabada la vinculació electoral exclusiva amb el PSC, ... buscant una via més efectiva per aconseguir els objectius de fons: (1) lluita contra l'exclusió social, (2) qualitat democràtica, (3) catalanisme obert, i (4) concertació de les esquerres.

Després de la seva IX Convenció (maig 2008), els Ciutadans han adoptat 4 àrees d'acció política:

(1) federalisme, (2) món local, (3) llei electoral i (4) renda bàsica

.

Finalment, l'ex-conseller pensa que hi ha dos factors que justifiquen continuar iniciatives com la de CpC:
(1) el creixent distanciament entre la política institucional i la ciutadania del país, i
(2) l'existència d'un sector d'aquesta ciutadania que sent la necessitat de dedicar esforç i temps a una acció política que no troba ubicació adequada ni en els partits ni en les responsabilitats institucionals. Aquest ciutadans i ciutadanes que aspiren al canvi, continuaran buscant inevitablement una altra manera de fer-se sentir i de fer-se valer en el paisatge sociopolític català. Intentaran nous experiments. A la primera no va la vençuda !

La meva proposta de sindicat de ciutadans, em sembla que podria ubicar uns quants voluntaris al servei de la qualitat democràtica de les institucions i de les pràctiques polítiques d'aquest país. Veurem !