Ara que, aviat, faré 60 anys ...

... finalment vaig poder anar al concert dels dos pájaros.
Iniciativa molt interessant, innovadora, cooperadora, …
18.000 persones al Palau Sant Jordi, molt d'ambient, gent de totes les edats i "procedències" !

Els vaig notar una mica cansats de repetir des de fa molts mesos els mateixos acudits.

I el so, massa fort. Dónen massa pes als instruments, que no deixen entendre el què diuen i canten. I les imatges seves en vídeo, massa descentrades, i, en alguns moments, sense massa relació amb les cançons ...

Com ja és habitual, la tecnologia supera l'art. Els aparells electrònics tenen més força que els missatges. Sembla més important l'impacte sonor, la proliferació d'imatges, que la comunicació eficaç i artística d'idees i sentiments …

Vaig trobar a faltar, també, en alguns casos, una petita explicació pedagògica de les cançons, com ho feia darrerament el Lluís Llach !

Per seguir guardant records, ara que, aviat, faré 60 anys, alguns trossos de la seva cançó emblemàtica:

Ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
. . .

Ara que (aviat) faré 60 anys, ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang.
. . .
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer. Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus, i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.