Catalunya/Espanya: ... quines "complicitats" ?

Xavier Vidal Folch escriu avui a El País una reflexió pragmàtica sobre les relacions de Catalunya amb Espanya. Interessants.

I conclou dient que cal alumbrar nous paradigmes per la interelació, per a la interdependència, que cal buscar noves complicitats entre Catalunya i Espanya.

Potser té raó, vist des de Catalunya. Però jo em pregunto si, a l'altre banda, si hi ha gaire gent interessada en buscar complicitats. Seguint amb el pragmatisme del Xavier: quin interès hi tindrien ? Ara que, progressivament, els poders polítics, econòmics, mediàtics ... són més concentrats a Madrid, perquè ens necessiten ?

Mentre siguem sumisos i seguim pagant, potser amb alguns copets a l'esquena en tindran prou. Potser es limitarán a fer alguns gestos per rebaixar tensions, per "comprendre" els nostres sentiments ... com ho ha insinuat ja la Fernández de la Vega.

Sobretot si des de Catalunya no hi ha un projecte social, colectiu, ciutadà, potent. Més que la unitat difícil dels mercaders de vots, cal construir catalanitat entorn d'un projecte real de país. Qui pot treballar-hi ? Complicat, difícil: els qui es mouen, ara per ara, sembla que només saben fer-se trabetes entre ells, mentre a Madrid s'en deuen enfotre, contents ! No els cal veure "Polònia": la realitat ja és prou sarcàstica ...

La prova, avui mateix a El País:

Professionalitat, competències, acreditació … i Colegis/Associacions !

Dos articles (d'avui i d'ahir) sobre aquestes qüestions, molt simptomàtics dels canvis tecnològics, econòmics i socials de les nostres societats.

Per insistir en el "lifelong learning" …


i en la necessària redefinició del paper, de les funcions dels Colegis/Associacions

Les "ajudes" al tercer món ...

Des del nostre viatge al SENEGAL el 2000, aquestes polítiques em preocupen molt. Sobretot en relació amb les qüestions de la immigració: la solució dels problemes del "tercer món" no passa per acollir aquí els més arriscats, els més ambiciosos, els més preparats ...

Calen polítiques mundials concertades per facilitar un desenvolupament equilibrat ... que tindria molts "costos" per les societats occidentals. Per això és més fàcil la caritat, el paternalisme (estratègies habituals dels benpensants acomodats), que no pas obrir els mercats i establir regles del joc més justes. Rés de nou, però cal repetir-ho per no oblidar-ho !

Diu el senyor Easterly a la Contra d'avui:

"El Banco Mundial, como la mayoría de las instituciones de ayuda al tercer mundo, carece de accountability (no rinde cuentas por lo que hace a nadie) y de feedback (respuesta de los afectados por sus acciones). Y ninguna organización humana es efectiva si no comprueba los efectos de sus acciones y después rinde cuentas por ellos ..."

"… muchas de esas ayudas son incluso contraproducentes. Perpetúan dictaduras, alimentan corruptelas, prolongan desigualdades, desincentivan reformas estructurales y mantienen burocracias estériles e inoperantes ... las buenas intenciones no logran por sí solas buenos resultados … aceptemos que el tercer mundo saldrá - muchos países ya han salido y otros están saliendo y saldrán-de la pobreza por su propio esfuerzo: sin nuestra ayuda y a menudo a pesar de nuestra ayuda … "

"Esa mentalidad de que sólo nosotros podemos salvar al tercer mundo es paternalista. Los pobres no necesitan caridad, sino trato de tú a tú y que les dejemos competir con nosotros … darles reglas de comercio justas sin los aranceles que imponemos a sus productos. Darles menos limosnas y más oportunidades de competir con nosotros sin hacerles trampas ..."

"Tras esas ñoñerías para sacarnos dinero y perpetuar instituciones ineficientes hay, además, una nefasta mentalidad de paternalismo neocolonial o, si prefiere, de imperialismo humanitario ..."

Més idees per construir "catalanitat"

Salvador Cardús escriu avui a La Vanguardia (21.07.10) algunes reflexions sobre la unitat civil dels catalans.
Em sembla interessant presentar la independència (no m'obsessiona massa, personalment ...), com un projecte de futur per cohesionar la societat. I això sí que m'interessa: promoure projectes colectius concertats, assumits per una àmplia majoria. Construir catalanitat.

Algunes de les idees del Salvador Cardús:

"En el fondo, la verdadera pregunta a la que habría que dar respuesta es a qué llamamos "cohesión social" y qué tipo de "unidad civil" es razonable esperar de una sociedad compleja y avanzada como la catalana ..."

"Es decir, cuáles deben ser los vínculos que necesita una sociedad fundada sobre sucesivos movimientos migratorios y desarrollada sobre la base de una radical tolerancia a la diversidad, hasta el límite de la pérdida de casi todo atributo identificador que no sea el de la lengua propia y el de una experiencia de convivencia pacífica dentro de un territorio con una gran historia de progreso social y político ..."

"La independencia ya no debería ser el causante teórico de ninguna ruptura social, sino que podría llegar a conseguir justo lo contrario: la verdadera posibilidad de vertebrar civilmente a una sociedad a la que treinta años de autonomismo no han sido capaces de unir, según sostienen los que nos amenazan con supuestas divisiones sociales ..."

"Dicho de otro modo: la independencia de Catalunya podría ser –debería ser– el gran factor de cohesión civil política no basado en ninguna esencialidad que nos remita al pasado, sino que nos proyecte hacia el futuro ..."

"El problema fundamental de la sociedad catalana es que en estos momentos se ha quedado sin un proyecto propio de futuro. Su tradicional ambición de prosperidad está en riesgo y el país podría dejar de ser visto como promesa de progreso individual y colectivo. Y ese sí es un riesgo para la cohesión social de una sociedad compleja."

Com construir catalanitat ?

El Josep Mª Vallés en dona el marc a El Periódico de dilluns 12:

"En aquest context, la sortida de la trampa nacional-estatista serà complicada i tindrà costos no menors. Convé prevenir-los o mitigar-los, especialment pel que fa a la concòrdia civil del país. Serà la missió dels que ocupen posicions de responsabilitat. I no només en la política: també en el món sindical i empresarial, en l'àmbit mediàtic, cultural i acadèmic.

No es pot renunciar a les exigències de reconeixement col·lectiu i capacitat política que formula des de fa anys la societat catalana. Però s'ha de demostrar amb les polítiques socials i culturals de les nostres administracions que aquest procés no pot ni ha d'anar en detriment de l'harmonia social interna.

S'ha de desenvolupar un discurs polític que substitueixi les velles categories de l'Estat-nació per fórmules flexibles com les que s'experimenten en alguns estats de la Unió Europea. I cal guanyar amb sobrietat i solvència la comprensió d'actors internacionals que també compten en aquesta història. Es tracta d'un esforç a mitjà i llarg termini que es desaprofitarà si no s'acompanya amb la necessària combinació d'ambició i pragmatisme que permetria sortir de la trampa tant a la Catalunya que es va manifestar dissabte com a la Catalunya que es va quedar a casa."

Molts més del què podiem pensar !!!

Jornada extraordinària, històrica !

Tindria moltes coses a dir, a comentar, però he preferit retallar i penjar les idees que han publicat alguns dels meus principals referents ideològics, a La Vanguardia i El País d'avui diumenge:
(cliqueu-hi a sobre per llegir millor ...)

A manifestar-nos ! ... que ja n'hi ha prou !

Jo hi aniré, una mica cansat, amb la motxilla plena de qüestions, de consideracions, de contradiccions ...
però vull anar-hi per manifestar la meva indignació
contra la mesquinesa i la ignomínia dels populistes manipuladors de sentiments,
contra la manca de respecte i de comprensió de les nostres maneres de fer,
contra els gitanos que ens regategen recursos,
contra els qui tenen por de l'autonomia i la diversitat,
contra els reaccionaris que bloquegen el camí amb sentències legalistes, formalistes, confusionàries, conscientment provocadores de més confrontacions inútils,
contra els mediocres, els cofois ignorants, els intolerants,
contra els qui es diuen progressistes i són incompetents per imaginar maneres més amicals de convivència i de cooperació.




L'Antoni Puigverd, a La Vanguardia de dilluns 5, considerava que "Mientras una aplastante mayoría de españoles de matriz castellana no soporta la excepción a su regla, los de matriz catalana creen que la pedagogía de la diferencia es imposible, que no sirve de nada ..."

Jo vaig començar a fer pedagogia a la UGT "confederal", a Madrid, el 1976, de la mà del Xavier Guitart i del Joaquín Almúnia. Després, més implicat, els anys '80, des del Ministeri d'Indústria seguint el Joan Majó a Madrid. No ha servit de gaire: no és una qüestió de idees, només, a la base hi ha els interessos, les pors, la incultura (excuseu).

Tant de bo siguem capaços ...
- de respectar-nos, també, entre nosaltres,
- d'entendre les nostres diversitats i interessos,
- d'imaginar processos compartits cap a objectius comuns solidaris
- de construir i concertar estratègies efectives,
amb inteligència i astúcia, sense innocència, amb contundència, radicals, enfront d'un poder polític central sord i avassallador.

Construïm catalanitat, si us plau !!!
Endavant !!!

Ah, Europa ...

L'amic Lluís Bassets escriu a El País d'ahir (8.07.10) una reflexió molt interessant sobre la visió anglesa de la Unió Europea, que comparteixo.

Especialment pel que fa referència a la Commonwealth, que jo sempre he recordat !

No calen comentaris, el Lluís ho explica clar i precís: mireu què diu al darrer paràgraf:
Es la culminación de una gran maniobra estratégica que, en propiedad ...

- empezó con el ingreso de Reino Unido en 1972, de la mano de un gobierno conservador,

- culminó con la dilución de la UE en el actual club de 27 miembros ...

- y encuentra su remate florido en una política exterior que sencillamente ignora y prescinde de un proyecto de unificación europea que da por liquidado ...

La tradicional visita a BXL !

Per descansar, respirar "verdura", prendre el pols a la Comissió, veure bons amics, … i menjar musclos ! (del 21 al 27 de juny ...)

Parant a METZ, per veure la darrera i probablement última gran construcció "pour épater le personnel": la delegació del Pompidou parisenc. Prima l'espectacularitat (com el Guggenheim a Bilbao …), per sobre de la funcionalitat i dels continguts. És com una nova catedral, que és bonic de veure, de passejar-hi … encara que la utilitat sigui relativa i discutible.














A la Comissió, mals vents. Es noten les conseqüències del ralentí del procés de consolidació del projecte, trasbalsat per l'ampliació i la crisi. Excepte les mesures estrictament defensives en l'àmbit econòmic, no sembla haver-hi ha massa entusiasme per les polítiques clàssiques de recerca, educació, medi ambient … I per les més volgudes, les més esperades, les polítiques de cohesió, estan molt contestades i amenaçades de regressió.

De què han servit més de 20 anys de fons estructurals ? No es pensa en el què hagués passat sense aquests fons. Però la realitat és que els contribuents nets no volen o no poden seguir amb un esforç tant important de solidaritat en aquests moments en què prima el "sálvese quien pueda" ... La semestral Spanish Presidency of the Council of the EU, amb moltes penes i poca gloria.

Internament això es tradueix en una falta de trempera europea, en manca d'objectius i de lideratge, en desgana generalitzada, en conservadorisme poruc, en l'augment d'influència dels formalistes i dels auditors. Espanya, com sovint, malgrat els discursos, gestionant molt malament l'ús dels fons estructurals (Corbacho, Mavi Rojo, ...).

A BXL, que viu del funcionariat, no em va semblar que es notés massa la crisi que diuen que patim. Els amics, acollidors, contents de reveure'ns. Filigranes, al seu lloc. El nou museu Magrite, interessant. El chalet Robinson, restaurat i operatiu el transbordador. El nostre piset, a punt d'estrenar tramvia. Els parcs, magnífics com sempre ... quan fa sol. L'hotel Pantone, suggerit per la Maria, simpàtic i original. El viatge, amb la nova furgoneta (una mica tractor ...), perfecte: plena de trastos i tirant com un cavall amb ganes.

Mataró no decideix: s'entrena, practica

Finalment, he anat a "votar", a donar la meva opinió.

Em sembla una iniciativa respectable, que sembla mobilitzar a molta gent entusiasta i ilusionada. I tècnicament ben organitzada. Però hi ha algunes coses que no m'agraden. No vull fer una anàlisi política rigorosa, només donar alguns elements de reflexió.

La primera, això no és un referèndum: és un assaig imaginatiu del què podria ser.

La segona, no decidim rés: és una operació per comptar independentistes.

La tercera, un enfoc massa clàssic dels referèndums: només pots dir si o no. Tenint en compte les energies i els esforços esmerçats, perquè no pensar, per exemple, en quatre o cinc qüestions sobre la problemàtica i donar més expressivitat, més opinió als ciutadans ? Els problemes socials, colectius, mai són de blanc o negre ...

Perquè no s'explica amb claredat, amb transparència ? Si hi ha consens en què cal una altre manera de fer política, mostrem-la també, practiquem-la, entrenem-nos. Diguem-ho sense por: no és un referèndum, és una consulta informal, és un exercici colectiu de simulació del què podria ser, té interès democràtic, que serveix d'entrenament polític a molts joves (o de reinserció política de molts desencisats ...), que pot servir per comptar la disposició independentista, ... hi ha moltes justificacions possibles, legítimes i respectables.

Sobretot davant de les derives fascistoides de molts mitjans espanyolistes.

Em va agradar far temps la proposta d'un profe d'ESADE: necessitem construir catalanitat !

Si volem més autonomia, si volem ser un Estat, necessitem conviccions majoritàries (no simpaties emotives o testimonials), necessitem voluntats fermes, i, sobretot, necessitem capacitats estratègiques efectives de lluita democràtica contra els nacionalistes hispànics.

Sobretot, que no fem el ridícul, que no perdem credibilitat, que no se'ns en fotin.

Recordo aquest Informe del Ministeri anglès de Justícia, en el que hi han suggeriments per millorar la democràcia representativa i afavorir l'engagement ciutadà amb nous mecanismes participatius. Val la pena fullejar-lo, és suggeridor ...





[ AFEGIT ]

Considerant que es podia participar a les Consultes a partir de tenir 16 anys, s'ha d'afegir uns 270.000 joves (estimats) de 16 i 17 anys al Cens Electoral de 2010, és a dir, que el Cens de votants per a les Consultes era 5.633.000 persones.

Per tant, els 4.674.000 empadronats i cridats a consulta eren el 83% del total d'empadronats a Catalunya majors de 16 anys.

Varen anar a votar 884.508 ciutadans, un 19%, 1 de cada 5 dels que ho podia fer.

La gran majoria, un 92%, es varen manifestar d'acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.

Una mica més de 800 mil.

La claudicació laietana ...

Foto històrica de la claudicació, celebrant l'originalitat d'abandonar visions de país i d'aliar-se amb el poder econòmic del PP.

Es veu el Jaume Boter molt content ...

(A la nota del 30.05 feia referència a un article genial i aclaridor del Manel Cuyás)


José Antonio Zarzalejos, a LaVanguardia del 17, ho analitza d'aquesta manera:

... el SIP (sistema institucional de protección !), no hubiese prosperado de no ocupar la presidencia de la madrileña la fuerte personalidad de Rodrigo Rato, quien, después de ver cómo se le escapaban las cajas de Galicia y la alicantina Caja de Ahorros del Mediterráneo, no disponía de más bazas que la que representaba la valenciana. Con Camps en horas bajas ... sus dos interlocutores decisivos le secundaron en su propósito: Mariano Rajoy y Fernández Ordóñez.

... el SIP ... constituye una nueva demarcación político-financiera virtual que reequilibra el complejo mapa del país. La partida de las cajas, así, se convierte en cosa de dos: La Caixa y el nuevo SIP de Rato - que acabará en fusión dura y pura-.Ambos conglomerados irán absorbiendo poco a poco a las entidades de un sector feudal, anacrónico e inviable.

... se ha creado, pues, un nuevo ente intangible (Madrid/Valencia, un espacio virtual) ... a costa de los atributos autonómicos de los levantinos y de la pérdida de poder de los dos presidentes comunitarios ... dotado de una gran racionalidad política y financiera ... para un proceso imprescindible en la superación de la recesión: la desaparición de las cajas de ahorros como "entidades de carácter social", tuteladas por el poder político y que terminarán reconvertidas en empresas de carácter financiero que, con algunas especificidades, competirán con el sector bancario español.

... así ha comenzado la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino ... que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes ...

El nou logo de la (nostra) "caixeta" podria ser, en aquests darrers anys, aquest:

Comèdia tecnològica barcelonina ...

Dimarts 15 vaig anar convidat a la presentació d'aquesta Fundació. Lloable iniciativa, ambiciosa, sembla, amb ganes de fer país (en el powerpoint de promoció sortia 8 o 10 vegades el Pujol, cap el Montilla ...), amb un discurs de política tecnològica d'aspirant a conseller i les referències Europees no massa rigoroses, com és tradicional "a casa nostra" ...




A destacar que la xerrada prevista, amb un genèric títol tecnocràtic, va ser, en realitat, una promoció de les virtuts de l'Estat d'Israel: el convidat "sorpresa", Morris Teubal, professor d’Economia a la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel), i la presentadora estrella (jaqueta daurada i sabates negres de taló alt, tot molt brillant !), la mediàtica periodista Pilar Rahola.

Va dir algunes coses interessants, però tan condicionades per les raspallades promocionals de la Rahola (Israel és un autèntic paradigma ...), que no devien calar massa entre el públic.

El més curiós del cas és que, avui, dijous, a La Vanguardia, en la seva simpàtica columneta, la senyora Rahola ensabona primer (un acto de altíssimo nivel) els organitzadors (Carles Flamerich i Ginés Alarcón), després els assistents (un público vinculado a los sectores más dinàmicos de nuestra economía), per acabar carregant contra els dos altres convidats (polítics). Però malgrat el seu comportament poc transparent, gens ponderat ni imparcial respecte de les virtuts hebrees, té força raó en l'anàlisi de les intervencions xiruqueres de Jordi (mister) William i de Marta Continente ...

Caldria verificar cóm varen ser convidats, i per fer què. Però el resultat, per als que hi erem per aprendre alguna cosa d'estratègies públiques d'innovació, va ser molt limitat.

Massa, si pensem en els temps difícils que s'acosten: ja s'haurien d'acabar els jocs, les comèdies, les litúrgies, els gestos mediàtics.

De fet, ho va dir-ho el Jordi William: ... ara cal treballar.

Fent-li cas, no vaig quedar-me al sopar, tenia coses a fer. Però veient les fotos de l'acte a la web de CTECNIO, sembla que la comèdia va continuar, jugant i figurant amb un flamant cotxe esportiu. Coses del màrketing. I pretenen predicar nous valors ... i ser referència mundial !

Salut, Barça !

Cansat de les picabaralles politiqueres, vaig veure dos debats a la tele entre els quatre candidats.

Curiosa experiència, doncs no en coneixia pràcticament cap. Vaig poder apreciar sense massa prejudicis les posicions i actituds dels personatges.

Conclusions: els continuistes Ferrer i Ingla, decebedors. Rosell (molta ilusió, capacitat de lideratge, ... ), i Benedito (rigor, serietat, valors, ...), molt bé.






Amb les votacions, els socis em varen fer content:
- prou Laportisme !
- fora el Joan Oliver com a Director General !!

Val la pena veure les estadístiques que publica El País per tenir perspectiva democràtica. Curiosament, La Vanguardia no va donar cap tipus de dades històriques ...

Jo suggeriria al nou president, de moment, dues coses:
- que incorporés a Benedito als òrgans de govern per promoure valors, garantir mecanismes transparents, per aprofundir la democràcia;
- que revisés quan vagi bé, el nomenament de Johan Cruyff com a president.

Comparteixo les opinions d'avui 15, a LaVanguardia, de la Pilar Rahola:

Una agradable sorpresa: e.Catalunya !

La iniciativa és molt interessant !
Caldrà pedagogia, i, sobretot, explicar que en aquest tipus d'eina, les funcions d'animació i de suport són decisives.

És relativament fàcil penjar notes en un blog personal. Però cooperar, compartir, fer coses amb altres, ... ja és més complicat. Aquest és el gran repte. L'eina és a punt. Ara calen objectius clars, ganes i voluntat cooperativa !

El nom no és massa suggeridor del què hi ha al darrera. Massa genèric. Els responsables haurán d'afinar per trovar-ne un que sigui més útil per difondre l'eina: un instrument, una eina, per facilitar el treball en comú, virtual, en grup, cooperatiu, ...

Quan era a la Comissió, el '99, varem tenir contactes amb la UOC per aprofitar la seva experiència de campus virtual i desenvolupar un "atelier virtuel" que ens facilités el treball cooperatiu amb els experts europeus dels 15 Estats membres d'aleshores, i estalviar viatges complicats, llargs i costosos.

No va funcionar per manca de visió i de flexibilitat contractual a la meva DG, i per manca d'ambició estratègica a la UOC, molt ocupada, lògicament, a consolidar el seu èxit espectacular ...

He volgut recordar aquella iniciativa, per comparar visions i funcionalitats.



I per tenir idees de referència, ara que al Colegi d'Enginyers hi ha un projecte a punt de ser presentat, basat en un software d'IBM/LOTUS: el QUICKR ...

Bélgica ... s'evaporarà ?

Això és el què proposa aquest nou moviment flamenc !

Com que encara hi tenim el piset, a BXL, hem d'estar a l'agüait del què passa. Hi pujarem la darrera setmana de juny per avaluar resultats !

De moment, per fer memòria, uns quadres del nostre segón i estimat país, i la notícia a El País sobre una possible "futura evaporació" !!!



(cliqueu per
llegir-ho bé !)



El dilluns 14 Lluís Bassets publicava aquesta reflexió interessant i aclaridora, com sempre, a El País: