08 de maig 2013

Més sobre "la consulta"

Recordo la meva posició: fart, tip, de l'encaix actual, voldria una Catalunya/estat federada amb els estats ibèrics i europeus, però soc conscient de que les visions i posicions del conjunt de catalans no permeten canvis massa radicals ...

I des d'aquesta posició segueixo les actuacions dels qui s'agrupen sota la reivindicació del dret a decidir. Segueixo pensant que és una expressió poc clara, ambigua. Si el què es reclama és un dret, s'ha de fer una llei que ho digui. O canviar-ne algunes. La Constitució en primer lloc.

Però, de fet, el que es reclama és l'exercici, ja, d'aquest dret democràtic, en forma de referèndum decisori sobre la qüestió de l'encaix Catalunya / España. Es vol aconseguir organitzar un referèndum sobre la possibilitat de que Catalunya esdevingui un nou estat ... independent. Per pudor, i amb una ambigüitat calculada, els mitjans oficials i "la seva", parlen de "la consulta", potser per no espantar.

Potser si la problemàtica fos clarament compartida, si les opcions estesin ben definides i, sobretot, hi hagués una ampla majoria de ciutadans disposada a anar cap a canvis radicals, es podria intentar. Però, malauradament, no em sembla que sigui aquesta la realitat.

Per això em sembla que cal no precipitar-se i adoptar una estratègia progressiva: una àmplia consulta prèvia, no referendària, amb una campanya ben organitzada per fer pedagogia sistemàtica dels problemes, dels factors, de les estratègies possibles. Una consulta prèvia que permeti mesurar posicions, calcular bé les forces. I per consolidar la catalanitat necessària de molts ciutadans.

Molts amics em critiquen aquesta proposta esglaonada. D'altres tenen molta pressa. Jo la veig més segura que intentar un gran salt sense tenir les cames ben trempades ... Malgrat que més d'un milió sortíssim al carrer a cridar que ja n'hi ha prou. Malgrat que bona part de la opinió publicada estimuli l'aventura ... no podem confondre desitjos amb realitats.

Per guanyar, per canviar radicalment la nostra situació, hem de ser extremadament prudents i mesurar l'eficàcia dels nostres actes. I no fer el ridícul, com recomanava el Tarradellas.

La darrera "cimera", del dilluns 6 a la tarda, em va semblar un pel ridícula. Un gest formal amb pocs resultats pràctics. Dues hores justetes, amb una trentena de participants representant a una desena d'institucions/organitzacions. Traient 5 minuts per dir bona tarda i 5 minuts més per dir que hem d'anar acabant, em surten uns 10 minuts per institució/organització. Justet per dir-hi cadascú la seva, per fixar posicions, de sobre conegudes, sense oportunitat de contrastar. I per justificar les rodes de premsa criticant-se uns i altres.

Tanmateix, la situació és molt delicada. Enric Company deia dimarts dia 7, a El País, que "el proceso soberanista abierto por el gobierno de Artur Mas va directo al fracaso y se ha convertido hace ya muchos meses en una permanente fuga hacia delante ...". Recorda que fins i tot el conseller de Justícia del seu govern va admetre que un referèndum per via legal "era impracticable sin el acuerdo del Gobierno español".

I conclou l'Enric Company que només hi ha dues alternatives clares:
- la reforma constitucional en clau federal asimètrica,
- o una (inviable) ruptura en forma de proclamació unilateral d'independència.

Si, més enllà dels jocs d'artifici dels partits, mirem dades sobre sentiments i pensaments de la ciutadania, la realitat és efectivament molt preocupant: el F.M. Alvaro a La Vanguardia del dilluns dia 6, diu que gairebé un 40% de ciutadans de la Comunitat de Madrid (però també de bona part d'España), estan per suprimir les autonomies, mentre que, a Catalunya, gairebé un 35% de ciutadans, com a mínim, estan per un Estat català.

De fet, el baròmetre del CIS/Madrid es basa en una enquesta (telefònica) a 937 ciutadans, una cinquantena dels quals són nascuts fora d'España. No hi entenc massa, però la fiabilitat no deu ser molt alta ... Raó de més per deixar-nos d'enquestes i passar a una gran consulta a tothom. El baròmetre del CEO es basa en 2.000 enquestats. I mostra que, segons l'enquesta, els federalistes o independentistes sumen gairebé un 70% ! Independentistes i no independentistes empaten pràcticament al 50% (dels qui opinen i contesten) ...

Hem arribat aquí després de les polítiques desenvolupades per uns i altres, aquí i allà. Es poden buscar responsabilitats, però la realitat és així de dura i complicada. Al baròmetre del CIS/Madrid l'opció federalitzant ni es contempla ... només s'insinua més autonomia, i només un 8% hi estaria a favor !.

Penjo els quadres i la nota de comentaris del F.M. Alvaro.
Som en una tempesta perfecta, diu.
I ens espera la Rosa Díez per arreglar-ho, mentre molta gent, potser, diu el F.M. Alvaro, pensa en els militars i policies.
Són els més valorats en el baròmetre, que confirma l'absoluta desconfiança en els polítics.
Malament. Molt malament !