Llàstima que encara tot és electrònic, gairebé impossible de reparar o d'arreglar. Però, qui sap ...
31 de març 2012
Preparant el canvi d'època ...
... al traster del fons del pati de casa.
Llàstima que encara tot és electrònic, gairebé impossible de reparar o d'arreglar. Però, qui sap ...
Llàstima que encara tot és electrònic, gairebé impossible de reparar o d'arreglar. Però, qui sap ...
26 de març 2012
La revolució del Barça
Michael Robinson i John Carlin, dos molt bons periodistes esportius de El País, escriuen en El País Semanal del diumenge 25 un article molt interessant i molt documentat sobre les maneres de jugar al futbol del Barça del Pep Guardiola.
Jo ho deia d'altres maneres: la inteligència contra la força. La finura (la finor, en català ...) dels petits contra la brutalitat de bèsties com el Pepe i d'altres destralers.
Queda molt encara per superar la concepció de que el futbol és un esport d'homes. Només caldria inspirar-se en el basquet !
També diumenge, El País posa l'accent en la incitació a la violència que suposen les actuacions del Mourinho.
I critica el Comitè de Competició, alertant del risc de que es produeixin incidents més greus.
Ja fa un parell d'anys que vaig comentar el comportament d'aquest personatge tan mesquí ...
Jo ho deia d'altres maneres: la inteligència contra la força. La finura (la finor, en català ...) dels petits contra la brutalitat de bèsties com el Pepe i d'altres destralers.
Queda molt encara per superar la concepció de que el futbol és un esport d'homes. Només caldria inspirar-se en el basquet !
També diumenge, El País posa l'accent en la incitació a la violència que suposen les actuacions del Mourinho.
I critica el Comitè de Competició, alertant del risc de que es produeixin incidents més greus.
Ja fa un parell d'anys que vaig comentar el comportament d'aquest personatge tan mesquí ...
Cooperació, cooperació, cooperació !
Article molt lúcid de l'Antoni Puigverd:
(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo ...)
Aprofito per recuperar algunes notes meves sobre el tema:
- sobre la cooperació en general [ nota ] i el necessari canvi de mentalitats [ nota ]
- sobre la cooperació a la Unió Europea [ 2007 ] , [ 2008 ] i [ 2009 ]
- sobre la cooperació entre enginyers [ nota ]
- sobre la cooperació i la coordinació proposades per Rafael Correa, president de l'Ecuador [ nota ]
24 de març 2012
d'Eiffel a Kapoor: la pitxa un lío ...
El 1889 París va estrenar una torre com a símbol i referent de la seva gran Exposició.
El 2012 Londres inaugura una (torre) que vol ser també símbol i referent dels jocs olímpics de l'estiu vinent.
La torre de l'Eiffel es pot descriure amb poques paraules: senzilla, equilibrada, majestuosa ...
Descriure la torre/escultura Orbit, d'Anish Kapoor, és més difícil: proveu-ho. A mi em dona la impressió de que l'artista s'ha fet una mica la pitxa un lío, com dèiem abans. La seva [ web ] ensenya imatges i clips espectaculars: val la pena navegar-hi !
Indiscutiblement, és un bon signe dels temps que vivim: complexos, enrevessats, desorientats, difícils d'entendre ...
El currículum de Kapoor pot ajudar a entendre la seva obra:
born 12 March 1954, is an Indian-born British sculptor. Born in Mumbai, Kapoor has lived and worked in London since the early 1970s when he moved to study art, first at the Hornsey College of Art and later at the Chelsea School of Art and Design.
He represented Britain in the XLIV Venice Biennale in 1990, when he was awarded the Premio Duemila Prize. In 1991 he received the Turner Prize and in 2002 received the Unilever Commission for the Turbine Hall at Tate Modern. Notable public sculptures include Cloud Gate, Millennium Park, Chicago, Sky Mirror exhibited at the Rockefeller Center, New York in 2006 and Kensington Gardens in 2010, Temenos, at Middlehaven, Middlesbrough, 'Leviathan' at the Grand Palais in 2011 and ArcelorMittal Orbit commissioned as a permanent artwork for the Olympic Park and due for completion in 2012.
Anish Kapoor was elected a Royal Academician in 1999 and in 2003 he was made a Commander of the British Empire. In 2011 he was made a Commander in the French Ordre des Arts et des Lettres and was awarded the Japanese Praemium Imperiale.
El 2012 Londres inaugura una (torre) que vol ser també símbol i referent dels jocs olímpics de l'estiu vinent.
La torre de l'Eiffel es pot descriure amb poques paraules: senzilla, equilibrada, majestuosa ...
Descriure la torre/escultura Orbit, d'Anish Kapoor, és més difícil: proveu-ho. A mi em dona la impressió de que l'artista s'ha fet una mica la pitxa un lío, com dèiem abans. La seva [ web ] ensenya imatges i clips espectaculars: val la pena navegar-hi !
Indiscutiblement, és un bon signe dels temps que vivim: complexos, enrevessats, desorientats, difícils d'entendre ...
El currículum de Kapoor pot ajudar a entendre la seva obra:
born 12 March 1954, is an Indian-born British sculptor. Born in Mumbai, Kapoor has lived and worked in London since the early 1970s when he moved to study art, first at the Hornsey College of Art and later at the Chelsea School of Art and Design.
He represented Britain in the XLIV Venice Biennale in 1990, when he was awarded the Premio Duemila Prize. In 1991 he received the Turner Prize and in 2002 received the Unilever Commission for the Turbine Hall at Tate Modern. Notable public sculptures include Cloud Gate, Millennium Park, Chicago, Sky Mirror exhibited at the Rockefeller Center, New York in 2006 and Kensington Gardens in 2010, Temenos, at Middlehaven, Middlesbrough, 'Leviathan' at the Grand Palais in 2011 and ArcelorMittal Orbit commissioned as a permanent artwork for the Olympic Park and due for completion in 2012.
Anish Kapoor was elected a Royal Academician in 1999 and in 2003 he was made a Commander of the British Empire. In 2011 he was made a Commander in the French Ordre des Arts et des Lettres and was awarded the Japanese Praemium Imperiale.
20 de març 2012
Afinant la punteria ... per una millor sanitat pública
Fa unes setmanes, uns vídeos de l'equip de la revista cafeambllet denunciaven possibles corrupteles a la sanitat catalana. Molts amics van reaccionar amb perplexitat i preocupació, probablement perquè s'hi aludia al nostre ben conegut mataroní Carles Manté. Jo els hi explicava, sense perplexitats, la meva experiència de 2004-2006.
Pocs dies després, un advocat fundador del Colectiu Ronda, reaccionava amb duresa ridiculitzant els vídeos, defensava enèrgicament el seu amic Manté, i ressaltava les garanties que té el sistema per controlar els comptes de gestió: Consell Rector, Servei Català de la Salut, Intervenció de Comptes de la Generalitat, Sindicatura de Comptes, auditories externes, comitè d'empresa ... Aquesta reacció tant innocent sí que em va sorprendre, venint d'un gat vell expert en affaires jurídico-legals. Recomanava no disparar indiscriminadament, afinar la punteria, pensar en el projecte amagat de la dreta sanitària en el govern.
Després, el Ramon Serna, que no conec, membre actiu del CATAC, responia a la desqualificació dels vídeos de manera encara més contundent i molt més informada, sembla, parlant de panorama de corrupció institucional.
Com que jo vaig ser-hi una mica pel mig, m'agradaria aportar-hi alguns petits elements de reflexió.
A proposta del govern municipal d'aleshores, el Servei Català de la Salut, és a dir el Carles Manté, el seu director general, va nomenar-me president del Consell Rector el setembre de 2004. Vaig acceptar perquè el projecte de la consellera Geli, sobre idees del Joan Prats, era apassionant: promoure noves formes de governar més transparents, més obertes, més flexibles, més eficaces i eficients. Del burocratisme funcionarial representat (encara) per l'ICS, cap a una nova governança que corregís les desviacions gerencialistes que es detectava en la gestió dels consorcis hospitalaris autònoms. Apassionant.
Les estructures de cooperació com ara el Consorci Hospitalari de Catalunya, impulsat i liderat durant anys pel Carles Manté, tenien (tenen) plenament sentit per mancomunar serveis, compartir experiències, donar suport a la gestió. Però el context general, els actors i agents, ben instalats en els òrgans de govern, els hàbits adquirits en èpoques anteriors de socio-vergència sanitària, feien molt difícil la tasca. Les dinàmiques i els interessos corporatistes dels gerents i alts càrrecs del Departament i dels hospitals, suposaven un mur difícil de sobrepassar.
Jo m'hi vaig llançar amb totes les ganes, el 2004, amb el desconeixement i la innocència del qui acabava d'arribar de 15 anys a BXL per mirar de ser útil al seu país, que acabava de decidir un canvi històric de govern. Ja he explicat com es va acabar l'aventura: després de 18 mesos densos i tensos, el Carles Manté em va fer saltar.
Ara, 6 anys després, davant la iniciativa dels joves del cafeambllet i de les reaccions d'uns i altres, he reprès alguns fets i dades, simptomàtiques, que poden ilustrar el clima, l'ambient, les maneres de fer d'aquella època. Per aportar una certa perspectiva, reprenc dos fets objectius:
1/ el canvi de gerència de 2005
La renovació dels estils de direcció i governança exigia canviar el gerent del CsdMaresme. Seguint un procediment formal i obert correcte, el Consell Rector, malgrat algunes discrepàncies (entre d'altres, la meva), varem seguir contractant la gerència al CHC. Sota les indicacions del Carles, el CHC ens va proposar un nou gerent més obert, em deia, a les noves maneres promogudes per la consellera.
Deixant de banda els aspectes competencials, operatius i funcionals del nou gerent, la seva contractació va suposar:
- un increment de salari del 40% respecte del gerent precedent, és a dir, uns 40.000 euros més cada any;
- uns costos extres de contractació del 15% pel benefici empresarial del CHC, és a dir, uns 20.000 euros/any,
- un 16% en concepte de l'IVA en les factures corresponents al CHC, és a dir, uns 26.000 euros/any
- i la contractació immediata i sorpressiva (en contra de la meva opinió com a president ...), d'un adjunt a gerència, que ens devia costar uns 80.000 euros l'any.
Sumant-ho tot, la nova gerència ens costava uns 160.000 euros extres cada any, respecte dels 90 o 100.000 euros que ens hauria costat una gerència pròpia. Una petita part d'aquest sobrecost servia per a finançar l'estructura de cooperació del CHC, amb seu a l'avinguda del Tibidabo.
2/ els capricis de la directora d'infermeria ...
... que era la dona del gerent ( i germana de diputada socialista), a qui agradaven molt les teràpies alternatives. Per oferir-les, va aconseguir fer condicionar el segon sòtan de l'hospital, amb diversos mòduls i una gran sala per fer-hi tai txi. Tot amb materials acollidors i de gran qualitat. Amb el projecte ja molt avançat, un amic seu expert en feng shui li va comentar que la distribució funcional no era la correcte, i la directora va fer reconstruir els treballs realitzats. Cost final estimat de tot el projecte, uns 380.000 euros.
Malgrat la meva perplexitat, aquestes decisions varen ser formalment assumides i aprovades pel Consell Rector que tenia 6 membres designats pel Servei Català de la Salut (jo entre ells ...), del que seguia les orientacions. I 4 membres designats pels governs locals (el propi alcalde, regidors, ... ).
Potser hagués hagut de ser més radical. Però el context general d'àmplia tolerància, el projecte general i la por de generar situacions conflictives a l'Hospital m'impulsaven a seguir intentant promoure canvis. Després de 18 mesos de presidència, les meves posicions varen ser considerades intervencionistes i burocràtiques (!) per la casta gerencialista i la gent del CHC. El Carles Manté, hàbil estrateg, em va fer saltar amb un petit somriure.
Vist des d'ara, molt més conscients de les limitacions dels recursos colectius, la irresponsabilitat i el sentiment d'impunitat amb que es prenien determinades decisions són molt més difícils d'acceptar. Malgrat els avenços notables en eficàcia i eficiència, la direcció i gestió dels consorcis tenia deficiències denunciables. Els límits dels Consells Rectors eren i, probablement, són encara, evidents.
Símptomes de tot un estil, aquests tipus d'ineficiències i de malversacions poden ajudar a explicar, també, perquè som on som. I perquè continua essent necessari promoure noves formes de governança al servei d'una sanitat publica de qualitat. Però, en general, no veig ni la visió, ni la voluntat ni el coratge necessaris per a fer-ho. Economicisme radical, tisorades mal explicades, absència de projecte global, manca de capacitat política alternativa ... des de l'esquerra. No era així, companys, no era així !
Malgrat tot, els serveis funcionen, encara, pel voluntarisme i professionalitat dels treballadors i professionals. Gràcies.
Per acabar, una comparativa curiosa. Si mireu la nota precedent en aquest blog, veureu que el Servitge, aleshores secretari general del Departament de Treball, va ser condemnat a 4 anys de presó per haver malversat (només) 46.000 euros ... Ara el govern del PP l'ha indultat, seguint l'estil del govern socialista amb el banquer del Santander (vegeu la meva nota de novembre 2011) .
Pocs dies després, un advocat fundador del Colectiu Ronda, reaccionava amb duresa ridiculitzant els vídeos, defensava enèrgicament el seu amic Manté, i ressaltava les garanties que té el sistema per controlar els comptes de gestió: Consell Rector, Servei Català de la Salut, Intervenció de Comptes de la Generalitat, Sindicatura de Comptes, auditories externes, comitè d'empresa ... Aquesta reacció tant innocent sí que em va sorprendre, venint d'un gat vell expert en affaires jurídico-legals. Recomanava no disparar indiscriminadament, afinar la punteria, pensar en el projecte amagat de la dreta sanitària en el govern.
Després, el Ramon Serna, que no conec, membre actiu del CATAC, responia a la desqualificació dels vídeos de manera encara més contundent i molt més informada, sembla, parlant de panorama de corrupció institucional.
Com que jo vaig ser-hi una mica pel mig, m'agradaria aportar-hi alguns petits elements de reflexió.
A proposta del govern municipal d'aleshores, el Servei Català de la Salut, és a dir el Carles Manté, el seu director general, va nomenar-me president del Consell Rector el setembre de 2004. Vaig acceptar perquè el projecte de la consellera Geli, sobre idees del Joan Prats, era apassionant: promoure noves formes de governar més transparents, més obertes, més flexibles, més eficaces i eficients. Del burocratisme funcionarial representat (encara) per l'ICS, cap a una nova governança que corregís les desviacions gerencialistes que es detectava en la gestió dels consorcis hospitalaris autònoms. Apassionant.
Les estructures de cooperació com ara el Consorci Hospitalari de Catalunya, impulsat i liderat durant anys pel Carles Manté, tenien (tenen) plenament sentit per mancomunar serveis, compartir experiències, donar suport a la gestió. Però el context general, els actors i agents, ben instalats en els òrgans de govern, els hàbits adquirits en èpoques anteriors de socio-vergència sanitària, feien molt difícil la tasca. Les dinàmiques i els interessos corporatistes dels gerents i alts càrrecs del Departament i dels hospitals, suposaven un mur difícil de sobrepassar.
Jo m'hi vaig llançar amb totes les ganes, el 2004, amb el desconeixement i la innocència del qui acabava d'arribar de 15 anys a BXL per mirar de ser útil al seu país, que acabava de decidir un canvi històric de govern. Ja he explicat com es va acabar l'aventura: després de 18 mesos densos i tensos, el Carles Manté em va fer saltar.
Ara, 6 anys després, davant la iniciativa dels joves del cafeambllet i de les reaccions d'uns i altres, he reprès alguns fets i dades, simptomàtiques, que poden ilustrar el clima, l'ambient, les maneres de fer d'aquella època. Per aportar una certa perspectiva, reprenc dos fets objectius:
1/ el canvi de gerència de 2005
La renovació dels estils de direcció i governança exigia canviar el gerent del CsdMaresme. Seguint un procediment formal i obert correcte, el Consell Rector, malgrat algunes discrepàncies (entre d'altres, la meva), varem seguir contractant la gerència al CHC. Sota les indicacions del Carles, el CHC ens va proposar un nou gerent més obert, em deia, a les noves maneres promogudes per la consellera.
Deixant de banda els aspectes competencials, operatius i funcionals del nou gerent, la seva contractació va suposar:
- un increment de salari del 40% respecte del gerent precedent, és a dir, uns 40.000 euros més cada any;
- uns costos extres de contractació del 15% pel benefici empresarial del CHC, és a dir, uns 20.000 euros/any,
- un 16% en concepte de l'IVA en les factures corresponents al CHC, és a dir, uns 26.000 euros/any
- i la contractació immediata i sorpressiva (en contra de la meva opinió com a president ...), d'un adjunt a gerència, que ens devia costar uns 80.000 euros l'any.
Sumant-ho tot, la nova gerència ens costava uns 160.000 euros extres cada any, respecte dels 90 o 100.000 euros que ens hauria costat una gerència pròpia. Una petita part d'aquest sobrecost servia per a finançar l'estructura de cooperació del CHC, amb seu a l'avinguda del Tibidabo.
2/ els capricis de la directora d'infermeria ...
... que era la dona del gerent ( i germana de diputada socialista), a qui agradaven molt les teràpies alternatives. Per oferir-les, va aconseguir fer condicionar el segon sòtan de l'hospital, amb diversos mòduls i una gran sala per fer-hi tai txi. Tot amb materials acollidors i de gran qualitat. Amb el projecte ja molt avançat, un amic seu expert en feng shui li va comentar que la distribució funcional no era la correcte, i la directora va fer reconstruir els treballs realitzats. Cost final estimat de tot el projecte, uns 380.000 euros.
Malgrat la meva perplexitat, aquestes decisions varen ser formalment assumides i aprovades pel Consell Rector que tenia 6 membres designats pel Servei Català de la Salut (jo entre ells ...), del que seguia les orientacions. I 4 membres designats pels governs locals (el propi alcalde, regidors, ... ).
Potser hagués hagut de ser més radical. Però el context general d'àmplia tolerància, el projecte general i la por de generar situacions conflictives a l'Hospital m'impulsaven a seguir intentant promoure canvis. Després de 18 mesos de presidència, les meves posicions varen ser considerades intervencionistes i burocràtiques (!) per la casta gerencialista i la gent del CHC. El Carles Manté, hàbil estrateg, em va fer saltar amb un petit somriure.
Vist des d'ara, molt més conscients de les limitacions dels recursos colectius, la irresponsabilitat i el sentiment d'impunitat amb que es prenien determinades decisions són molt més difícils d'acceptar. Malgrat els avenços notables en eficàcia i eficiència, la direcció i gestió dels consorcis tenia deficiències denunciables. Els límits dels Consells Rectors eren i, probablement, són encara, evidents.
Símptomes de tot un estil, aquests tipus d'ineficiències i de malversacions poden ajudar a explicar, també, perquè som on som. I perquè continua essent necessari promoure noves formes de governança al servei d'una sanitat publica de qualitat. Però, en general, no veig ni la visió, ni la voluntat ni el coratge necessaris per a fer-ho. Economicisme radical, tisorades mal explicades, absència de projecte global, manca de capacitat política alternativa ... des de l'esquerra. No era així, companys, no era així !
Malgrat tot, els serveis funcionen, encara, pel voluntarisme i professionalitat dels treballadors i professionals. Gràcies.
Per acabar, una comparativa curiosa. Si mireu la nota precedent en aquest blog, veureu que el Servitge, aleshores secretari general del Departament de Treball, va ser condemnat a 4 anys de presó per haver malversat (només) 46.000 euros ... Ara el govern del PP l'ha indultat, seguint l'estil del govern socialista amb el banquer del Santander (vegeu la meva nota de novembre 2011) .
14 de març 2012
La nostra merda catalana ...
Sense comentaris.
Amb el Servitge i el seu director general, Gavaldà, jo hi tenia relació quan treballava avaluant impacte del Fons Social Europeu, a la Comissió Europea.
Presumien d'utilitzar els fons rebuts d'una manera ... molt flexible !
Amb el Servitge i el seu director general, Gavaldà, jo hi tenia relació quan treballava avaluant impacte del Fons Social Europeu, a la Comissió Europea.
Presumien d'utilitzar els fons rebuts d'una manera ... molt flexible !
13 de març 2012
fent "le point" sobre la Unió Europea
Ahir vaig ser a l'Escola Oficial d'Idiomes del Maresme, al costat de casa. Havia proposat a les seves responsables de fer alguna xerrada en francès sobre la meva experiència de treball a la Unió Europea. I ho varen trobar interessant. I jo, encantat de poder ser una mica útil.
Vaig fer una petita síntesi dels meus Records Endreçats / 2:
- explicant vivències personals i familiars a "la Belgique",
- quatre idees sobre els actors i les competències respectives de la Unió i dels Estats membres,
- algunes mostres del meu treball: documents, reunions, missions, anècdotes, ...
- per acabar fent el punt sobre la situació i perspectives.
Vaig prendre com a referència la [ nota ] publicada al CapGròs en ocasió del cinquantenari dels Tractats de Roma (1957-2007),
i vaig fer balanç dels tres reptes que hi plantejava:
- millorar el funcionament,
- promoure l'esperit europeu entre tots els ciutadans,
- integrar solidàriament la Unió en el context mundial.
Vaig dir:
- que el funcionament no havia pas millorat massa, malgrat les reformes del Tractat de Lisboa,
- que estem navegant enmig de les tempestes d'una mundialització cada cop més "concurrentielle",
- mentre veiem aparèixer els egoismes i populismes nacionals que qüestionen les polítiques de solidaritat,
- i quan necessitaríem una Unió més operativa que mai, amb una visió solidària i responsable de " l'humanité toute entière" ...
Havia preparat la presentació feia uns dies, però el cap de setmana els diaris confirmaven les meves impressions:
- El País de los Negocios hi dedicava la portada del diumenge 11, l'editorial, i un llarg article de Claudi Pérez
- i Nicolas Sarkozy feia un míting enorme, amb desenes de milers de simpatitzants, amenaçant de sortir de Schengen i d'adoptar mesures proteccionistes. Una clara resposta a les propostes de Marine LePen, per buscar vots populistes de gent esporuguida ... i molt ben acollida per Le Figaro ...
Mesquines politiqueries ...
Vaig fer una petita síntesi dels meus Records Endreçats / 2:
- explicant vivències personals i familiars a "la Belgique",
- quatre idees sobre els actors i les competències respectives de la Unió i dels Estats membres,
- algunes mostres del meu treball: documents, reunions, missions, anècdotes, ...
- per acabar fent el punt sobre la situació i perspectives.
Vaig prendre com a referència la [ nota ] publicada al CapGròs en ocasió del cinquantenari dels Tractats de Roma (1957-2007),
i vaig fer balanç dels tres reptes que hi plantejava:
- millorar el funcionament,
- promoure l'esperit europeu entre tots els ciutadans,
- integrar solidàriament la Unió en el context mundial.
Vaig dir:- que el funcionament no havia pas millorat massa, malgrat les reformes del Tractat de Lisboa,
- que estem navegant enmig de les tempestes d'una mundialització cada cop més "concurrentielle",
- mentre veiem aparèixer els egoismes i populismes nacionals que qüestionen les polítiques de solidaritat,
- i quan necessitaríem una Unió més operativa que mai, amb una visió solidària i responsable de " l'humanité toute entière" ...
Havia preparat la presentació feia uns dies, però el cap de setmana els diaris confirmaven les meves impressions:
- El País de los Negocios hi dedicava la portada del diumenge 11, l'editorial, i un llarg article de Claudi Pérez
- i Nicolas Sarkozy feia un míting enorme, amb desenes de milers de simpatitzants, amenaçant de sortir de Schengen i d'adoptar mesures proteccionistes. Una clara resposta a les propostes de Marine LePen, per buscar vots populistes de gent esporuguida ... i molt ben acollida per Le Figaro ...
Mesquines politiqueries ...
La merda dels feixistes encara fa pudor
Continuen les demandes, les sentències, els recursos, les reclamacions ...
És un problema cívic, de valors, de respecte ... no és un problema legal.
És un problema de concepció, de comprensió, d'entendre ... que som a Catalunya.
L'aixecament franquista va derrotar els demòcrates republicans i va imposar la seva concepció de la España única, grande y libre. Décades d'anticatalanisme actiu, acompanyades per un allau d'espanyols que s'instalàven al nordeste d'España per diluir-ne la seva identitat ...
Tants cops fer-nos perdonar la nostra personalitat, les nostres arrels, tants anys de tolerància, de comprensió de la incomprensió, sembla que han servit de ben poc a les cavernes mediàtiques espanyoles i als recalcitrants hereus d'aquells espanyolistes.
Divendres passat, dia 9, a la roda de premsa de la vicepresidenta del govern, dues periodistes madrileñas van intervenir per preguntar la reacció del Gobierno a la resolució del TSJC. Temien per la marginació, l'estigmatització, la discriminació dels nens que no poden, diuen, estudiar en la seva llengua !
Durant dècades varem ser milions de nois i noies que varem ser obligats a estudiar en castellà i cantar els himnes feixistes abans d'entrar a les aules. Si no volen entendre on són, si no són capaços d'apreciar i compartir les diferències, de valorar la diversitat de cultures i de llengües, que fotin el camp !
Ja vaig escriure una [ nota ] sobre el tema el juliol del 2008.
I encara seguim pensant que cal encaixar Catalunya a Espanya ... o pactant amb la senyora del PP que tant estima Catalunya, diu !
Més coratge, més rotunditat, més dignitat, ens calen.
La Pilar Rahola (feia temps que no penjava una columna seva ...), fa un toc d'atenció molt pertinent ...
De joves cantàvem, innocents, que "la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó ..."
Doncs sembla que "la merda dels feixistes encara fa pudor, encara que la tapem amb la Constitució ..."
És un problema cívic, de valors, de respecte ... no és un problema legal.
És un problema de concepció, de comprensió, d'entendre ... que som a Catalunya.
L'aixecament franquista va derrotar els demòcrates republicans i va imposar la seva concepció de la España única, grande y libre. Décades d'anticatalanisme actiu, acompanyades per un allau d'espanyols que s'instalàven al nordeste d'España per diluir-ne la seva identitat ...
Tants cops fer-nos perdonar la nostra personalitat, les nostres arrels, tants anys de tolerància, de comprensió de la incomprensió, sembla que han servit de ben poc a les cavernes mediàtiques espanyoles i als recalcitrants hereus d'aquells espanyolistes.
Divendres passat, dia 9, a la roda de premsa de la vicepresidenta del govern, dues periodistes madrileñas van intervenir per preguntar la reacció del Gobierno a la resolució del TSJC. Temien per la marginació, l'estigmatització, la discriminació dels nens que no poden, diuen, estudiar en la seva llengua !
Durant dècades varem ser milions de nois i noies que varem ser obligats a estudiar en castellà i cantar els himnes feixistes abans d'entrar a les aules. Si no volen entendre on són, si no són capaços d'apreciar i compartir les diferències, de valorar la diversitat de cultures i de llengües, que fotin el camp !
Ja vaig escriure una [ nota ] sobre el tema el juliol del 2008.
I encara seguim pensant que cal encaixar Catalunya a Espanya ... o pactant amb la senyora del PP que tant estima Catalunya, diu !
Més coratge, més rotunditat, més dignitat, ens calen.La Pilar Rahola (feia temps que no penjava una columna seva ...), fa un toc d'atenció molt pertinent ...
De joves cantàvem, innocents, que "la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó ..."
Doncs sembla que "la merda dels feixistes encara fa pudor, encara que la tapem amb la Constitució ..."
08 de març 2012
Elements (incitadors) per una reflexió estratègica
A l'Associació d'enginyers industrials de Catalunya, en la Comissió per a la Cooperació estratègica,
estic cooperant en la realització d'una consulta a tots els associats sobre la "crisi".
Les respostes rebudes fins ara, interessants, són una mica reservades, més centrades en els símptomes que en les causes,
més pensant en sortir-ne aviat que en imaginar estratègies a mig i llarg termini.
Per incitar reflexions més ambicioses, més valentes, més atrevides, més radicals,
he preparat una nota amb elements/arguments una mica més provocadors: [ nota ]
Són petites reflexions tretes d'articles recents als diaris, classificades segons:
- visions generals sobre la "crisi",
- sobre la Unió Europea,
- sobre la globalització,
- sobre les idees de progrés, prosperitat, creixement, ...
- sobre la crisi energètica i ambiental,
- sobre les necessàries polítiques industrials,
- sobre la crisi de la socialdemocràcia,
- sobre la crisi de "valors" ...
... de moment !
estic cooperant en la realització d'una consulta a tots els associats sobre la "crisi".
Les respostes rebudes fins ara, interessants, són una mica reservades, més centrades en els símptomes que en les causes,
més pensant en sortir-ne aviat que en imaginar estratègies a mig i llarg termini.
Per incitar reflexions més ambicioses, més valentes, més atrevides, més radicals,
he preparat una nota amb elements/arguments una mica més provocadors: [ nota ]
Són petites reflexions tretes d'articles recents als diaris, classificades segons:
- visions generals sobre la "crisi",
- sobre la Unió Europea,
- sobre la globalització,
- sobre les idees de progrés, prosperitat, creixement, ...
- sobre la crisi energètica i ambiental,
- sobre les necessàries polítiques industrials,
- sobre la crisi de la socialdemocràcia,
- sobre la crisi de "valors" ...
... de moment !
01 de març 2012
Postals mataronines ...
... sense comentaris, de moment ...
Poc després, el 20 de març, el Xesco és convidat al programa EFECTIVAMENT,
en la seva qualitat de madridista radical: un completo !
Poc després, el 20 de març, el Xesco és convidat al programa EFECTIVAMENT,
en la seva qualitat de madridista radical: un completo !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
