Fa unes setmanes, uns vídeos de l'equip de la revista cafeambllet denunciaven possibles corrupteles a la sanitat catalana. Molts amics van reaccionar amb perplexitat i preocupació, probablement perquè s'hi aludia al nostre ben conegut mataroní Carles Manté. Jo els hi explicava, sense perplexitats, la meva experiència de 2004-2006.
Pocs dies després, un advocat fundador del Colectiu Ronda, reaccionava amb duresa ridiculitzant els vídeos, defensava enèrgicament el seu amic Manté, i ressaltava les garanties que té el sistema per controlar els comptes de gestió: Consell Rector, Servei Català de la Salut, Intervenció de Comptes de la Generalitat, Sindicatura de Comptes, auditories externes, comitè d'empresa ... Aquesta reacció tant innocent sí que em va sorprendre, venint d'un gat vell expert en affaires jurídico-legals. Recomanava no disparar indiscriminadament, afinar la punteria, pensar en el projecte amagat de la dreta sanitària en el govern.
Després, el Ramon Serna, que no conec, membre actiu del CATAC, responia a la desqualificació dels vídeos de manera encara més contundent i molt més informada, sembla, parlant de panorama de corrupció institucional.
Com que jo vaig ser-hi una mica pel mig, m'agradaria aportar-hi alguns petits elements de reflexió.
A proposta del govern municipal d'aleshores, el Servei Català de la Salut, és a dir el Carles Manté, el seu director general, va nomenar-me president del Consell Rector el setembre de 2004. Vaig acceptar perquè el projecte de la consellera Geli, sobre idees del Joan Prats, era apassionant: promoure noves formes de governar més transparents, més obertes, més flexibles, més eficaces i eficients. Del burocratisme funcionarial representat (encara) per l'ICS, cap a una nova governança que corregís les desviacions gerencialistes que es detectava en la gestió dels consorcis hospitalaris autònoms. Apassionant.
Les estructures de cooperació com ara el Consorci Hospitalari de Catalunya, impulsat i liderat durant anys pel Carles Manté, tenien (tenen) plenament sentit per mancomunar serveis, compartir experiències, donar suport a la gestió. Però el context general, els actors i agents, ben instalats en els òrgans de govern, els hàbits adquirits en èpoques anteriors de socio-vergència sanitària, feien molt difícil la tasca. Les dinàmiques i els interessos corporatistes dels gerents i alts càrrecs del Departament i dels hospitals, suposaven un mur difícil de sobrepassar.
Jo m'hi vaig llançar amb totes les ganes, el 2004, amb el desconeixement i la innocència del qui acabava d'arribar de 15 anys a BXL per mirar de ser útil al seu país, que acabava de decidir un canvi històric de govern. Ja he explicat com es va acabar l'aventura: després de 18 mesos densos i tensos, el Carles Manté em va fer saltar.
Ara, 6 anys després, davant la iniciativa dels joves del cafeambllet i de les reaccions d'uns i altres, he reprès alguns fets i dades, simptomàtiques, que poden ilustrar el clima, l'ambient, les maneres de fer d'aquella època. Per aportar una certa perspectiva, reprenc dos fets objectius:
1/ el canvi de gerència de 2005
La renovació dels estils de direcció i governança exigia canviar el gerent del CsdMaresme. Seguint un procediment formal i obert correcte, el Consell Rector, malgrat algunes discrepàncies (entre d'altres, la meva), varem seguir contractant la gerència al CHC. Sota les indicacions del Carles, el CHC ens va proposar un nou gerent més obert, em deia, a les noves maneres promogudes per la consellera.
Deixant de banda els aspectes competencials, operatius i funcionals del nou gerent, la seva contractació va suposar:
- un increment de salari del 40% respecte del gerent precedent, és a dir, uns 40.000 euros més cada any;
- uns costos extres de contractació del 15% pel benefici empresarial del CHC, és a dir, uns 20.000 euros/any,
- un 16% en concepte de l'IVA en les factures corresponents al CHC, és a dir, uns 26.000 euros/any
- i la contractació immediata i sorpressiva (en contra de la meva opinió com a president ...), d'un adjunt a gerència, que ens devia costar uns 80.000 euros l'any.
Sumant-ho tot, la nova gerència ens costava uns 160.000 euros extres cada any, respecte dels 90 o 100.000 euros que ens hauria costat una gerència pròpia. Una petita part d'aquest sobrecost servia per a finançar l'estructura de cooperació del CHC, amb seu a l'avinguda del Tibidabo.
2/ els capricis de la directora d'infermeria ...
... que era la dona del gerent ( i germana de diputada socialista), a qui agradaven molt les teràpies alternatives. Per oferir-les, va aconseguir fer condicionar el segon sòtan de l'hospital, amb diversos mòduls i una gran sala per fer-hi tai txi. Tot amb materials acollidors i de gran qualitat. Amb el projecte ja molt avançat, un amic seu expert en feng shui li va comentar que la distribució funcional no era la correcte, i la directora va fer reconstruir els treballs realitzats. Cost final estimat de tot el projecte, uns 380.000 euros.
Malgrat la meva perplexitat, aquestes decisions varen ser formalment assumides i aprovades pel Consell Rector que tenia 6 membres designats pel Servei Català de la Salut (jo entre ells ...), del que seguia les orientacions. I 4 membres designats pels governs locals (el propi alcalde, regidors, ... ).
Potser hagués hagut de ser més radical. Però el context general d'àmplia tolerància, el projecte general i la por de generar situacions conflictives a l'Hospital m'impulsaven a seguir intentant promoure canvis. Després de 18 mesos de presidència, les meves posicions varen ser considerades intervencionistes i burocràtiques (!) per la casta gerencialista i la gent del CHC. El Carles Manté, hàbil estrateg, em va fer saltar amb un petit somriure.
Vist des d'ara, molt més conscients de les limitacions dels recursos colectius, la irresponsabilitat i el sentiment d'impunitat amb que es prenien determinades decisions són molt més difícils d'acceptar. Malgrat els avenços notables en eficàcia i eficiència, la direcció i gestió dels consorcis tenia deficiències denunciables. Els límits dels Consells Rectors eren i, probablement, són encara, evidents.
Símptomes de tot un estil, aquests tipus d'ineficiències i de malversacions poden ajudar a explicar, també, perquè som on som. I perquè continua essent necessari promoure noves formes de governança al servei d'una sanitat publica de qualitat. Però, en general, no veig ni la visió, ni la voluntat ni el coratge necessaris per a fer-ho. Economicisme radical, tisorades mal explicades, absència de projecte global, manca de capacitat política alternativa ... des de l'esquerra. No era així, companys, no era així !
Malgrat tot, els serveis funcionen, encara, pel voluntarisme i professionalitat dels treballadors i professionals. Gràcies.
Per acabar, una comparativa curiosa. Si mireu la nota precedent en aquest blog, veureu que el Servitge, aleshores secretari general del Departament de Treball, va ser condemnat a 4 anys de presó per haver malversat (només) 46.000 euros ... Ara el govern del PP l'ha indultat, seguint l'estil del govern socialista amb el banquer del Santander (vegeu la meva nota de novembre 2011) .
Pocs dies després, un advocat fundador del Colectiu Ronda, reaccionava amb duresa ridiculitzant els vídeos, defensava enèrgicament el seu amic Manté, i ressaltava les garanties que té el sistema per controlar els comptes de gestió: Consell Rector, Servei Català de la Salut, Intervenció de Comptes de la Generalitat, Sindicatura de Comptes, auditories externes, comitè d'empresa ... Aquesta reacció tant innocent sí que em va sorprendre, venint d'un gat vell expert en affaires jurídico-legals. Recomanava no disparar indiscriminadament, afinar la punteria, pensar en el projecte amagat de la dreta sanitària en el govern.
Després, el Ramon Serna, que no conec, membre actiu del CATAC, responia a la desqualificació dels vídeos de manera encara més contundent i molt més informada, sembla, parlant de panorama de corrupció institucional.
Com que jo vaig ser-hi una mica pel mig, m'agradaria aportar-hi alguns petits elements de reflexió.
A proposta del govern municipal d'aleshores, el Servei Català de la Salut, és a dir el Carles Manté, el seu director general, va nomenar-me president del Consell Rector el setembre de 2004. Vaig acceptar perquè el projecte de la consellera Geli, sobre idees del Joan Prats, era apassionant: promoure noves formes de governar més transparents, més obertes, més flexibles, més eficaces i eficients. Del burocratisme funcionarial representat (encara) per l'ICS, cap a una nova governança que corregís les desviacions gerencialistes que es detectava en la gestió dels consorcis hospitalaris autònoms. Apassionant.
Les estructures de cooperació com ara el Consorci Hospitalari de Catalunya, impulsat i liderat durant anys pel Carles Manté, tenien (tenen) plenament sentit per mancomunar serveis, compartir experiències, donar suport a la gestió. Però el context general, els actors i agents, ben instalats en els òrgans de govern, els hàbits adquirits en èpoques anteriors de socio-vergència sanitària, feien molt difícil la tasca. Les dinàmiques i els interessos corporatistes dels gerents i alts càrrecs del Departament i dels hospitals, suposaven un mur difícil de sobrepassar.
Jo m'hi vaig llançar amb totes les ganes, el 2004, amb el desconeixement i la innocència del qui acabava d'arribar de 15 anys a BXL per mirar de ser útil al seu país, que acabava de decidir un canvi històric de govern. Ja he explicat com es va acabar l'aventura: després de 18 mesos densos i tensos, el Carles Manté em va fer saltar.
Ara, 6 anys després, davant la iniciativa dels joves del cafeambllet i de les reaccions d'uns i altres, he reprès alguns fets i dades, simptomàtiques, que poden ilustrar el clima, l'ambient, les maneres de fer d'aquella època. Per aportar una certa perspectiva, reprenc dos fets objectius:
1/ el canvi de gerència de 2005
La renovació dels estils de direcció i governança exigia canviar el gerent del CsdMaresme. Seguint un procediment formal i obert correcte, el Consell Rector, malgrat algunes discrepàncies (entre d'altres, la meva), varem seguir contractant la gerència al CHC. Sota les indicacions del Carles, el CHC ens va proposar un nou gerent més obert, em deia, a les noves maneres promogudes per la consellera.
Deixant de banda els aspectes competencials, operatius i funcionals del nou gerent, la seva contractació va suposar:
- un increment de salari del 40% respecte del gerent precedent, és a dir, uns 40.000 euros més cada any;
- uns costos extres de contractació del 15% pel benefici empresarial del CHC, és a dir, uns 20.000 euros/any,
- un 16% en concepte de l'IVA en les factures corresponents al CHC, és a dir, uns 26.000 euros/any
- i la contractació immediata i sorpressiva (en contra de la meva opinió com a president ...), d'un adjunt a gerència, que ens devia costar uns 80.000 euros l'any.
Sumant-ho tot, la nova gerència ens costava uns 160.000 euros extres cada any, respecte dels 90 o 100.000 euros que ens hauria costat una gerència pròpia. Una petita part d'aquest sobrecost servia per a finançar l'estructura de cooperació del CHC, amb seu a l'avinguda del Tibidabo.
2/ els capricis de la directora d'infermeria ...
... que era la dona del gerent ( i germana de diputada socialista), a qui agradaven molt les teràpies alternatives. Per oferir-les, va aconseguir fer condicionar el segon sòtan de l'hospital, amb diversos mòduls i una gran sala per fer-hi tai txi. Tot amb materials acollidors i de gran qualitat. Amb el projecte ja molt avançat, un amic seu expert en feng shui li va comentar que la distribució funcional no era la correcte, i la directora va fer reconstruir els treballs realitzats. Cost final estimat de tot el projecte, uns 380.000 euros.
Malgrat la meva perplexitat, aquestes decisions varen ser formalment assumides i aprovades pel Consell Rector que tenia 6 membres designats pel Servei Català de la Salut (jo entre ells ...), del que seguia les orientacions. I 4 membres designats pels governs locals (el propi alcalde, regidors, ... ).
Potser hagués hagut de ser més radical. Però el context general d'àmplia tolerància, el projecte general i la por de generar situacions conflictives a l'Hospital m'impulsaven a seguir intentant promoure canvis. Després de 18 mesos de presidència, les meves posicions varen ser considerades intervencionistes i burocràtiques (!) per la casta gerencialista i la gent del CHC. El Carles Manté, hàbil estrateg, em va fer saltar amb un petit somriure.
Vist des d'ara, molt més conscients de les limitacions dels recursos colectius, la irresponsabilitat i el sentiment d'impunitat amb que es prenien determinades decisions són molt més difícils d'acceptar. Malgrat els avenços notables en eficàcia i eficiència, la direcció i gestió dels consorcis tenia deficiències denunciables. Els límits dels Consells Rectors eren i, probablement, són encara, evidents.
Símptomes de tot un estil, aquests tipus d'ineficiències i de malversacions poden ajudar a explicar, també, perquè som on som. I perquè continua essent necessari promoure noves formes de governança al servei d'una sanitat publica de qualitat. Però, en general, no veig ni la visió, ni la voluntat ni el coratge necessaris per a fer-ho. Economicisme radical, tisorades mal explicades, absència de projecte global, manca de capacitat política alternativa ... des de l'esquerra. No era així, companys, no era així !
Malgrat tot, els serveis funcionen, encara, pel voluntarisme i professionalitat dels treballadors i professionals. Gràcies.
Per acabar, una comparativa curiosa. Si mireu la nota precedent en aquest blog, veureu que el Servitge, aleshores secretari general del Departament de Treball, va ser condemnat a 4 anys de presó per haver malversat (només) 46.000 euros ... Ara el govern del PP l'ha indultat, seguint l'estil del govern socialista amb el banquer del Santander (vegeu la meva nota de novembre 2011) .
1 comentari:
Puc donar fe del que dius es cert, com a conseller en aquells moments, i que vaig abandonar el Consell un cop vaig veure que rellevaven al company Molsosa pel fet de intentar donar transparència a la gestió del Consorci.
Per les practiques de direcció que hi havia, quelcom em deia que no interessava en absolut que les coses es fessin amb claredat i garanties democràtiques. Vaig arribar a sentir que les practiques de la Presidència (i suposo que els dos consellers díscols que el recolzàvem ) “posàvem en perill els serveis sanitaris” Ara sí que estan en perill els serveis sanitaris!! gracies a aquests buròcrates rodejats de massa poder sense control.
La destitució i les crítiques,van ser pel fet de volgué i demanar, una gestió transparent i honesta, Així es van fer les coses, i així ens va tot ara.
Miquel Ponce Mompart
Publica un comentari a l'entrada