L'objectiu inicial era Bruxelles: mantenir contactes amb ex-colegues ... i mirar com van les negociacions de les qüestions salarials i de les pensions !
Varem sortir dissabte 29, fent escala a Orleans a casa la meva germana. Per començar, l'acompanyem a una festa d'aniversari: del marit de l'Anne, la que em va fer bolcar del kayak, el 2008, sota el principal pont d'Orleans (link). Un dels convidats, amb unes dots d'animació extraordinàries, va muntar un petit espectacle inteligent i divertit. Que poc costa passar-s'ho bé amb una mica d'imaginació i companyonia !
Després varem descobrir el nou i flamant tramvia que ha canviat la fesomia del centre relligant les perifèries.
A BXL varem aprofitar l'acollida gentil del Rafa i l'Emi, i des de casa seva varem anar trobant vells amics i colegues: meus, seus (de la Montse) i comuns. I visitant els indrets anyorats, el nostre apartament, els parcs i carrers, i, com no, un Quick i la llibreria Filigranes ...
Pel que fa la meva pensió, tret de la retallada que fa temps es veu a venir, sembla que no tindria de tenir problemes de continuïtat.
Pel que fa els funcionaris, tots tenien una impressió comú: quina "locura" aquesta marxa cap a la independència ! Molta pedagogia, encara: no és que no vulguem pagar, és que la solidaritat té uns límits, sobretot si, a sobre, et maltracten, et menyspreen, t'humilien i promouen decisions estratègiques clarament discriminatòries, afavorint l'Espanya centralista imperial. Dur, difícil, molta feina a fer !
De tota manera, sembla que ells van a la seva: tinc la impressió, malauradament, que darrerament, la Unió no es veu, no existeix, excepte per les qüestions crues del "rescat". Vaig preguntar a la Laura (EAC), què pensa i què pot dir la Comissió (malgrat no tenir competències directes, sí que pot acompanyar), sobre el tema de l'augment de l'IVA als bens i serveis culturals. No hi havia pensat ...
L'Angela (REGIO) m'explica els greus problemes de països com la Romania per pujar al carro de la modernitat europea (manca d'infraestructures, de base econòmica "competitiva", d'estructures públiques de gestió, de quadres dirigents honestos i competents ...). De les problemàtiques generals de la Unió, sembla que, dins la Comissió, no se'n parla. Llegeixen els diaris i ... cada uno a lo suyo.
Amb el Denis, com sempre, sobrevolem una mica el mon i aterrem parlant de com participa Espanya en la dinàmica europea quotidiana. Sembla que és el pitjor Estat membre a l'hora de justificar propostes i despeses. Al Madrid capitalí i burocràtic li fa mandra fer els deures que exigeix l'actuació compartida amb altres Estats. Resultat, la DG de Pressupostos està aturant pagaments compromesos: patètic !
El dijous 4 sortim cap a Itàlia, per acompanyar familiars i amics al comiat del Fredi Ametller, mort a Barcelona a finals de juliol.
Uns 400 primers quilòmetres de pluja fortíssima, comme d'habitude... Passem per Strasbourg: les autopistes alemanyes son gratis, i, en aquest trajecte, sense límits de velocitat. Com que, darrerament, no passo de 130, cal anar amb compte. Travessem Suïssa pagant la vignette de 35 euros i passem sense pagar els 16 quilòmetres del túnel de Saint Gothard, sota el massís de San Gottardo (Gotthard Strassentunnel ...).
Fins a Milano, cap problema. Després, cap a Bologna, trobem autopistes molt mal senyalitzades plenes d'italians que corren més que els alemanys ! Volíem parar a Regio, a l'Emilia Romagna, però després de voltes i voltes, entrem a la ciutat i no aconseguim trobar on dormir. A Bologna ho aconseguim, en un hotel ben situat (Astoria), a l'entrada de la zona de vianants, on comença la via dell'Indipendenza !
Impressionant ciutat, amb tot el centre d'edificis "porticats". Molta història, molt viscuda, i molta modernitat orientada. L'antiga Borsa convertida en un espai cultural extraordinari. En una de les façanes, una placa recorda els "uomini di ogni stirpe e nazione" morts pels nazis als campi di sterminio, per tenir-los en compte en la "lotte supreme della libertá umana per l'indipendenza dei popoli, per l'avvento d'una societá piú giusta, nel pacifico consorzio di tutte le genti ..." Genial !
A l'entrada d'una església en reconstrucció, trobo el periodista Ernesto Ekáizer, que he llegit i vist molts cops a la tele. M'atreveixo a parar-lo per fer-nos una foto i enviar-la als meus amics argentins. Molt obert i amable, accepta, i passem una estona parlant del què ell anomena la locura catalana de CiU. Faig tot el possible per explicar-li el meu punt de vista. Veurem: l'han contractat a RAC1, com a tertulià del Toni Clapés, els dimecres.
Finalment, cap a San Giacomo, per la cerimònia de comiat del Fredi. Desde Bologna fins a Orvieto, i a Civitella del Lago. El primer centenar de quilòmetres fins arribar a Firenze son com un rally: una autopista recargolada plena de túnels, en obres, circulant tothom a més de 130, a un pam dels camions i de la vorera, sempre amb un italià al darrera, a dos metres, que demana passar !
En la majoria de trams, machaconament, ple de cartells anuncien que per la nostra seguretat, la velocitat és controlada. Ningú els hi fa cas. I, espero, ningú controla. Sembla una mostra de l'individualisme italià complementat amb l'hipocresia de les burocràcies administradores que han de fer el seu paper. Si posessin i cobressin les multes, el país podria pagar tots els seus deutes, però els italians es moririen d'angoixa conduint ...
Dissabte, a San Giacomo, una trobada molt maca, emotiva, sentida, viscuda, molt humana.
Alegres i contents per retrobar-nos, pensant que així ho voldria el Fredi, però sentint cruament la seva absurda absència.
Tot molt ben organitzat, tots acompanyant la France i les seves filles, que han perdut el marit i el segon pare ...
I al Joan que sent el buit del seu amic germà.
Gaudint de l'autonomia i la dignitat dels humans, recuperant poc a poc l'organització d'aquestes cerimònies tant de segles manipulades i monopolitzades per l'església i els capellans.
Amb les cendres, sota l'ametller, bandera roja, bufanda del Barça, llibres, tabac i guiski.
L'experiència de tornar a dormir a la furgoneta, no massa reixida: caldrà millorar alguna cosa ...
Diumenge, de bon matí, la tornada: 1.200 quilòmetres de raig fins a Mataró.
En passar per Aix-en-Provence, un record pel meu bon amic Josep Vidal Font. Espero poder veure'l aviat.
En total, 4.130 quilòmetres, moltes sensacions i més emocions.
Varem sortir dissabte 29, fent escala a Orleans a casa la meva germana. Per començar, l'acompanyem a una festa d'aniversari: del marit de l'Anne, la que em va fer bolcar del kayak, el 2008, sota el principal pont d'Orleans (link). Un dels convidats, amb unes dots d'animació extraordinàries, va muntar un petit espectacle inteligent i divertit. Que poc costa passar-s'ho bé amb una mica d'imaginació i companyonia !
Després varem descobrir el nou i flamant tramvia que ha canviat la fesomia del centre relligant les perifèries.
A BXL varem aprofitar l'acollida gentil del Rafa i l'Emi, i des de casa seva varem anar trobant vells amics i colegues: meus, seus (de la Montse) i comuns. I visitant els indrets anyorats, el nostre apartament, els parcs i carrers, i, com no, un Quick i la llibreria Filigranes ...Pel que fa la meva pensió, tret de la retallada que fa temps es veu a venir, sembla que no tindria de tenir problemes de continuïtat.
Pel que fa els funcionaris, tots tenien una impressió comú: quina "locura" aquesta marxa cap a la independència ! Molta pedagogia, encara: no és que no vulguem pagar, és que la solidaritat té uns límits, sobretot si, a sobre, et maltracten, et menyspreen, t'humilien i promouen decisions estratègiques clarament discriminatòries, afavorint l'Espanya centralista imperial. Dur, difícil, molta feina a fer !
De tota manera, sembla que ells van a la seva: tinc la impressió, malauradament, que darrerament, la Unió no es veu, no existeix, excepte per les qüestions crues del "rescat". Vaig preguntar a la Laura (EAC), què pensa i què pot dir la Comissió (malgrat no tenir competències directes, sí que pot acompanyar), sobre el tema de l'augment de l'IVA als bens i serveis culturals. No hi havia pensat ...
L'Angela (REGIO) m'explica els greus problemes de països com la Romania per pujar al carro de la modernitat europea (manca d'infraestructures, de base econòmica "competitiva", d'estructures públiques de gestió, de quadres dirigents honestos i competents ...). De les problemàtiques generals de la Unió, sembla que, dins la Comissió, no se'n parla. Llegeixen els diaris i ... cada uno a lo suyo.
Amb el Denis, com sempre, sobrevolem una mica el mon i aterrem parlant de com participa Espanya en la dinàmica europea quotidiana. Sembla que és el pitjor Estat membre a l'hora de justificar propostes i despeses. Al Madrid capitalí i burocràtic li fa mandra fer els deures que exigeix l'actuació compartida amb altres Estats. Resultat, la DG de Pressupostos està aturant pagaments compromesos: patètic !
El dijous 4 sortim cap a Itàlia, per acompanyar familiars i amics al comiat del Fredi Ametller, mort a Barcelona a finals de juliol.Uns 400 primers quilòmetres de pluja fortíssima, comme d'habitude... Passem per Strasbourg: les autopistes alemanyes son gratis, i, en aquest trajecte, sense límits de velocitat. Com que, darrerament, no passo de 130, cal anar amb compte. Travessem Suïssa pagant la vignette de 35 euros i passem sense pagar els 16 quilòmetres del túnel de Saint Gothard, sota el massís de San Gottardo (Gotthard Strassentunnel ...).
Fins a Milano, cap problema. Després, cap a Bologna, trobem autopistes molt mal senyalitzades plenes d'italians que corren més que els alemanys ! Volíem parar a Regio, a l'Emilia Romagna, però després de voltes i voltes, entrem a la ciutat i no aconseguim trobar on dormir. A Bologna ho aconseguim, en un hotel ben situat (Astoria), a l'entrada de la zona de vianants, on comença la via dell'Indipendenza !
Impressionant ciutat, amb tot el centre d'edificis "porticats". Molta història, molt viscuda, i molta modernitat orientada. L'antiga Borsa convertida en un espai cultural extraordinari. En una de les façanes, una placa recorda els "uomini di ogni stirpe e nazione" morts pels nazis als campi di sterminio, per tenir-los en compte en la "lotte supreme della libertá umana per l'indipendenza dei popoli, per l'avvento d'una societá piú giusta, nel pacifico consorzio di tutte le genti ..." Genial !
A l'entrada d'una església en reconstrucció, trobo el periodista Ernesto Ekáizer, que he llegit i vist molts cops a la tele. M'atreveixo a parar-lo per fer-nos una foto i enviar-la als meus amics argentins. Molt obert i amable, accepta, i passem una estona parlant del què ell anomena la locura catalana de CiU. Faig tot el possible per explicar-li el meu punt de vista. Veurem: l'han contractat a RAC1, com a tertulià del Toni Clapés, els dimecres.Finalment, cap a San Giacomo, per la cerimònia de comiat del Fredi. Desde Bologna fins a Orvieto, i a Civitella del Lago. El primer centenar de quilòmetres fins arribar a Firenze son com un rally: una autopista recargolada plena de túnels, en obres, circulant tothom a més de 130, a un pam dels camions i de la vorera, sempre amb un italià al darrera, a dos metres, que demana passar !
En la majoria de trams, machaconament, ple de cartells anuncien que per la nostra seguretat, la velocitat és controlada. Ningú els hi fa cas. I, espero, ningú controla. Sembla una mostra de l'individualisme italià complementat amb l'hipocresia de les burocràcies administradores que han de fer el seu paper. Si posessin i cobressin les multes, el país podria pagar tots els seus deutes, però els italians es moririen d'angoixa conduint ...
Dissabte, a San Giacomo, una trobada molt maca, emotiva, sentida, viscuda, molt humana.
Alegres i contents per retrobar-nos, pensant que així ho voldria el Fredi, però sentint cruament la seva absurda absència.
Tot molt ben organitzat, tots acompanyant la France i les seves filles, que han perdut el marit i el segon pare ...
I al Joan que sent el buit del seu amic germà.
Gaudint de l'autonomia i la dignitat dels humans, recuperant poc a poc l'organització d'aquestes cerimònies tant de segles manipulades i monopolitzades per l'església i els capellans.
Amb les cendres, sota l'ametller, bandera roja, bufanda del Barça, llibres, tabac i guiski.
L'experiència de tornar a dormir a la furgoneta, no massa reixida: caldrà millorar alguna cosa ...
Diumenge, de bon matí, la tornada: 1.200 quilòmetres de raig fins a Mataró.
En passar per Aix-en-Provence, un record pel meu bon amic Josep Vidal Font. Espero poder veure'l aviat.
En total, 4.130 quilòmetres, moltes sensacions i més emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada