Diaris plens d'articles, molta gent escalfant motors ... i els líders dels grans partits intentant ja ara capitalitzar, desvirtuar o recuperar (com diuen els francesos) el previsible èxit de la convocatòria.
És clarament una manifestació convocada per independentistes (Assemblea Nacional Catalana), però promoguda pels mitjans públics controlats per CiU, escalfada pels dirigents de CiU que pensen que una gran manifestació els donarà força per negociar la seva proposta de pacte fiscal, i interpretada per dirigents (Duran, Navarro, ...) que argumenten que, de fet, a la mani hi anirà molta gent cabrejada per les retallades, farta del tracte espanyolista ... però no necessàriament independentista.
Molta gent té ganes de manifestar la seva indignació, el seu cansament per una articulació malparida amb Espanya, el seu afartament d'actituds cíniques i mesquines dels qui s'aprofiten de la contribució solidària dels catalans mentre ens ridiculitzen i menystenen ...
Llàstima que la mani pretesament unitària sigui per la independència ...
Potser és unitària perquè ha aconseguit integrar a tots els grups independentistes que, en els darrers anys es manifestaven de manera més descoordinada quan no amb enfrontaments. Des de 2005, per exemple, les manis de la tarda de la Diada reunien entre 8.000 i 30.000 persones, segons els diaris. Només la del 10 de juliol de 2010 va aconseguir una manifestació conjunta de moltíssima gent amb projectes diversos, però unida enfront de les retallades a l'Estatut concertat i votat en referèndum.
Probablement una mani per expressar la gran indignació i frustració, una mani per reivindicar solucions dignes, justes i equitatives, una mani per exigir als dirigents i responsables polítics més coherència i radicalitat en els comportaments ... hagués aglutinat efectivament, conscientment, a la gran majoria de catalans.
La problemàtica hi és. L'article de JB Culla a El País del divendres 7, la resumeix d'alguna manera. Els projectes són discutibles: Culla interpela els federalistes pel seu fracàs i aposta, d'alguna manera, per l'independentisme. Però no és només responsabilitat dels federalistes el no haver aconseguit avenços en l'autogovern i en pactar una articulació justa i respectuosa amb Espanya.
Conjuntament, els catalans no hem sabut fer front a l'expoli i menyspreu espanyolista. I com que no ho hem aconseguit perquè som febles, perquè no tenim prou força, perquè no anem prou units, ara ens proposem un objectiu molt més difícil. No som capaços de saltar 3 metres ? Doncs ara volem saltar-ne 10 !
Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, alerta dels riscos d'intentar aquest tipus de salts (La Cruïlla catalana), sense comptar amb l'enorme bossa catalana formada per castellanoparlants que s'entusiasmen amb la roja, i que segueixen Telecinco ...
Tant de bo s'equivoqui el Josep Fontana, que, des de la seva experiència i rigor, pensa i escriu això a l'ARA d'ahir:
Malgrat aquest poti-poti, jo hi aniré ...
És clarament una manifestació convocada per independentistes (Assemblea Nacional Catalana), però promoguda pels mitjans públics controlats per CiU, escalfada pels dirigents de CiU que pensen que una gran manifestació els donarà força per negociar la seva proposta de pacte fiscal, i interpretada per dirigents (Duran, Navarro, ...) que argumenten que, de fet, a la mani hi anirà molta gent cabrejada per les retallades, farta del tracte espanyolista ... però no necessàriament independentista.
Molta gent té ganes de manifestar la seva indignació, el seu cansament per una articulació malparida amb Espanya, el seu afartament d'actituds cíniques i mesquines dels qui s'aprofiten de la contribució solidària dels catalans mentre ens ridiculitzen i menystenen ...
Llàstima que la mani pretesament unitària sigui per la independència ...
Potser és unitària perquè ha aconseguit integrar a tots els grups independentistes que, en els darrers anys es manifestaven de manera més descoordinada quan no amb enfrontaments. Des de 2005, per exemple, les manis de la tarda de la Diada reunien entre 8.000 i 30.000 persones, segons els diaris. Només la del 10 de juliol de 2010 va aconseguir una manifestació conjunta de moltíssima gent amb projectes diversos, però unida enfront de les retallades a l'Estatut concertat i votat en referèndum.
Probablement una mani per expressar la gran indignació i frustració, una mani per reivindicar solucions dignes, justes i equitatives, una mani per exigir als dirigents i responsables polítics més coherència i radicalitat en els comportaments ... hagués aglutinat efectivament, conscientment, a la gran majoria de catalans.
La problemàtica hi és. L'article de JB Culla a El País del divendres 7, la resumeix d'alguna manera. Els projectes són discutibles: Culla interpela els federalistes pel seu fracàs i aposta, d'alguna manera, per l'independentisme. Però no és només responsabilitat dels federalistes el no haver aconseguit avenços en l'autogovern i en pactar una articulació justa i respectuosa amb Espanya.Conjuntament, els catalans no hem sabut fer front a l'expoli i menyspreu espanyolista. I com que no ho hem aconseguit perquè som febles, perquè no tenim prou força, perquè no anem prou units, ara ens proposem un objectiu molt més difícil. No som capaços de saltar 3 metres ? Doncs ara volem saltar-ne 10 !
Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, alerta dels riscos d'intentar aquest tipus de salts (La Cruïlla catalana), sense comptar amb l'enorme bossa catalana formada per castellanoparlants que s'entusiasmen amb la roja, i que segueixen Telecinco ...
Tant de bo s'equivoqui el Josep Fontana, que, des de la seva experiència i rigor, pensa i escriu això a l'ARA d'ahir:
Malgrat aquest poti-poti, jo hi aniré ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada