La paraula no existeix encara al diccionari de l'IEC, però tot arribarà. De l'anglès empowerment: reforçar, enfortir, donar poder, donar capacitat, donar competències. Té un sentit diferent al conegut apoderar: atorgar o delegar poders, prendre possessió d'algú o d'alguna cosa amb violència ...
No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...
Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:
- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.
Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."
- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.
Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."
- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;
Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".
- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?
Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."
Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".
Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?
Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.
La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.
Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.
No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...
Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:
- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."
- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."
- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".
- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."
Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".
Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?
Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.
La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.
Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.
Aprofito per recopilar notes en aquest blog on he parlat d'aquesta idea:
- clicant a la recerca el mot [empowerment],
- o buscant més en general, les notes guardades a les carpetes [iniciatives ciutadanes], [el sindicat de ciutadans], [sobre militància i partits], ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada