09 de març 2010

Una reforma integrada de l'Administració

Amb un grup de companys enginyers, funcionaris a les administracions catalanes, compartim preocupacions sobre el funcionament de l'administració i les empreses públiques catalanes. Volem organitzar un petit procés de reflexió per mirar de consensuar un posicionament global sobre la cada cop més necessària reforma de l'Administració.

Com a contribució oberta al procés, he escrit unes idees bàsiques:

1. Des de fa uns anys, diversos Informes, Llibres blancs, Congressos han aportat ja molts anàlisis, idees i propostes. Però la situació exigeix, ara més que mai, adoptar mesures estratègiques ambicioses per "modernitzar" efectivament, per posar al dia, per, sobretot, reconvertir l'administració pública en un instrument renovat capaç d'afrontar els nous reptes que els nous temps ens exigeixen, i ens exigiran cada cop més, en el proper futur.

2. Necessitem una administració:
- eficaç i eficient, que faci ben fet el què ha de fer,
- flexible, adaptable a noves necessitats i problemàtiques
- oberta, transparent, preventiva i repressora de comportaments corruptes
- i capaç, també:
* d'observar, de prevenir, de prospectar tendències i noves necessitats ...
* d'imaginar estratègies, d'elaborar programes ...
* de facilitar la preparació i la presa de decisions polítiques
* d'escoltar, de consultar, d'utilitzar adequadament el talent i l'expertesa
* de colaborar en la promoció i la concertació de solucions amb tots els agents concernits
* de fer pedagogia de les problemàtiques i de les possibles solucions alternatives
* de promoure implicació cívica, de rendir comptes de manera clara i comprensible . . .


3. En els darrers anys, s'han fet coses: la modernització tecnològica sembla evident, la racionalització estructural, una mica menys (ho demostra la decisió d'encarregar a un grup d'experts, fa pocs dies, un informe ... ), la transparència, l'establiment de mesures per evitar corrupció i disfuncionaments semblen aparcades, i la millora del que s'anomena gestió dels recursos humans s'ha limitat, em sembla, a un conjunt de mesures més pensades per millorar formalitats que per millorar l'eficàcia/eficiència del sistema.

4. Si hi hagués prou consens i voluntat política, la reforma de l'administració hauria de basar-se en una estratègia global de reforma integrant 5 eixos fonamentals:

1) la sistematització de procediments per explicar problemàtiques, per suscitar opcions estratègiques, per consultar i escoltar els ciutadans i les organitzacions socio-econòmiques, tecnològiques, culturals, i per utilitzar adequadament l'expertesa i el talent existent;

2) una consolidació dels mètodes de planificació d'objectius i d'estratègies, rigorosos, senzills, comprensibles ("smarts" !), que són la base de l'eficàcia i l'eficiència operativa, la condició indispensable per a una bona direcció i gestió de les persones, i garantia de transparència;

3) una definició clara de les funcions directives (condicions, competències, responsabilitats, ...), ben articulades amb les funcions d'orientació política, i que garanteixi un lideratge voluntariós, tenaç i valent per impulsar les reformes necessàries, amb directius competents, creïbles, coherents, rigorosos ... capaços de generar confiança, implicació, i participació dels treballadors dels serveis i empreses públiques en la necessària renovació;

4) una millora notable dels principis, criteris i dels mètodes de gestió de les persones, dotant el sistema dels necessaris mecanismes de promoció, d'estímul, d'incentivació de la professionalitat, del talent i de la funcionalitat dels treballadors públics, dels procediments de mesura i d'avaluació del desenvolupament, i, també, dels procediments coercitius, penalitzadors, àgils i efectius, per corregir, si cal, conductes, comportaments o rendiments insuficients o no adequats;

5) una racionalització i enfortiment dels mecanismes de tècnics de suport que acompanyin la implantació de les noves maneres de planificar estratègicament, de quantificar objectius i recursos, de reformar els mètodes de treball, dels mecanismes per controlar disfuncionaments i possibles corrupcions, dotant-los de la necessària autonomia i capacitat d'intervenció, i dels mecanismes per verificar el compliment (auditoria operativa) i avaluar els resultats de les reformes;

Resumint:
- una administració oberta, cooperadora, motor de civisme i implicació,
- que sap definir millor què s'ha de fer, qui ho ha de fer, i com,
- que disposa de professionals competents capaços de liderar i dirigir,
- amb regles del joc que motivin i, si cal, penalitzin,
- i amb mecanismes d'impuls, de vetlla i de control que garanteixin el compromís de tothom, especialment dels dirigents, en la reforma.

Es tracta de 5 eixos, de 5 elements, de 5 peces d'una màquina, d'un enginy !
Són 5 peces complementàries, que cal desenvolupar a l'hora perque la reforma funcioni !

06 de març 2010

Treballar als 16, sí !


Fa molts anys que ho he anat repetint: el sistema escolar és com un gran pàrking on guardem els joves fins la vintena ... fora del món real.

No hi ha rés més educatiu que la vida mateixa. I la millor formació és la que dóna respostes a les qüestions, als interrogants que ens plantegem.


Probablement un procés d'aprenentatge basat en mig dia de treball / mig dia de formació seria l'ideal. I això tot al llarg de la vida, el que en anglès s'anomena lifelong learning !

En una nota de novembre de 2008, vaig parlar d'aquestes idees, i del llibre del Célestin Freinet, La educación por el trabajo, de ... 1970 !



L'exemple típic i tòpic: la FP a Alemania !
(publicat a la secció d'Economía de El País de diumenge dia 7,
en un article sobre la crisis i l'ocupació juvenil)

(cliqueu a sobre per llegir-lo !)

Micro-eòlica ... poc a poc ?

La Vanguardia publicava el diumenge passat un article sobre l'energia eòlica domèstica, amb una foto d'un grp de vivendes de Croydon. I explicava que l'IDAE està treballant en mirar de solucionar traves existents per facilitar-ne el desenvolupament.

Traves ? ... quines traves ? Probablement les establertes per les grans companyies que temen perdre el monopoli, que prefereixen les macro infraestructures energètiques per dominar el mercat, els preus i els beneficis.

I la Generalitat ? A la web de l'ICAEN no he sabut trobar cap referència a les mini o micro eòliques domèstiques, urbanes. Només per a zones aïllades, rurals, no connectades a la xarxa general.

Però a d'altres països hi ha moviment.

L'exemple recent dels anglesos, amb les Feed-In tarifes, sembla prou interessant.





La Comissió Europea finança projectes per integrar i gestionar en xarxes la diversitat de consumidors/productors d'energia.

Ja fa tres anys vaig escriure aquí l'interès de la promoció local d'aquest tipus de fonts energètiques.

A més del seu interès tècnic-energètic, es tracta de solucions cíviques, que poden contribuir a conscienciar els ciutadans sobre l'energia, els seus costos, i la conveniència d'estalviar-la. Un exemple més per integrar en la concepció de les polítiques la necessària dimensió pedagògica. Una oportunitat per implicar concretament els ciutadans en la gestió dels serveis. Una opció per promoure la responsabilització i l'autonomia conscient de les persones.

04 de març 2010

Micro-democràcia ... al carrer de la Diputació

Fa uns anys varem comprar un pis a Barcelona pels nanos. Renovar-lo, amb la Maria, em va ocupar força temps, però m'agrada aquest tipus d'activitat de disseny i de coordinació de professionals (paletes, lampistes, fusters, pintors, ...).

Atesa la meva situació i disponibilitat, el 2009 em varen fer president de la comunitat de propietaris, 14 en total. És una experiència força interessant, en una comunitat amb una història densa en petits problemes, marcada els darrers anys per les activitats realitzades en un dels locals dels baixos de la finca (que era un club de jazz i moltes coses més, sembla).

El conflicte, va arribar als jutjats: desemparats per l'administració municipal, els propietaris, impotents, varen fer una reacció massa radical. El jutge va condemnar la comunitat ha reinstalar un conflictiu tub de ventilació. Trista experiència, encara no acabada, on he pogut comprovar, patir, amb els altres veïns, la mesquineria gitanesca d'alguns advocats i professionals al servei de propietaris especuladors, hàbils coneixedors dels trucs legals que els hi permeten passar per sobre de senzills propietaris de bona fe ...

En general, sembla que no han funcionat massa els necessaris mecanismes de concertació de solucions, i moltes decisions o iniciatives han provocat greuges, malestars, mals entesos, ... L'administrador s'ha limitat a reunir un cop l'any els veïns, a contractar professionals a distància, i a administrar els comptes. Amb uns instruments comptables de difícil comprensió, que, en moments crucials, han resultat inadequats.

Les instalacions tècniques s'han anat modificant, i cada professional ha posat els seus tubs per on millor li ha semblat. Començant pels del gas i l'aigua, que varen fer unes regates travesseres en una paret mestre que algun dia potser haurem de corregir ... El terrat és un poema vivent de tubs i cables de telecomunicacions, viva imatge del país i de la xapuceria general que suportem. I els tubs de desaigua fan el què poden, en una xarxa difícil d'entendre ...

Com que en tenia ganes i disponibilitat, hem pogut definir un primer projecte de reformes de l'entrada. Un projecte obert, que, poc a poc, en funció dels recursos i del què hem anat trobant, hem pogut anar orientant i definint. He pogut dedicar moltes hores a escoltar, a explicar, a ajudar a comprendre, a suscitar comentaris, reaccions, propostes. Modestament, hem sembla que he fet molta pedagogia. I em sembla que els resultats són força positius: hi ha un alt grau de seguiment, de predisposció, d'implicació de la majoria de propietaris.

La considero com una experiència rica i simpàtica de micro-democràcia. La major part dels grans temes de debat polític, troben el seu equivalent, el seu exemple, en la gestió dels afers d'aquesta petita comunitat: informació, transparència, participació, desafecció, pedagogia, programació, pressupostos, dèficit, finançament, cohesió, solidaritat, ...

És evident que els veïns volen solucions. Però, sobretot, volen entendre el què i el perquè. I si les coses són clares, si algú anima el joc, la democràcia funciona !

L'altre dia, dinant amb l'amiga diputada Dolors Clavell, entusiasta, treballadora, honesta, ... vaig suggerir-li la iniciativa de crear estructures municipals d'animació i suport de la democràcia veïnal, de la micro-democràcia entre comunitats de veïns.

Si la nostra comunitat és una mica representativa, si les altres comunitats de l'eixample tenen problemàtiques semblants, el "chantier" per impulsar activitats de suport a la gestió (autogestió) democràtica de problemàtiques residencials és enorme. I l'impacte en termes d'aprenentatge democràtic concret, d'escola bàsica de gestió d'interessos compartits, molt significatiu.

Repensar el sector públic ?

Jornada interessant, a ESADE, amb un cartell més que provocador ! Hi vaig veure alguns vells coneguts: per exemple, l'Angela Acín, interventora quan jo era a l'Ajuntament de Mataró (1981 !). Quants projectes de reforma, quantes jornades, quantes declaracions ... amb la impressió de que no s'ha avançat massa. Probablement en tecnologia i procediments, però poc en gestió de les persones, en eficàcia en la orientació estratègica, en eficiència i productivitat dels serveis.

Lògicament, tothom està d'acord en què cal un "nou model". De les moltes coses que es van dir, anoto:
- cal canviar les regles del joc (la meva vella idea de què no és un problema dels funcionaris, que són les regles, les normes);
- calen mecanismes estimuladors (incentius, reconeixement, ...) i coercitius (paraula bonica per indicar repressió, penalització, ...), regles bàsiques necessàries per a poder conduir, per poder gestionar;
- però, especialment, la insistència de Roser Fernández en senyalar, que un cop definits els objectius globals i els projectes de país, cal voluntat, coratge i capacitat de lideratge.

Es va parlar també de tots els tòpics:
- delimitació de funcions entre públic i privat,
- avantatges de la gestió "privada" (?),
- simplificació, reducció de funcionaris (molts diuen que en sobren. Però un ponent va preguntar: ... com ho saben ?),
- millora de la productivitat, de l'eficàcia, de l'eficiència ...

Un altre ponent va alertar: ara, la crisi, ens despulla davant d'un mirall !

Interessant la reflexió sobre la complementarietat entre polítics i experts, entre la cooperació necessària en la preparació i formulació tècnica de polítiques i en la presa política de decisions.

Pessimisme sobre les perspectives de reforma seriosa que es constaten en les comunitats autònomes, malgrat l'EBEP (el nou Estatuto Básico del Empleado Público). Com va dir el Joan Majó, cal ser molt agosarat per enfrontar-se amb aquesta problemàtica. Ara la legislació ho permet més que mai. Però, com sempre, tothom mira cap a un altra banda. L'EBEP va ser potser una jugada de desresponsabilització: es fa alguna cosa, s'estableix un marc general obert, i que les comunitats autònomes es mullin aplicant-lo, que siguin d'altres qui determinin els canvis i les reformes que s'atreveixen a proposar: és a dir, rés de rés ...

Paco Longo va ser duríssim en criticar el projecte de Llei de la Generalitat sobre mesures en matèria d’ocupació pública (acords del 12 de gener, pag. 11), fet per funcionaris per a funcionaris ! En temps on el coneixement obert, la capacitat d'innovació i d'adaptació als canvis són i seran necessaris per navegar en mars desconeguts, aquí la tendència és a funcionaritzar, a seguritzar, a estabilitzar i garantir les condicions de prestació del treball, a primar l'aplicació de normes i procediments, a memoritzar lleis i reglaments que esdevenen obsolets cada cop més de pressa. I es deixen per més endavant els temes més urgents, més necessaris ...

Em va agradar el seu missatge: cal ser radical i pragmàtic ! Radical, que no radicalisme, en el sentit d'anar a les arrels, a fer diagnòstics en profunditat. I pragmàtic en el sentit de ambicionar tot allò realitzable ...



Curiosament, el Govern va aprovar, el dimarts dia 2 de març, encarregar a la Comissió de Coordinació Corporativa l’elaboració d’un pla de racionalització i simplificació de l’estructura del sector públic de la Generalitat (Sí, Ministre !), en el que han de participar vells coneguts experts independent: Joan Prats, Joan Subirats, ... i el mateix Longo ! (acords, p. 7)

Nota simpàtica, per confirmar el paper històricament suscitador d'ESADE: aquesta foto en la petita història gràfica de l'entitat (baixant cap al seu "fòrum"), on apareixen (el 1976 ?) els Ludevid, Alamillo, Jimenez, Madueño ... en activitats de promoció del nou sindicalisme tolerat d'aleshores, en les que jo també hi era: els sindicats varen ser legalitzats el maig de 1.977 !



Baixant més avall, hi ha el pare Baruel (al centre), que va morir fa pocs mesos, i amb qui varem iniciar a ICSA, els estudis de clima laboral a les empreses (1974).

COMPTA: De fet, el pare jesuita Lluís Baruel, que vaig saber que havia mort als 86 anys per l'esquela del 15.01.2010 a La Vanguardia, no era el pare Baruel que jo coneixia: el Baruel, Josep, jesuita amb qui jo vaig treballar, ha mort a primers de febrer del 2011, als 87 anys ! (veure LV del 6.02.2011)


01 de març 2010

Màgia, bruixes, llegendes ... a Barcelona !

Divendres passat vaig acompanyar la Montse a una visita-regal d'un dels equips que assessora.

Iniciativa inteligent, fresca, interessant, ben organitzada, i molt ben realitzada per l'Emma, de l'empresa Itineraplus.

D'on ve l'expressió "... a la quinta forca" ?

Com aquesta, moltes petites històries i llegendes sobre bruixes, capellans, botxíns, jueus, dones ... explicades amb simpatia i rigor !

Per confirmar que la utilització de les creences, supersticions, manipulacions ... fa molts segles que s'utilitzen per a fins perversos.

Val la pena, aneu-hi !

16 de febrer 2010

l'enginyer Comín, una referència

Després de l'ensurt de diumenge sobre la nostra predisposició a fer "saltar" les coses, he aprofitat per recuperar vells records dels meus inicis. Un de molt important: un article de l'Alfonso Carlos Comín, a la revista El Ciervo, l'octubre de 1962 !.

Jo vaig començar la carrera el 1966, amb ganes genèriques de servir els treballadors, de posar la tècnica al servei de la societat. Però com fer-ho ? En Xavier Manté em va ajudar una mica. I l'article del Comín va ser providencial per mirar de no posar-me al servei del capital, de no colaborar en l'explotació de la classe obrera ! En aquells anys, les qüestions eren així de contundents. Calia definir-se per no caure en "el falso angelismo de los que no toman partido".




L'article em va ser molt útil, i, de fet, vaig seguir un procés molt semblant al que ell intuïa " ... mientras aparecen otros caminos ":







Des dels primers anys '70 vaig començar a fer assessorament sindical clandestí, a donar classes a l'Escola Miquel Biada sobre organització del treball, després vaig escriure el meu llibre sobre l'empresa capitalista (1975), vaig participar en una experiència autogestionària en una empresa (la Roselson !), amb 700 treballadors (l'empresari havia fugit espantat per les lluites sindicals), ... i vaig coincidir amb ell, amb el Comín i amb el Josep Mª Vegara, l'Eduardo Martín, l'Arturo Moreno, el Jesús Salvador (que havien escrit l'extraordinària Guía Jurídica para Trabajadores), a l'Escola de FP del Clot, regida per jesuïtes ... fins que, a primers del 1976, vaig entrar al procés de reconstrucció de la UGT a Catalunya, com a tècnic responsable dels serveis d'assessorament !

Malauradament el Comín va morir molt jove (wikipedia), però té una fundació dedicada a promoure les seves idees.

Les qüestions sobre tècnica, tecnologia i societat, segueixen obertes, però menys cruament plantejades, sembla. Però, aviat, caldrà posar-les sobre la taula amb la contundència de l'Alfonso Carlos !

15 de febrer 2010

Enginyers ... terroristes ?

Un diumenge sobresaltat, després de llegir l'article (seriós) del Moisés Naím a El País. Recull les conclusions d'un article publicat a l'European Journal of Sociology, que constata que "entre los terroristas hay tanta variedad y complejidad como en cualquier otro grupo humano. En general, es poco lo que se sabe de manera irrefutable sobre los orígenes de los terroristas o sobre su perfil psicológico. Excepto que muchos son ingenieros !"

Aquesta sembla ser una dada objectiva, tot i que, aclareix Moisés Naím al final, "sobre els terroristes islàmics hi ha moltes anècdotes, prejudicis i generalitzacions estereotipades, però poques dades científicament defensables ...".

Segons els autors (Gambetta i Hertog), la mentalitat dels enginyers (ens agraden, diuen, les respostes clares i minimitzar l'ambigüitat, i som, sembla, inteligents i professionalment ambiciosos ...), es radicalitza a l'enfrontar-se amb les problemàtiques dels països islàmics.

Seria una qüestió de reacció política, diuen, més que el resultat de processos de reclutament orientats a trovar persones amb moltes competències o habilitats tècniques.

Per pensar-hi ! Diumenge a la tarda no gosava sortir de casa, per por de ser senyalat amb el dit. La gent simplifica molt, i de seguida et poden penjar etiquetes grolleres.

Pel rigor de les anàlisis i reflexions, val la pena llegir l'article sencer del EJS.

He començat a pensar, i, probablement és cert que als enginyers ens agraden les respostes clares i poc ambigües (en Joan diu que som uns caps-quadrats ...). Sortosament ! Hi ha moltes coses (aparells, processos, enginys, artificis, ...) que necessiten solucions pràctiques, precises que funcionin. No sé què passaria si dissenyéssim un motor des d'una mentalitat d'advocat, per exemple. I quan els economistes fan enginyeria financera, o els juristes enginyeria processal, generalment la caguen: en realitat fan marrulleries per complicar les coses i poder treure'n un profit no massa net ...

De tota manera, jo sempre he sigut un enginyer atípic: en acabar la carrera vaig fer estudis de sociologia del treball. El meu projecte de final de carrera (ara és material pel futur museu tèxtil !), va ser un estudi sobre les polítiques organitzatives dels empresaris del tèxtil a Mataró !

I la meva vocació era posar la tècnica al servei dels treballadors, i promoure processos autogestionaris d'organització de la producció. El llibre que vaig publicar quan era jove (1976) pretenia dotar els treballadors de coneixements tècnics per poder concertar dignament les seves condicions de treball. El meu camí professional era esdevenir un tècnic sindical expert assessor en condicions de treball, i anava bé, fins que quatre xoriços ugetistes es varen entravessar en el meu camí.

L'estiu del 2008, en aquest blog, feia aquest comentari: "Potser, els enginyers, tenim la imatge de professionals que fan bé la seva feina, pragmàtics, sistemàtics, sintètics, organitzats, lògics, calculadors, gens romàntics, realistes, ... Em sembla que també hem de ser prospectors, enginyosos, planificadors, innovadors, estrategues, animadors dels canvis tecnològics i organitzatius, motors dels canvis necessaris". (mireu la nota).

Efectivament, sempre m'han motivat les formes de cooperació, de participació, de govern compartit, i, també, motivat per l'eficàcia i l'eficiència social, els mètodes de planificació i d'avaluació d'iniciatives i polítiques colectives ...

12 de febrer 2010

Memorial entranyable ...

... en homenatge als represaliats pel franquisme, amb 30 anys de retard, com varen senyalar els qui varen parlar.

La crònica de l'acte, al Capgros.

Molt interessant, rigorosa i emotiva la intervenció de la Margarida Colomer, donant xifres, explicant vivències i sentiments. Miraré de trobar-la per recollir les dades quantitatives més colpidores.

Malgrat l'objectiu de l'acte, la gravetat i la impunitat de la sistemàtica, calculada i continuada repressió política, social, laboral, cultural ... ahir a la tarda no hi havia cap bisbe !
On era la jerarquia catòlica, l'esglèsia oficial ?

Debat i Promoció de les TIC ?

Rebo informació d'una Jornada sobre Tendències Tecnològiques de Futur:

En realitat és una (Jornada) de 3 hores, de 4 a 7, amb una agenda molt precisa:
- una xerrada de 15' per presentar les tendències,
- 8 exemples d'uns 10' per explicar experiències i visions des d'empreses concretes,
- i mitja horeta, 30', de preguntes.

Sense ànim de criticar, faig aquesta nota només per recordar la concepció que teníem als inicis de l'ICT (l'Institut Català de Tecnologia pels eventuals joves lectors ...), a finals dels '80, sobre les missions o funcions dels centres públics de tecnologia.

La idea era que, davant la dinàmica trepidant de canvis, d'innovacions, d'informacions ... calien estratègies (públiques) de seguiment, d'anàlisi, de valoració, que asseguressin una funció d'intermediació (des de la perspectiva de l'interès general i de la transparència), entre tota aquesta dinàmica evolutiva i els gerents, els experts i professionals potencialment usuaris de les noves tecnologies.

En les notes de treball prèvies a la creació del TIC.SALUT, el 2005, ho dibuixava així:


En definitiva, es tractava d'analitzar sistemàticament, de manera continuada i rigorosa, els nous productes, les noves eines, les noves maneres de fer, per deduir-ne tendències i perspectives útils, en temps útil, als emprenedors i professionals. Es tractava d'aportar valor afegit, d'afegir valor contrastat a les informacions i propaganda que desborden normalment els receptors.

I de fer-ho amb la participació còmplice dels concernits, en grups d'experts representatius, amb usuaris, amb productors/subministradors de solucions tecnològiques. Aquesta era la raó de ser dels instituts o centres tecnològics públics. I hauria de ser l'objectiu principal d'un Pla públic de promoció de les TIC. La Jornada citada sembla tenir menys ambició ...

Aquí ens fiem del que ens proposa la multinacional IDC. Jo desconfio d'aquests aparells, sobretot després de veure, des de la Comissió Europea, com funcionen.

Acreditació de competències TIC !


Quina agradable i simpàtica sorpresa, navegant per la web !

A mitjans del '90, a la Comissió Europea, acabat de ser nominat cap d'Unitat a la Direcció de Formació Professional, vaig predicar les noves formes d'acreditació de les competències adquirides de manera formal, no formal, informal, o treballant, per tota l'Europa (15) ! Aquest és el poster de la conferència de Dublin:

La idea era molt bona, en el marc de les propostes del Llibre blanc Ensenyar i Aprendre, de 1995. Per fomentar la formació i l'adquisició de competències entre els joves i els treballadors en general, calia, dèiem, assegurar un reconeixement d'aquesta major qualificació. I que, per obtenir aquest reconeixement (de facto o de iure ...), calia pensar en noves formes d'acreditació, complementàries a les formals, complementàries als títols que donen les Universitats i els centres de formació.

Llàstima que un expert de la Comissària Cresson va entossudir-se en promoure l'acreditació europea de qualsevol competència (matemàtiques, màrketing, ...), a distància, i sobre un suport de targeta electrònica, i això va desacreditar, justament, l'iniciativa !

Acreditar competències en l'ús de les TIC és més fàcil: la pròpia eina pot testar, aprofitant, probablement, tots els tutorials informatitzats que porten incorporats !

La iniciativa ve de lluny, doncs (mireu la nota en aquest blog, d'abril de 2007). I té altres vies, com les d'acreditació de competències i de validació de coneixements i experiències que de fa temps, també, facilita el Departament d'Educació (anar-hi).

Sense entrar en la definició dels nivells i continguts, ni en l'apreciació de la qualitat, el rigor, la pertinença o la fiabilitat de l'instrument de mesura per avaluar efectivament les competències, sembla una iniciativa interessant, que va pel bon camí !

10 de febrer 2010

Lloem déu ?

Confesso que em fa mandra parlar encara d'aquestes coses, mentre d'altres sismes/terratrèmols econòmics i socials fan trontollar la nostra desorientada societat ...

Però per casualitat, he trobat tres coses relacionades que penjo, per recordar-les:

1/ l'article dur de Martín Caparrós (Un dios cruel), a El País semanal del dia 7, dedicat pràcticament tot a Haití. Després de recuperar una mica d'història de terratremols (Lisboa !), i el seu impacte sobre les ideologies i religions (Rousseau, Voltaire, ...), reflexiona:

Los haitianos del mundo todavía prefieren pensar que hay un dios, aunque ese dios los condene a la pobreza sostenida y les mande, de vez en cuando, desastres espantosos; les sigue dando a cambio la ilusión de que hay un orden, un viso de justicia y, sobre todo, una opción de otra vida. Para salvar esa última esperanza aceptan un amo que los maltrata más allá de lo pensable: que los mata a miles, mezclados, sin sentido, pura cólera ciega ... El miedo no sólo no es zonzo; es, sobre todo, tan despiadadamente poderoso.

Así que, a pesar del mal despendolado –a pesar de terremotos y de hambrunas, matanzas y tsunamis–, millones siguen arrodillándose ante un dios que lo hace o lo permite. Y, para más inri, lo proclaman ... Si yo creyera que ese dios existe –si creyera que en algún lugar del infinito pulula un ente todopoderoso que no usa su todopoder para impedir estos desastres–, si yo creyera que hay un dios tan hijo de puta como para matar de un golpe a cien mil muertos de hambre, y si ese dios fuera mi dios, mi amo, intentaría protegerlo: me pasaría la vida negándolo, diciendo a todo el mundo que no hay tal cosa, que cómo se le ocurre, ¿dios?, ¿un dios?, ¿eso qué significa?

Frente a desgracias como ésta, el verdadero creyente no tiene más remedio que fingirse ateo y, quizá, viceversa. Así que hay que dudar de casi todo, como siempre ...

2/ la lletra d'una cançó (Déu, el nostre refugi, del Salm 45), en un vell vinil dels molts que estic digitalitzant aquests dies. És en un "single" de finals dels 60, del Jaume Arnella (!), dels cristians progres, i que tots cantàvem inocents, ignorants encara:

Déu es per a nosaltres un refugi i un castell, en l'adversitat hi trobem un gran auxili.
Res no temem quan la terra se somou, quan dins la mar les muntanyes trontollen.
Ja poden bramular i escumejar les seves aigües, i al seu embat estremir-se les muntanyes,
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.
(estribillo ... )
Les aigües dels canals alegren la ciutat de Déu, la mansió mes santa de l'Altíssim.
Déu és enmig d'ella, no pot trontollar; és Déu qui la socorre quan apunta l'alba.
(estribillo ... )
Veniu, contempleu les gestes del Senyor, Ell que ha obrat prodigis a la terra.
Arreu del país ha fet cessar els combats, ha fet miques l'arc, ha trossejat la llança.
(estribillo ... )
"Per fi reconeixeu que jo soc el vostre Déu, que domino els pobles, domino la terra".
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.

(Podeu escoltar la canço clicant aquí ... i veureu com té un aire d'himne patriòtic, militar, combatent ... )

3/ i, finalment, les consideracions de Gianfranco Ravasi (papable), ministre de cultura del Vaticà, a "La contra" de La Vanguardia d'avui dia 10, menys estridents que les del seu colega Munilla, però igualment ilustradores. Victor Amela li pregunta:
¿Qué lugar ocupa Dios en la catástrofe de Haití? ¿El de creador?
“Para dar respuestas, cualquiera es capaz; para hacer verdaderas preguntas... hay que ser un genio”, dijo Oscar Wilde, y dijo bien.
Ya, y yo no soy un genio, es verdad... (afegeix V. Amela)
Y yo le daré alguna respuesta: Jesús, en la cruz, gritó: “Padre, ¿por qué me has abandonado?”. Porque Dios creador decide participar de la imperfección de lo creado, Dios decide ser también víctima, sufrir y morir. Dentro de la tragedia vive también Dios ...

I Amén, al.lucinant, dic jo ! ( ... fins i tot utilitzant, aquí sí, la "l" geminada !)

04 de febrer 2010

La llar Cabanelles ...

... poc a poc, però avança !

Quan colaborava com a president del Consell rector del CSdM, ja en parlàvem (el 2005 !), a iniciativa de Carles Manté (numero 2 o 3 del Departament, aleshores), i amb el Jaume Clupés, per donar una orientació innovadora i humanista als tractaments lligats a la salut mental de les persones, lluny dels històrics i malaurats "manicomis" ...


Poc a poc, sembla, el projecte avança: una bona notícia !
Les obres s'iniciarán el 2012 ... miraré de mantenir el cap endreçat i equilibrat al menys fins el 2015 !

El Capgrós dóna els detalls de la presentació a Can Palauet (no n'he tingut notícia ...), i del projecte arquitectònic (... del Manel Brullet !), i de les funcions del nou centre.

Fent política amb el cul ...

... excuseu l'exabrupte !

No vull escriure massa: se'm notaria el mal humor de ciutadà desconcertat, decebut !
I no vull entrar en el fons del tema. El que trobo indignant és que malgrat que alguns membres del partit socialista parlin de pedagogia, el govern Zapatero actua com un "trilero" en el tema de les pensions (malauradament, probablement, també en d'altres ...).

Fernando Ónega, a La Vanguardia d'avui dijous, considera que estem veient (també a l'oposició !), actituds que constitueixen "una antologia del trampeo, del descaro, del oportunismo y la frivolidad ...".

Obsessionats probablement en les seves trifulgues, obliden que els partits d'esquerres haurien de tenir els ciutadans com a companys, i haurien de governar pedagògicament.
Potser no en saben més: "el Gobierno no sabe presentar sus iniciativas, que equivale a decir que no sabe gobernar" ... Governar des del què en dèiem "l'esquerra", suposa explicar, argumentar, raonar, convèncer.

Es tracta de tres passos bàsics, de manual:

1/ explicar àmpliament a la gent quin és el problema.
Tan difícil és dedicar un temps a presentar el problema de les pensions als ciutadans ? Amb tants mitjans de comunicació, tants experts comunicadors, tants gabinets d'imatge, tants analistes d'impacte mediàtic ... ningú ha pensat en explicar de manera clara i entenedora on som i quines son les perspectives ?

2/ elaborar estratègies possibles i suscitar el debat.
Cal suscitar reaccions, comentaris, suggeriments, alternatives possibles... i contrastar-les, avaluar les possibilitats/dificultats respectives, consultar representants. Debatre donant la cara, explicant.

3/ i finalment, decidir, és a dir, governar: proposar la millor política possible, buscant el recolzament polític necessari per adoptar-la al Congrés, si cal.

No sé si manca convicció democràtica, respecte pels ciutadans, capacitat de lideratge, valentia, coratge ... o és que hi ha incapacitat, irresponsabilitat, por, covardia.

Sembla que treballin amb el cul ! (i insisteixo, excuseu l'exabrupte ...)

Les crisis: com en els vells temps !

Xerrada molt interessant, que m'ha recordat els temps de les reunions clandestines parlant de democràcia i socialisme ... ahir a BCN (unes 30 persones, organitzadors de Ciutadans pel Canvi inclosos). El 60% teníem més de 60 anys, però els conferenciants ens van reconfortar recordant que hi ha molts i molts joves activats contra aquestes crisis !

Informacions i anàlisis contundents, esfereïdors: canvi climàtic, pic del petroli, esgotament de recursos, països "rics" amb greus desequilibris i problemes de salut mental, ... això no s'aguanta !
Tant de bo que, quan salti, quan peti, puguem caure dempeus !

Cal predicar aquesta nova consciència: el temps de la cobdícia, de l'egoisme, del tots contra tots en una globalització desenfrenada, té els dies/mesos comptats. No per l'acció dels ciutadans conscienciats, sinó per l'esgotament pràctic del petroli i dels recursos naturals.

Algunes anotacions:
- sobre agricultura: no té sentit l'agricultura subvencionada, però tampoc especialitzar els països "del sud" en agricultura per l'exportació.

- sobre energia: a Alemanya, el 95% de les plaques solars fotovoltaiques estan instalades en cases i edificis particulars. A Espanya, és al revés: 95% en instalacions concentrades en "horts" solars controlats per les grans empreses.

- sobre els instruments/indicadors de mesura socio-económica. El PIB ja no serveix, i cal anar definint com volem viure, i quins han de ser els indicadors de la qualitat de vida, del bon/ben viure.

- sobre el gran poder del mitjans de comunicació, condicionats per la publicitat. Cal vigilar el què es diu sobre ecologia perquè Gas Natural, Repsol, Danone truquen descaradament per que juguen amb l'amenaça de retirar publicitat. Com ho fa El Corte Inglés quan hi ha vagues en els seus centres. TV1 va emetre un programa molt de temps retingut pocs dies després de suprimir la publicitat !

- un símptoma desconegut: alguns governs poderosos estan comprant terrenys, milions d'hectàrees, com a prevenció de futurs difícils ...


El millor, comprar i llegir els llibres !