Canvi de rei amb una petita micro-llei orgànica ?

Aconteixement extraordinari de la setmana. El Rajoy diu que el rei plega, i que el propi rei ja ens ho explicarà per la tele. Interpretacions, filtracions, estimacions, consideracions ... i reaccions immediates: ara és l'hora, republicans, ara és l'hora d'intentar-ho !

Segons l'article 57 de la Constitució, sembla que les coses podrien ser molt simples:

• la Corona és hereditària, i la successió seguirà l'ordre regular de primogenitura;
• si s'esgotessin les vies de dret, les Corts "proveerán a la sucesión en la forma que más convenga a los intereses de España" (punt 3);
• les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte en l'ordre de successió es resoldran per una llei orgànica (punt 5).

Amb una rapidesa sospitosa, el govern ja ha presentat el projecte d'aquesta Llei, i que diu, simplement:

• que les Corts constaten i es donen per enterades de l'abdicació,
• que aquesta pot desplegar els seus efectes quan entri en vigor la llei orgànica, en ser publicada al BOE.

El sol efecte a desplegar és la successió automàtica del rei, seguint l'ordre previst en la Constitució (art. 57.1). En definitiva, el projecte de llei avala l'abdicació del rei, la reconeix formalment coma pas previ per facilitar efectivament la successió prevista per la Constitució. Si la llei orgànica és aprovada, el príncep hereu esdevé rei. Si guanyessin els vots contraris, caldria seguir amb el rei actual i presentar una nova llei orgànica ...

Si Juan Carlos hagués mort, probablement la successió hagués estat automàtica. Però com que ha abdicat, sembla que cal fer el què diu el punt 5 i resoldre la successió amb una llei orgànica. I, en les circumstàncies actuals (crisis política, social, econòmica, institucional ... i molt especialment la crisi de pròpia institució monàrquica), aquest tràmit està provocant reaccions radicals republicanes generalitzades. No massa fortes (Juliana LV de diumenge 8) ...

Els dos grans partits estan per una via tècnica i proposen deixar per a més endavant el debat de fons sobre monarquia o república. Se'n podrà parlar quan, eventualment, s'iniciï un procés de reforma de la Constitució, cada cop més necessari. Però, ara per ara, no sembla haver-hi ni la voluntat ni el consens necessari per iniciar-lo: PP i PSOE estan massa atabalats i afeblits pels resultats electorals i per les perspectives futures dels nous escenaris (Borja de Riquer a LV de diumenge 8).

Hi ha dues qüestions sobre la taula:
- el debat sobre monarquia o república: és possible ara ? és ara un bon moment ?
- la gestió de tot el procés successori: és suficient aquesta simple formalitat legal ?

Pel que fa la primera, tot i manifestant els meus principis radicalment republicans, penso que potser no és ara el moment de fer aquest canvi, però em semblen absolutament legítimes les manifestacions arreu d'España. Les monarquies parlamentàries són un compromís populista amb el passat.

Però deixant per a més endavant el debat de fons, i en tractar-se d'una abdicació motivada per una crisi greu de legitimitat monàrquica, penso que es podria considerar el que diuen els punts 3 i 5 de l'article 57:
- "proveer a la sucesión ... por una ley orgánica ...
- ... i en la forma que más convenga a los intereses de España".

És a dir, fer una lectura oberta de la Constitució, i exigir que s'adopti una llei orgànica amb la forma de successió que més convingui als interessos d'España: una successió amb condicions.
Per exemple:
- demanant una declaració de principis i objectius al príncep hereu,
- valorant d'idoneïtat del candidat,
- fixant regles clares per garantir que tingui un comportament transparent i responsable.

I després votar a les Corts en conseqüència. Aquesta hagués pogut ser la posició raonable dels socialistes: sense tocar ara la Constitució, condicionar, des de la sobirania popular, la successió.

La realitat ha estat molt diferent. La "conducción" socialista (Rubalcaba, Díaz, ...) han intentat mantenir controlades les reaccions de militants i simpatitzants, seguint les resolucions d'una conferencia política del novembre de 2013, aprovades entre "abucheos y silbidos", diu El País. La posició del PSOE és doncs de complicitat amb el PP per fer passar ràpid la llei orgànica i donar el més aviat possible el "enterados" necessari per donar pas a la successió.

Susana Díaz, la flamant esperança del partit, ha insistit en la defensa radical de l'Estat de dret i de la Constitució, i Juan Cornejo, el seu número 2, ha insistit en el respeto y acatamiento absoluto de la Constitucion. És a dir, una lectura formalista, encarcarada, interessada de la Constitució. Davant les exigències clamoroses de radicalitat democràtica, la direcció socialista segueix amb les seves maneres de conduccion ilustrada. Amb el reconeixement de la Zarzuela i del Gobierno del PP. Només alguns mantenen una certa dignitat, per exemple, l'Odón Elorza.

Rubalcaba hagués hagut de trobar la manera de fer pedagogia, comunicar amb els ciutadans i simpatitzants explicant el què i el perquè, malgrat les dificultats mediàtiques i el reduccionisme tuitero. Rubalcaba hagués hagut de suscitar la reflexió i el debat en els òrgans pertinents del partit, ordinaris o extraordinaris (l'ocasió s'ho val), i adoptar posicions el més consensuades possible. Ho ha fet al revés: primer decideix i després intenta justificar. Articles del dijous dia 5 a El Periódico i El País ho expliquen.

Lògicament, milions de ciutadans pensaran que podemos hacerlo d'altres maneres !
En qualsevol cas, la situació és molt delicada, i el clamor popular pot anar creixent.

El País d'avui diumenge publica uns primers resultats d'una enquesta telefònica a 1.000 ciutadans: de moment, estem al 36% ...


Antoni Puigverd (Grans turbulències, LV del dia 4), Lluís Foix (Canvi de rasant, LV del dia 4), i, aquest diumenge Borja de Riquer (Canvi de rei i canvi de règim, LV del dia 8), descriuen molt bé on som i el què pot passar.

Divendres dia 6, també a La Vanguardia, l'amic Paco Granell, aprofitant hàbilment la oportunitat (va donar lliçons d'europeisme al príncep), diu que és el millor candidat (molt inteligent, moltes ganes, molts idiomes, molt saber fer diplomàtic ...), davant d'altres possibles candidats (Zapatero, Aznar, ...).

Goso pensar que hi hauria d'altres candidats, i que no seria el candidat del PP contra el candidat del PSOE: el bipartidisme s'ha acabat !  Certament, hi ha maneres de votar i mecanismes democràtics que poden garantir un necessari i ampli consens sobre un eventual president d'una desitjada república ! Fem-nos grans d'una vegada !