01 de febrer 2013

Ells, els federalistes, a Mataró


Una mica per casualitat, dimarts a la tarda em vaig enterar pel CapGros digital, que aquella tarda nit, a El Públic, el Ferran Pedret presentava el seu llibre "Nosaltres els federalistes". Mireu enllaç a l'editorial.

Seguint amb la meva tendència d'innocent masoquista a la recerca d'esperances perdudes, hi vaig anar.
L'escenari, simpàtic com sempre: molt bona idea la d'aquest bar molt familiar que és d'alguna manera l'oficina oberta d'iniciatives i projectes dels joves valors locals (entre d'altres), el Joan Salicrú i l'Eloi Aymerich.

L'assistència, molt limitada: de públic, públic, jo, dos o tres militants socialistes dels vells temps, un militant d'Iniciativa, l'Alícia Romero, oberta i acollidora com sempre, una jove socialista i una iaia que va marxar al cap de 5 minuts. Vaig pensar que potser era una socialista "autèntica" del PSOE ...

Després, gairebé mitja hora tard, van arribar tres o quatre membres de l'executiva local del PSC, amb el seu iPhone (o Blackberry, no ho vaig poder veure ...), o algun llegint el diari.

La presentació, correcte, una mica teòrica/acadèmica, ben documentada i argumentada amb moltes referències a principis: igualtat, cooperació, llibertat, fraternitat ... però molt poc contextualitzada en el debat polític actual. El Ferran diu que ve de lluny i que va més lluny encara.

Després d'una primera pregunta del Joan Salicrú per animar el debat, faig una reflexió sobre la manera de vendre la idea que el Ferran havia plantejat. Dic que comparteixo principis i formes, però que penso que, ara per ara, el federalisme apareix com una tercera via formalista que no motiva massa gent. Que el problema és l'encaix (molts estem farts de com ens tracten, se'ns pixen, dic), i que caldria objectivar la problemàtica i elaborar una espècie de "carta al rei" per concretar què volem, més enllà dels procediments. Sóc republicà, evidentment, però com estava anunciada la visita d'Artur Mas al rei espanyol, l'expressió em va sortir espontàneament ...

La jove militant socialista reacciona disciplinada defensant posicions oficials. Jo li aclareixo que no ha entès el que jo he dit, però ni se'n entera ... Després, el senyor d'Iniciativa fa una (clàssica, llarga) intervenció per defensar la independència i el dret a decidir. El Joan Salicrú, veient que no sabia com acabar, l'ajuda i el talla amb elegància respectuosa. El Ferran comenta l'exposició i repeteix els seus arguments. I, a les 20'25, el Joan diu que ja n'hi ha prou i agraeix l'assistència. Els executius socialistes, amb cares sèries, se'n van a sopar amb el Ferran Pedret.

Resumint: un acte poc útil, amb 3 o 4 persones convençudes de públic. Cap reflexió conjunta, cap intercanvi d'idees.
Els de l'aparell, passant olímpicament. Com si controlessin, només, com es dona pà a les oques ...
Tant pocs militants o simpatitzants socialistes tenen interès en reflexionar plegats sobre federalisme ?

Endreçant papers, he trobat les reflexions del Miquel Iceta el passat 10.01.13 sobre la reconstrucció socialista.
Deia el Miquel:
Hem d’impulsar reformes en la nostra organització, la nostra manera de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible. Necessitem una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més creativa, més moderna i més eficaç, capaç d’utilitzar de forma intel·ligent les xarxes socials.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat eradicant tot sectarisme. En el PSC no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. El PSC necessita més debat intern, no menys. La discrepància no sols no ha de ser penalitzada sinó que pot i ha de ser estimulada. Aquest és un objectiu fonamental i irrenunciable ... hem de recuperar els que han marxat, hem d’activar els que s’han allunyat, hem d’il·lusionar els que segueixen actius ... Tots sabem a cada lloc quines persones voldríem que estiguessin amb nosaltres i no ho estan. Hem de reflexionar les raons per les que no hi són. Què podem fer per escoltar-los i per convidar-los a apoderar-se del PSC, a fer-lo seu ...

La idea és senzilla però no fàcil: fer del PSC un laboratori col·lectiu d’idees viu i dinàmic, obert als progressistes, en diàleg amb la resta de forces d’esquerres, eixamplant les fronteres del partit, començant per tots els nostres militants i seguint per anar a buscar a tots aquells i aquelles que voldríem que formessin part del PSC ideal a cada localitat ...


A la xerrada de El Públic no es va notar rés de tot això.

El mateix Iceta n'explica les causes: "... el que som i moltes de les coses que hem de fer, no totes, les tenim escrites de fa temps. El que passa és que no les posem en pràctica ... massa sovint hi ha massa distància entre el que escrivim, el que diem i el que fem. I aquesta manca de coherència és la causa més important de la nostra pèrdua de credibilitat..."