Fa temps que no penjo una nota sobre la Unió Europea. Malauradament, em queden molt lluny els meus 15 anys a la Comissió.
Jo era dels romàntics ilusionats en construir una Unió forta, liderada per una Comissió potent, competent i autònoma.
Amb les misèries i mesquineses burocràtiques, les estratègies voluntaristes orientades a fer impacte mediàtic, les tendències cap a la re-nacionalització, les batalletes dels parlamentaris europeus, l'ampliació imprudent abans de consolidar la casa ... la Unió ha hagut d'enfrontar-se a la crisi amb els "pixats al ventre".
L'espectacle del tàndem Merkel / Sarkozy, amb la resta de líders mirant, molts impotents, resulta patètic ...
Vaig seguir molt de prop totes les temptatives per millorar el funcionament tècnic de la Comissió, i recordo amb molt de respecte els esforços de l'equip del comissari Neil Kinnock per reformar la Comissió. Vaig fer, ja fa anys, diverses conferències amb powerspoint interessants, explicant les reformes de l'estatut dels funcionaris, els canvis en les maneres de planificar i avaluar les polítiques.
Vaig seguir, ja des d'aquí, la deriva de la Comissió Barroso, que progressivament es va deixar sotmetre de manera vergonyant a la lògica dels governs dels Estats membres.
Pateixo pensant en el què deuen fer els meus companys funcionaris.
Els que quedin, perquè els veterans històrics ja som tots jubilats ...
Recordo els durs debats sobre les subvencions a Grècia, quan era a la Unitat de Coordinació de les Polítiques Regionals, molt a prop de l'Eneko Landaburu, brillant, dèien, director general. Jo proposava exigir mesures concretes per enfortir les estructures, les capacitats i les polítiques executives, per impulsar el capacity building del govern grec. Varem perdre davant l'aliança dels liberals anglesos ... i dels propis grecs interns: entre d'altres, el Tassos Bougas, responsable d'avaluació !
Aquest cap de setmana, El País publica dos articles contradictoris:
- el de la Soledad Gallego-Díaz que segueix amb la clàssica reivindicació d'una Comisión fuerte,
- el del veterà verd Joschka Fischer, curiosament molt més realista i pragmàtic:
proposa una eurozona que actuï com a avantguarda, amb un govern de governs nacionals, un parlament de parlaments nacionals, i tot passat per referèndums nacionals.
Jo era dels romàntics ilusionats en construir una Unió forta, liderada per una Comissió potent, competent i autònoma.
Amb les misèries i mesquineses burocràtiques, les estratègies voluntaristes orientades a fer impacte mediàtic, les tendències cap a la re-nacionalització, les batalletes dels parlamentaris europeus, l'ampliació imprudent abans de consolidar la casa ... la Unió ha hagut d'enfrontar-se a la crisi amb els "pixats al ventre".
L'espectacle del tàndem Merkel / Sarkozy, amb la resta de líders mirant, molts impotents, resulta patètic ...
Vaig seguir molt de prop totes les temptatives per millorar el funcionament tècnic de la Comissió, i recordo amb molt de respecte els esforços de l'equip del comissari Neil Kinnock per reformar la Comissió. Vaig fer, ja fa anys, diverses conferències amb powerspoint interessants, explicant les reformes de l'estatut dels funcionaris, els canvis en les maneres de planificar i avaluar les polítiques.
Vaig seguir, ja des d'aquí, la deriva de la Comissió Barroso, que progressivament es va deixar sotmetre de manera vergonyant a la lògica dels governs dels Estats membres.
Pateixo pensant en el què deuen fer els meus companys funcionaris.
Els que quedin, perquè els veterans històrics ja som tots jubilats ...
Recordo els durs debats sobre les subvencions a Grècia, quan era a la Unitat de Coordinació de les Polítiques Regionals, molt a prop de l'Eneko Landaburu, brillant, dèien, director general. Jo proposava exigir mesures concretes per enfortir les estructures, les capacitats i les polítiques executives, per impulsar el capacity building del govern grec. Varem perdre davant l'aliança dels liberals anglesos ... i dels propis grecs interns: entre d'altres, el Tassos Bougas, responsable d'avaluació !
Aquest cap de setmana, El País publica dos articles contradictoris:
- el de la Soledad Gallego-Díaz que segueix amb la clàssica reivindicació d'una Comisión fuerte,
- el del veterà verd Joschka Fischer, curiosament molt més realista i pragmàtic:
proposa una eurozona que actuï com a avantguarda, amb un govern de governs nacionals, un parlament de parlaments nacionals, i tot passat per referèndums nacionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada