... amb la meva mare, per veure la meva germana. I per rememorar que hi varem ser, fa 40 anys, quan ens vàrem casar !
Aprofitant la tradicional Fête de la Musique, passegem per Orleans i veig que, efectivament, pensar costa car, de fa molts segles. Jo ho estic patint amb els colegues enginyers, aquests dies, sense arribar, de moment, a extrems insuportables.
Persistint, em compro Au bon marché (que és caríssim !), un parell de llibres sobre temes d'actualitat.
Un del Pierre Rosanvallon que té 63 anys, i que ja ens pregonava l'autogestió a mitjans dels '70. Encara segueix vetllant per les problemàtiques de la governança colectiva. Aquest llibre me'l va recomanar el Joan Subirats.
Parla de la desconfiança i dels necessaris poders de "surveillance" (vetllar, denunciar, notar), del ciutadà vigilant, de les institucions d'auditoria i d'avaluació, de transparència i de responsabilització ... Som lluny encara, sembla, de París.
L'altre, dels Pierre Lascoumes, el va trobar la Montse que m'acompanyava curosa al meu costat. Analitza la contradicció paradoxal, l'ambigüitat en les actituds de la gent, que condemnen els grans cassos de corrupció, però que mostren una certa comprensió respecte de les petites corrupteles o favoritismes quotidians, una certa tolerància en zones grises, diu, de la democràcia ...
Tinc teca per l'estiu !
Aprofito per penjar alguns records del viatge:
- el "bicing" orleanés, amb bicis sense cadena,
amb uns mecanismes sofisticats de transmissió;
- la darrera (i molt probablement última !) parida presidencialista: el museu del Quai Branly, impulsat pel Chirac sense tenir massa clar el projecte.
L'edifici del Nouvel és original, però com a museu em sembla decebedor, sense lògica, sense massa sentit: es tracta d'épater més que d'expliquer o d'ajudar a comprendre ...
- algunes de les obres d'art vistes en la passejada encantadora per les galeries d'art dels carrerons del Quartier Latin:
un nen de Véronique Guerrieri, un quadre de Juárez Machado i una escultura de Anne Jaeckin
... i uns ninotets perplexes, estupefactes,
del Marc Bourlier:
Aprofitant la tradicional Fête de la Musique, passegem per Orleans i veig que, efectivament, pensar costa car, de fa molts segles. Jo ho estic patint amb els colegues enginyers, aquests dies, sense arribar, de moment, a extrems insuportables.
Persistint, em compro Au bon marché (que és caríssim !), un parell de llibres sobre temes d'actualitat.Un del Pierre Rosanvallon que té 63 anys, i que ja ens pregonava l'autogestió a mitjans dels '70. Encara segueix vetllant per les problemàtiques de la governança colectiva. Aquest llibre me'l va recomanar el Joan Subirats.
Parla de la desconfiança i dels necessaris poders de "surveillance" (vetllar, denunciar, notar), del ciutadà vigilant, de les institucions d'auditoria i d'avaluació, de transparència i de responsabilització ... Som lluny encara, sembla, de París.
L'altre, dels Pierre Lascoumes, el va trobar la Montse que m'acompanyava curosa al meu costat. Analitza la contradicció paradoxal, l'ambigüitat en les actituds de la gent, que condemnen els grans cassos de corrupció, però que mostren una certa comprensió respecte de les petites corrupteles o favoritismes quotidians, una certa tolerància en zones grises, diu, de la democràcia ...
Tinc teca per l'estiu !
Aprofito per penjar alguns records del viatge:
- el "bicing" orleanés, amb bicis sense cadena,
amb uns mecanismes sofisticats de transmissió;
- la darrera (i molt probablement última !) parida presidencialista: el museu del Quai Branly, impulsat pel Chirac sense tenir massa clar el projecte.
L'edifici del Nouvel és original, però com a museu em sembla decebedor, sense lògica, sense massa sentit: es tracta d'épater més que d'expliquer o d'ajudar a comprendre ...
- algunes de les obres d'art vistes en la passejada encantadora per les galeries d'art dels carrerons del Quartier Latin:
un nen de Véronique Guerrieri, un quadre de Juárez Machado i una escultura de Anne Jaeckin
... i uns ninotets perplexes, estupefactes,
del Marc Bourlier:
1 comentari:
Excel.lent la tria artística! Els llibres... Fa tant de temps que parlava d'autogestió! Com a molt, la comunitat de veïns i que no passi de vuit habitatges.
Publica un comentari a l'entrada