Lloem déu ?

Confesso que em fa mandra parlar encara d'aquestes coses, mentre d'altres sismes/terratrèmols econòmics i socials fan trontollar la nostra desorientada societat ...

Però per casualitat, he trobat tres coses relacionades que penjo, per recordar-les:

1/ l'article dur de Martín Caparrós (Un dios cruel), a El País semanal del dia 7, dedicat pràcticament tot a Haití. Després de recuperar una mica d'història de terratremols (Lisboa !), i el seu impacte sobre les ideologies i religions (Rousseau, Voltaire, ...), reflexiona:

Los haitianos del mundo todavía prefieren pensar que hay un dios, aunque ese dios los condene a la pobreza sostenida y les mande, de vez en cuando, desastres espantosos; les sigue dando a cambio la ilusión de que hay un orden, un viso de justicia y, sobre todo, una opción de otra vida. Para salvar esa última esperanza aceptan un amo que los maltrata más allá de lo pensable: que los mata a miles, mezclados, sin sentido, pura cólera ciega ... El miedo no sólo no es zonzo; es, sobre todo, tan despiadadamente poderoso.

Así que, a pesar del mal despendolado –a pesar de terremotos y de hambrunas, matanzas y tsunamis–, millones siguen arrodillándose ante un dios que lo hace o lo permite. Y, para más inri, lo proclaman ... Si yo creyera que ese dios existe –si creyera que en algún lugar del infinito pulula un ente todopoderoso que no usa su todopoder para impedir estos desastres–, si yo creyera que hay un dios tan hijo de puta como para matar de un golpe a cien mil muertos de hambre, y si ese dios fuera mi dios, mi amo, intentaría protegerlo: me pasaría la vida negándolo, diciendo a todo el mundo que no hay tal cosa, que cómo se le ocurre, ¿dios?, ¿un dios?, ¿eso qué significa?

Frente a desgracias como ésta, el verdadero creyente no tiene más remedio que fingirse ateo y, quizá, viceversa. Así que hay que dudar de casi todo, como siempre ...

2/ la lletra d'una cançó (Déu, el nostre refugi, del Salm 45), en un vell vinil dels molts que estic digitalitzant aquests dies. És en un "single" de finals dels 60, del Jaume Arnella (!), dels cristians progres, i que tots cantàvem inocents, ignorants encara:

Déu es per a nosaltres un refugi i un castell, en l'adversitat hi trobem un gran auxili.
Res no temem quan la terra se somou, quan dins la mar les muntanyes trontollen.
Ja poden bramular i escumejar les seves aigües, i al seu embat estremir-se les muntanyes,
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.
(estribillo ... )
Les aigües dels canals alegren la ciutat de Déu, la mansió mes santa de l'Altíssim.
Déu és enmig d'ella, no pot trontollar; és Déu qui la socorre quan apunta l'alba.
(estribillo ... )
Veniu, contempleu les gestes del Senyor, Ell que ha obrat prodigis a la terra.
Arreu del país ha fet cessar els combats, ha fet miques l'arc, ha trossejat la llança.
(estribillo ... )
"Per fi reconeixeu que jo soc el vostre Déu, que domino els pobles, domino la terra".
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.

(Podeu escoltar la canço clicant aquí ... i veureu com té un aire d'himne patriòtic, militar, combatent ... )

3/ i, finalment, les consideracions de Gianfranco Ravasi (papable), ministre de cultura del Vaticà, a "La contra" de La Vanguardia d'avui dia 10, menys estridents que les del seu colega Munilla, però igualment ilustradores. Victor Amela li pregunta:
¿Qué lugar ocupa Dios en la catástrofe de Haití? ¿El de creador?
“Para dar respuestas, cualquiera es capaz; para hacer verdaderas preguntas... hay que ser un genio”, dijo Oscar Wilde, y dijo bien.
Ya, y yo no soy un genio, es verdad... (afegeix V. Amela)
Y yo le daré alguna respuesta: Jesús, en la cruz, gritó: “Padre, ¿por qué me has abandonado?”. Porque Dios creador decide participar de la imperfección de lo creado, Dios decide ser también víctima, sufrir y morir. Dentro de la tragedia vive también Dios ...

I Amén, al.lucinant, dic jo ! ( ... fins i tot utilitzant, aquí sí, la "l" geminada !)