Un veí amic m'envia una nota que li han publicat sobre el fantasma del feixisme a Europa: sembla evident que determinades problemàtiques (desocupació, immigració, globalització, ...) poden generar actituds en la gent que podrien afavorir polítiques "feixistes".
Hi ha polítiques desenvolupades per les corporacions dirigents (polítiques, culturals, econòmiques ...), utilitzant l'expressió de Ferran Mascarell (article a l'Avui del 30 de juny), que contribueixen, de fet, al servilisme i a la dependència de "caudillus" carismàtics, forts i expeditius ...
Es tradicional parlar de la dominació capitalista, de l'explotació dels empresaris, dels exèrcits i dels dictadors que sotmeten per la força: Marx parlava, en el seu model d'anàlisi de les realitats històriques, de la superestructura política i ideològica que garanteix, a cada època, la "cohesió", la "pau" social, la dominació d'uns sobre d'altres.
I reivindicava l'emancipació "obrera" davant del capital, des d'una perspectiva bàsicament econòmica. La socialdemocràcia, menys radicalment "emancipadora", ha contribuït a limitar els desequilibris més colpidors del capitalisme, afavorint una certa redistribució de la riquesa creada i garantint rendes i serveis mínims o bàsics per a tothom.
Seria interessant fer una petita revisió històrica dels mecanismes, els mètodes i les tècniques de dominació/manipulació ideològica, moral o cultural que han utilitzat, al llarg dels segles, els diversos colectius socials per assegurar-se posicions dominants.
Especialment les utilitzades per dos colectius específics: les corporacions polítiques dirigents i les jerarquies eclesiàstiques. Per tal de mantenir les seves posicions de poder i de control, per tal de garantir la submissió, la dominació i la dependència de les persones ciutadanes, les seves estratègies tenen sovint moltes semblances.
L'Enric Juliana parla aquest matí a La Vanguardia de l'storytelling, la "habilidad de contar historias", per fer passar idees i missatges a la ciutadania sobre l'acord sobre finançament autonòmic.
Bona part dels polítics i dels partits no tenen com a prioritat la veritable emancipació "política" i "cultural" de la ciutadania, és a dir, el desenvolupament de la capacitat dels ciutadans de pensar i decidir de manera informada, conscient i autònoma. En general, el què pretenen és aconseguir l'afecció, el "apego", l'adhesió ciutadana, promovent idees simplistes, esquemes primaris, personalismes, fidelitats, clientelisme i dependències personals, suscitant posicions individualistes interessades, les pors als contraris, als adversaris, que són sempre dolents ...
Aprofito per recordar l'excelent article de Joan Subirats sobre desconfiança democràtica --> O )
Que lluny queden aquells temps en que la intuició autogestionària impregnava totes les nostres propostes, a Convergència Socialista i als primers anys del PSC !
Igual fan els "funcionaris intermediaris" dels déus inventats, que temen també aquesta emancipació, i que procuren mantenir la pobresa d'esperit, les ambiguïtats, les nebuloses, les creences i les supersticions de la gent per poder seguir vivint i gaudint, ells, explicant històries irracionals, justificades per la fe.
Semblances amb el feixisme clàssic ? Probablement: demagògia, populisme, manipulació mediàtica, intolerància, intransigència, lideratges forts i messiànics ... més que confiança colectiva en els mecanismes de participació democràtica.
Però les realitats són diferents: els mecanismes d'informació, de comunicació, de manipulació mediàtica ens situen, penso, en un context on subreptíciament, subliminalment, es pot fer un feixisme ligth, probablement molt més eficaç i menys cruent que el que van desenvolupar bèsties humanes com Hitler, Franco i d'altres.
Velles etiquetes per a noves problemàtiques ? Pensem-hi !
Hi ha polítiques desenvolupades per les corporacions dirigents (polítiques, culturals, econòmiques ...), utilitzant l'expressió de Ferran Mascarell (article a l'Avui del 30 de juny), que contribueixen, de fet, al servilisme i a la dependència de "caudillus" carismàtics, forts i expeditius ...
Es tradicional parlar de la dominació capitalista, de l'explotació dels empresaris, dels exèrcits i dels dictadors que sotmeten per la força: Marx parlava, en el seu model d'anàlisi de les realitats històriques, de la superestructura política i ideològica que garanteix, a cada època, la "cohesió", la "pau" social, la dominació d'uns sobre d'altres.
I reivindicava l'emancipació "obrera" davant del capital, des d'una perspectiva bàsicament econòmica. La socialdemocràcia, menys radicalment "emancipadora", ha contribuït a limitar els desequilibris més colpidors del capitalisme, afavorint una certa redistribució de la riquesa creada i garantint rendes i serveis mínims o bàsics per a tothom.
Seria interessant fer una petita revisió històrica dels mecanismes, els mètodes i les tècniques de dominació/manipulació ideològica, moral o cultural que han utilitzat, al llarg dels segles, els diversos colectius socials per assegurar-se posicions dominants.
Especialment les utilitzades per dos colectius específics: les corporacions polítiques dirigents i les jerarquies eclesiàstiques. Per tal de mantenir les seves posicions de poder i de control, per tal de garantir la submissió, la dominació i la dependència de les persones ciutadanes, les seves estratègies tenen sovint moltes semblances.
L'Enric Juliana parla aquest matí a La Vanguardia de l'storytelling, la "habilidad de contar historias", per fer passar idees i missatges a la ciutadania sobre l'acord sobre finançament autonòmic.
Bona part dels polítics i dels partits no tenen com a prioritat la veritable emancipació "política" i "cultural" de la ciutadania, és a dir, el desenvolupament de la capacitat dels ciutadans de pensar i decidir de manera informada, conscient i autònoma. En general, el què pretenen és aconseguir l'afecció, el "apego", l'adhesió ciutadana, promovent idees simplistes, esquemes primaris, personalismes, fidelitats, clientelisme i dependències personals, suscitant posicions individualistes interessades, les pors als contraris, als adversaris, que són sempre dolents ...
Aprofito per recordar l'excelent article de Joan Subirats sobre desconfiança democràtica --> O )
Que lluny queden aquells temps en que la intuició autogestionària impregnava totes les nostres propostes, a Convergència Socialista i als primers anys del PSC !
Igual fan els "funcionaris intermediaris" dels déus inventats, que temen també aquesta emancipació, i que procuren mantenir la pobresa d'esperit, les ambiguïtats, les nebuloses, les creences i les supersticions de la gent per poder seguir vivint i gaudint, ells, explicant històries irracionals, justificades per la fe.
Semblances amb el feixisme clàssic ? Probablement: demagògia, populisme, manipulació mediàtica, intolerància, intransigència, lideratges forts i messiànics ... més que confiança colectiva en els mecanismes de participació democràtica.
Però les realitats són diferents: els mecanismes d'informació, de comunicació, de manipulació mediàtica ens situen, penso, en un context on subreptíciament, subliminalment, es pot fer un feixisme ligth, probablement molt més eficaç i menys cruent que el que van desenvolupar bèsties humanes com Hitler, Franco i d'altres.
Velles etiquetes per a noves problemàtiques ? Pensem-hi !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada