Dissabte vaig assistir a una trobada, a Saifores, del grup de militants del PSC que promou un NOU CICLE. Molts coneguts, vells militants, simpatitzants, amics, resistents, decebuts ... gairebé un centenar de socialistes encara motivats per treballar per una societat millor i més solidària.
És un dels diversos grups i moviments interns del PSC (Avancem, QuoVadis PSC, Congrés des de baix, ...), que tenen dificultats per actuar, debatre i proposar millores en el marc formal del partit, i que conviuen amb iniciatives externes com la de l'Ernest Maragall amb la promoció d'una Nova Esquerra Catalana [ web ].
La majoria d'intervencions (molt poc ordenades ni moderades ...), varen ser molt riques, sentides i viscudes, però poc centrades en les principals qüestions que el Raimon va posar sobre la taula. És evident el neguit, la insatisfacció, la necessitat de dir, d'expressar, de compartir el que no es pot fer pels estrets canals oficials.
Un petit resum personal de les intervencions dels participants:
- queixes radicals, molt crítiques, contra la direcció i l'aparell del partit, que consideren al servei d'alguns grups amb interessos particulars (Baix Llobregat, Chacón, els diputats al Congrés de Madrid, ...), que controla mesquinament els congressos, i que decideix en funció de criteris de fidelitats personals més que d'opcions polítiques i vàlua personal (van citar els cassos de Maurici Lucena, de Rocío Martínez, Laia Bonet ...);
- crítiques/autocrítiques a tants anys de gestió i d'administració de recursos, sense visió estratègica ni promoció de valors radicalment socialistes;
- desconcert davant l'ambigüitat, les contradiccions i el descrèdit de les actuacions, dels posicionaments i de les propostes del partit davant les qüestions de l'encaix de Catalunya amb España: alguns confessen que es senten avergonyits en intentar demanar el vot en les properes eleccions, que són incapaços de convèncer els seus familiars o amics més propers ... amb missatges que, diuen, no es creu ni el mateix Pere Navarro;
- molta preocupació pel futur del partit, conscients de la necessitat d'una força potent d'esquerres davant del panorama de l'espai d'esquerres progressistes a Catalunya, i, també, del nou context de crisi mundial;
- crides a una refundació del partit, a canviar el model del partit, a recuperar els valors i les maneres del vell PSC ... malgrat l'escepticisme de molts dels presents, que veurien més factibles noves iniciatives des de fora. L'Obiols va insistir en la necessitat d'un procés d'autoorganització (que no vaig entendre massa bé ...);
- molts van expressar la seva forta lleialtat al PSC, la voluntat de seguir militant malgrat les dificultats, i d'altres manifestaven la seva lleialtat a l'aspiració socialista, més que al vell i (podrit) instrument ... Consens ampli sobre la necessitat d'un partit realment sobirà, que, eventualment, faci pactes amb una lògica federal amb el PSOE;
- desencís per la manca de líders forts, capaços d'orientar i d'impulsar aquesta renovació/refundació, i manca d'idees i projectes clars i convincents que puguin suscitar una nova militància i recuperar el suport d'una àmplia majoria de ciutadans;
- diverses propostes pel dia després, pel 26.N: molts demanaven una dimissió general de tots els responsables d'haver portat el partit fins aquí. En el dinar, alguns proposaven ocupar el carrer Nicaragua la nit del 25.N, exigint canvis radicals en la direcció i en les maneres de dirigir !
Com a conclusió, hi va haver acord general en enfortir els mecanismes d'animació del grup, considerant els temps difícils que s'apropen.
Prudent i respectuós com m'agrada ser, no vaig intervenir veient que el temps s'esgotava.
Però vaig anotar algunes idees meves que podrien ser útils de cara al futur:
- la "política" dels partits ha de ser alguna cosa més que preparar eleccions i aconseguir poder en les institucions i governs. Hi ha molts altres àmbits on cal actuar per millorar la consciència, l'autonomia, la responsabilitat i la solidaritat dels ciutadans !
- no sortirem mai de la crisi: estem entrant en una nova època en la que els vells i simples esquemes econòmics i polítics probablement ja no serviran. Cal anar més enllà dels senzills esquemes rics/pobres, forts/febles, els de dalt/els de baix, els de la socialdemocràcia compassiva i reparadora ... per promoure, també, canvis radicals en els criteris que orienten els processos econòmics: el benefici, la cobdícia, el consum exacerbat, el creixement sistemàtic com a únic objectiu ...;
- cal enfortir els mecanismes, les eines, els procediments de generació i promoció colectiva de noves idees, iniciatives i propostes. El "nou" partit socialista hauria de ser, més que mai, un instrument potent i eficaç de reflexió cooperativa, de formació d'equips i de líders competents i capaços d'orientar democràticament la societat cap a noves maneres de convivència solidària i sostenible ...
És un dels diversos grups i moviments interns del PSC (Avancem, QuoVadis PSC, Congrés des de baix, ...), que tenen dificultats per actuar, debatre i proposar millores en el marc formal del partit, i que conviuen amb iniciatives externes com la de l'Ernest Maragall amb la promoció d'una Nova Esquerra Catalana [ web ].
La majoria d'intervencions (molt poc ordenades ni moderades ...), varen ser molt riques, sentides i viscudes, però poc centrades en les principals qüestions que el Raimon va posar sobre la taula. És evident el neguit, la insatisfacció, la necessitat de dir, d'expressar, de compartir el que no es pot fer pels estrets canals oficials.
Un petit resum personal de les intervencions dels participants:
- queixes radicals, molt crítiques, contra la direcció i l'aparell del partit, que consideren al servei d'alguns grups amb interessos particulars (Baix Llobregat, Chacón, els diputats al Congrés de Madrid, ...), que controla mesquinament els congressos, i que decideix en funció de criteris de fidelitats personals més que d'opcions polítiques i vàlua personal (van citar els cassos de Maurici Lucena, de Rocío Martínez, Laia Bonet ...);
- crítiques/autocrítiques a tants anys de gestió i d'administració de recursos, sense visió estratègica ni promoció de valors radicalment socialistes;
- desconcert davant l'ambigüitat, les contradiccions i el descrèdit de les actuacions, dels posicionaments i de les propostes del partit davant les qüestions de l'encaix de Catalunya amb España: alguns confessen que es senten avergonyits en intentar demanar el vot en les properes eleccions, que són incapaços de convèncer els seus familiars o amics més propers ... amb missatges que, diuen, no es creu ni el mateix Pere Navarro;
- molta preocupació pel futur del partit, conscients de la necessitat d'una força potent d'esquerres davant del panorama de l'espai d'esquerres progressistes a Catalunya, i, també, del nou context de crisi mundial;
- crides a una refundació del partit, a canviar el model del partit, a recuperar els valors i les maneres del vell PSC ... malgrat l'escepticisme de molts dels presents, que veurien més factibles noves iniciatives des de fora. L'Obiols va insistir en la necessitat d'un procés d'autoorganització (que no vaig entendre massa bé ...);
- molts van expressar la seva forta lleialtat al PSC, la voluntat de seguir militant malgrat les dificultats, i d'altres manifestaven la seva lleialtat a l'aspiració socialista, més que al vell i (podrit) instrument ... Consens ampli sobre la necessitat d'un partit realment sobirà, que, eventualment, faci pactes amb una lògica federal amb el PSOE;
- desencís per la manca de líders forts, capaços d'orientar i d'impulsar aquesta renovació/refundació, i manca d'idees i projectes clars i convincents que puguin suscitar una nova militància i recuperar el suport d'una àmplia majoria de ciutadans;
- diverses propostes pel dia després, pel 26.N: molts demanaven una dimissió general de tots els responsables d'haver portat el partit fins aquí. En el dinar, alguns proposaven ocupar el carrer Nicaragua la nit del 25.N, exigint canvis radicals en la direcció i en les maneres de dirigir !
Com a conclusió, hi va haver acord general en enfortir els mecanismes d'animació del grup, considerant els temps difícils que s'apropen.
Prudent i respectuós com m'agrada ser, no vaig intervenir veient que el temps s'esgotava.
Però vaig anotar algunes idees meves que podrien ser útils de cara al futur:
- la "política" dels partits ha de ser alguna cosa més que preparar eleccions i aconseguir poder en les institucions i governs. Hi ha molts altres àmbits on cal actuar per millorar la consciència, l'autonomia, la responsabilitat i la solidaritat dels ciutadans !
- no sortirem mai de la crisi: estem entrant en una nova època en la que els vells i simples esquemes econòmics i polítics probablement ja no serviran. Cal anar més enllà dels senzills esquemes rics/pobres, forts/febles, els de dalt/els de baix, els de la socialdemocràcia compassiva i reparadora ... per promoure, també, canvis radicals en els criteris que orienten els processos econòmics: el benefici, la cobdícia, el consum exacerbat, el creixement sistemàtic com a únic objectiu ...;
- cal enfortir els mecanismes, les eines, els procediments de generació i promoció colectiva de noves idees, iniciatives i propostes. El "nou" partit socialista hauria de ser, més que mai, un instrument potent i eficaç de reflexió cooperativa, de formació d'equips i de líders competents i capaços d'orientar democràticament la societat cap a noves maneres de convivència solidària i sostenible ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada