28 de setembre 2007

Estrenant el nou diari "PUBLICO" ...

... amb aquest article sobre salut mental a l'edició d'avui:

La idea de dotar els Centres d'atenció primària de psicòlegs és interessant.

Probablement costosa, que exigiria professionals preparats, formats, amb algunes competències semblants, potser, a les que utilitzen els del coaching o del mentoring ... sense oblidar que, segurament, els assistents o treballadors socials ja fan, d'alguna manera, alguna atenció psicològica com la que proposa l'article.

Curiosament, France2, la cadena pública francesa està passant una sèrie sobre un capellà progre, que ha decidit fer "un pélerinage à Saint-Jacques de Compostelle": en el darrer capítol, fa, de fet, de conciliador matrimonial, de suport al fill de la parella, greument malalt en un hospital, i de mediador entre la dona, mestra embarassada, la direcció de la seva escola ... i la seva filla. M'ha fet pensar en la seva funció social dels capellans (d'abans, diria).


Una altre sèrie francesa utilitza la figura d'un profe d'institut que fa suplències a pobles petits, per construir guions semblants.

26 de setembre 2007

Nacionalisme, Catalanisme, … encara el JA González Casanova !

… tan clar i pedagògic com sempre !

Mireu l'article que publica avui 26 de setembre, a El País:
... i, especialment, la reflexió final sobre el PSC i el socialisme:

La palabra socialismo deriva de la palabra sociedad. Nace de ella, de los grupos sociales, de las personas concretas, no del Estado u otro centro de poder público. En una verdadera democracia no bastan los votos. Es preciso movilizar a la población para que participe y colabore en el autogobierno (eso es la verdadera autonomía) y no se limite a exigir un buen servicio gubernamental, sino que se corresponsabilice del mismo.

Un partido democrático, por muy unido que esté, no es un monolito ni su poder se cuenta por escaños, consejerías o alcaldías, sino por la fuerza social que es capaz de ejercer en todos los ámbitos. Una fuerza de cambio transformador en defensa de los derechos y necesidades de la población. Una fuerza viva y esperanzada que no cae en delirios propios de la impotencia desesperante ni se entrega, en su fatal agonía, al suicidio político

Molt interessant, sobretot si tenim al cap ple dels "taps" dels que parlava l'Antoni Puigverd el dilluns 24 (vegeu la meva nota en aquest blog).

Com podem llevar aquests taps els qui tenim una concepció del socialisme i del partit com la que descriu el José Antonio ?

24 de setembre 2007

Una trista notícia ...

... la mort de l'André Gorz.

Un lector ha escrit aquest comentari, que comparteixo:
Très mauvaise nouvelle !
Voilà un homme qui aidait à penser,
loin de tous les petits marquis qui squattent les médias !

Una mort digna, acompanyant la seva dona !

Encara guardo aquest llibre seu, publicat per edicions 62, el novembre de 1967 !




Massa taps: Puigverd denuncia "feudalisme" !

Antoni Puigverd escriu avui, a La Vanguardia, arran dels brots republicans antimonàrquics a Girona, que el poder econòmic, cultural y polític de Catalunya esta dominat per … "clanes familiares, grupos de presión, patriciado cultural, estirpes políticas, familias judiciales, tribus económicas, apellidos históricos, aristocracias de partido o sindicato, castas de traficantes de influencia, hermandades generacionales y nuevos clanes políticos o económicos ..." i potser ha oblidat les germandats religioses ! ...

Parla de feudalisme constatant que "… no llegan arriba los que más mérito acumulan, sino los que mejor obedecen a los aparatos ... i que ... está desapareciendo la meritocracia social que permitió a Catalunya salir del pozo del siglo XVIII y liderar la revolución industrial en España. En aquel tiempo, el trabajo, la vocación, el riesgo y el espíritu de superación presidían la vida social".

Ara, en canvi, diu que " prima el compadreo, el contacto, la influencia … Si me sirves con total fidelidad, te coloco, te ayudo, te promociono. La sociedad más liberal de España se ha convertido en la más conservadora ..."

Després, Puigverd identifica els taps: al final de l'article acaba lamentant ... " demasiados tapones, filtros, obstáculos, murallas internas y espacios impenetrables para un país que está en riesgo de decadencia y que no puede permitirse el lujo de perder su mejor riqueza: el capital humano ! "

Jo mateix tinc força experiència de taps: la tasca dels innovadors, dels progressistes, dels reformadors (... i dels revolucionaris, excuseu) ... és fer de llevataps !

Ho vaig intentar a l'Hospital, on vaig topar amb molts taps: gerencialistes, burocràtics, de gurus comunicadors, empresarials i consorcials, ... (podeu llegir-ho a la meva nota de despedida).
Però, quan començava a tirar del buixó, el Carles Manté va fotre un cop de martell sobre les eines ...

De tota manera, el tap més fort que vaig trobar va ser el dels meus companys de partit, que van fer tot el possible per impedir un debat sobre la problemàtica, que es van esverar per les possibles repercussions mediàtiques de l'afer, i que van renunciar a qualsevol gest d'autonomia local davant les pressions reaccionàries barcelonines, o davant les maniobres particulars de dirigents com el Carles ...

Hi ha llevataps, tirabuixons, o sacatapus per aquestes situacions ? On són ?
Raimon Obiols fa propostes per trencar aquestes dinàmiques, aquestes lògiques, des de Nou Cicle/Convenció pel Futur. Les recullo en una nota de l'abril de 2007.
Se'n sortirà ?

23 de setembre 2007

Una reflexió des d'un petit país ...

... del Josu Jon IMAZ.

M'ha semblat interessant, perquè resumeix molt bé el sentiment que tenia jo veient, des de Bruxelles, les aventures europees de Catalunya.

I encara ara, parlant amb responsables de Departaments del nostre Govern, considero que aquesta reflexió és molt pertinent:

A El País d'avui diumenge 23, en l'article de JL Barbería, recull una opinió sobre IMAZ d'un empresari molt amic seu:

"Es un político de su tiempo, europeísta convencido, que conoce bien la realidad política y económica internacional ... Piensa que si somos pequeños no podemos jugar el juego de los poderosos, y que nuestra alternativa está en ser influyentes, en alcanzar la excelencia en la formación, en la sanidad, en los servicios públicos, en llegar a ser altamente eficaces y competitivos como país.
Por eso le molestan los discursos fatuos, los brindis al sol, la mediocridad y la arrogancia de los ignorantes ...".


21 de setembre 2007

Encara més sobre el Sarkozy ...

... un president que governa !

Totes els qui s'interessen a la governança, haurien de veure aquesta entrevista --> ( O ), lliçó magistral del què vol dir dirigir un país, predicar, fer pedagogia, ...

Malauradament, em quedo amb l'angúnia que és un dirigent de dretes !!!

Però em sembla que molts francesos tenen la sensació de què, després dels anys grisos del chiraquisme, i, més enrera, dels anys difícils del Jospin cohabitant sota el Chirac, finalment algú ha agafat el timó, i es mostra decidit a encarar els grans problemes.

Veurem què passa !

20 de setembre 2007

Les reaccions sindicals a les propostes del Sarkozy ...

... tal com les havia previst ! ( cliqueu a sobre per llegir-les )

En general, al sí de les funcions públiques dels Estats membres, i també, malauradament, al sí de la Comissió Europea, els sindicats tenen posicions reaccionàries, conservadores, davant propostes de reforma o de modernització. Sembla interessar més la defensa dels "drets adquirits" que la millora del servei, de la funció pública. I la manca confiança en els dirigents polítics, resta probablement credibilitat als projectes de reforma.

Però considero que la proposta del Sarkozy (tot i que és molt de dretes, sí), és fruit d'un diagnòstic encertat, és coherent, inteligent, i raonable. I, sobretot, es tracta d'un manifest d'intencions, que vol provocar el debat i la concertació, en els propers mesos, de les mesures pertinents.

Quan vàrem reconstruir els sindicats, a finals dels '70, en una época de crisi econòmica brutal, a la UGT ens sentíem "fiers" de presentar-nos com a sindicat de proposició, que defensava els treballadors en el marc d'una estratègia de consolidar el teixit empresarial del país. D'altres sindicats, acompanyats d'alguns laboralistes, preferien caçar les primes derivades dels tancaments d'empreses ...

Quin és el diagnòstic dels sindicats francesos davant la problemàtica de la funció pública (volum, costos, ineficàcia, ... ), i, sobretot, quines estratègies de reforma proposen ? De lluny, les desconec. Tant de bo existissin: aixó permetria garantir un procés de concertació ric i ple, amb resultats progressistes !

Millora de les condicions de treball, segur: informació, participació, formació, desenvolupament professional, salaris, horaris, ... Però, també, eficàcia, eficiència, transparència, coherència, petinència de les activitats i de les polítiques al servei de l'interès general. No al servei mediàtic i a curt termini d'alguns polítics. Ni al servei corporatista de les castes tecnocràtiques que dominen els aparells administratius.

Serà interessant seguir l'evolució de les posicions dels sindicats. De moment, després d'una primera reunió el divendres 21, recollida per Libération, sembla que han considerat demanar al "ministre d’ouvrir une négociation. Il est normal que nous attendions au moins la première rencontre, le 1er octobre, avant d’actionner un mouvement."
( no és massa freqüent trobar postures tan raonables en els sindicats francesos ! ...)

Un altre gest del Sarkozy ... millorar la Funció Pública !

Acabo de llegir la intervenció del president francès a una escola regional d'administració. Esplèndida.

Fins ara, feia gràcia veure un president tant decidit, tant president, tant actiu, …
Però aquesta iniciativa, en un àmbit que conec, em permet valorar-lo més concretament: una anàlisi clara, precisa, unes propostes concretes, coherents, pertinents, arriscades.

En línia amb l'esperit inicial de la reforma de la Comissió europea, impulsada pel comissari Kinnock el 2000 !


Aquí en teniu uns fragments,
però val la pena llegir-la sencera ( O )

Ja imagino les reaccions sindicals, però des de la perspectiva de l'interès general, des d'una perspectiva progressista, la seva iniciativa em sembla molt positiva. Cal visió, coratge, voluntat, per iniciar un chantier tant arriscat com aquest !

Aquí, després de la "boutade" de l'Estatuto Básico del Empleado Público d'aquest any, hi ha algú que sàpiga, que pugui, que vulgui impulsar iniciatives tan decidides ?

Aquesta iniciativa francesa podria ser força útil pels treballs de reforma de la funció pública catalana !



Després de "penjar" la nota, veig l'article de J.Martí Font a El País d'avui.
Molt clar i pedagògic !


I la portada de Libération, una mica tendenciosa ...

11 de setembre 2007

... els darrers dies a l'Escala

La ja tradicional visita del Panxo i la More,

el meu plat de figues amb anxoves, acompanyat del Chardonney dels Espelt,



... i l'intent de pujar al Montgrí, fins al coll de la creu !

Un burro català per l'AVE vinent ?

Notícia a La Vanguardia del 5 de setembre: (cliqueu a la imatge per llegir la notícia)


Sembla que la ministra de Fomento va dir que calía cruzar los dedos per que l'AVE no tingués problemes en la seva arribada a BCN. I si li sacrifiquèssim un burro català a Sant Cristòfol, patró dels conductors ?

Patètic Pasqual ...

Malgrat no compartir les seves maneres de dirigir i d'organitzar, ni les orientacions que va donar a algunes iniciatives simbòliques (FORUM, EUROREGIÓ, ...), tenia una certa simpatia per la seva persona ...

Aquest estiu, dos articles seus El laberinto del fauno burocrático, l'1 de setembre, a La Vanguardia, i La eurorregión Pirineos-Mediterráneo, el 29 d'agost, a El Periódico, m'han destrempat i m'han fet veure potser, la talla real del personatge ... sobretot si penso a les seves darreres propostes sobre el partit demòcrata europeu fetes a la missa d'estiu de Vilopriu, i els gestos per apropar-se a les propostes de l'Artur Mas.

Tinc la impressió de que si quallessin, les propostes per la socio-vergència podrien suposar el final de la política a Catalunya: manant els dos grans aparells, es podrien repartir àrees i zones de poder (això per tu, això per a mi), i tapar-se respectivament les vergonyes. Uns quants partits a dreta i esquerra cridant impotents, la ciutadania abstenint-se, seguint el Barça, envejant el Madrid ... tots darrera la selecció catalana de futbol o de ciclisme en pista !

Sort que hi ha encara alguns avis que tenen, a la seva edat, malgrat el pessimisme de la inteligència, l'optimisme de la voluntat: l'Oriol Bohigas a El Periódico, (10 de setembre), ... proposant un moviment ciutadà, ferm i decisiu, popular !

Les castes administrocràtiques

La Vanguardia, al suplement La Revista del passat diumenge 9 de setembre, publica un article sobre l'aeroport del Prat. Després de tantes declaracions d'uns i altres, Germà Bel i Xavier Fageda posen sobre la taula un dels principals obstacles: el poder de la casta funcionaril, molt temuda pels polítics, sembla:

Qui gosa, a Catalunya, enfrontar-se a les castes gerencialistes i administratives del sector de la salud ? La Consellera Geli m'ha dit que voldria però que és molt difícil ... i les perspectives de la socio-vergència deuen acabar de calmar tots els ànims reformadors !

04 de setembre 2007

PER SER UN BON CAP ...

... s'ha de ser bona persona !

En el suplement NEGOCIOS de El País d'aquest cap de setmana (2.09.07), Borja Vilaseca fa un reportatge sobre els problemes del management i de les condicions psicològiques del treball a Espanya.

I recull la idea de Gonzalo Martínez (Instituto de Formación Avanzada, Infova), de que "para ser un buen jefe hay que ser buena persona."

Finalment, deixant enrera el taylorisme, després de décades d'estudis, de teoríes, de discursos, de manuals, de modes, ... algú s'ha donat compte de l'evidència !

Bromes a part, és interessant llegir els dos articles sobre el malestar a les empreses, sobre la salut mental, sobre les fonts de tensió i de preocupació laboral dels treballadors espanyols (de fet dels de la Comunitat de Madrid, on es va fer l'estudi !).

En el mateix suplement, un petit article per alertar de les pérdues de productivitat i de capital intelectual que suposa el poc interès pels treballadors majors de 50 anys, i una ressenya del llibre de l'incansable Albert Jovell, Liderazgo afectivo (all you need is love) a Alienta Editorial.