Una nota de comprensió pel Pasqual

Probablement no era el moment, potser havia d'haver actuat d'una altra manera, abans, no a poques setmanes de les eleccions municipals ... probablement.
Però a mi m'ha arribat la persona, el Pasqual. Amb totes les seves virtuts i els seus defectes.
En les meves relacions amb ell (quan va ser President del Comitè de les Regions, el març del 1996), en les seves iniciatives europees (Euroregió), i, sobretot, llegint "La gota malaya" fa molts anys, m'he fet la idea de que és un home que pensa, que qüestiona, que imagina, que proposa, però que no és un organitzador ni, molt menys, un hàbil i ambiciós "polític" capaç de navegar en aigües turbulentes i d'enfrontar-se a interessos poc generals ...
Un gran amic em deia que treballar per ell, sí, però que treballar amb ell, no.
Per això, malgrat les crítiques possibles a la seva trajectòria, a les seves propostes, i als seus anàlisis i comentaris actuals, ... tinc un sentiment de comprensió per la bona fe i el coratge de la persona.

Dues referències a articles de LV d'avui (encara no he llegit El País !):

- Jordi Barbeta es pregunta:
¿no hay nadie en el PSC que tenga la misma opinión que Pasqual Maragall? … Hasta hace poco era el líder moral indiscutible del socialismo catalán. Todas las encuestas previas lo situaban como el mejor candidato de todos los posibles y en todos los actos públicos a los que asiste es recibido con ovaciones del público … La vida continúa, pero este episodio pone de manifiesto algo mucho más alarmante: el miedo a la verdad. Mejor dicho, el miedo a decirla. Cada cual, la suya. Un país en el que sólo se atreven a hablar en voz alta los que ya no tienen nada que perder tiene un problema. O una enfermedad.

- Enric Juliana, més endavant, considera el Pasqual dotado de una inteligencia gatuna, que vuelve como el chamán de la tribu, como el locatis que dice las verdades, el inconformista que toca la pera a los partidos (he ahí lo que más gusta a la gente en esta hora mala para la política oxidada), como el extravagante divertido …
… en Catalunya política y comicidad han contraído matrimonio. Forman una sabrosa unidad dialéctica. Todo acaba en risitas (por ahora). La lucha maragalliana contra el ocaso tiene algo de poesía, sin embargo: una tensión entre genialidad y patetismo. Una heroicidad mórbida, ya que los oficiales polacos jamás lloraron. Quien ha jugueteado con la corona de espinas debiera saber llevarla

Tots (gairebé) els polítics el critiquen: aquestes no son maneres !
Però les maneres (correctes) dels polítics ens han portat a la crítica situació de la democràcia en aquest país …