Dilluns 14, a La Vanguardia, Francesc-Marc Alvaro criticava la capacitat estratègica de l’independentisme, dient que el seu gran problema de fons és que necessita més múscul, més suport social. Fa servir un “professor” (Andrew Dowling) per dir que caldria convèncer un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als problemes ...
Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...
Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?
El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.
I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...
Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...
Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...
Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?
El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.
I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...
Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada