Tinc un amic molt amic que sovint em presenta com una mica torracollons: arreu on vaig trobo problemes. Sé que ho fa de bona fe, però em molesta. Probablement tingui una mica de raó, però, en qualsevol cas, potser el meu "defecte" sigui la obsessiva preocupació per les coses ben fetes, per la mala llet que em provoquen les corrupteles i les mesquineries de persones i d'institucions, per les ganes de imaginar propostes innovadores útils a la societat.
En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...
I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.
Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.
Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.
Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,
com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):
Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.
He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.
Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.
Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.
Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.
En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...
I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.
Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.
Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.
Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):
Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.
He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.
Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.
Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.
Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada