04 d’abril 2016

Un projecte aglutinador del 60% dels catalans

Des del meu convenciment cada cop més profund de què els catalans, en aquesta España, ho tenim molt malament, de què cal un canvi radical de la situació, i des de la frustració de veure com el "procés" no té projecte aglutinador ni líders creïbles, escric amb molta mandra quatre ratlles per presentar dos articles que confirmen la negror del forat on som ...

Recapitulant, repensant (encore!) el liat procés en el que ens trobem, potser caldria començar per recordar una de les bases de la lògica democràtica: un canvi molt important, que hagi de trencar lligams i consolidar noves relacions, requereix el suport significatiu d'una majoria àmplia de ciutadans: probablement uns 2/3 de la població.

Un suport significatiu de la ciutadania a un canvi radical, només es pot aconseguir si hi ha:
- un bon anàlisi del problema,
- un rigorós diagnòstic de les causes,
- una precisa definició dels objectius i del nou marc de relacions proposat,
- una estratègia factible i convincent,
- i un lideratge competent i creïble que proposi actuacions clares, comprensibles i transparents.

Els dos articles que penjo conclouen que tenim dèficits respecte de molts d'aquests elements.


Simplificant, la qüestió és: quin projecte de canvi pot aglutinar 2/3 dels catalans ?

Després de les eleccions autonòmiques/plebiscitàries del 27.S.15, i tenint en compte els resultats d'una enquesta publicada per La Vanguardia, els meus números [mireu-los] semblaven dir que, aleshores, hi havia, malauradament, només un 35% (1/3 !) dels catalans radicalment a favor de la independència.

És discutible, segur. Però el què no és discutible, és que si els catalans pro-independència només arribem justet al 50%, no hi ha independència possible. I aquests darrers mesos (els dos opinadors ho confirmen), les actuacions dels impulsors del procés difícilment han fet augmentar el nombre de ciutadans disposats a intentar trencar amb España. I, tal com estan les coses, sembla molt difícil poder associar un 10 o un 15% més de ciutadans a l'opció independentista ...

En aquestes circumstàncies, sembla també que, molt probablement, l'esquizofrènia paranoide [mireu perquè aquí], sembla que continuarà. Ara fa 10 anys (!), a les primeres notes en aquest blog, ja feia propostes metodològiques per clarificar l'expressió democràtica de la voluntat dels catalans [mireu-les] !


Sembla que hi ha un replegament de forces cap al "dret a decidir". He escrit moltes vegades que això no és un projecte, que es tracta d'un procediment, una formalitat. Un dret important, legítim, però, probablement, molt poc motivador per ciutadans indecisos ...

Darrera del paraigües del dret a decidir s'hi tornen a aixoplugar els independentistes que, vista la seva força, amaguen o dissimulen la seva radicalitat exigint a Madrid que ens deixi votar, i decidir, democràticament, en un referèndum vinculant, la independència.  I busquen aixoplugar-hi també als qui, essent demòcrates, no són independentistes. D'aquesta manera ambigua (una "consulta"), pensen que pot créixer el nombre de ciutadans favorables al dret a decidir ... la independència.

Molts líders que estan pel sí, que no són tontos, i que tenen molta ambició per seguir manant, veuen en aquest pas enrere un moviment tàctic útil pels seus interessos, aprofitant la innocència o inconsciència de molts independentistes de bona fe.

El repte és aquest: que apareguin uns líder inspiradors de confiança capaços de formular un projecte clar i comprensible, ben justificat, aglutinador de més del 60% de catalans.

3 comentaris:

Jaume Molsosa ha dit...

Bona anàlisi, Pep.
La meditaré amb calma.

Una abraçada!

Pep MOLSOSA ha dit...

Jaume, precisament l'endemà, dimarts 5, Kepa Aulèstia escriu a La Vanguardia un article amb algunes consideracions complementàries interessants ...
No m'entusiasma l'autor, però escriu algunes idees interessants.
Parla de l'Euskadi foral, on l'independentisme ha baixat al 20%.
I de l'independentisme com a desig fluctuant i que cal reflexionar sobre el misteriós límit del 50%, quan qualsevol projecte de ruptura hauria de comptar amb una majoria qualificada d'electors i d'electes.

Pep MOLSOSA ha dit...

Interessant reflexió del Joan B. Culla a El País del 8.04:
"Si a partir solo de unes cautes palabras de Miquel Iceta, los dirigentes del PSOE ya recelan de possibles cesiones a Cataluña, ¿cómo puede este sistema político seducir a un 60% de los catalanes y desactivar así el independentismo ?"
És l'altra cara del problema: aquí no ho aconseguim, i els de l'altra banda mostren una incapacitat integradora absoluta.
Cru, ho tenim molt cru. Ens hauríem d'espavilar !