16 de novembre 2013

PSC: el partit de demà diumenge

El PSC té previst un Consell Nacional extraordinari per decidir posicions en l'embolicat panorama català/español. El vell partit s'ha convertit pràcticament en una organització que distribueix càrrecs i llocs de remuneració (no sempre de treball ...), en funció dels vots obtingudes en les conteses electorals.

I el "partit" que es juga demà diumenge és delicat. Les tensions internes provocades pel petit grup de resistents catalanistes s'han d'apaivagar per recuperar quotes de mercat en ambients més españolistes.

Els termes de la confrontació em fan una mica de pena: tot gira entorn al dret a decidir, una estratègia no sé si paranoica o esquizofrènica (no soc expert en malalties mentals). En qualsevol cas, és una estratègia difícil d'explicar als qui no segueixen el dia a dia les picabaralles dels partits catalans.

A totes les universitats, escoles de gestió, estic gairebé segur que, amb matisos i conceptes diversos, utilitzen un esquema semblant a aquest per ensenyar tècniques i mètodes de direcció:
1.- quina és la problemàtica ?
2.- quins haurien de ser els grans objectius a aconseguir per a resoldre-la ?
3.- quines estratègies són possibles ? quins conjunts articulats d'actuacions permeten aconseguir-los ? quins recursos calen ? quins mecanismes operatius ? quines condicions ambientals ? quins riscos ? ... (ja l'he repetit moltes vegades en aquest blog !)

Ara i aquí, el tema és l'encaix de Catalunya en España, en el context de la diversitat d'interessos i posicions existents a Catalunya i a España. I en el partit de demà diumenge, s'enfronten les posicions dels que dominen l'organització (dirigides, recolzades, pels companys del partit gran germà español), amb les posicions dels minoritaris (Ros, Geli, ...).

S'enfrontaran sense haver consensuat prèviament entre ells, aquí i allà, el seu diagnòstic sobre:
- la problemàtica (punt 1), és a dir, quina és la relació entre Catalunya i España, quins greuges tenim i posem sobre la taula (financers, culturals, polítics, infraestructurals, administratius, ...)
- els grans objectius (punt 2), és a dir, més enllà de procediments i formalismes, quins grans pactes poden assegurar una articulació, un encaix respectuós, just, equilibrat ?

Discutiran d'un aspecte estratègic que, de fet, és un petit detall, una actuació concreta, que hauria d'enmarcar-se en una de les possibles estratègies globals (punt 3). Aleshores, com trobar camins comuns, si no hi ha acord sobre on volen anar ?

Patètic i trist: hi perdrem tots !

L'article del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'ahir dia 15, retrata i explica molt bé aquesta situació i la complicitat entre els dominants instalats aquí i els del PSOE:

L'article està escrit després de l'entrevista al Pere Navarro a can Cuní del dilluns dia 11 a la nit. Hi va haver moments molt intensos, especialment quan Rafael Nadal li feia preguntes molt concretes i el Pere Navarro responia amb l'argumentari de butxaca. Val la pena veure tota l'entrevista, a partir del minut 2h23, però els moments més intensos de l'interrogatori del Rafael Nadal són en els minuts 2h49 i 50.


1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Segons el meu parer és molt més dur l'article del Rafael Nadal que el debat. El debat només és un diàleg de sords, i la que posa els punts sobre les is és la Pilar Rahola (aquest cop menys exaltada) quan diu allò de "el punt central és la consulta" sabent que no està escrit enlloc quin seria el resultat de la consulta.