13 de setembre 2013

Clarificar ambigüitats: opinar o decidir ?

El Joan Majó publica avui un article, al diari ARA, en què demana acabar amb la confusió sobre la voluntat dels ciutadans catalans, fugir de l'ambigüitat, defensa l'expressió democràtica via una consulta absolutament necessària, i proposa clarificar els objectius ...

Compartint el sentit general de l'article, vull fer-hi alguns comentaris i precisions per anar-nos aclarint, com ell demana.

1. Es molt diferent organitzar una operació de consulta de la opinió o voluntat dels catalans, que organitzar un referèndum per decidir si volem ser independents. Es molt diferent exercir el dret a opinar colectivament que exercir el dret a decidir.

Si l'acció ha de ser pactada després d'un procés de diàleg, veig molt difícil que puguem fer un referèndum decisori. No m'acabo d'imaginar la casta dirigent españolista acceptant que els catalans puguem decidir, ja, si volem ser independents o no ... ni tampoc veig clara la nostra força o capacitat per imposar-ho, malgrat els milions que varem fer via dimecres 11.

Així doncs, cal clarificar si parlem de consulta d'opinió o de referèndum per decidir, si parlem del dret a expressar la nostra voluntat, o del dret a decidir, ja, el futur de l'articulació amb España.


2. Pel que fa el contingut de la pregunta d'una eventual consulta, el Joan diu que el què importa és que el resultat deixi clar què volem els catalans. He sentit molts líders demanar que la pregunta sigui clara i contundent: en definitiva, independència si o no.

Si es fes un referèndum decisori, vinculant, és evident que la resposta ha de ser si o no a una pregunta senzilla i clara. Però si el que es tracta és de conèixer la opinió dels catalans, saber què volen, probablement seria millor organitzar una consulta amb tres o quatre preguntes amb dues o tres opcions cadascuna. Ho vaig proposar ja fa uns mesos: mireu aquestes notes del maig passat: la del dia 2 i la del dia 29.


3. Per tant, clarificar els objectius estratègics vol dir, de part dels líders i dels dirigents polítics, de part del govern i del Parlament, mesurar forces, recursos, possibilitats i probabilitats, i optar entre pactar o exigir:
- un referèndum amb una pregunta clara i senzilla per decidir ja si volem ser independents,
- una àmplia consulta als ciutadans de Catalunya per opinar sobre l'actual articulació amb España i, en consequència, sobre les vies futures d'interrelació de Catalunya amb España.

Estratègicament, i pensant en la correlació de forces realment existent, una consulta d'opinió seria, ara per ara, un pas, una etapa, un gest democràtic molt important, necessari i convenient, per avançar amb seguretat en les nostres posicions. Per contra, perdre un referèndum decisori suposaria hipotecar el nostre futur per molts anys ...



Deixeu-me dir i recordar, abans d'acabar, que n'estic tip i fart d'aquesta relació nostra amb España, que ja no tinc ànims per seguir fent pedagogia, ni cap gana de demanar excuses per voler gestionar democràticament, autònomament, les nostres coses. Mentre no vegi una voluntat àmplia i clara de cooperació respectuosa, equilibrada i lleial de la part des españols, jo pensaré en termes radicalment independentistes. Ja n'hi ha prou ! Ja ho vaig escriure, també, fa unes setmanes: jo estic per la unió lliure dels pobles ! Mireu la [ nota ] si us interessa.


[AFEGIT]
El dimecres 23, a La Vanguardia, Francesc de Carreras, catedràtic proper a Ciutadans, publica un article que va una mica en el sentit que acabo d'escriure, insistint en les diferències entre consultar i decidir.

No comparteixo algunes de les seves idees (la sobirania resideix en el poble español ...), però m'agrada el pragmatisme: coneguem la voluntat dels catalans, i, després, decidim el procés a seguir en funció dels resultats. D'acord !

Recullo els paràgrafs més concrets de l'article:

2 comentaris:

Sobre qui escriu. ha dit...

Que trist, oi? De la lluita de classes a la lluita de pobles. N’hi ha que s’estan fent un fart de riure.
Davant l’embalament dels esverats esventats, cal recordar la fermesa i el sacrifici per les seves idees de Jean Jaurés ara fa cent anys. Avui, els seu nom continua estant present als principals carrers i places de les poblacions franceses. Comparteix l’espai públic amb els monuments als “enfants morts pour la patrie”. Memòria.

Pep MOLSOSA ha dit...

Li he contestat al Manel que és interessant repensar aquest antic debat, i situar-lo en la perspectiva de la Unió Europea: com considerar la "lluita dels pobles" europeus per distribuir els fons estructurals, les quotes de la llet, les grans infraestructures ... o el repartiment de càrrecs a la Comissió ?