Ara fa més de 40 anys, l'any 1971, quan jo treballava a Gèneres de Punt Enrich com a adjunt al Director de Producció, encarregat d'estudiar mètodes, temps i altres iniciatives per la millora de la productivitat, el Director General, al seu despatx, em va preguntar secament: Molsosa, vos sou comunista ?
Jo em vaig posar tot vermell, i ho vaig negar, evidentment: jo em considerava socialista autogestionari. Però no era el moment d'entrar en detalls ... Poca broma: finiquito i al carrer, si no era plenament lleial a la ideologia dominant.
El Director General intuïa correctament alguna cosa: els vespres, de tant en tant, em trobava amb treballadors per aconsellar-los sobre com actuar sindicalment per defensar millor els seus interessos. Era l'any 1971, el Franco encara en tenia per 4 anys, i els moviments sindicals clandestins feien molta por.
Ara fa pocs dies, en una sessió de treball al colegi/associació, per haver escrit (vegeu la nota del 22 de maig) que "Des de la defensa del rigor econòmic i pressupostari, hem de re-situar les persones i la colectivitat al centre de les polítiques. Hem de ser capaços de decidir colectivament, conscientment, concretament, cap on volem anar i com podem anar-hi ..." un company em va dir que les meves propostes tenien un tufillo "comunista".
Com diuen molts opinadors als diaris, sembla que en època de crisi les posicions clàssiques dreta/esquerra es polaritzen.
És cert. Es confirma que davant de problemàtiques cada cop més dures, hi ha dues lògiques o estratègies personals:
- els que reclamen més llibertat ... per buscar més obertament solucions individuals;
- i els que voldrien més cooperació ... convençuts que les millors solucions son les colectives.
Els qui se senten més forts reclamen menys condicionants per poder lluitar millor tots contra tots a la selva, i els més febles, o els més conscients, busquen sortides comunitàries convençuts que els esforços colectius són més productius ... per la majoria.
Llibertat individualista enfrontada a solidaritat cooperativa: aquesta és la disjuntiva.
Ahir al vespre, al local d'Omnium Cultural, el Rafael Nadal deia que ara més que mai hauríem de ser prou inteligents per aconseguir que 1 + 1 fessin 3 ...
A la selva, sovint, l'1 contra 1 fa 1,5 ... pel més fort !
Jo em vaig posar tot vermell, i ho vaig negar, evidentment: jo em considerava socialista autogestionari. Però no era el moment d'entrar en detalls ... Poca broma: finiquito i al carrer, si no era plenament lleial a la ideologia dominant.
El Director General intuïa correctament alguna cosa: els vespres, de tant en tant, em trobava amb treballadors per aconsellar-los sobre com actuar sindicalment per defensar millor els seus interessos. Era l'any 1971, el Franco encara en tenia per 4 anys, i els moviments sindicals clandestins feien molta por.
Ara fa pocs dies, en una sessió de treball al colegi/associació, per haver escrit (vegeu la nota del 22 de maig) que "Des de la defensa del rigor econòmic i pressupostari, hem de re-situar les persones i la colectivitat al centre de les polítiques. Hem de ser capaços de decidir colectivament, conscientment, concretament, cap on volem anar i com podem anar-hi ..." un company em va dir que les meves propostes tenien un tufillo "comunista".Com diuen molts opinadors als diaris, sembla que en època de crisi les posicions clàssiques dreta/esquerra es polaritzen.
És cert. Es confirma que davant de problemàtiques cada cop més dures, hi ha dues lògiques o estratègies personals:
- els que reclamen més llibertat ... per buscar més obertament solucions individuals;
- i els que voldrien més cooperació ... convençuts que les millors solucions son les colectives.
Els qui se senten més forts reclamen menys condicionants per poder lluitar millor tots contra tots a la selva, i els més febles, o els més conscients, busquen sortides comunitàries convençuts que els esforços colectius són més productius ... per la majoria.
Llibertat individualista enfrontada a solidaritat cooperativa: aquesta és la disjuntiva.
Ahir al vespre, al local d'Omnium Cultural, el Rafael Nadal deia que ara més que mai hauríem de ser prou inteligents per aconseguir que 1 + 1 fessin 3 ...
A la selva, sovint, l'1 contra 1 fa 1,5 ... pel més fort !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada