17 de setembre 2014

Un petit enamorament: la caseta de Setcases


El dia que varem anar a Camprodon i a Prats de Molló, varem veure l'anunci d'aquesta petita, coqueta i ben pensada caseta ... a un preu força atractiu. Varem anar-hi: és a 300 metres del poble de Setcases. I dissabte passat varem visitar-la amb la Montse.

Una mica usada, com el nostre país, necessita reformes importants però factibles. Té alguns inconvenients: massa a prop de la carretera (sorolls, llums de nit, ...), humitats, escales ... però sembla molt interessant per anar-hi amb criatures.

Fàcil d'anar-hi fins a Ripoll, on es perden 10 minuts travessant el poble amb semàfors mal regulats,
després la carretera fins Camprodon, Llanars i cap a Setcases és molt bonica.



La meva reacció a l'agència que gestiona la venda:
  • la caseta és molt simpàtica tot i que tenim dubtes per la situació a peu de carretera ...
  • per gaudir-la i adaptar-la a les nostres maneres i necessitats, hauríem de refer el bany de baix, fer la cuina nova, modificar el bany de dalt, repensar el dormitori obert, modificar les escales ...
  • també voldríem fer-hi treballs per suprimir la humitat dels baixos, canviar la ubicació de les bombones de gas, i hauríem de revisar les instalacions d'aigua, tiratge de la llar de foc ...
  • en una primera estimació, hauríem de gastar-hi entre 20 i 30.000 euros.

Per tant, per fer-la realment atractiva per a nosaltres, el preu hauria de poder baixar sensiblement ...

08 de setembre 2014

Tenim un problema, si: no ha entès rès


Pedro Sánchez, en la seva condició de secretari general del PSOE, publica avui diumenge a La Vanguardia un article explicant el què ha parlat amb el president Artur Mas i les propostes que li ha fet. Efectivament, tenim un problema: no ha entès gairebé res de la problemàtica catalana. Quina pena !

En realitat en tenim més, de problemes:

- el primer problema i més greu, l'encaix català a una Espanya que viu una crisi institucional greu i que té unes prioritats polítiques, econòmiques, culturals i socials molt poc respectuoses de la diversitat. Uns quants milions de catalans estem molt emprenyats amb la situació, sortim o no al carrer. El País d'avui presenta resultats d'una enquesta, però amaga el fet que gairebé un 70% dels enquestats voldria més i millors competències per a Catalunya (42%) o, simplement, esdevenir independents (27%) ...

- el segon problema, molt preocupant, que estem en un context absolutament hostil a les nostres posicions. A Espanya, en general, segons algunes enquestes, el 70% de la població pensa el contrari, que hi ha massa autonomies, que caldria simplificar i recentralitzar l'Estat. I els dirigents dels dos grans partits, segueixen pensant que cal assegurar, encara, el cafè para todos.
Mireu l'article del flamant nou regenerador socialista, Pedro Sánchez:
  1. nega l'especificitat de la problemàtica catalana (primer paràgraf destacat, on sembla dir que Catalunya és el resultat d'un poti-poti ...),
  2. diu que no acceptarà mai la independència catalana (... encara que es votés democràticament ?) Pablo Iglesias, de PODEMOS, diu que ell preferiria que no hi hagués independència, però defensa la consulta, i pensa que Catalunya ha de ser el què els catalans decideixin que ha de ser ...
  3. pensa que es tracta de disfuncions i deficiències generals, i d'errors en la configuració i pràctica de l'Estat de les Autonomies ...
  4. i proposa reformar la Constitució, però sense parlar de continguts, per no entorpir el diàleg !

- el tercer problema, i també greu, és que l'estratègia seguida pels dirigents i animadors del procés em sembla ambigua, innocent, voluntarista ... No n'hi ha prou en tenir (totes) les raons: cal la intel·ligència estratègica per generar democràticament les posicions de força per aconseguir els objectius. Aviat fará 4 anys que el president Mas governa Catalunya, i 2 que ens condueix cap a la transició nacional ...

- el quart ...

Ja no tinc més ganes d'escriure, preocupat i decebut.
Moltes notes en aquest blog expliquen la meva visió i propostes.

Fa uns anys proposava una estratègia en dues etapes. Em varen dir que calia anar més de pressa. Ara portem més de dos anys marejant la perdiu amb una ambigua consulta per decidir el nostre futur ... que no es farà.

Partidari radical de la unió lliure i concertada dels pobles, em sembla que amb l'actual procés acabarem prenent mal tots plegats.

Malgrat tot, dijous aniré a la Diada a compartir el meu cabreig general amb el poble senzill que ilusionadament reivindica el seu futur en llibertat.


Penjo aquest cartell de l'Esquerra Independentista, que trobo molt ben pensat:

29 d’agost 2014

Una escapada a Prats de Molló per reviure la retirada

Després de formatejar les notes de guerra del meu pare (vegeu nota anterior del 7 d'agost), volia tornar a l'escenari dels fets. Hi haviem estat diverses vegades, però sense la consciència que les notes del pare m'han aportat. Aquesta escapada m'ha permès lligar les notes, les fotos de l'època i la realitat d'avui. Ens va ploure tot el dia, per fer més realista la retrobada.

Tret d'algunes plaques commemoratives, no hi ha pràcticament rés a Camprodon ni a Prats de Molló que expliqui els fets i en faci la pedagogia necessària. Només en un racó d'una antiga fàbrica d'Arles varem trobar una petita sala amb fotos. I a Camprodon, un gran casalot on l'Alejandro, fill del taxista Cuadrado, ha recollit gran quantitat d'objectes de [la retirada]. Davant la indiferència municipal, obre i tanca quan pot: hi haurem de tornar per entrar-hi. Mentrestant, per les finestres i per internet n'he pogut fer un primer tast.

Sortosament, el Patrick Lluís, que porta la llibreria d'ocasió de Can Gironella, ens va explicar la situació, ens va facilitar documents i fotos, i les bones perspectives amb el nou alcalde. El primer que haurien de fer, canviar el personal de l'oficina de turisme. Potser el decideixen des de París i sembla que encara no coneix la història dels llocs.

Penjo les noves fotos per les notes del pare. Son fotos dels llocs concrets on ell va estar: l'entrada a Prats de Molló, els carrers del poble per on buscaven menjar, els senegalesos que els vigilaven, i el tronc per on es va escapar.
































Curiosament, xoco amb el meu admirat Vauban. Després de la lectura de VICTUS (nota), aquest enginyer militar em queia simpàtic. A Prats, on hi va fer un magnífic fort (Lagarde), hi han hagut campanyes en contra del seu reconeixement per la Unesco ! El llibre promogut pel Patrick Lluis i unes webs ho expliquen abastament. Un castell molt ben restaurat ... per controlar el poble, com passa sovint ! Catedrals per manipular els esperits, fortificacions per controlar els cossos. Les armes dels poderosos son infinites !

A Prats varem estar en un petit apartament de la Maison dels Baxter, simpàtics i acollidors propietaris anglesos que han respectat el fervor sardanista de l'antic propietari.

A Arles de/sur Tec varem descobrir uns tallers artesanals en una antiga fàbrica tèxtil, moguda, a l'origen, per un molí d'aigua. Un sofisticat embarrat movia una quarantena d'antics telers ara plens de pols, i que encara mostren tota la seva complexitat mecànica i els seus sofisticats mecanismes de programació.

I els treballs del Simon Marill, forgeron sculpteur, que ha fet una libèlula gegant, com la petita de canya que tenim a l'Escala, però de ferro, que deu pesar 50 kilos, i que es mou fàcilment, gràcilment, en una delicat equilibri.





































07 d’agost 2014

Notes de la guerra del meu pare


El juny, en una nota sobre el nou rei i el republicanisme, vaig fer referència a uns escrits del meu pare sobre la seva experiència a la guerra integrant la quinta del biberó.

Notes escrites probablement a Madrid, fent els 3 anys de mili després dels 10 mesos de guerra, des del front de Balaguer, la batalla de l'Ebre i la trista retirada per passar a França i tornar, pel coll d'Ares i Prats de Molló.

En Jaume, el meu cosí, m'ha facilitat el pas del dens escrit mecanografiat sense paràgrafs a un format digital treballable. Així, he pogut airejar una mica els 17 densos folis afegint-hi salts de paràgraf, uns subtítols per facilitar-ne la lectura, i, sobretot, unes imatges i documents de l'època per contextualitzar-lo. El resultat em sembla encara més esfereïdor i confirma que, realment, soc aquí de casualitat: el pare va esquivar per atzar milers de bales i bombes enemigues, extenuacions, malalties, comandaments histèrics, comissaris polítics, guàrdies senegalesos ... etc.


Si us fa gràcia llegir-les, us les podeu descarregar en format pdf [ aquí ] amb la portada dissenyada per la Maria.

06 d’agost 2014

Pujolisme: la gran estafa al descobert


Jordi Pujol va confessar el 25 de juliol. No va poder resistir més l'engany, la traïció, els abusos d'ell i dels seus, durant tants anys. Acorralat pels esdeveniments que evidenciaven cada cop més el comportament mafiós del seu clan, es va rendir amb un gest calculat per mirar d'evitar penes majors.

"El silenci dels còmplices i la por dels que compraven favors empresarials, amb tres per cents o més, ha fet possible que en nom de la pàtria es construís un patrimoni fraudulent de dimensions escandaloses ..." diu avui dimecres dia 6 el Lluís Foix a La Vanguardia.

Pel record, penjo aquí algunes portades històriques i alguns resums d'articles que m'han semblat representatius de la diversitat de perspectives i del sentir de molta gent.


La primera reacció del president Mas, és molt significativa. Una mostra més del cinisme hipòcrita de les velles maneres de fer política. Sembla no haver aprés rés: difícilment es pot esperar d'ell que lideri una regeneració democràtica ...





Els resums d'articles d'Antonio Franco, Lluís Foix, Pilar Rahola, i la proposta interessant de Borja de Riquer:








































Interessant la proposta d'un pacte nacional contra la corrupció, però difícilment els partits faran alguna cosa seriosa: fa anys que haurien d'haver fet alguna cosa, però s'han limitat a pactar tapar-se les vergonyes !

Seria interessant que els naixents moviments de la societat civil prenguessin alguna iniciativa: ara és una bona oportunitat.

Començant per l'Assemblea Nacional Catalana: probablement deu haver declarat que vol una Catalunya millor, diferent, oberta, transparent, però hauria de dir també el com. Quines iniciatives, quines polítiques, quins mecanismes concrets per prevenir i controlar les pràctiques corruptes ?

També podrien prendre la iniciativa la gent de l'Itziar Gonzàlez, de l'Ada Colau i el Joan Subirats ...




Apunto alguns exemples citats en notes meves en aquest blog:

- una iniciativa senzilla, de Transparence International/França: pobre de contingut, val la pena copiar el mètode ! [link]

- una nota que presenta dues iniciatives: la de l'ecologista francès Nicolas Hulot
i la de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya: [link]

- una iniciativa anglesa, en forma de crida (POWER'2010) per intentar influir en les eleccions de 2010,
amb propostes concretes contra la corrupció i per una renovació democràtica: [link]

Reflexions, idees i més propostes estan classificades a les carpetes d'Iniciatives Ciutadanes i del Sindicat de Ciutadans ...

21 de juliol 2014

1.000 notes penjades, mil !



Vaig iniciar/obrir aquest blog el setembre de 2005, essent president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme, per "suscitar una mica de "brainstorming" sobre la política de informació i d'interelació amb els usuaris del Consorci. Era una eina de treball, un blog de notes, per compartir idees i experiències amb un grup determinat de professionals de la salut.

El final (trist) de la meva presidència, al febrer de 2006, va estroncar l'iniciativa, l'orientació específica inicial. Com que participava des del 2004, en la reconversió/reorientació del Patronat Català pro-Europa, vaig començar a posar-hi notes sobre qüestions europees, i a pensar-lo com una eina personal oberta a tothom.

Des d'aleshores, aquest blog de notes m'ha servit per ordenar, estructurar, guardar i compartir les meves idees, reflexions i propostes. Des de diferents perspectives (personal, familiar, general), i sobre molts temes: polítics, culturals, ciutadans, tecnològics, professionals ...

I em serveix també per deixar constància de vida i pensament, com una memòria que vaig escrivint a mesura que passen els dies i els fets ...


Vaig penjar unes primeres dades estadístiques fa uns 3 anys, el febrer de 2011 [ nota ]

Ara hi puc afegir que, després dels 2 primers anys de tempteig (2005 i 2006), els 5 següents varen ser relativament intensos (del 2007 al 2011),
amb unes 150 notes entrades l'any: 12 cada mes, 3 per setmana ! A partir de 2012 he baixat una miqueta: unes 90 notes/any

Les estadístiques senceres del miler de notes/entrades són aquestes, segons blogger
(el controlador sitemeter fa un any que no acaba de funcionar regularment: de tant en tant hi ha "forats", períodes no controlats ni acumulats ...)

Notes per any ... temàtiques ... i visites














El promig setmanal de visites (unes 60.000 en uns 8 anys i mig) resulta ser d'unes 135 visites per setmana.

Comentaris n'hi ha relativament pocs: 183 en total. Probablement, com que són reflexions més elaborades que els simples acudits, o les coses que et passen pel cap, estil facebook, els visitants no tenen tanta predisposició a reaccionar ...



Cal agrair les facilitats de blogger per mantenir aquest blog obert, gratuïtament, sense publicitat, durant més de 8 anys.
I amb unes possibilitats d'accés i de recerca extraordinàries.
Posant dues o tres paraules clau en la caixeta de dalt a l'esquerra, en pocs segons mostra la llista de notes on apareixen.

Malgrat tot, estic passant a format word totes les entrades.
Això em permet tenir-les impreses per any i per algun dels grans temes: participació amb l'associació d'enginyers, la problemàtica europea, etc.
Ja ho vaig explicar en una nota el setembre de 2011, amb imatges del blog de paper.

20 de juliol 2014

Compta amb "Madrid" !

El passat dia 3 de juliol vaig penjar una nota fent consideracions i propostes estratègiques al Miquel Iceta, més enllà de la qüestió de "la consulta". Venen dies intensos de contactes i de decisions delicades, i diversos colectius i partits es van posicionant. Federalisme, insisteixen els socialistes.

En la meva nota a l'Iceta, volia alertar-lo del risc de limitar-nos a qüestions de procediment formal, d'arquitectura institucional. Caldria definir, insistia jo, les bases fonamentals d'un projecte (eventualment) comú, en forma de pacte sobre principis vertebradors, sobre el projecte de casa comuna. Els mecanismes de gestió han de venir després.

Si es pot concertar un gran projecte comú, parlarem d'Estatuts i de reglaments. Sinó, independents de seguida que puguem !
En qualsevol cas, necessitem inteligència estratègica per enfortir les nostres posicions col·lectives, per millorar la correlació de forces, per construir catalanitat.

De moment, segons el darrer baròmetre del CEO de la Generalitat (març 2014):
- un 66%, una àmplia majoria vol un canvi important en la vertebració Catalunya/España (preguntes 29 i 30),
- però (només) un apretat 47% era favorable a l'opció SI + SI (preguntes 31a i 31b): no sembla haver-hi una majoria clara a favor de solucions més radicals ...

La meva nota a l'Iceta acabava suggerint al PSC que lideri un procés de radicalitat democràtica en la defensa clara i contundent dels interessos dels catalans ...
En aquesta perspectiva, i per donar exemples i idees per formular el pacte polític necessari, penjo aquest magnífic article del Borja Riquer a La Vanguardia, que tenia guardat des de fa un parell de mesos. Acaba amb aquest advertiment:



17 de juliol 2014

Obrint la pregunta del Miquel Iceta

Fa uns dies vaig confessar que el llenguatge, el to, les argumentacions del Miquel Iceta em semblaven interessants i esperançadores, però que calia esperar a veure gestos.

Després de les entrevistes a diversos mitjans i de l'article a La Vanguardia de diumenge 29, el Miquel Iceta a posat sobre la taula la seva proposta de pregunta i de papereta. I no m'agrada, és molt poc ambiciosa. Insisteix en què es tracta d'una consulta no referendària, és a dir, no es tracta de decidir sobre un projecte concret, sinó de manifestar, de dir, la nostra opinió sobre la problemàtica de la vertebració de Catalunya amb España. Francesc Homs també va dir a la SER que es tracta d'una consulta (nota al meu blog), però tots els discursos "oficials" parlen del dret a decidir ...

Si es tractés d'una consulta, l'objectiu seria saber d'una vegada, exhaustivament, la opinió dels catalans sobre la problemàtica de l'encaix. Un cop clarificada la visió i les expectatives dels ciutadans, després, cada partit o associació cívica podria optar per l'estratègia més adequada davant "Madrid".

Si es tractés doncs d'una consulta, perquè no fer-ho ben fet i deixar opinar als catalans d'una manera més oberta i expressiva ?
És a dir, a la pregunta proposada per l'Iceta ...
“¿Vol que el Govern negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?” ... en comptes de limitar-nos a dir si o no, els ciutadans hauríem de poder dir alguna d'aquestes 6 opcions:
  1. no, no ens cal tanta autonomia
  2. no, ja estem be com estem
  3. si, que negociïn això
  4. no, hauríem de ser (molt) més ambiciosos
  5. no, cal negociar el procés cap a la independència
  6. ni sí ni no, no ho sé ... jo passo, ja s'ho faran !

De fet, les opcions 4 i 5 correspondrien, d'alguna manera, a la pregunta "oficial":
"Vol que Catalunya sigui un Estat ? ... i si diu que si, vol que sigui independent ?"

La pregunta de l'Iceta, si només pot ser contestada amb un si o un no, és gairebé com dir-nos: "Catalans, voleu que tornem a començar ?" I la resposta d'un independentista seria la mateixa que la d'un recentralitzador, i els periodistes, tertulians i politòlegs disfrutarien/gaudirien tornant a interpretar la voluntat popular ...

Amb les 6 opcions, la voluntat dels catalans s'expressaria de manera molt clara i contundent. Però em temo que, a molts, els fa pànic que el conjunt de catalans opini oberta i lliurament. Els més radicalment rupturistes, perquè temen no tenir prou suport. I els moderats conservadors, o els reaccionaris, perquè temen que els altres en tinguin massa. Resultat, seguim marejant la perdiu !

He enviat la idea com a carta a La Vanguardia, sense èxit ...

Aprofito per recordar que les eleccions convocades pel president Mas pel 2012 em varen semblar un error. Després de l'impressionant manifestació de l'11 de setembre, Artur Mas volia que els electors referendessin les seves posicions ... i va fer trampa: dues problemàtiques i una sola papereta: (1) governació de Catalunya i (2) vertebració amb España, amb un sol vot. Ho vaig denunciar a can Cuní [link].

La consulta general sobre la opinió i voluntat del conjunt dels catalans, calia haver-la fet aleshores, a la tardor de 2012. Davant l'agreujament de la problemàtica i el bloqueig de "Madrid", la consulta hauria d'haver servit per conèixer la voluntat dels catalans i per donar un mandat clar al president sobre el camí a seguir, explicitant nítidament la força del poble català. En comptes d'aquesta opció simple i clara, va decidir convocar unes eleccions i endegar un procés pel dret a decidir, que és, o que vol ser, de fet, un referèndum camuflat per decidir, per dir, implícitament, ambiguament, covardament diria jo, si volem ser independents ... o no.

Timorat, insegur, manipulador, Artur Mas va optar per unes eleccions, en les que va perdre molt de suport. Però segueix governant i decidint les reformes polítiques en educació, sanitat, administració, cultura ... des de sensibilitats i interessos de dretes. Amb la tolerància vergonyant d'ERC, que sembla pensar que no hi ha rés a fer, ni cap risc polític a prendre, mentre no siguem independents. M'ho deia, i ho feia, el conseller Carretero, d'ERC, el 2005, en el primer govern tripartit.

Ara la situació està molt complicada: crispació a les Españes i radicalitat independentista entre nosaltres. El risc de frustració dels idealistes sentimentalment independentistes és gran. Reconduir la situació des de posicions radicalment catalanistes, però racionalment democràtiques, és ara molt difícil.

A mi, després de tantes notes al blog intentant clarificar i racionalitzar la problemàtica, el debat, i les estratègies per entendre'ns,
un amic molt proper em diu que m'he situat fora del sistema (normatiu) i em pregunta quan despenjaré el Kalashnikov.
I un jove parent em ve a dir que soc un innocent federalista masoquista ...
Potser patim tots una paranoia obsessiva, atiada pels mitjans de manipulació sistemàtica de les nostres consciències !

07 de juliol 2014

El fenòmen PEREZ TAPIAS

Avui al migdia, fent zapping, he connectat amb el canal 24H (de la telepepera ...) que donava en directe la conferència conjunta dels tres candidats a secretari general del PSOE.

Gairebé dues hores de posicionaments interessants que permeten apreciar visions, projectes i estils dels concurrents. Caricaturitzant molt, el Madina m'ha semblat un nou petit Zapatero (gestos, mirades, tons ...), el Sánchez un jove i ambiciós professor d'economia un pel egocèntric, i el José Antonio Pérez Tapias ... una sorpresa extraordinària: idees rigoroses, radicals, valentes, molt ben comunicades.

En contra dels que proclamen la necessitat de que els joves agafin el relleu, em sembla que el partit i el país necessiten de gent amb l'experiència, visió i valors del PTAPIAS, com signa en el seu blog.

Partidari d'enfortir el partit i de separar les responsabilitats de secretari general i de candidat a presidir el govern. Defensor de la necessitat d'un nou pacte constitucional, sense limitar-nos a reformar la Constitució. I moltes coses més, que m'han sonat com a música celestial després de tants anys de sentir discursos grisos, burocràtics i timorats ...

Miraré de descobrir-lo: té un [blog] ple d'idees i reflexions sobre gairebé tot !

03 de juliol 2014

Retalls per la urgent regeneració democràtica ...

... que tenia guardats des de fa uns dies:

- l'extraordinària foto publicada per La Vanguardia del 12 de juny, de Felipe González amb el fòrum empresarial del Pont Aeri, i on apareix, discretament, Josep Sánchez Llibre, l'aconseguidor !





- una comentaris de Máximo Pradera al diari ara (22.06)

Jo vaig fer una nota el 2010, amb una reflexió molt semblant sobre l'esperit democràtic del PP, però que es podria aplicar a d'altres colectius [link].

Les darreres propostes de Mariano Rajoy per canviar les regles d'elecció dels alcaldes, confirmen la misèria moral i la mesquinesa pepera ...











- un article molt ilustratiu de Raül Romeva a la mateixa edició de l'ara, exemple colpidor de les noves maneres de governar dels cada cop més cínics i prepotents poders fàctics, que pensen que, efectivament, la democràcia és un peatge humiliant pels grans senyors de la política seva ...

Fa referència a les negociacions sobre un Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions, en anglès TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), que es poden seguir (teòricament) a la web de la Comissió [link] o a la web crítica dels Verds europeus [link]

Idees i propostes pel Miquel Iceta

El 17 de juny, a can Cuní i ahir 2 de juliol, a la tarda, a can Grasset, el Miquel Iceta s'ha expressat amb claredat pedagògica i amb actituds positives i propositives com feia temps que no veia/sentia. Esperança doncs en una possible racionalització, difícil, del pambtomàquet català ... mentre, des de Madrid, se'ns segueixen pixant sense rubor. La darrera, el retorn, encara, dels papers de Salamanca.

Des de la meva posició actual (no m'agrada sentir-me independentista, però ja no suporto aquesta convivència forçada i desgraciada amb España, i m'agradaria poder treballar per la unió lliure dels pobles), el gest del Miquel Iceta em sembla molt interessant per fer moure les coses.

Conec el Miquel des dels primers anys '90, quan ell era a Madrid amb el vicepresident Narcís Serra (responsable de temes europeus), i jo patia veient com gestionaven els affers de la Unió. Calia buscar un nou director general a la DG V / Emploi, i no semblava que estesin massa al tanto. Varem fer un dinar plegats molt interessant, però que, al final, no va servir de massa: el govern español va enviar Segismundo Crespo, funcionari, amb mentalitat tancada de gris subsecretari, que tenia novia a BXL, que no parlava cap llengua, que va acabar marxant sense despedir-se ...

Després l'he seguit en el PSC, i, malgrat que vaig deixar el PSC l'abril del 2008, en algunes ocasions li he enviat propostes sobre corrupció, governança, educació, etc., que ha acollit sempre amb interès.

Les dues entrevistes m'han impressionat, i recomano veure-les o sentir-les. Aire fresc, clar, inteligent, malgrat que no comparteixi totes les seves anàlisis i propostes. Però poden ser útils.

També ahir, dimecres dia 2, a La Vanguardia, Ferran Requejo fa una crítica duríssima al PSOE/PSC: diu que "fa massa temps que el PSC és un partit analíticament pobre i políticament conservador. No té discurs alternatiu sobre la crisi ni sobre la regeneració democràtica. I el programa federal del PSOE (Granada, 2013), que fins ara el PSC ha fet seu, es queda molt curt pel que és la societat catalana actual: ni és un programa pròpiament federal, ni es basa en el caràcter plurinacional de l’Estat, ni esmenta el dret a decidir; de fet, es manté en l’òrbita del nacionalisme espanyol i en la lògica de l’Estat de les autonomies, dos aspectes avui obsolets a Catalunya ... Actualment ofereix una imatge de partit trist, d’esperit envellit, desconnectat de la societat i sense una alternativa real sobre el futur polític del país ..."

Requejo pensa que "a Catalunya ... cal que part de la socialdemocràcia tradicional (PSC) renovi idees i actituds respecte al principal projecte polític secundat per una àmplia majoria de la població (dret a decidir-independència) ... i que el primer pas que hauria de fer és arrenglerar-se amb els altres quatre partits que donen suport a la consulta. Resulta bastant increïble que un partit amb la tradició catalanista del PSC no doni suport a la principal demanda de la ciutadania del país ..."

No comparteixo les conclusions i propostes del Requejo quan diu que la principal demanda de la ciutadania del país sigui la consulta (ho és en el teatre politiquero, però probablement no ho sigui en les ments serenes de la majoria de catalans ...), i que el primer pas del PSC hauria de ser arrenglerar-se amb els qui donen suport a la consulta (consulta sí, consulta no ... aquesta és la gran qüestió ?).

Per mirar de ser útil, he enviat al Miquel Iceta algunes consideracions i propostes que, potser, poden ser útils:




En el mail, li deia que, malgrat ser ex-militant, simpatitzava molt amb les seves noves iniciatives, i li proposava prendre un cafè plegats per precisar les meves idees.

El Miquel m'ha contestat de seguida:.

Pep, agraeixo molt sincerament la confiança que em fas i prenc bona nota de les teves reflexions. Desgraciadament el cafè haurà de quedar per més endavant perquè vaig de bòlid. El farem. Una abraçada, Miquel

Recomano visionar l'entrevista al Miquel a can Cuní: [link]
















Impressionat encara per les declaracions del Miquel, el cap de setmana he visionat la llarga entrevista que li ha fet l'Antoni Bassas per l'ara.tv
... mes del mateix: clar, contundent, rigorós, s'ha de veure ! [link]


01 de juliol 2014

Whistleblowing: xiulant corrupteles !

Whistleblowing o blow the whistle: tocant el pito davant marrulleries !

Fa més de 10 anys que aquesta expressió es va posar de moda a la Comissió Europea gràcies a la tenacitat del Paul Van Buitenen, un holandès de la meva Unitat a la DG EAC.

Arriscant i pagant (va ser desterrat a Luxembourg), va denunciar corrupcions en la gestió del programa Leonardo da Vinci. Estirant la corda contra tots, va fer destapar la misèria de molts procediments de la Comissió, que es va veure obligada a dimitir en ple la primavera del 1.999. Amb els anys, al Paul, el govern holandès li va donar una medalla ...











Ara, aquí, amb filtra-la, es tracta de promoure mecanismes d'informació/denúncia d'irregularitats, disfuncions, corrupteles, protegint els denunciants, en organitzacions, institucions i administracions que, sovint, no tenen polítiques transparents ni procediments efectius per garantir un funcionament net i transparent.

Val la pena llegir les explicacions que donen sobre finalitats i procediments.



La promociona aquí, entre d'altres, el diario.es,
i a la base hi ha una associació belga, l'AWP











Afegeixo aquestes referències a les notes que ja he penjat sobre el tema:
- una, parlant del Paul i d'una iniciativa del parlament Europeu;
- dues, fent referència a d'altres iniciatives concretes molt interessants, també al Paul, i, sobretot, als canvis en el nou Estatut dels funcionaris europeus;
- tres, citant una iniciativa semblant del New York Times, i donant links a d'altres notes meves sobre el tema;
- quatre, sobre el cas "sonat" al Palau de la Música ...
- cinc, denunciant els "silencis" còmplices al Palau,
- i sis, amb propostes concretes al Miquel Iceta, el 2009, en el marc d'una estratègia del govern contra la corrupció: mireu el punt estratègic 3 ...



28 de juny 2014

Tribunal de Comptes ? ... podrit, tot sembla estar molt podrit !


El diari El País va publicar el 24 de juny un treball periodístic molt interessant de José Antonio Hernández sobre el personal del Tribunal de Comptes. Aclaparador. Alts càrrecs i sindicalistes, especialment UGT, hi han enchufat molts familiars (14%) i es fa molt difícil comptar tots els amics interessats. Però vistos els mètodes ...

(per cert, l'amic molt respectat Lluís Armet sembla que encara hi és: què deu pensar de tot plegat ?)

Hi ha hagut alguna reacció entre els nostres dirigents que es reclamen del progrés i del socialisme ? I dels nostres sindicalistes ?

Silenci ... la casta establerta, calla.

Ara està molt ocupada criticant aquest ximples nou-vinguts que diuen que poden !

Tot i fer molta pudor aquesta pràctica, ara caldria fer una altre investigació per veure per a què serveix concretament aquest Tribunal.
A més de moure papers i posar segells, quins outputs produeix ? quins resultats obté ? quina eficàcia respecte dels objectius ? quin impacte en les institucions ?

Els resultats i l'impacte no son de la seva responsabilitat directe, lògicament. Però sí que podria esforçar-se una mica i mirar d'identificar-los i mesurar-los.

I reaccionar segons les dades obtingudes. Si només omple formalitats, la dignitat els hauria de fer reaccionar ...

El País publica el diumenge 29 un altre comentari sobre el TC (Cuando falla la ofimàtica), en el que diu que "Un informe interno ha puesto sobre la mesa la deficiente preparación profesional de los informáticos de esa entidad. La mayoría carece de los conocimientos científicos y de las técnicas que hacen posible el tratamiento automático de la información por medio de ordenadores. De hecho, solo cinco de los 60 trabajadores adscritos al departamento tienen una titulación especializada y 44 apenas cuentan con el Bachillerato o el Graduado Escolar. En un sector que avanza a toda velocidad, muchos empleados solo conocen el programa Windows ..." ... Impressionant !


Vaig fer una [nota] sobre aquest Tribunal el 2008, fa 6 anys, i aprofitava per comparar-lo amb l'americana GAO, la Government Accountability Office, que presumeix de facilitar 87 dòlars a la societat americana per cada dòlar que costa.



És molt ilustrador (i depriment ...), comparar les dues organitzacions, navegant per les respectives webs [ TC ] i [ GAO ]. La primera cosa que cal dir és que l'español dona informació sobre activitats, decisions, sentències ... però no diu rés sobre resultats i impacte, és a dir, sobre la utilitat real de l'institució.



Quatre xifres per suscitar comparacions sobre recursos operatius:






De la Sindicatura de Comptes catalana en parlarem un altre dia ...

Del football al dogball ...

Ja fa temps que es veia a venir: finalment, molts equips han aconseguit trobar tàctiques adequades per frenar el nou estil de joc inteligent, imaginador i cooperatiu del Pep Guardiola i els seus nois. Els darrers partits contra l'equip del Simeone en varen ser la prova més evident.

És un tema profundament decebedor: és el triomf regressiu de la força bruta sobre la creativitat i el treball ben fet. És un estil semblant als "perros de presa", que diuen en castellà. En català no sé si hi ha l'expressió equivalent. En qualsevol cas, els equips contraris assetgen els jugadors com a gossos, intentant que no puguin rebre ni passar la pilota de manera inteligent, cooperativa. I aquest assetjament només es pot superar, en ocasions, amb molta inteligència creativa conjunta: la que tenen Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Cesc ...

De petits, ja fa 50 anys, quan jugàvem un futbol elegant amb el Juventus (d'Acció Catòlica ...), molts defensors ja ens deien que potser feríem passar la pilota, però que, nosaltres ... no passaríem !

Em sembla que hi ha tres aspectes a considerar:
- el primer, les regles del joc. A mi m'agradaria jugar al futbol amb les regles semblants a les del bàsquet. Tinc la impressió que, cada cop més, el futbol es juga amb maneres del rugby !

- el segon, la cultura que encara domina bona part de les nostres societats. El futbol és cosa d'homes, diuen. Per tant, els homes juguen amb força, amb valentia, amb "arrojo" de vegades brutal ... També, culturalment, el què importa és guanyar. Si un jugador fa trampes però l'àrbitre no el veu, és que és molt espavilat ...

- el tercer, l'econòmic: els líos/discussions i merders provoquen debats/controvèrsies i fan vendre diaris/revistes i omplen debats/tertúlies a les teles. I molts van a l'estadi per poder veure els merders en directe i poder opinar després en el treball o fent un cafè ...

Resumint, en definitiva, la lògica del futbol és funcional amb el sistema. De petits fèiem servir aquesta expressió en criticar els diversos elements que envoltaven el sistema capitalista. Buscant explicacions a lògiques aparentment ilògiques, les trobàvem en considerar que, de fet, tenien una relació interactiva amb el sistema: resultaven del sistema dominant i, al mateix temps, l'enfortien i el consolidaven. La superestructura necessària de l'anàlisi marxista ...

Un sistema econòmic i social descarnadament competitiu, on només compta l'èxit, troba en el futbol i les seves regles la màxima expressió plàstica i comportamental.

I el sistema d'arbitratge futbolero és el millor sedant per poder suportar i assumir la justícia sovint estúpida que patim. Que un àrbitre pugui equivocar-se o apreciar malament una jugada, davant 100.000 espectadors directes o d'alguns milions via la tele, i que no passi rés, és la millor manera de preparar les nostres ments a acceptar l'irracionalitat de molts mecanismes i decisions judicials.

Tot això fa temps que ho penso i potser ja ho he escrit en notes anteriors. Però penjo aquesta nota en llegir un article de l'Enric Bañeres a La Vanguardia del 25 de juny.
Un resum de les conclusions de l'article, que parla de la intensitat, i l'expressiva foto que l'acompanya.


























La reflexió ha coincidit amb la mossegada d'un davanter a un defensa. Genial culminació de l'estil.

Fins i tot el nostre admirat president Mújica l'ha defensat en considerar el càstig una mica excessiu ...

Malgrat tot, el Barça de Qatar és capaç de fitxar-lo ! Veurem !