Retalls per la urgent regeneració democràtica ...

... que tenia guardats des de fa uns dies:

- l'extraordinària foto publicada per La Vanguardia del 12 de juny, de Felipe González amb el fòrum empresarial del Pont Aeri, i on apareix, discretament, Josep Sánchez Llibre, l'aconseguidor !





- una comentaris de Máximo Pradera al diari ara (22.06)

Jo vaig fer una nota el 2010, amb una reflexió molt semblant sobre l'esperit democràtic del PP, però que es podria aplicar a d'altres colectius [link].

Les darreres propostes de Mariano Rajoy per canviar les regles d'elecció dels alcaldes, confirmen la misèria moral i la mesquinesa pepera ...











- un article molt ilustratiu de Raül Romeva a la mateixa edició de l'ara, exemple colpidor de les noves maneres de governar dels cada cop més cínics i prepotents poders fàctics, que pensen que, efectivament, la democràcia és un peatge humiliant pels grans senyors de la política seva ...

Fa referència a les negociacions sobre un Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions, en anglès TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), que es poden seguir (teòricament) a la web de la Comissió [link] o a la web crítica dels Verds europeus [link]

Whistleblowing: xiulant corrupteles !

Whistleblowing o blow the whistle: tocant el pito davant marrulleries !

Fa més de 10 anys que aquesta expressió es va posar de moda a la Comissió Europea gràcies a la tenacitat del Paul Van Buitenen, un holandès de la meva Unitat a la DG EAC.

Arriscant i pagant (va ser desterrat a Luxembourg), va denunciar corrupcions en la gestió del programa Leonardo da Vinci. Estirant la corda contra tots, va fer destapar la misèria de molts procediments de la Comissió, que es va veure obligada a dimitir en ple la primavera del 1.999. Amb els anys, al Paul, el govern holandès li va donar una medalla ...











Ara, aquí, amb filtra-la, es tracta de promoure mecanismes d'informació/denúncia d'irregularitats, disfuncions, corrupteles, protegint els denunciants, en organitzacions, institucions i administracions que, sovint, no tenen polítiques transparents ni procediments efectius per garantir un funcionament net i transparent.

Val la pena llegir les explicacions que donen sobre finalitats i procediments.



La promociona aquí, entre d'altres, el diario.es,
i a la base hi ha una associació belga, l'AWP











Afegeixo aquestes referències a les notes que ja he penjat sobre el tema:
- una, parlant del Paul i d'una iniciativa del parlament Europeu;
- dues, fent referència a d'altres iniciatives concretes molt interessants, també al Paul, i, sobretot, als canvis en el nou Estatut dels funcionaris europeus;
- tres, citant una iniciativa semblant del New York Times, i donant links a d'altres notes meves sobre el tema;
- quatre, sobre el cas "sonat" al Palau de la Música ...
- cinc, denunciant els "silencis" còmplices al Palau,
- i sis, amb propostes concretes al Miquel Iceta, el 2009, en el marc d'una estratègia del govern contra la corrupció: mireu el punt estratègic 3 ...

Tribunal de Comptes ? ... podrit, tot sembla estar molt podrit !

El diari El País va publicar el 24 de juny un treball periodístic molt interessant de José Antonio Hernández sobre el personal del Tribunal de Comptes. Aclaparador. Alts càrrecs i sindicalistes, especialment UGT, hi han enchufat molts familiars (14%) i es fa molt difícil comptar tots els amics interessats. Però vistos els mètodes ...

(per cert, l'amic molt respectat Lluís Armet sembla que encara hi és: què deu pensar de tot plegat ?)

Hi ha hagut alguna reacció entre els nostres dirigents que es reclamen del progrés i del socialisme ? I dels nostres sindicalistes ?

Silenci ... la casta establerta, calla.

Ara està molt ocupada criticant aquest ximples nou-vinguts que diuen que poden !

Tot i fer molta pudor aquesta pràctica, ara caldria fer una altre investigació per veure per a què serveix concretament aquest Tribunal.
A més de moure papers i posar segells, quins outputs produeix ? quins resultats obté ? quina eficàcia respecte dels objectius ? quin impacte en les institucions ?

Els resultats i l'impacte no son de la seva responsabilitat directe, lògicament. Però sí que podria esforçar-se una mica i mirar d'identificar-los i mesurar-los.

I reaccionar segons les dades obtingudes. Si només omple formalitats, la dignitat els hauria de fer reaccionar ...

El País publica el diumenge 29 un altre comentari sobre el TC (Cuando falla la ofimàtica), en el que diu que "Un informe interno ha puesto sobre la mesa la deficiente preparación profesional de los informáticos de esa entidad. La mayoría carece de los conocimientos científicos y de las técnicas que hacen posible el tratamiento automático de la información por medio de ordenadores. De hecho, solo cinco de los 60 trabajadores adscritos al departamento tienen una titulación especializada y 44 apenas cuentan con el Bachillerato o el Graduado Escolar. En un sector que avanza a toda velocidad, muchos empleados solo conocen el programa Windows ..." ... Impressionant !


Vaig fer una [nota] sobre aquest Tribunal el 2008, fa 6 anys, i aprofitava per comparar-lo amb l'americana GAO, la Government Accountability Office, que presumeix de facilitar 87 dòlars a la societat americana per cada dòlar que costa.



És molt ilustrador (i depriment ...), comparar les dues organitzacions, navegant per les respectives webs [ TC ] i [ GAO ]. La primera cosa que cal dir és que l'español dona informació sobre activitats, decisions, sentències ... però no diu rés sobre resultats i impacte, és a dir, sobre la utilitat real de l'institució.



Quatre xifres per suscitar comparacions sobre recursos operatius:






De la Sindicatura de Comptes catalana en parlarem un altre dia ...

Corrupcions, moltes ... però quines reaccions ?

El Manel organitza periòdicament xerrades de presentació de llibres al Foment.
El dimecres 19 de febrer va portar el Ramon Miravitllas a presentar el seu llibre sobre "La conjura de los corruptos" ...

Molt amè, molt informat, potser el més interessant que va dir és que tots som una mica còmplices de les corrupcions ...

Jo, després de la sistemàtica i tradicional primera pregunta de l'habitual d'aquestes xerrades, i que no falla mai, vaig plantejar dues qüestions:

- primera, que només parlava de corrupció econòmica, però no d'altres corrupcions. La corrupció de la incompetència: designar o anomenar incompetents per gestionar iniciatives i polítiques colectives. En aquest blog hi he penjat moltes notes al respecte. En tinc una de pendent sobre els candidats socialistes a les llistes de les properes eleccions europees ...

- segona, que parlava molt en detall de les corrupcions, però poc de les mesures anti-corrupció. Des de la seva experiència recollint corrupteles, li vaig preguntar si potser havia vist iniciatives interessants per evitar-les.

Cap reacció a la primera, i cap resposta a la segona. Estem malament, molt malament, va dir, i es va mostrar molt pessimista. Tant, que l'editor del llibre, per salvar vendes, va intervenir per dir que, malgrat tot, ell editava llibres per aportar elements positius ...

Darrera meu, a la sala, hi havia comissaris polítics del PSC que no varen preguntar res, muts ... Varen callar també, el 2006, davant les meves denúncies de corrupteles i maniobres de l'amic Carles Manté, al Consorci Sanitari dels Maresme. Fins i tot, bel·ligerants, dos dels presents (regidora i primer secretari), varen intentar que no pogués parlar-ne en una reunió sectorial del PSC.

Tots som una mica còmplices, si, ... però uns més que d'altres, probablement.


Vaig insistir en la meva pregunta sobre iniciatives, però sense cap aportació de l'escriptor. Vaig recordar les meves propostes de sindicat de ciutadans, el 2008, però sense cap reacció. Només a la sortida, la Carme Maltas, m'informa que El Periódico de diumenge, 16 de febrer, entrevistava Itziar Gonzàlez, i parlava de la seva iniciativa de Parlament Ciutadà com un lobby ciutadà: bona etiqueta per clarificar la seva proposta de parlament ...




Ara fa un any, el març de 2013, vaig anotar les seves propostes en dues notes en aquest blog:
- una sobre la seva presentació a Mataró del seu parlament (nota);
- una sobre el grup promotor de base (nota).


En definitiva, potser seria interessant un llibre o un article que recollís i analitzés posicionaments, declaracions, propostes i accions concretes dels partits i dels governs.

Conformistes o reformadors creatius

Tinc un amic molt amic que sovint em presenta com una mica torracollons: arreu on vaig trobo problemes. Sé que ho fa de bona fe, però em molesta. Probablement tingui una mica de raó, però, en qualsevol cas, potser el meu "defecte" sigui la obsessiva preocupació per les coses ben fetes, per la mala llet que em provoquen les corrupteles i les mesquineries de persones i d'institucions, per les ganes de imaginar propostes innovadores útils a la societat.

En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...

I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.

Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.

Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.

Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,
com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):

Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.

He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.

Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.

Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.

Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.

Shirota FF: l'estil xanxullero, inconscient, irresponsable

El febrer vaig fer una [nota] sobre el Carles Manté, parlant d'un estil de fer les coses que, sortosament, semblava caigut. Un estil "xanxullero", deia, que "semblava tenir tots els vents a favor", i desitjava que "els dirigents polítics i les institucions democràtiques poguessin qüestionar, jutjar i responsabilitzar tota aquella dinàmica inconscient i irresponsable, i a tots aquells que discretament, calladament, varen aprofitar-se amb desmesura de pràctiques corruptes" ...

Ara en surt un exemple que mereixeria ser un "estudi de cas" a les escoles de busines, analitzat com una experiència de cooperació public-privat (que molts ara reivindiquen ...), i, sobretot, explicat als joves que s'interessen per la cosa pública.

Pel que sembla, durant el període 2007/2012, el Carles compatibilitzava un molt ben remunerat contracte de consultoria estratègica amb Innova (sòcia de Shirota), amb la presidència/direcció de Shirota.

[dimarts 4.06.2013 llegeixo a El País que Francesc José María era el secretari general d'Innova !
Abans havia estat secretari general del CHC (jo hi vaig tenir algunes diferències),
i director general de l'ICS, cessat per la Marina Geli l'octubre de 2008 ...]

Entenc la voluntat de l'Ajuntament de Reus de promoure el seu desenvolupament territorial i tecnològic. Però em costa comprendre la decisió d'avalar, el febrer de 2008, amb 3 milions d'euros dels ciutadans de Reus, l'aventura d'una societat creada el 2007. Probablement s'explica per l'estil inconscient i irresponsable que dominava aquells anys.

La Morella Nuts, el Tecnoparc, Innova, el CDTI, el Ministeri de Madrid ... d'on surt el nom de Shirota ?

Per cert, fa temps que penso que algun dia caldria avaluar la rendibilitat social del TIC.SALUT ...
Qui ha pagat què ?
Qui ha gastat què ?
Quins ssón els resultats concrets i mesurables ... més enllà del fum o dels coloms ?

Viva la "antipolítica" ?

El dia de la meva onomàstica a la tarda, vaig veure la conferència de premsa de Maurici Lucena al Parlament de Catalunya.
[La festa onomàstica és el dia en què una persona celebra el sant del seu nom, diu l'enciclopèdia catalana ! Hem de recuperar el sentit dels mots, massa colonitzats per l'església]

Les argumentacions del "becari" Maurici em varen corprendre: parlant de la imputació i subsegüents delegacions de l'Oriol Pujol Ferrusola,
va fer una petita lliçó magistral sobre el posicionament dels polítics i dels partits sobre els afers de corrupció (presumpta), que val la pena retenir.

Situem-nos: els 26 i 27 juliol de 2011 els diaris publiquen la notícia: Hisenda vincula Oriol Pujol en una trama que pretenia condicionar l'assignació d'estacions d'ITV, considerant-lo colaborador necessari de la xarxa d'empresaris en la que apareix també la seva dona.

Ara, 7 mesos després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imputa Oriol Pujol

"por un delito de tráfico de influencias en el marco del caso de las ITV, de presunto amaño de concesiones de estaciones de inspección de vehículos ... de coordinar, dirigir y dar el apoyo necesario, de valerse de su peso político (secretario general de CDC y, sobre todo, presidente de su grupo parlamentario), para lucrarse y beneficiar a empresarios amigos ... para conseguir, de una u otra forma, la adjudicación de ITVs ...".

Llegint les converses enregistrades, sembla molt evident i molt interessada la dinàmica de cooperació de Pujol en la xarxa.
I, malgrat això, Oriol Pujol no dimiteix com a diputat i "delega" les funcions que té en el partit.


I què en pensa el PSC ? Doncs mireu i sentiu el què diu el seu n.2, Maurici Lucena !
(Conferència al Parlament català el 19 a la tarda):
- defensa la presumpció d'innocència, malgrat la imputació;
- critica la imprecisió/ambigüitat del concepte d'imputat;
- demana, per higiene democràtica, celeritat a la justícia;
- parla d'un necessari acord entre partits per consensuar criteris de reacció.

Però, sobretot, argumenta que:
- el què li passa avui a l'Oriol demà pot passar-te a tu,
- que, pel principi de simetria, no vulguis pels altres el que no voldries per a tu,
- que això passa a totes les famílies, que deu no vulgui que ens passi una cosa així,
- que pel bé de tots hem de ser seriosos,
- que hem de recuperar la credibilitat davant la ciutadania,
- que no sap molt bé què en traiem tirant-nos els trastos pel cap ...



Corporatisme pur. Com si fora dels partits no hi hagués món.
Quines polítiques i mesures concretes adopta i impulsa el PSC per prevenir aquests comportaments o per castigar pràctiques corruptes ?
Quina és la proposta del PSC per un eventual acord entre partits ?
El sentit comú, del què parla, pot entendre que siguin normals les relacions constatades entre Oriol Pujol i els empresaris implicats ?

Ara, equips d'advocats es dedicaran a demostrar que les proves no són fiables, que les converses gravades potser no tenien autorització, que no n'hi ha per tant, que les adjudicacions volgudes, finalment, no es varen aconseguir ...

I reaccionar contra aquestes pràctiques és sovint criticat com a antipolítica, com a populisme ... Xoriços fora ! Beppe ajuda'ns !

Carles Manté, la caiguda d'un estil

Coneguts i veïns des dels 70, varem encetar una cooperació professional quan vaig instal•lar el primer ordinador a l'Ajuntament. Et vaig ajudar a fer els primers passos per informatitzar alguns processos de gestió sanitària a l'antic Hospital, a primers dels 80. Després, des del Ministeri d'Indústria, vaig donar-vos suport, al CHC, en l'impuls d'estratègies de cooperació informàtica, tasca que vaig continuar fent des de l'ICT, abans d'anar-me'n a Bruxelles.

A la meva tornada, a proposta dels companys socialistes, em vares nomenar, l'estiu de 2004, president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. Un luxe per a mi, professional i social, que volia reinsertar-me a la meva ciutat, al meu país, després de 15 anys d'aventura europeista a la Comissió Europea, reconvertit en expert en planificació i reformes de la governació de polítiques públiques.

Vaig compartir la teva visió estratègica, ambiciosa, de la modernització de la sanitat catalana, i em vas encomanar la teva passió per les reformes de governança impulsades per la Marina Geli, inspirades pel Joan Prats. Calia deixar enrere la lògica burocràtica i els gerencialismes autoritaris, excessius, associant gestors, professionals, i usuaris a les millores necessàries del sistema català de salut.

Tenies el cap ben endreçat, amb molts projectes, i molt obert a noves idees i experiències d'arreu del món. Semblava que tot era possible, "que l'economia anava força bé i que el finançament i les inversions ja no eren un problema", vas dir en la meva darrera reunió com a President del Consell. Vaig compartir amb tu gairebé 2 anys apassionants, des del meu voluntariat desinteressat i un xic innocent, pujant dos o tres dies per setmana al nou Hospital, coordinant actuacions i dibuixant organigrames sobre tovallons de paper, els dissabtes o diumenges esmorzant a ca l'Uñó.

Però les coses no eren fàcils, les reformes costaven molt, i les inèrcies i els comportaments massa interessats o malintencionats de la casta establerta, condicionaven excessivament els petits passos que jo proposava per orientar el Consorci de manera més oberta i transparent.

I, poc a poc, els teus compromisos amb gestors de dubtosa orientació, els teus tripijocs per evitar conflictes necessaris, les teves renúncies a trencar l'opacitat de conductes, la teva connivència amb comportaments interessats dels qui manejaven el cotarro, en un ambient generalitzat d'irresponsabilitat, d'inconsciència, i d'impunitat ... ens va anar separant. Vaig haver d'acceptar, per exemple, un astut nou gerent, amb el seu adjunt, que va costar-nos més de 100.000 euros de més, a l'any, més IVA, i que després va passar olímpicament del procés renovador que em demanàveu.

Les meves propostes per fer més transparent la presa de decisions varen topar amb la necessitat, em deies, de garantir, primer, l'eficàcia assistencial. I jo et deia que el rigor i la transparència son factors necessaris d'aquesta eficàcia, i condició indispensable per una major implicació de tots els professionals. Ens ho deien, també, des del Departament de Justícia, en les seves recomanacions sobre bon govern.

Aquest petit dissens, vas dir-me, et va portar a tallar-me el cap, a trencar la meva il•lusionada cooperació per un millor sistema català de salut. I ho vas fer, malinformant potser a la Consellera, i just quan altres presidents-rectors començaven a voler imitar les meves idees i experiències. La covarda i callada complicitat de l'aparell socialista local va facilitar el meu trist finiquito.

Aquests dies poden ser per a tu el final d'una etapa dissortada. Ho sento. Penso que potser una imparable inconsciència et va fer confiar en un estil xanxullero, que semblava tenir tots els vents a favor.

Tant de bo els dirigents polítics i les institucions democràtiques poguessin qüestionar, jutjar i responsabilitzar tota aquella dinàmica inconscient i irresponsable, i a tots aquells que discretament, calladament, varen aprofitar-se amb desmesura de pràctiques corruptes que potser ara seran més difícils de reconvertir. I que, malauradament, poden justificar opcions polítiques menys socialitzadores dels pocs recursos que ens queden. Ho sento molt.

La nota, publicada al CapGros.com (link):

[ AFEGIT ]

Ara fa gairebé un any (març 2012), degut a les denúncies del grup del CaféambLlet,
vaig fer una nota aportant elements d'aquest estil,
i responent a consideracions "innocents" de l'advocat Jornet del Colectiu Ronda [ nota ]

I ara fa uns dos anys (abril 2011), davant l'obsessió retalladora, vaig escriure una altre [nota]
fent referència a les necessàries noves maneres de dirigir,
a partir de la meva experiència (frustrada) intentant renovar la governabilitat del Consorci Sanitari del Maresme

Xoriços, si

Quan varen sortir publicades les converses gravades de l'Oriol Pujol fent "gestions" per les ITV's, quedava clar que tenia un comportament de "xoriço", de mafiós, digui el què digui finalment la "justícia". Quina hipocresia aquests dies als media, discutint interpretacions sobre el concepte d'imputat i les responsabilitats pertinents. Sentint-lo, queda clar que amb gent així no podem anar massa lluny. Cap credibilitat. Molt de cinisme tapant-se amb la bandera nacional !

Avui El País publica converses entre Manuel Bustos i Daniel Fernández, i les conclusions són les mateixes.
En el centre de l'affaire hi ha la dona de Marcel Galofré, cap dels Serveis Jurídics de l'Ajuntament de Sabadell.
Carmina Llumà estava sense feina, després de ser secretaria general del Departament de Política Territorial i d'Obres Públiques de la Generalitat.
Tenen comportaments de "xoriços" i no em mereixen cap confiança política ni professional !

Propostes concretes

Dos diaris han fet un esforç de síntesi programàtica per "reconstruir el futur" o per lluitar contra la corrupció.
Davant les iniciatives dels grans partits, això és un bon exercici.

El PP es vol defensar atacant, exigint als altres que siguin tant transparents com ells: mesquineria pura, hipocresia !
Semblant a la de CiU, que vol liderar una iniciativa institucional: sarcàstic !
I des de Madrid, el PSOE proposa quatre discretes mesures, quatre, per fer veure que també té idees ...

Efectivament, és hora de propostes concretes, d'actuacions pràctiques.

Penjo les dues iniciatives periodístiques (Per llegir-les bé, cliqueu el botó dret i obriu l'enllaç directe)
































Per llegir l'introducció complerta de El País, cliqueu [aquí]













Per completar informacions, aquí va el Decàleg d'Iniciativa per Catalunya:

Criminals, si !

Ahir va comparèixer al Congres dels Diputats a Madrid, Ada Colau, presidenta de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques,
portant més d'un milió de firmes.

I va concloure qualificant de criminals els banquers que han muntat, tolerat o aprofitat la situació per desnonar centenars de milers de persones ...

Penjo l'article com a record i homenatge a aquesta voluntariosa, decidida i valenta militant social.

Em va recordar la contundència del Labordeta en la seva intervenció com a diputat, al Congrés, el març de 2003: "A la mierda ! ..."


L'entrevista que li fan a Público és molt aclaridora i interessant ...[ aquí ]



I la de El País també [ aquí ]

















[AFEGIT]
Júlia Otero, a El Periódico d'avui divendres 8 de febrer,
explica molt bé d'on ve, l'Ada Colau. Però, sobretot, explica on podria anar (article) !

Resistents ...

Magnífica columna del Manuel Vicent a El País.
A la recerca de poder integrar-me en estructures operatives eficients i efectives,
amb principis i valors radicals, clars, socialitzadors,
les reflexions del Vicent poden donar una mica de moral ...

Un veritable brot verd !

Potser un bon "regal de reis" per començar l'any.

Un professional amb un currículum adequat, qualificat, amb experiència, nomenat com a director passant per un procés d'oposicions, és capaç, s'atreveix a aixecar el dit i trasbalsar la Generalitat !

No puc imaginar-me un comportament semblant d'un altre director que hagués estat nomenat per algun grup polític, del color que sigui (malauradament ...).

La batalla legal es presenta animada, perquè a AGBAR hi ha Miquel Roca i Junyent com a secretari del consell.

I una qüestió molt interessant a analitzar: el plec de condicions. Que en una operació de tanta importància estratègica i econòmica les regles del joc no siguin extremadament clares, diu molt poc dels serveis gestors de la Generalitat.

El TSJC haurà de decidir ara si modificar el calendari anual d'inversions mereix un zero o si és motiu d'exclusió del concurs: apasionant !

Mentrestant, els "millors" segueixen fent ...

La revista El Triangle publica aquesta notícia ...

Jo n'havia tingut referències per un petit mail de fa uns dies, que explicava que:
"Deloitte és l'empresa que va auditar els comptes de Bankia abans de la seva sortida a Borsa i va certificar que l'entitat havia obtingut uns beneficis de 40'91 milions a l'any 2011. Poc després es va descobrir que l'auditoria signada -i cobrada- per Deloitte havia estat un engany i que el banc presidit per Rodrigo Rato amagava unes pèrdues de milers de milions d'euros. Ara, empleats i accionistes de Bankia han denunciat Deloitte als jutjats de Madrid en considerar que ha estat còmplice directe d'aquesta monumental estafa i li reclamen una indemnització milmilionària".

i que "Deloitte va fitxar l'any passat David Madí -mà dreta i home de la màxima confiança d'Artur Mas des de fa quinze anys- com a director de l'àrea de "consultoria estratègica" de la seva filial a Barcelona. Des d'aleshores, Deloitte no ha parat de rebre contractes de la Generalitat, fet que ha provocat un gran malestar en les altres empreses del sector ..."

...

Mentrestant, els "millors" van fent !

Mentre nosaltres, ciutadans, estàvem ocupats amb la transició nacional del Massies, els seus consellers no s'han entretingut:








Antía Castedo, que segueix de prop les corrupteles en l'àmbit de la salut,
amplia la notícia a El País d'avui.


Seria interessant veure com s'ha fet el procés de selecció.
Probablement, formalment, sigui tot correcte.

Però el "quid" són les regles utilitzades:
- quines condicions d'accés, quina "elegibilitat"
- quins criteris de valoració de cada proposta
- quina ponderació de cada criteri en l'apreciació global ...

Per exemple, quan varem contractar una nova "gerència" al Consorci Sanitari del Maresme varem utilitzar aquest quadre de valoració:

(cada membre de la mesa de contractació feia la seva valoració,
es calculava la mitjana,
i es ponderava en funció del pes relatiu
establert a les clàusules administratives)

Miraré d'obtenir informació.

Un cafè amb llet per la sanitat catalana ... i un tallat per la justícia !

En un temps que sembla molt curt, la justícia ha condemnat als joves editors de la revista Café amb Llet a pagar una indemnització de 10.000 euros a Josep Mª Via.

El País del 23 d'octubre ho explica així:
El Juzgado de Primera Instancia número 37 de Barcelona ha condenado a Albano Dante y Marta Sibina, editores de la revista Cafeambllet, a indemnizar con 10.000 euros a Josep Maria Via por considerar que la publicación atentó contra el honor de este alto cargo sanitario al acusarle de “enriquecerse a costa de hundir la sanidad catalana”. Según la sentencia, dictada por la juez Maria Millán Gisbert, la revista no ha demostrado la veracidad de esta acusación.

Josep Maria Via, actualmente presidente del consejo rector del Hospital del Mar y con una larga trayectoria en cargos de gestión de la sanidad catalana, denunció a Cafeambllet por un vídeo que la revista colgó en Youtube con el nombre de El mayor robo de la historia de Cataluña.

Per llegir tot l'article a El País, cliqueu [ aquí ]

Quina justícia la d'aquest país ! Presumptes corruptes passen mesos i anys abans de rebre sentència.
O, en molts cassos, la desesperant lentitud procedimental acaba portant a la prescripció dels delictes.

Comentant l'article de El País, un lector diu que "mientras Ramón Bagó (más de 12 millones de euros adjudicados a su empresa sin cumplir la legalidad en Badalona), Carles Manté (pagos sin justificación por más de 1,1 millones de euros en Reus), i Josep Prat (más de 200 millones de euros de deuda tras su nefasta gestión en Innova , con pagos irregulares por doquier), aún siguen sin condena alguna ..."

Aquesta parella de professionals (una infermera i un periodista) batallen fa temps per clarificar el merder sanitari català, que fa molta pudor. Però com que sembla que es passen una mica en les formes, en els qualificatius, denúncia i condemna ràpida.

Mireu i sentiu la seva reacció, la seva defensa, en un video (un pel llarg ... ), al youTube:

On són, què fan tots els mecanismes institucionals, tots els partits d'esquerres,
davant les denúncies versemblants de corrupteles, malversacions i favoritismes ?

Malversar milions d'euros pot acabar sortint gratis.
Acusar algú, simplificant, per fer-se entendre, de robar, ha acabat amb una pena de 10.000 euros.

 

Potser caldrà revisar compromisos ...

... després de les eleccions, per assegurar que tenim totes les forces a punt, i que no hi han pedres estranyes pel camí. (clicar per ampliar i llegir !)














Per completar el panorama, s'hi podria afegir que la dona del senyor Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat, la senyora Susana Bouís, va ser nomenada de seguida Directora General de la Funció Pública catalana ...
(mireu la meva nota d'aleshores, el febrer de 2011)

Reflexió per la dignitat

Estic colaborant en una comissió del Colegi/Associació d'Enginyers que promou una reflexió estratègica sobre el què passa, el perquè passa, i el què hauriem de fer. Per animar el debat, per suscitar l'atreviment i coratge necessaris, he proposat uns elements bàsics d'una possible declaració del colectiu:

1 / Això és una emergència: no estem en una incidència temporal, en un túnel. No estem en època de canvis, estem canviant d'època. Estem en un període excepcionalment greu que requereix, més que mai, lideratges competents i valents que suscitin la cooperació i la complicitat de tothom, concertant i consensuant polítiques rigoroses i transparents, iniciatives excepcionals, per afrontar amb urgència els escenaris tan complexos que s'intueixen, amb racionalitat i coratge, evitant demagògies i populismes.


2 / Hem d'acabar amb la comèdia: s'han d'eradicar els comportaments irresponsables de pirates i taurons especuladors, de xanxulleros i marrulleros, d'hipòcrites, cínics i mentiders, s'han de garantir noves maneres de fer, de governar i de comunicar, s'han de promoure nous valors i comportaments radicalment solidaris i cooperatius, humanistes, promovent "l'empowerment" i la dignitat personal i colectiva, superant irracionalitats, supersticions i creences ancestrals.

S'han de renovar les organitzacions polítiques, sindicals, professionals, ciutadanes. La confiança i cohesió necessàries en tota colectivitat exigeixen regles del joc que assegurin el control democràtic efectiu de les actuacions dels governants, gestors i administradors.

Calen lleis efectives que promoguin la moralitat i la transparència, que permetin lluitar eficaçment contra les corrupcions i corporatismes mesquins, calen nous mecanismes de participació autònoma, no tutelada, que reforci el paper de la societat civil organitzada. No cal buscar adhesions clientelars, cal fomentar implicació activa i responsabilització conscient de la ciutadania. No n'hi ha prou en exigir més esforç, més responsabilitat, més ilusió, més compromís ... calen, també, projectes colectius engrescadors.

3 / Necessitem més política de la bona: hem de superar les visions tecnocràtiques, economicistes, tacticistes i a curt termini. Des de la defensa del rigor econòmic i pressupostari, hem de re-situar les persones i la colectivitat al centre de les polítiques. Hem de ser capaços de decidir colectivament, conscientment, concretament, cap on volem anar i com podem anar-hi ... No podem deixar que el sistema funcioni guiat només per la cobdícia, obsessionats tots pel creixement pel creixement, la innovació per la innovació, competint tots contra tots des de posicions individualistes, oblidant la perspectiva dels interessos comunitaris. Hem de saber donar sentit a tot plegat.

L'economia no pot reduir-se a una freda comptabilitat. Necessitem polítiques econòmiques i socials actives al servei d'un projecte colectiu democràticament debatut i assumit. Cal repensar els conceptes de benser i de benestar, valorant la utilitat social dels bens que es produeixen i dels serveis que es presten, en funció del desenvolupament equilibrat i sostenible de les persones i dels pobles.

El treball no pot ser considerat com un simple recurs productiu o un simple cost de producció. El treball digne i en condicions ha de ser vist com el mecanisme principal de participació i de integració de les persones en la societat. No ens podem limitar a proclamar la creació genèrica de llocs de treball: hem de pensar, també, en mecanismes de cooperació integradora i voluntària de tots en les activitats d'utilitat personal i colectiva.


4 / Ens calen instruments d'anàlisi i d'intervenció més adequats: no podem confiar més en que el mercat, els mercats, siguin l'únic mecanisme orientador de les activitats productives. No ens podem limitar a establir mecanismes de regulació sovint inútils, ineficaços. No podem guiar-nos pel simple referent del PIB per avaluar el nostre benser i benestar colectius. No n'hi ha prou en apelar genèricament a la creació de riquesa ...

Necessitem esquemes conceptuals més rigorosos per analitzar els nostres problemes colectius, les nostres necessitats, les nostres aspiracions com a persones i com a societat. Ens calen mecanismes i polítiques de intervenció molt més efectius al servei de projectes de futur democràticament decidits, al servei d'una convivència econòmica, social i culturalment sostenible (Joan Majó). No n'hi ha prou amb els simples "dafos" tant de moda: cal debatre i consensuar els objectius colectius i adoptar després estratègies coherents i articulades.

Hem de disposar d'instruments eficients per orientar i planificar políticament les activitats econòmiques i socials, instruments més incitadors, més coercitius, que garanteixin la utilitat, l'eficàcia i l'eficiència al servei del millor benestar possible de tothom, considerant els recursos escassos i els impactes en el medi ambient.

Hem de recuperar probablement les "velles" polítiques industrials i tecnològiques fortes, actives, orientades per una concepció clara del projecte colectiu. Polítiques energètiques, de transports, de comunicació, polítiques de millora i racionalització legislativa i dels procediments judicials, polítiques financeres rigoroses orientades al funcionament i no a l'especulació ...


5 / Necessitem governs competents i capaços, coratjosos, líders responsables, capaços d'articular els valors i aspiracions colectives, de definir projectes de futur solidaris i sostenibles, i de manejar els instruments comprensibles, transparents, necessaris per actuar productivament, de manera eficient i eficaç, i rendint compte de les activitats, dels recursos utilitzats i dels resultats obtinguts.

Volem governants, administradors, gestors, experts, competents, capaços d'utilitzar els nous instruments, els nous mecanismes, els nous conceptes, disposats a impulsar polítiques més intervencionistes. Volem professionals seleccionats segons criteris rigorosos, i remunerats d'acord amb el seu rendiment. Calen administracions, serveis i servidors públic regits per unes regles del joc que estimulin la professionalitat, la feina ben feta, la responsabilització per sobre de les formalitats burocràtiques, ...


6 / i hem de millorar la nostra articulació, la nostra integració amb Espanya, amb la Unió Europea i amb el món. Sobre bases clares i respectuoses. Explicitades i pactades. Repensant les condicions de la globalització descarnada i salvatge que patim, establint regles i salvaguardes que garanteixin un desenvolupament harmònic i sostenible de tots els pobles.

... i no passa rés !

Divendres 11 de maig, Enric Juliana dóna alguna pista a La Vanguardia:
"L'esquerra pronuncia les jaculatòries de rigor, sense entrar-hi a fons. Hi ha motiu: tots eren a dins.
En el consell d'administració de l'entitat financera més polititzada d'Espanya també s'asseien
representants del PSOE, d'Esquerra Unida, de CC.OO i de la UGT. Tots eren a dins.
Només faltava el 15-M, que es manifestarà aquest cap de setmana, amb més raons que mai..."

També divendres, segons El Periódico, mentre CDC callava, Francesc Homs, portaveu del Govern,
afirmava que "els comptes de CDC han estat auditats sense trobar-hi il•legalitats,
que les factures i l'avaluació dels comptes han passat tots els filtres, inclòs el del Tribunal de Comptes ......"

Afinant la punteria ... per una millor sanitat pública

Fa unes setmanes, uns vídeos de l'equip de la revista cafeambllet denunciaven possibles corrupteles a la sanitat catalana. Molts amics van reaccionar amb perplexitat i preocupació, probablement perquè s'hi aludia al nostre ben conegut mataroní Carles Manté. Jo els hi explicava, sense perplexitats, la meva experiència de 2004-2006.

Pocs dies després, un advocat fundador del Colectiu Ronda, reaccionava amb duresa ridiculitzant els vídeos, defensava enèrgicament el seu amic Manté, i ressaltava les garanties que té el sistema per controlar els comptes de gestió: Consell Rector, Servei Català de la Salut, Intervenció de Comptes de la Generalitat, Sindicatura de Comptes, auditories externes, comitè d'empresa ... Aquesta reacció tant innocent sí que em va sorprendre, venint d'un gat vell expert en affaires jurídico-legals. Recomanava no disparar indiscriminadament, afinar la punteria, pensar en el projecte amagat de la dreta sanitària en el govern.

Després, el Ramon Serna, que no conec, membre actiu del CATAC, responia a la desqualificació dels vídeos de manera encara més contundent i molt més informada, sembla, parlant de panorama de corrupció institucional.

Com que jo vaig ser-hi una mica pel mig, m'agradaria aportar-hi alguns petits elements de reflexió.

A proposta del govern municipal d'aleshores, el Servei Català de la Salut, és a dir el Carles Manté, el seu director general, va nomenar-me president del Consell Rector el setembre de 2004. Vaig acceptar perquè el projecte de la consellera Geli, sobre idees del Joan Prats, era apassionant: promoure noves formes de governar més transparents, més obertes, més flexibles, més eficaces i eficients. Del burocratisme funcionarial representat (encara) per l'ICS, cap a una nova governança que corregís les desviacions gerencialistes que es detectava en la gestió dels consorcis hospitalaris autònoms. Apassionant.

Les estructures de cooperació com ara el Consorci Hospitalari de Catalunya, impulsat i liderat durant anys pel Carles Manté, tenien (tenen) plenament sentit per mancomunar serveis, compartir experiències, donar suport a la gestió. Però el context general, els actors i agents, ben instalats en els òrgans de govern, els hàbits adquirits en èpoques anteriors de socio-vergència sanitària, feien molt difícil la tasca. Les dinàmiques i els interessos corporatistes dels gerents i alts càrrecs del Departament i dels hospitals, suposaven un mur difícil de sobrepassar.

Jo m'hi vaig llançar amb totes les ganes, el 2004, amb el desconeixement i la innocència del qui acabava d'arribar de 15 anys a BXL per mirar de ser útil al seu país, que acabava de decidir un canvi històric de govern. Ja he explicat com es va acabar l'aventura: després de 18 mesos densos i tensos, el Carles Manté em va fer saltar.

Ara, 6 anys després, davant la iniciativa dels joves del cafeambllet i de les reaccions d'uns i altres, he reprès alguns fets i dades, simptomàtiques, que poden ilustrar el clima, l'ambient, les maneres de fer d'aquella època. Per aportar una certa perspectiva, reprenc dos fets objectius:

1/ el canvi de gerència de 2005
La renovació dels estils de direcció i governança exigia canviar el gerent del CsdMaresme. Seguint un procediment formal i obert correcte, el Consell Rector, malgrat algunes discrepàncies (entre d'altres, la meva), varem seguir contractant la gerència al CHC. Sota les indicacions del Carles, el CHC ens va proposar un nou gerent més obert, em deia, a les noves maneres promogudes per la consellera.

Deixant de banda els aspectes competencials, operatius i funcionals del nou gerent, la seva contractació va suposar:
- un increment de salari del 40% respecte del gerent precedent, és a dir, uns 40.000 euros més cada any;
- uns costos extres de contractació del 15% pel benefici empresarial del CHC, és a dir, uns 20.000 euros/any,
- un 16% en concepte de l'IVA en les factures corresponents al CHC, és a dir, uns 26.000 euros/any
- i la contractació immediata i sorpressiva (en contra de la meva opinió com a president ...), d'un adjunt a gerència, que ens devia costar uns 80.000 euros l'any.

Sumant-ho tot, la nova gerència ens costava uns 160.000 euros extres cada any, respecte dels 90 o 100.000 euros que ens hauria costat una gerència pròpia. Una petita part d'aquest sobrecost servia per a finançar l'estructura de cooperació del CHC, amb seu a l'avinguda del Tibidabo.

2/ els capricis de la directora d'infermeria ...
... que era la dona del gerent ( i germana de diputada socialista), a qui agradaven molt les teràpies alternatives. Per oferir-les, va aconseguir fer condicionar el segon sòtan de l'hospital, amb diversos mòduls i una gran sala per fer-hi tai txi. Tot amb materials acollidors i de gran qualitat. Amb el projecte ja molt avançat, un amic seu expert en feng shui li va comentar que la distribució funcional no era la correcte, i la directora va fer reconstruir els treballs realitzats. Cost final estimat de tot el projecte, uns 380.000 euros.

Malgrat la meva perplexitat, aquestes decisions varen ser formalment assumides i aprovades pel Consell Rector que tenia 6 membres designats pel Servei Català de la Salut (jo entre ells ...), del que seguia les orientacions. I 4 membres designats pels governs locals (el propi alcalde, regidors, ... ).

Potser hagués hagut de ser més radical. Però el context general d'àmplia tolerància, el projecte general i la por de generar situacions conflictives a l'Hospital m'impulsaven a seguir intentant promoure canvis. Després de 18 mesos de presidència, les meves posicions varen ser considerades intervencionistes i burocràtiques (!) per la casta gerencialista i la gent del CHC. El Carles Manté, hàbil estrateg, em va fer saltar amb un petit somriure.

Vist des d'ara, molt més conscients de les limitacions dels recursos colectius, la irresponsabilitat i el sentiment d'impunitat amb que es prenien determinades decisions són molt més difícils d'acceptar. Malgrat els avenços notables en eficàcia i eficiència, la direcció i gestió dels consorcis tenia deficiències denunciables. Els límits dels Consells Rectors eren i, probablement, són encara, evidents.

Símptomes de tot un estil, aquests tipus d'ineficiències i de malversacions poden ajudar a explicar, també, perquè som on som. I perquè continua essent necessari promoure noves formes de governança al servei d'una sanitat publica de qualitat. Però, en general, no veig ni la visió, ni la voluntat ni el coratge necessaris per a fer-ho. Economicisme radical, tisorades mal explicades, absència de projecte global, manca de capacitat política alternativa ... des de l'esquerra. No era així, companys, no era així !

Malgrat tot, els serveis funcionen, encara, pel voluntarisme i professionalitat dels treballadors i professionals. Gràcies.

Per acabar, una comparativa curiosa. Si mireu la nota precedent en aquest blog, veureu que el Servitge, aleshores secretari general del Departament de Treball, va ser condemnat a 4 anys de presó per haver malversat (només) 46.000 euros ... Ara el govern del PP l'ha indultat, seguint l'estil del govern socialista amb el banquer del Santander (vegeu la meva nota de novembre 2011) .