Què es necessita per a una "bona vida" ?

El Manel va passar-me fa mesos aquest llibre dels Skidelsky, "¿Cuánto es suficiente?", en el que intenten reviure la antiga idea de que l'economia és una ciència moral, una ciència d'éssers humans vivint en comunitats, no de robots interactius (p.19).

Tot el llibre és suggerent i fresc. Simpàtic el capítol destinat a parlar de la felicitat, de l'economia de la felicitat i especialment de la seva possible mesura ...

Jo he posat més atenció als capítols més pràctics: el que defineix els elements de la bona vida (cap. 6), i el que proposa sortides a la competitivitat febril (cap. 7).

En els elements de la bona vida hi trobo a faltar algunes consideracions més sobre les necessitats materials (p. 216), sobre les condicions bàsiques de vida, i que constitueixen, de fet, la base de la coneguda piràmide de necessitats de Maslow.

Els Skidelsky proposen 7 elements de la bona vida:
- la salut,
- la seguretat,
- el ser respectat, el ser considerat,
- la personalitat, la capacitat de formular i executar un pla de vida autònom,
- l'harmonia amb la naturalesa,
- l'amistat, les relacions afectives entre persones, els lligams socials i polítics,
- i l'oci, com una forma d'activitat agradable i no obligada, no coaccionada.



Es interessant comparar aquests elements amb les necessitats que considera Maslow:








Tinc algunes notes al blog on parlo d'aquestes necessitats, i dels valors que haurien d'inspirar els nostres comportaments econòmics, socials i polítics:
- una de recent sobre valors, virtuts, qualitats i cultures [ nota ];
- un petit debat amb l'Antoni Puigverd en època de Quaresma [ comentaris meus ] i [ reacció de l'Antoni ];
- i una sobre angoixes i pors, mercat on actuen les religions ... [ nota ].






Avui a Tarragona, en el temps lliure que em deixa l'activitat de xofer de la Montse, he llegit el darrer capítol, el 7, sobre possibles polítiques per promoure "una bona vida".

Hi he trobat:
- reflexions interessants sobre la virtut i la moral,
- unes crítiques del liberalisme radical i propostes d'un suggerent "paternalisme no coercitiu" (p.217),
- propostes per reduir la pressió del consum (p.227), i per una reducció radical de la publicitat,
- i unes darreres reflexions molt crítiques respecte de les implicacions internacionals de les polítiques nacionals/locals i dels efectes de la globalització.

M'han agradat aquestes idees, doncs, des dels meus petits coneixements, fa temps que tinc intuïcions d'aquest tipus. No sé argumentar-les o justificar-les suficientment, perquè no domino conceptes i dinàmiques "economicistes". Reconforta que gent tant ilustrada vagi en el mateix sentit ...

De fet, ara fa gairebé un any, vaig penjar una [ nota ] sobre una reflexió del "lord" Skidelsky força interessant, i aprofitava per recordar propostes del Michel Rocard l'any '96 !

Llàstima que acabin el llibre (p.243) considerant que les reformes necessàries per garantir els bens bàsics, "són impossibles sense l'autoritat i la inspiració que només la religió pot oferir", i dubten de que "una societat completament desproveïda de l'impuls religiós pugui despertar-se i llançar-se a la busqueda del bé comú ..."

Què entendran per "religió" ? Potser ja preparen un altre llibre ...

Com "usar" la mà d'obra desocupada ?

Suggerent article de Robert Skidelsky (membre de la Cambra dels Lords britànica i professor d'economia a Warwick), a La Vanguardia de diumenge. (versió original aquí). Explica que Keynes, l'any 1930, diferenciava l'atur degut a les crisis de l'atur degut a factors tecnològics: "La utilització de mitjans per economitzar l'ús de mà d'obra va més de pressa que la recerca de nous usos per a la mà d'obra desocupada".

Diu Skidelsky que Keynes (que també era lord) considerava l'economia en l'ús de mà d'obra com "una esperança per a la humanitat, que podria alliberar-se d'una aclaparadora vida de treballs que requerien grans esforços, i que imaginava que, en l'època actual, la majoria de les persones haurien de treballar tan sols 15 hores a la setmana per produir tot el que necessitaven".

El lord britànic considera que hem fracassat en convertir el creixent atur tecnològic en creixent temps lliure voluntari ... que som testimonis del retorn despietat i cruel del capitalisme ... que exacerba, a través de tots els porus i de tots els sentits, la fam pel consum ... que ens porta a treballar quantitats irracionals d'hores ... per satisfer una insaciabilitat políticament orquestrada que anomenem creixement econòmic ..."

La civilització del sempre més, afegeix Skidelsky, és una bogeria moral i política ... que s'ha convertit també en una bogeria econòmica, no només perque estem topant amb els límits naturals del creixement, sinó perque no podem continuar per gaire temps més economitzant l'ús de la mà d'obra a un ritme més gran pel qual podem trobar nous usos per aquesta mà d'obra ..."

El darrer paràgraf és clarivident:




És el que sempre he pensat quan llegeixo o sento crides a la creació de llocs de treball.
En la meva Reflexió per la dignitat (22.05.12), en el punt 3, propugnava buscar mecanismes de cooperació integradora i voluntària de tots en les activitats d'utilitat personal i colectiva.

La finalitat de les polítiques (tecnològiques, socials, econòmiques ...), hauria de ser la de reduir progressivament els esforços necessaris per poder viure dignament i disposar de temps lliure pel benser, el benestar i el bon conviure.


El 1996, a Bruxelles, vaig llegir les propostes del Michel Rocard per sortir-nos-en. Les experiències a França, malauradament, en un context difícil (un sol país ...) i boicotejades per la dreta reaccionària, no han donat potser tots els fruits possibles. Però el repte segueix.

Crear més llocs de treball ? No. Més aviat pensar com distribuir equitativament els esforços i els resultats del treball. Pensament social creatiu, innovació tècnico-productiva, enginyeria social !

Crisi conjuntural ... o canvi d'època ?

Diumenge, a El País, Joan Subirats plantejava clarament les dues perspectives, les dues lògiques des de les que s'analitzen els problemes i es plantegen iniciatives o polítiques:
1/ tenim problemes conjunturals, i hem de recuperar el més aviat possible la dinàmica precedent ...
2/ estem davant d'un necessari canvi d'època, i ens cal imaginar maneres d'operar diferents ...

Hi reflexiona després d'un sopar amb arquitectes, però diu que, efectivament, aquestes reflexions són vàlides en molts altres àmbits professionals (enginyers, metges, educadors, advocats, ... dic jo), i li preocupa que s'afronti el futur des del corporativisme i la defensa numantina del què s'ha aconseguit, més que des de la capacitat de repensar què podríem aportar a problemàtiques que requereixen anàlisis complexes tant intelectual com professionalment.

Ell parla de polítiques urbanes. Caldria pensar també en polítiques tecnològiques, en polítiques industrials, en polítiques orientades a millorar les condicions de treball i l'eficàcia/eficiència productives, per exemple.

He penjat diverses notes sobre aquesta qüestió, sobretot quan vaig participar en el debat sobre el futur MATARO MARÍTIM. No vaig aconseguir influir en els debats aportant aquesta nova i necessària perspectiva. Els impulsors de les reflexions (Ieserus ...) estaven obsessionats en buscar "oportunitats de negoci" . . .

I la qüestió que jo plantejava era reflexionar des de la perspectiva del benestar i del benviure, que molts experts posaven ja sobre la taula.
Podeu veure aquestes reflexions a la carpeta d'aquest blog sobre el Mataró Marítim

Curiosament, aquest mateix diumenge dia 20, a La Vanguardia, un article recull l'iniciativa de David Cameron, premier anglès, conservador, orientada a mesurar el benestar dels ciutadans. L'article s'empatolla una mica amb el concepte de "felicitat", que efectivament és molt subjectiu, però té el mèrit d'obrir-nos la porta a aquestes iniciatives britàniques.

Mirant, navegant, trobo coses interessants ...
- la primera, que és més interessant anar a les fonts locals, a The Guardian, per exemple ...
- la segona, que hi ha moltes iniciatives concretes sobre el tema.

En penjo algunes de simpàtiques i clares: el Canadian Index of Wellbeing, la wikiprogress, (amb una reflexió sobre el futur de la política europea de cohesió !), i una web que promou el debat rigorós i sistemàtic sobre qüestions interessants (val la pena veure la metodologia, rigorosa, pedagògica, oberta ... malgrat ser finançada per una "farmacèutica" !)


Cal clicar-hi a sobre per ampliar-les
i veure-les més clarament !



















Tot un camp per còrrer, tot un mar per navegar !

Altruisme, egoisme, competitivitat, indiferència ... cooperació ?

Tornant de vacances, els diaris han publicat diversos articles sobre aquestes qüestions.
En penjo les referències comentades:

- la primera, l'escrit de Rafel Argulloll, a El País, el 17 de setembre: El cap sota l'ala. Argulloll critica els ciutadans-estruços que no reaccionen davant la deriva dels valors, davant del protagonisme de personatges com els esportistes multimilionaris, els especuladors, els tertulians cridaners, les prostitutes de luxe, i tota la xusma que apareix a les teles. El ciutadà estruç és el responsable, el protagonista d'una democràcia fraudulenta en la que s'emfatitzen els drets i es refusen els deures ...

No hi estic d'acord.

Què poden fer els pobres ciutadans davant la merda que els inunda ? Normalment, en una democràcia que funciona, amb partits progressistes seriosos, rigorosos, els ciutadans designen els seus representants per fer la convivència més justa i solidària, per adoptar estratègies i polítiques de millora colectiva.

Què poden fer els pobres ciutadans si la democràcia, si els partits, si els dirigents progressistes no impulsen polítiques específiques de promoció cultural, de renovació democràtica, de ciutadania activa ? En el fons, tenen por d'una ciutadania massa formada, massa informada, massa desperta. Reaccionen com moltes esglésies: si els feligresos pensen, se'ls hi acaba el negoci. Juguen amb les pors, temen la transparència, estan obsessionats l'impacte mediàtic i a curt termini dels seus gestos.

Què poden fer doncs els ciutadans ? Muntar uns altres partits ? Votar altres dirigents ? La meva vella idea de sindicat de ciutadans és cada cop més vàlida. Calen organitzacions de defensa cívica ! Però el context és cada cop més hostil, més difícil, la gent està cada cop més cremada, més desesperançada, més desafeccionada al treball de voluntariat militant. Són ciutadans-estruços ? No, són ciutadans impotents maleducats, malformats, malcriats, manipulats, per un sistema (educatiu, comunicatiu, judicial, polític, ...) que promou borregos adormits.

- la segona referència va precisament en aquest sentit. En el seu llibre Contra la indiferencia (comentat per Josep Massot a La Vanguardia del 12.09.10), Josep Ramoneda denúncia el procés ideològic orientat "a desprestigiar la política, a afavorir que la ciutadania se'n desentengui, a construir un sistema on els ciutadans són estrictes comparses". Segons Ramoneda, la revolució conservadora (triomfant) porta a que hi hagi menys Estat, i, diu, "quan es retira l'Estat tornen o la religió o el diner ..." Caldria, conclou, "recuperar l'ideal ilustrat, l'emancipació personal, treballar per aconseguir que el ser humà sigui capaç de pensar i decidir per sí mateix" ...





- la tercera referència complementa l'anterior, des d'un punt de vista colectiu. José Manuel Pérez Tornero (UAB), en la pàgina de debat sobre l'altruisme, a La Vanguardia del 12.09.10, diu que cal:
- "reconstruir la societat basant-nos en la cooperació";
- "una reingeniería mediática que haga ostensible el altruismo cotidiano ... que ayude a visualizar las fuentes espontáneas de cooperación...";
- "un cambio de paradigma político global ... que las instituciones políticas se comprometan a adoptar un compromiso de cooperación global ... no uno basado en la dádiva graciable ... un cambio de rumbo: menos imposición propagandista y más diálogo, menos agresividad militar y más tolerancia cívica, menos depredación económica y más sostenibilidad ..."

M'encanta aquesta formulació reivindicant la cooperació: si la màxima és la competitivitat, som a la selva, en el tots contra tots. Uns guanyen i d'altres perden: és el colapse del "egoisme pretesament eficient", promogut pels neoliberals, com explica Pérez Tornero.

He recordat el discurs que vaig penjar aquí del senyor Correa, president de l'Ecuador, el novembre de 2009 [ nota ]. Val la pena rellegir-lo: és un exemple concret del què caldria fer per canviar el rumbo.

Aprofito per enllaçar amb les meves propostes sobre cooperació europea:
- donant idees als savis catalans pro-Europa [ nota ],
- i celebrant el 50è aniversari dels Tractats de Roma: un camí ben llarg, Europa ! ... [ nota ]

I acabo deixant un fil obert: tota aquesta indiferència, aquest aborregament de la ciutadania, és el millor adob pels populismes i fanatismes.
Alguns ja comencen a fomentar pors en comptes d'explicar i promoure projectes progressistes clars i engrescadors.
Que no ens passi rés a les properes eleccions !

Les crisis: com en els vells temps !

Xerrada molt interessant, que m'ha recordat els temps de les reunions clandestines parlant de democràcia i socialisme ... ahir a BCN (unes 30 persones, organitzadors de Ciutadans pel Canvi inclosos). El 60% teníem més de 60 anys, però els conferenciants ens van reconfortar recordant que hi ha molts i molts joves activats contra aquestes crisis !

Informacions i anàlisis contundents, esfereïdors: canvi climàtic, pic del petroli, esgotament de recursos, països "rics" amb greus desequilibris i problemes de salut mental, ... això no s'aguanta !
Tant de bo que, quan salti, quan peti, puguem caure dempeus !

Cal predicar aquesta nova consciència: el temps de la cobdícia, de l'egoisme, del tots contra tots en una globalització desenfrenada, té els dies/mesos comptats. No per l'acció dels ciutadans conscienciats, sinó per l'esgotament pràctic del petroli i dels recursos naturals.

Algunes anotacions:
- sobre agricultura: no té sentit l'agricultura subvencionada, però tampoc especialitzar els països "del sud" en agricultura per l'exportació.

- sobre energia: a Alemanya, el 95% de les plaques solars fotovoltaiques estan instalades en cases i edificis particulars. A Espanya, és al revés: 95% en instalacions concentrades en "horts" solars controlats per les grans empreses.

- sobre els instruments/indicadors de mesura socio-económica. El PIB ja no serveix, i cal anar definint com volem viure, i quins han de ser els indicadors de la qualitat de vida, del bon/ben viure.

- sobre el gran poder del mitjans de comunicació, condicionats per la publicitat. Cal vigilar el què es diu sobre ecologia perquè Gas Natural, Repsol, Danone truquen descaradament per que juguen amb l'amenaça de retirar publicitat. Com ho fa El Corte Inglés quan hi ha vagues en els seus centres. TV1 va emetre un programa molt de temps retingut pocs dies després de suprimir la publicitat !

- un símptoma desconegut: alguns governs poderosos estan comprant terrenys, milions d'hectàrees, com a prevenció de futurs difícils ...

El millor, comprar i llegir els llibres !

Una economia "conscient" ?

En diverses notes d'aquest bloc surt el tema de la "conducció", del govern de l'economia mundial. Per exemple, en una d'abril de 2009 ( els instruments de conducció ), i en una posterior citant l'Antón Costas ( una rara oportunidad ... ), de juny de 2009.

Molts cops utilitzo el símil del bus per parlar del "sistema": en un bus ple de gent, hi ha experts que miren la pressió dels pneumàtics, l'oli i les revolucions del motor, el nivell de benzina, que controlen si tots hem pagat ... però no hi ha conductor. Tots mirem per la finestra, molts criden per córrer més i més ... però no sabem on anem.

I, quan parlem de civisme, d'educació, de democràcia, hi ha un cert consens, entre els "progressistes", en què la finalitat de les iniciatives i polítiques ha de ser promoure persones, ciutadans formats i informats, autònoms i conscients, responsables i capaços de conviure respectuosa, cooperativa i solidàriament.

Per això, em va agradar l'article de Borja Vilaseca, a El País/Negocios del diumenge 10, parlant de "el amanecer de otra economía", i, sobretot, de l'economía consciente !

Tenim, vivim, en un sistema econòmic inconscient, i, per tant, irresponsable: hi ha reguladors, controladors, supervisors, estimuladors, ... però ningú orienta, ningú condueix, ningú guia cap a cap destí. El què importa és que funcioni, com més de pressa millor !

A les qüestions bàsiques de l'economia: què cal produir, per a qui, com, on, ... no respon ningú, només el gran mercat ... inconscient ! En el món occidental, l'Estat cobreix una mica els disfuncionaments i desequilibris, les desigualtats més xocants, però no hi ha mecanismes de govern que assegurin la utilitat social real del què es produeix, ni la coherència dels recursos naturals emprats. Sense oblidar les condicions en què es produeix o es presten els serveis.

Per això l'article de Borja Vilaseca és simpàtic i suggeridor. La idea principal: "Aunque el capitalismo ha demostrado su eficacia a la hora de promover crecimiento económico, ha resultado ineficiente para fomentar bienestar y felicidad en la sociedad. La negatividad, el estrés, la ansiedad y la depresión son las enfermedades más comunes de nuestro tiempo. La paradoja reside en que somos más ricos que nunca, pero también mucho más pobres. En este caso, la inconsciencia ha consistido en querer crecer por crecer, sin considerar la finalidad y las consecuencias de dicho crecimiento."

No estic gaire d'acord amb la seva idea de que el pilar del nou paradigma econòmic emergent és la responsabilitat personal. És molt important la consciència personal que ens porta a ser més responsables individualment, però el dèficit important el tenim en mecanismes colectius que assegurin la consciència colectiva necessària per dotar-nos de mecanismes comunitaris d'orientació, de conducció oberta i democràtica.

Però, certament, les iniciatives empresarials com les anomenades de responsabilitat social corporativa (les que no són simplement màrketing), els comportaments anomenats de consum responsable i ecològic, o d'estalvi conscient en bancs ètics, van en el bon sentit.

Pessimisme ?, potser no tant !

Sóc pessimista, ho sé, ho reconec ...
L'excusa, allò que es diu: el pessimisme de l'inteligència, malgrat l'optimisme de la voluntad.

En començar a treballar pel 2010, penjo aquesta "contra" de La Vanguardia, que destila optimisme, que posa en evidència els periodistes (les bones notícies no són notícia !), i que, especialment, dóna una definició de "déu" pràcticament igual a la que jo proposava fa uns mesos en aquest blog.

(cliqueu a sobre per agrandir el text !)



Sóc molt crític, em diuen, però sempre intento fer propostes, ser constructiu, imaginar solucions, pensar iniciatives innovadores ... tot i que és difícil, quan el context és més aviat hostil i el propi hardware ja és una mica obsolet ...

Interessant ECUADOR !

Fa uns dies el bon amic Xavier Manté va enviar-me un discurs del president de l'Ecuador, Rafael Correa. No coneixia pràcticament rés d'aquest país. Però el discurs em va impactar molt positivament, i he navegat una mica per la web governamental.

Amb sorpreses interessants: la Llei sobre la Transparència, el Sistema de Informació per a la Governabilitat Democràtica, ... i una Constitució amb molts drets per promoure el "buen vivir", però, també, amb deures i responsabilitats pels ciutadans.








Penjo aquí els paràgrafs que m'han semblat més interessants del discurs:
(No hi he posat les consideracions sobre l'esglèsia: són dures, clares, contundents. Mereixen una nota a part).

Hoy muchos analistas se sienten satisfechos porque en teoría América Latina tiene democracia. Yo sostengo que tenemos tan solo elecciones, y que aún falta mucho para tener verdaderas democracias ...

Los pobres socio económicos no dejarán de ser pobres con caridad ... sino con justicia, y eso implica el cambio en las relaciones de poder dentro de la sociedad. En realidad, en América Latina captar el poder político es tener apenas una porción minoritaria, algunas veces insignificante, del poder, puesto que los poderes fácticos que siempre han dominado a la región, poderes económicos, sociales, informativos e incluso religiosos, permanecen prácticamente inalterados con los cambios de gobierno ...

La opción preferencial por los pobres no es el asistencialismo o caridad y menos las espiritualizaciones ajenas a la realidad de dolor cotidiano. Se trata de atacar frontalmente y extirpar de raíz las causas de la inequidad y la injusticia, y para ello se necesitan de verdaderas revoluciones, democráticas y pacíficas ... es decir, cambios radicales, profundos y rápidos de las estructuras políticas sociales y económicas. Para los poderes dominantes, esto es populismo e incluso comunismo ... para las oligarquías latinoamericanas, hasta hacer pagar impuestos a los ricos es comunismo.

En Ecuador, hemos apostado por la Revolución Ciudadana. Hemos dicho que la Patria requiere un cambio profundo, rápido y en paz, y para ello el primer gran logro ha sido la aprobación, por la inmensa mayoría de los ecuatorianos, de una Constitución que es un hermoso canto a la vida, al ser humano, a la Naturaleza ... y que no es producto de una época de cambios, sino de un auténtico cambio de época.

La desventura de las naciones latinoamericanas ... no tienen que ver con un destino manifiesto o con el carácter de sus ciudadanos, mucho menos con el conformismo con el que deberíamos esperar en la otra vida lo que no se tuvo en la terrenal. La desdicha tiene responsables, nombres, apellidos, conceptos, ideologías, y, entre esas causas, la teoría del mercado, el neoliberalismo, los lacayos criollos, el colonialismo y neo colonialismo.

La nueva conducción económica del Ecuador priorizará una política digna y soberana, es decir, más que liberar mercados, liberar al país de los atavismos y poderosos intereses nacionales e internacionales que lo dominan, con una clara opción preferencial por los más pobres y postergados; y priorizando al ser humano sobre el capital. No podemos rebajar la dignidad del trabajo humano a una simple mercancía. Ya es hora de entender que el principal bien que exigen nuestras sociedades es el bien moral, y que la explotación laboral, en aras de supuestas competitividades, es sencillamente inmoral.

La falacia de la competencia ... es un principio ya bastante cuestionado entre agentes económicos al interior de un país, pero es un verdadero absurdo entre países pobres, donde debe primar la lógica de la cooperación, de la coordinación, del desarrollo mutuo ... la globalización neoliberal, inhumana y cruel ... nos quiere convertir en mercados y no en naciones, ... nos quiere hacer tan solo consumidores y no ciudadanos del mundo... sin acción colectiva ni mecanismos de gobernanza.

La más nefasta herencia que dejó la larga y triste noche neoliberal en América Latina es el nuevo evangelio del mercado: “buscad el lucro, y el resto se os dará por añadidura”. Es decir, como manifestaba el fallecido premio nobel de Economía James Tobin, gracias a la alquimia del mercado, un execrable defecto humano como el egoísmo, de la noche a la mañana se convirtió en la máxima virtud individual y social.

Por supuesto, todo proceso de cambio implica resistencias. Sin embargo, la paz no es solamente la ausencia de guerra. La insultante opulencia de unos pocos en América Latina, al lado de la más intolerable pobreza, son balas cotidianas contra la dignidad humana. Queremos construir verdaderamente un continente de paz que solo puede estar basada en la justicia. La paz sin justicia es simplemente pacificación.

Discurs a la Oxford Union Society (26.10.2009)

Martine Aubry, pel bon camí !

Com si hagués llegit les darreres notes sobre la crisi de la socialdemocràcia, aquestes idees de la "patrone" del PS francés, iniciant un procés interessant de debat, semblen anar ben orientades.

Tant de bo es tradueixin en propostes concretes realment innovadores per promoure una nova civilització !

(cliqueu-hi a sobre per agrandir el text !)

La política "plana" ...

Molt interessant aquest article d'ahir diumenge a El País.
Dues idees que em sembla interessant de penjar aquí:

Primera idea:





El procés i els mètodes de reflexió estratègica sobre el futur del Mataró Marítim són exemplars i extraordinàriament ilustradors:

Varem començar identificant oportunitats de valor (de negoci ...), seguint per les forces i febleses, les amenaces, els riscos (tenint en compte els aspectes "socials" ...), per acabar buscant una "visió", resumida en quatre ratlles, que permeti "vendre" el paquet.

Va mancar, em sembla, una reflexió prèvia sobre la problemàtica social i econòmica, sobre tendències culturals, tecnològiques, ambientals, sobre implicacions de la crisi, va mancar debatre prèviament sobre possibles i necessaris objectius colectius, sobre estratègies "polítiques" coherents per aconseguir-los ... en definitiva, política !




Segona idea:





Quan diu "la gente" ... en qui està pensant ?

Després de tants anys de "despolitització" i d'atontament mediàtic, quanta gent vol o té ganes, encara, de comprometre's en projectes colectius ?

I pel que fa a la ciutadania de baja intensidad, no és això, també, el que busca la jerarquia catòlica, predicant creences, supersticions i liturgies per mantenir la feligresia, el seu ramat de "pobres d'esperit" ?

Una oportunitat ? un gran repte pels "neo-progressistes" !

L'Antón Costas va publicar diumenge passat, a El País, un petit article que vaig trobar força pedagògic. Pels qui no som economistes (o que mirem més enllà dels tants per cent !), em sembla que el resum històric que fa del paper dels governs i dels mercats, en l'evolució de l'economia mundial, és força clarificador .

L'he aprofitat per fer-me un esquema interpretatiu (amb l'edat, una imatge ajuda a recordar idees ...), i el penjo per si pot ser útil a algú altre ( cliqueu per agrandir ! )






En resum, considera que tenim una rara oportunitat: evitar una nova oscilació pendular i trobar una governança, una "conducció" (diuen els meus amics argentins) equilibrada entre mercat i govern.

Cal reconstruir, diu, "una economia mixta, basada en el impulso del mercado y en la capacidad de las instituciones democràticas, públicas y sociales, para controlar y orientar su dinamismo en la dirección del bienestar social."

Però senyala un repte, que per a mi és suggeridor, i que enllaça amb la crisi de les esquerres o de la "socialdemocràcia" de la que parlava la nota precedent al blog. Diu l'Antón Costas que calen dues coses:

1.- una teoria económica que nos permita comprender mejor las causas de la crisis y las opciones que tenemos a nuestro alcance para conciliar progreso económico y social
( perquè haurien de ser antagònics, dic jo ? )

2.- ... y un activismo social y un liderazgo político capaz de diseñar estrategias de colaboración entre fuerzas de mercado e instituciones públicas en distintos àmbitos, desde las finanzas hasta la política industrial y las políticas sociales.

Ahir en parlàvem en el grup de reflexió sobre el futur Mataró Marítim ...

Neo-progressisme ?

Dissabte passat (13.06), Pere Rusiñol, en el diari PUBLICO feia un anàlisi sobre la crisi dels socialistes i dels socialdemócrates, aprofitant els resultats de les eleccions europees. Recopilació de comentaris sintètics de 14 "intelectuals" europeus, molt útils i pedagògics, penso. En penjo les idees que em semblen més significatives i útils: (cliqueu a sobre per agrandir-les !)

- la necessitat d'elaborar una visió coherent, un model, que vagi més enllà del creixement i del consum, que defineixi com hauria de ser una "bona societat";

- l'exigència de sortir de la gàbia de ferro que suposa la lògica de l'enriquiment personal, de la cobdícia, que enfronta a tots contra tots en una lluita despiadada, insolidària;

- la urgència de polítiques de protecció però també de capacitació de les persones: l'empowerment ! M'encanta la idea: l'havia promogut quan era president del CSdM en relació als usuaris dels nostres serveis, i la incorporava també en la meva proposta de sindicat de ciutadans !

Curiosament, ahir, dimarts 16, a El País, Carlos Mulas publica un article sobre els "progressistes", comparant els tòpics que retraten els clàssics progres enfront dels "renovats" conservadors ... i també propugna la protecció i la capacitació de les persones, dels ciutadans !

Es un punt de vista interessant. Les campanyes basades en la por a la dreta, no van en el sentit de capacitar els electors. Més aviat copien l'estratègia de l'aparell ecclesial que promou la fidelització mantenint la pobresa d'esperit ... El progrés ha de ser alguna cosa més que "reparar" els disfuncionaments del capitalisme amb polítiques "caritatives". Hem d'aspirar a viure i conviure en una societat de persones adultes, conscients, autònomes, responsables ... i solidàries !

Potser podríem deixar l'etiqueta "progressista", que necessita precisar de quin "progrés" parlem, i començar a utilitzar l'etiqueta "solidarista" ... que podria completar el què proposen els "humanistes".

Per fer un exercici concret sobre visions que tinguin altres valors que el creixement sistemàtic, el consum trepidant i la mercantilització de totes les necessitats, m'agradaria aprofitar la reflexió en curs sobre el futur Mataró Marítim: ja vaig fer unes primeres consideracions en aquest blog, a primers de maig.

Resumint, la reflexió estratègica feta fins ara persegueix generar treball i riquesa identificant bàsicament oportunitats de negoci, mercats, i els seus elements facilitadors (infraestructures, formació, actituds, lideratge, governança, ...).

Atés que, diuen els experts, estem en una crisi antropològica, una crisi de societat, de civilització, potser seria el moment de repensar quina "nova" societat volem, d'imaginar quins valors l'haurien de facilitar, què cal fer, i com, per promoure'ls i sortir de la gàbia ideològica que hàbilment ha impulsat el capitalisme.

Com es pot concretar aquesta "bona societat" que proposa Tony Judt ?

Seria interessant fer unes sessions de treball complementàries, amb voluntaris "progressistes", per imaginar un Mataró Marítim, començant pel començament, explicitant millor els objectius colectius, a partir de valors i de polítiques socials, culturals ... i, també, lògicament, econòmiques ... "neo-progressistes".

Un mapa de les crisis

El Joan Aliberas m'ha demanat de fer una xerrada als seus alumnes de primer, que tenen al voltant dels 17 anys. Interessant trobada per comparar sensacions, impressions, punts de vista.

Com la problemàtica és molt àmplia (Europa, Espanya, la crisi, ... ), m'ha semblat interessant mirar de donar un esquema integrat, un mapa, per poder fer un "chequeo" general de les problemàtiques de la nostra societat, del nostre món ... aprofitant velles i útils maneres d'analitzar l'història dels humans. (cliqueu per ampliar !)

Solidaritat allà ... però competitius aquí ?

Incitat pel Xavier Manté, amb qui he intercanviat idees aquests darrers dies, vaig anar ahir al vespre a aquest institucional per sentir el Chico Whitaker. Em va encantar la seva conferència, la seva actitud, les seves ganes, ... la seva esperança !

Va parlar de les crisis (financera, política, ecològica, de confiança ...), però va insistir en què la crisi més important és de civilització ! I va proposar/predicar que cal pensar en altres maneres de viure plegats, superant la cobdícia de tots plegats per "la plata", quanta més millor i el més aviat i ràpid possible.

Va recordar-nos que la realitat real és molt crua: al seu país, per exemple, que té 180 milions d'habitants, 60 viuen més o menys com nosaltres, però els altres 120 (!) viuen per sota del que podríem considerar condicions dignes ...

Va citar dues "anècdotes":
- les constitucions de Bolívia i Equador preveuen que cal garantir el dret a vivir bien, al bien vivir !
- que uns estudis recent conclouen que hi ha un mínim del 17% dels americans que no comparteixen els valors dominants, que estan per altres maneres de viure i conviure més humanes !

Cal una altre ètica, humanista, calen altres valors, altres paradigmes !

(Per cert, a la TV3 d'ells, en el programa Oikmntns, la gran estrella mediàtica de les americanes i del lliberalisme extrem, el Xavier Sala i Martín, va dir, ben somrient, explicant la crisi, que ell no parla de moral, que la moral és cosa dels bisbes !! )

Cal més solidaritat, sí, però també més transparència i menys competència !

El gener, el diari Le Monde va publicar un curt article de Daniel Mutez en que ja avançava aquesta visió de la crisi, parlant d'una crisi moral, una crisi de sentit !

Presidia l'alcalde Barón, que va felicitar els mataronins per la seva solidaritat, i va anunciar que l'Ajuntament mantindria el percentatge del pressupost destinat a aquest tipus d'activitat. Fa pocs dies, en un altre context (Mataró Marítim), ens deia que Mataró havia de ser la més competitiva, la millor, i que la ciutat ha de guanyar la champions.

Certament, no és fàcil desenvolupar una governança ètica. Felicitats per la solidaritat mataronina amb països del tercer món. Però hem de començar a pensar en promoure aquí altres maneres de conviure, i de governar, deixant enrere el tots contra tots ... Difícil, sí. Però és evident que, ara més que mai, caldrien iniciatives "culturals" per imaginar, plegats, altres maneres de viure i de conviure, diferents del còrrer tots contra tots darrera "la plata"

MATARO MARÍTIM: estratègies de futur

L'Ajuntament de Mataró impulsa un procés de reflexió dirigit per l'amic enginyer Joan Mons, professor a IESE. M'han convidat a participar-hi, i jo n'estic encantat i agraït.

Després de la primera sessió conjunta per clarificar objectius del procés i els mètodes de treball, m'hi poso.

I vull fer-ho amb dues qüestions prèvies:

Una, metodològica. Tenint en compte la meva experiència de planificació estratègica a la Comissió, i considerant el mètode que ens proposa el Joan Mons, voldria fer els següents comentaris:

- ens proposa una reflexió sobre Oportunitats, Amenaces, Fortaleses i Febleses, seguint el mètode conegut com a DAFO (Debilidades, Amenazas Fortalezas, Oportunidades), SWOT en anglès (Strengths, Weaknesses, Opportunities, Threats);

- nosaltres, a la Comissió, integràvem aquesta reflexió en un marc previ més ampli. Ho explico en una de les meves presentacions a l'EAPC:



- el mètode que es proposa al grup de reflexió és centra, sembla, bàsicament, en els punts 3 i 4.

- les qüestions suscitades al punt 2 (objectius globals), es responen proposant com a repte del futur: generar treball i riquesa a la Ciutat i a la Comarca, en benefici de tots, sentir-se orgullosos de la nostra obra i passar-ho bé, transformant Mataró en una capital marítima de dimensió europea i amb personalitat pròpia, i impulsant un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals que converteixin Mataró en un referent.

- llegit en sentit invers, el raonament és que si generem un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals, Mataró es transformarà en una capital marítima, que genererá treball i riquesa per a tots, i, per tant (implícitament), benestar per a (tots) els mataronins.

- els qüestionaris es centren, doncs, en identificar estratègies innovadores que ens facin ser diferents, ser superiors en les opcions escollides i competitius en el Mediterrani en els sectors de Turisme i Oci, indústria Marítima, Coneixement, Tecnologia i Salut.

- caldrà no oblidar els aspectes de "faisabilité", de lideratge efectiu que serán necessàries, quines condicions, quines adhesions, quins recursos ... (punt 5), ni tampoc les iniciatives per explicar i implicar realment els ciutadans en els projectes i propostes.


La segona qüestió prèvia és més política. La crisi general que patim ara l'han provocat els marrulleros especuladors financers, diuen. Però s'intueix que és el primer petard de la gran crisi, la de veritat, la que s'apropa: el model de desenvolupament és insostenible. Ja ho sabíem, però anàvem tirant. Ara sembla que va en serio.

Per tant, és molt important no oblidar l'etapa 1 del mètode de la Comissió: quina és la problemàtica ? Si volem fer planificació estratègica a 10, 15 o 20 anys, aquesta reflexió és ineludible. Fins ara, es tractava de produir cada cop més bens i serveis, cada cop més innovadors, més competitius, i fer créixer el PIB. Cada any un dos o un tres per cent.

Visiblement, a nivell mundial, sembla que els números no quadren. Fins i tot es senten veus que parlen del necessari ralentiment o decreixement ... El Joan Majó ha escrit un llibre interessant sobre això. I el Manuel Castells, deia, fa poques setmanes, a El País (4.4.09), que "la cuestion pendiente es la de saber si hemos salido a tiempo de la borrachera neoliberal que nos llevó al borde del abismo, o si nuestra adicción consumista es tal que aún preferimos saltar al vacío antes que cambiar de vida. Y, sin embargo, hay tantas cosas bellas en la vida que son gratis ..."

Per tant, aprofitant l'oportunitat, sense descuidar la necessària generació de treball i de riquesa, complementàriament, per precaució, hauríem d'aixecar el cap i mirar més enllà. Si la finalitat última és el benestar dels mataronins, quines polítiques i estratègies son possibles per viure millor ?

Viure millor exigeix consumir cada cop més productes i serveis ?

Competir, ser els millors, ser diferents, o liderar estratègies obertes de cooperació, de solidaritat ?
Té sentit i viabilitat anar, d'alguna manera, tots contra tots (al Mediterrani, al món) ?
No caldrien altres mecanismes de regulació (no només els financers), que considerèssin el valor i utilitat social real dels bens i serveis produits ? És encertada l'obsessió general pel Q3 ?

He sentit reflexions d'experts que volem trobar indicadors més rigorosos per mesurar l'economia mundial, superant el clàssic PIB que interessa sobretot els especuladors capitalistes. Per exemple, Pavan Sukhdev, (director d'un estudi encarregat pel Govern alemán i la Comissió Europea), deia a La Vanguardia del 3.05.09, que "medir el PIB y decir que bien lo hemos hecho porque ha crecido un 9% es una tonteria. No es una medida que sirva para medir el progreso o el bienestar humano. Durante 50 años se ha pensado que el PIB era la medida de la felicidad: es un error, podemos corregirlo !"

Una altre reflexió interessant, la de Santiago Niño (catedràtic del IQS, Universitat R Llull) a El País del 19.04.09: "se trata de una crisis sistémica, que afecta de forma profunda e irreversible al modo de organización y producción del sistema ... (i aconsella als ciutadans que) ... cada persona se dedique a trabajar en algo que le apasione, que realmente tenga sentido y que sea verdaderamente útil y necesario para la sociedad ... Conceptos como utilidad, eficiencia, aprovechamiento, colectivo, coordinación, colaboración, van a ser protagonistas: no va a quedar más remedio que abandonar el individualismo y trabajar conjuntamente para lograr una mayor optimización en la gestión y el uso de los recursos ..."

Insisteixo, sense deixar de tocar de peus a terra, aquesta reflexió estratègica és una bona ocasió per prendre en serio les noves perspectives "sistèmiques" que la crisi actual fa preveure.

Instruments de conducció ...

Fa temps que ho penso: el món funciona sense conductor, sense mecanismes clars que permetin definir l'orientació, el camí de la nostra evolució. No penso en una persona: parlo de mecanismes, d'organismes, d'institucions transparents i democràtiques. Hi ha institucions correctores de desviacions (l'ONU, el FMI, ... ), o gestos com ara el G-20 d'ahir, però no institucions conductores, de veritable direcció estratègica.

Si un dia es munten, caldrà que assumeixin el repte de plantejar què podem fer i on volem anar com a espècie, en línia, per exemple, amb les reflexions de l'Eudald Carbonell i del José Luís Sampedro.

Però va per llarg, em temo, i no sembla haver-hi alternatives elaborades al "sistema".

Haurem de seguir amb aquest capitalisme basat en la cobdícia de tots, que té com a única norma el créixer més i més, el tenir més i més, el no parar, el córrer i córrer ... perquè sinó, els qui venen al costat et trepitgen i t’arrasen. Com el càncer. La humanitat té càncer: plegats tenim, vivim, alimentem processos de creixement incontrolat, sense altres objectius que ser més competitius que el veí. Alguns parlen de creixement zero, de reduir el ritme. Magnífic i necessari. Però ens cal una conducció, com diuen els amics argentins.

Un dia, immersos en una crisi que tard o dora ens arribarà, els homes i dones, la humanitat, necessitarem prendre en mà el nostre destí, el nostre funcionament, i establir, si hi som a temps, unes finalitats comunes compartides, unes estratègies coherents de reconversió dels comportaments econòmics i socials (qui ha de produir què i per a qui). Un dia, si podem decidir colectivament sobre el destí de la humanitat, necessitarem saber on som, necessitarem disposar d'instruments de mesura orientats a facilitar la presa de decisions, la conducció.

Sortosament, hi ha qui hi pensa. Mireu, per exemple, l'article de Montserrat Domínguez d'avui, comentant els treballs de la sociòloga M. Àngels Durán. (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)
Nota simpàtica: en parlar de marrulleries comptables, M. Domínguez no parla d'enginyeria financera, sinó d'artificios contables. Posats a somniar, penso que potser és degut al mail que vaig enviar el desembre passat a la gentil defensora del lector de La Vanguardia, Sra. Margarita Soler, i que va contestar-me a les poques hores !





I què és un artificio ? Al barri granaíno de l'Albaicín, una petita placa en un petit carrer ho explica ... no massa bé.
L'artifici és un art, una habilitat ... o una cosa, un objecte, un enginy ?
Adjunto (2017) el què diu el DIC de l'IEC: