L'indignació al poder

La setmana passada, Guillem Martínez, a les pàgines de Cataluña de El País, parla de les diferents opcions que els impulsors del 15-M estan desenvolupant per accedir al poder o per incrementar la seva capacitat d'influència. Amb el títol "Los demócratas", reflexiona sobre les relacions entre participació política i desconfiança respecte de les estructures de poder vigents, entre representativitat i mobilització social.

Respecte del poder realment exercit, diu que sovint s'exerceix desde el "limbo", i seguint procediments molt informals: la Merkel parlant amb el Zapatero en un passadís. Ja ho sabíem, i el llibre del Quim Nadal és un gran inventari de situacions i relacions polítiques que ajuden a entendre-ho. Hi ha tot una picaresca i una casuística que desmunta la concepció de la política com un conjunt de processos racionals i estratègics al servei de grans objectius.



Però l'interès de l'article és el petit recull d'iniciatives derivades de la indignació general sobre la ineficàcia corrupte de la democràcia a España.








Penjo algunes referències amb imatges de webs i blogs. Primer les orientades a participar en processos electorals:

- de Podemos [ link ]: un procés obert i ben organitzat d'elaboració d'un programa per a les eleccions europees


- del Procés Constituent [ link ]: la iniciativa catalana de l'Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades


- del Partido X [ link ]












D'altres, orientades a consolidar moviments creant "institucions", diu el Guillem Martínez.
En realitat, es tracta de plataformas i iniciatives diverses:

- Multireferèndum [ link ] i el Movimiento por la Democracia [ link ]










Però, curiosament, no recull el Parlament Ciutadà [ link ], l'iniciativa liderada per Itziar Gonzàlez, i que aquest cap de setmana organitza les seves segones Jornades.

Jo ja n'he parlat en dues notes en aquest blog: una quan va venir a Mataró per rescatar Europa (nota), i l'altre sobre el grup ABCD, promotor de la idea (nota).












Malgrat el seu esperit obert, no he aconseguit trobar la via per fer contribucions a les Jornades. Només petits comentaris quan t'inscrius ...

En la presentació d'aquest Parlament, diuen que volen esdevenir una ciutadania empoderada: magnífica imatge !

I expliquen que aquest procés d’empoderament ja s’està manifestant a través d'accions d'auto-organització, de mobilitzacions, de debats públics, d'experiències auto-gestionàries, de desobediència civil ... i de polítiques i iniciatives legislatives elaborades des de les organitzacions ciutadanes mitjançant sistemes participatius, i la celebració de consultes ciutadanes per decidir les polítiques, els programes i les lleis.

Em sembla una mica ambigu aquest redactat final. Les organitzacions ciutadanes poden fer propostes polítiques però no adoptar-les o decidir-les, no poden aprovar lleis en un parlament paral·lel ...

Em sembla suggerent la idea d'un parlament "lobby" ciutadà, però no es poden barrejar institucions. El Parlament que ells proposen, com a confluència integradora i potenciadora de les iniciatives de participació democràtica, per donar-les-hi més perspectives i capacitats d'influència, em sembla molt interessant. Però el parlament actual, el "gros", també és ciutadà i democràtic. No funciona massa bé, però un parlament representatiu amb diputats delegats pel conjunt dels ciutadans en processos electorals radicalment democràtics, em sembla, ara per ara, absolutament indispensable.


Seguint amb la presentació, em sembla molt bé que presentin el Parlament Ciutadà com a espai de confluència, com a escenari de cooperació, com a forma de pressió ... però no entenc que pugui ser un instrument amb funcions legislatives, proposant (si) i revocant (no) lleis i la celebració de consultes ciutadanes (si) vinculants (no).

Considero molt suggerent la idea d'un instrument que procura eines de participació, que desenvolupa estratègies colaboratives, que afavoreix l'optimització de recursos, que estimula processos de deliberació i de mobilització social. I que, en definitiva, promou iniciatives ciutadanes per ser aprovades pel Parlament (gros) de Catalunya.

Aquestes idees van en el mateix sentit de les que jo proposava amb el meu sindicat de ciutadans: motor de seguiment, de guaita, de control, d'estímul ciutadà de les velles i rovellades estructures democràtiques actuals ...

Mireu la carpeta amb les notes sobre el meu "sindicat" ciutadà, a la columna de l'esquerra !

Corrupcions, moltes ... però quines reaccions ?

El Manel organitza periòdicament xerrades de presentació de llibres al Foment.
El dimecres 19 de febrer va portar el Ramon Miravitllas a presentar el seu llibre sobre "La conjura de los corruptos" ...

Molt amè, molt informat, potser el més interessant que va dir és que tots som una mica còmplices de les corrupcions ...

Jo, després de la sistemàtica i tradicional primera pregunta de l'habitual d'aquestes xerrades, i que no falla mai, vaig plantejar dues qüestions:

- primera, que només parlava de corrupció econòmica, però no d'altres corrupcions. La corrupció de la incompetència: designar o anomenar incompetents per gestionar iniciatives i polítiques colectives. En aquest blog hi he penjat moltes notes al respecte. En tinc una de pendent sobre els candidats socialistes a les llistes de les properes eleccions europees ...

- segona, que parlava molt en detall de les corrupcions, però poc de les mesures anti-corrupció. Des de la seva experiència recollint corrupteles, li vaig preguntar si potser havia vist iniciatives interessants per evitar-les.

Cap reacció a la primera, i cap resposta a la segona. Estem malament, molt malament, va dir, i es va mostrar molt pessimista. Tant, que l'editor del llibre, per salvar vendes, va intervenir per dir que, malgrat tot, ell editava llibres per aportar elements positius ...

Darrera meu, a la sala, hi havia comissaris polítics del PSC que no varen preguntar res, muts ... Varen callar també, el 2006, davant les meves denúncies de corrupteles i maniobres de l'amic Carles Manté, al Consorci Sanitari dels Maresme. Fins i tot, bel·ligerants, dos dels presents (regidora i primer secretari), varen intentar que no pogués parlar-ne en una reunió sectorial del PSC.

Tots som una mica còmplices, si, ... però uns més que d'altres, probablement.


Vaig insistir en la meva pregunta sobre iniciatives, però sense cap aportació de l'escriptor. Vaig recordar les meves propostes de sindicat de ciutadans, el 2008, però sense cap reacció. Només a la sortida, la Carme Maltas, m'informa que El Periódico de diumenge, 16 de febrer, entrevistava Itziar Gonzàlez, i parlava de la seva iniciativa de Parlament Ciutadà com un lobby ciutadà: bona etiqueta per clarificar la seva proposta de parlament ...




Ara fa un any, el març de 2013, vaig anotar les seves propostes en dues notes en aquest blog:
- una sobre la seva presentació a Mataró del seu parlament (nota);
- una sobre el grup promotor de base (nota).


En definitiva, potser seria interessant un llibre o un article que recollís i analitzés posicionaments, declaracions, propostes i accions concretes dels partits i dels governs.

Parlament Ciutadà, Estats Generals ...

Seguint amb la provocadora/incitadora conferència d'Itziar Gonzàlez, penjo alguns elements que expliquen una mica més la idea.

Primer, un article del Josep Ramoneda, proposant uns Estats Generals entre partits i ciutadania organitzada,
per mirar de parlar-se, de comprendre's, de consensuar iniciatives i polítiques:

Segon, referències al colectiu ABCD des del que treballa la Itziar.
En la conferència, potser per prudència, per no fer propaganda, no ens ho va explicar.
Buscant, he trobat aquestes pistes:


Link a la web [ aquí ]

Itziar Gonzalez promou un Parlament Ciutadà

Vaig anar divendres a sentir com els ciutadans podíem rescatar Europa, segons l'Itziar Gonzàlez Virós. Sort que la Teresa Carreras m'havia avisat: la propaganda va ser molt escassa. L'Ajuntament, malgrat patrocinar l'acte, aquest cop sembla que no va enviar rés ...

Recuperant el cartell de l'acte, me'n entero (me'n assebento ...), ara, que 2013 és l'any europeu dels ciutadans. El presentador, que es va esplaiar amb quadres de fa segles sobre el rapte d'Europa, no hi va fer cap esment ! Ni tampoc cap petita referència a les iniciatives de la Comissió per (malgrat tot), fer una mica més obert, transparent i participatiu, el procés de construcció de la Unió Europea. Per exemple, la complicada Iniciativa Ciutadana Europea. Seguim parlant d'Europa com una cosa etèria, llunyana, simbòlica més que pràctica ...


Amb totes les seves limitacions, la reforma de les maneres de governar a la Comissió Europea tenen elements pràctics que el Govern català és lluny d'aplicar.
Les he explicat molts cops amb els meus "powerspoints":
- els principis i normes per les consultes públiques,
- l'obtenció i la utilització de l'expertesa,
- el diàleg sistemàtic i estructurat amb associacions i autoritats regionals i locals ...





Em feia gràcia l'acte: a finals del 1982, ara fa 30 anys, amb el seu pare, el José Antonio Gonzalez Casanova,
varem iniciar l'experiència de Ciutadans pel Canvi a Mataró.
Es va acabar aviat, pels recels, desconfiança i gelosies d'alguns dirigents del partit d'aleshores.


I avui ve la filla a proposar-nos una altre experiència innovadora.













Va parlar molt poc d'Europa. I molt de la seva vivència personal, molt dura i frustrant,
amb els socialistes de l'Ajuntament de Barcelona i els poders fàctics de Ciutat Vella.
I va dibuixar força, amb senzills traços d'arquitecta que passen bé als media.

Algunes de les seves idees:

- una crítica radical als partits, als seus dirigents ... i al sistema dominant de representació.
La clau de volta de l'arcada democràtica està fallant, i cal una re-volta;

- la condició: l'empoderament. l'empowerment. (1) Els ciutadans han de prendre consciència dels seus problemes, (2) els han de poder compartir empàticament amb els seus conciutadans, i (3) han de decidir actuar colectivament per resoldre'ls;

- l'estratègia: promoure un Parlament Ciutadà, que complementi l'hemi-cicle formal per fer un cicle ben rodó. Es tracta d'organitzar la societat civil per àmbits o temes, proposar que concretin diagnòstics i propostes per interactuar amb els representants democràticament votats, i que pensin accions concretes per fer moure les coses.
Es tracta d'una iniciativa autònoma de participació ciutadana, molt diferent de les iniciatives "gracioses" organitzades i controlades pels qui tenen el "poder". És una participació reivindicada i gestionada pels ciutadans organitzats, des de la "desconfiança" democràtica de la que parla el Joan Subirats, per exemple;

- la força: plantar-se, la desobediència civil.

A la sortida vaig parlar-li de la meva vella proposta de crear un Sindicat de Ciutadans [ carpeta ]
De fet, podria ser l'instrument operatiu entre la presa de consciència i l'estratègia.
Li vaig enviar una petita nota amb links a les meves propostes (però sembla tenir la box d'entrada de mails plena ...)


El Triangle publica una entrevista,
que ajuda a entendre millor les seves vivències, anàlisis i propostes.

Fa uns dies va publicar article i dibuix a El Periódico, el diumenge 10 de març, a l'extra ¡ Sí, podem !

M'encantaria parlar-ne amb ella i el seu grup: diu que són uns vuitanta, i que van fent xarxa. Veurem !

El Manel em comenta per mail, una mica escèptic, "que les forces del sistema són poderosíssimes i no sé si tenim armes o eines eficients per combatre-les". Em diu que "les experiències colectivistes fracassades han vacunat a molta gent contra segons quines aventures, o aventurers". I conclou "regretant" "la manca de saba nova, de gent més jove", a la xerrada.

[ AFEGIT ]
Vaig fer una petita nota de resum/comentaris de l'acte, i la revista CAPGROS me la va publicar:

Grillini per una altre governació

Molta premsa, molta opinió publicada i tertuliana tenia por de l'ascens del populisme impulsat pel Beppe Grillo amb el seu Moviment de les 5 Estrelles (5 àmbits d'actuació: citar-los i linkar el web). Lògicament, després dels resultats, molts titulars presentaven el futur italià com a ingovernable per l'auge de l'antipolítica.


M'han agradat doncs, en aquest context, els comentaris de Cesareo Rodríguez-Aguilera, als Matins de TV3: ha dit, més o menys, que després de dues dècades de govern caòtic a Itàlia, responsabilitzar els "grillini" d'una futura ingovernabilitat era del tot exagerat.


Avui mateix, Michele Monina ho explica una mica en un article a El País. Diu que "son els inconvenients de una fase de transición", provocada per "un movimiento que ha regalado una idea de futuro a una generación fantasma" !



Curiosament, al mateix diari, Enric Company parla de l'autisme polític de Mariano Rajoy, però també d'Artur Mas i de Duran Lleida. Lògicament, la indignació i la desconfiança ciutadana va creixent. I quan apareguin moviments trencadors (15M, Ada Colau, Beatriz Talegón, ... per citar només els últims), s'esveraran reclamant governabilitat !



[AFEGIT]
El dia després, dimecres, Pilar Rahola comenta els resultats en la seva columna habitual,
i en el seu estil clar i directe:

Dissabte de revolució a La Vanguardia

Dos articles d'aquest matí: un del intempestiu Gregorio Morán i un altre atrevit del Manuel Castells.

(per llegir-los bé, cliqueu el botó dret i obriu l'enllaç)
(de l'article del Morán n'he fet un resum ...)

Morán diu que els poderosos, els qui manen, ja no ens tenen por, que ens menyspreen, i que ens han perdut el respecte: ara ja només ens queda la capacitat de rebelió, perquè la indignació va quedar molt enrere ...

Castells, que sembla haver llegit l'article del Morán, constata la crisi econòmica i social que estem patint i la convicció generalitzada de que la corrupció política és sistèmica. Recorda que l'expectativa de vot del PP ha caigut al 24% (la del PSOE el 23%), amb una participació estimada del 53%. És a dir, que ens governa una arrogant entelèquia que té el suport de tot just un 13% dels ciutadans ...

Per Castells, no és esbojarrat parlar de la necessitat d'una revolució política pacífica !

Quina ? Aquest és l'esquema del Castells:

• una convocatòria immediata d'eleccions mentre administra el país un gabinet tècnic de consens ...
• una coalició/plataforma electoral d'associacions cíviques amb suport d'alguns partits existents ...
• amb un sol punt programàtic: elaborar una nova Constitució que reformi el sistema polític ...
• una mobilització multiforme per obligar els grans partits a convocar les eleccions ...
• i una desobediència civil més radical si la intransigència dels polítics continua.

Això s'anima !
Per la meva part, faig una petita aportació.
La plataforma electoral podria ser liderada per dues persones complementàries: l'Ada Colau i el Jordi Évole.
Escombraríem !

Criminals, si !

Ahir va comparèixer al Congres dels Diputats a Madrid, Ada Colau, presidenta de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques,
portant més d'un milió de firmes.

I va concloure qualificant de criminals els banquers que han muntat, tolerat o aprofitat la situació per desnonar centenars de milers de persones ...

Penjo l'article com a record i homenatge a aquesta voluntariosa, decidida i valenta militant social.

Em va recordar la contundència del Labordeta en la seva intervenció com a diputat, al Congrés, el març de 2003: "A la mierda ! ..."


L'entrevista que li fan a Público és molt aclaridora i interessant ...[ aquí ]



I la de El País també [ aquí ]

















[AFEGIT]
Júlia Otero, a El Periódico d'avui divendres 8 de febrer,
explica molt bé d'on ve, l'Ada Colau. Però, sobretot, explica on podria anar (article) !

Empoderar la ciutadania

La paraula no existeix encara al diccionari de l'IEC, però tot arribarà. De l'anglès empowerment: reforçar, enfortir, donar poder, donar capacitat, donar competències. Té un sentit diferent al conegut apoderar: atorgar o delegar poders, prendre possessió d'algú o d'alguna cosa amb violència ...

No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...

Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:

- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.
Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."


- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.
Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."


- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;
Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".


- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?
Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."

Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".



Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?

Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.


La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.

Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.

Aprofito per recopilar notes en aquest blog on he parlat d'aquesta idea:

- clicant a la recerca el mot [empowerment],

- o buscant més en general, les notes guardades a les carpetes [iniciatives ciutadanes], [el sindicat de ciutadans], [sobre militància i partits], ...

Els dijous del MEM ... parlant dels indignats

Vaig anar-hi amb la Montse, a sentir el Manuel Delgado Ruiz.

Un tio molt simpàtic, inteligent, transparent, experimentat, compromès, actiu, vell militant comunista de fa més de 40 anys, i que ha seguit i viscut des de dins tot el moviment del 15M.

El seu blog reflexa realment el seu caràcter: s'enrotlla molt i de molt bon rotllo, sense parar ... i amb poca estructuració temàtica o temporal de les idees. Però és d'aquelles persones amb qui aniries a prendre un café per xerrar-hi hores i hores !






Va explicar moltes coses, entre d'altres que aquest moviment no és rés de nou, que mirant la història en podem trobar molts d'altres.
Jo també ho deia comentant l'article del Bauman, el passat 24 d'octubre. Des de posicions clarament anti-sistema, anti-capitalistes, va alertar sobre el perill d'obviar la perspectiva dretes/esquerres. Ell es declara clarament d'esquerres, i arrufa el nas quan algú diu que no és ni de dretes ni d'esquerres ...

A mi em sembla que té raó, i que cal diferenciar les visions, les orientacions, els valors d'esquerra, de les formacions polítiques concretes que els prediquen i diuen practicar-los.

Pensa que caldria que el moviment s'organitzés, i es va atrevir a insinuar que el Tea Party americà podria ser útil com a model operatiu, però amb objectius d'esquerres. Em va agradar l'atreviment: jo vaig penjar unes notes ara fa un any [ una ] i [ dues ].

Vaig aprofitar per intervenir i recomanar treballar en la organització del moviment, des d'una visió de complementarietat amb l'actuació dels partits polítics, absolutament necessaris pel funcionament de la democràcia. Fer política des de fora de la política, organitzar la desconfiança sistemàtica, la vetlla, el control ciutadà de la governança.

No veig perspectives a la creació eventual d'un moviment que esdevingui, de fet, un partit radical d'esquerres: ja n'hi ha desenes. Si l'objectiu és una àmplia mobilització dels indignats, els objectius han de ser uns altres.


Aprofito per penjar imatges i link al moviment naixent als USA (iuessei ...): el OWS, Ocupem Wall Street !






Després de penjar la nota, el dissabte 5, el Manuel Castells fa un article explicant detalladament la gènesi del moviment:

Moviments socials i política

Cito sovint el Manuel Castells en aquest blog.
No hi tinc massa sintonia personal, d'ençà d'un primer contacte frustrat, a primers dels '70, a París, a la Maison des Sciences de l'Homme o a l'École Pratique des Hautes Etudes en Sciences Sociales (no ho recordo bé), i d'algunes conferències en què l'he vist actuar, aquests darrers anys. Llegint el seu CV (Hellín, Albacete, 1942), es pot caure de cul ...

Però els articles que escriu em semblen sovint molt pertinents.
El darrer, el de dissabte passat a La Vanguardia, diferenciant molt oportunament les funcions polítiques dels partits i les dels moviments socials.

... Cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo !

Aprofito per recapitular algunes notes sobre la indignació ciutadana i l'acció política des de fora dels partits:

Algunes sobre l'esclerosi democràtica:
- del 09.2007, un article de l'Antoni Puigverd sobre els taps socials
- del 05.2008, per presentar l'Informe Vallés sobre actituds i comportaments
- i del 09.2009, una reflexió del Germà Bel sobre decadència democràtica, en el marc d'une reflexions meves sobre militància

Algunes sobre les necessàries reaccions:
- del 05.2008, un article del Joan Subirats sobre la necessària desconfiança democràtica
- del 10.2009, un article de l'Antoni Puigverd sobre la no pertinença, la desubicació
- del 10.2010, un altre article del Joan Subirats, sobre la necessària reconversió social
- i del 01.2011, unes notes sobre el best-seller del Stephane Hessel ... i la digna indignació, que deia el Llàtzer Moix !

Sobre el moviment d'indignació:
- del 04.2011, uns primers articles de Sampedro i Castells
- del 05.2011, fotos del moviment a Barcelona (a la plaça Catalunya) (i de la reacció enfront la neteja de la plaça ...)
- del 05.2011, recuperant les meves propostes: el sindicat de ciutadans i el manifest per fer política des de fora de la política

I les darreres:
- del 06.2011, recull d'articles de diversos "pensadors", fent una mica de balanç ...
- del 07.2011, per anunciar una iniciativa meva no massa reeixida ...
- del 10.2011, comentant la manifestació del 15.O a Madrid, i un article de l'Enric Hernàndez
- i aquest article del Manuel Castells a La Vanguardia

Després de penjar aquesta nota, veig l'entrevista que el Vicent Verdú fa al polac i mediàtic Zygmunt Bauman, a El País, el dilluns 17 d'octubre. La penjo, destacant la frase que diu que "el efecto que puede esperarse de este movimiento es allanar el terreno para la construcción, más tarde, de otra clase de organización. Ni un paso más".
... i nada menos !, afegeixo jo.

El to de l'entrevista és, en general, una mica escèptic, manca del necessari voluntarisme utòpic transformador.

La història de la humanitat avança, primer, amb moviments socials de reacció/indignació, que, poc a poc, generen alternatives o propostes més concretes. Però, primer, hi han les reaccions, les protestes, les manifestacions.

Com recollia en una nota de gener d'aquest any,
Llàtzer Moix deia que "entre el gruñido colérico y la resignación ... queda un amplio espacio para defender los valores humanos".

(Cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo i llegir-lo !)

... i manifestació dels indignats, a la Cibeles !

Aprofitant la nostra estada a Madrid, hi varem anar per reclamar dignitat, per manifestar la nostra indignació davant les maneres dels qui governen i dels qui tenen poder de decisió, davant dels qui condicionen les dinàmiques econòmiques, polítiques i socials d'aquests darrers anys. Ho explica força bé Enric Hernàndez:

Hi havia molta, molta gent (els organitzadors parlaven de mig milió ...), des del Paseo del Prado, Neptuno, Cibeles i cap a Sol, per la calle de Alcalá, en un ambient molt juvenil i familiar, divers, festiu:
Estamos arreglando el mundo, disculpen las molestias !








El moviment és com una flama que recorda periòdicament que les coses van malament, que la indignació creix, i que molts no ens volem quedar a casa callats, suportant mesquineries, manipulacions i incompetències. Amb totes les contradiccions i limitacions, la gent vol expressar la seva consciència, el seu crit reclamant dignitat !












Parlàvem de que això beneficia al PP, que deu mirar la manifestació somrient des de les finestres ... contenta !
Però no és la manifestació, no és el moviment del 15 O qui beneficia al PP, a les dretes.
És més aviat, la incompetència de les esquerres oficials la que ha deixat sense esperança i perspectives a molta gent.
No és la gent que s'indigna qui afavoreix la dreta. És l'esquerra tova la que genera frustració, impotència, indignació.
És la dreta qui ens porta a la crisi, però és l'esquerra establerta que no sap reaccionar, la que empeny la gent al carrer !