Compta amb "Madrid" !

El passat dia 3 de juliol vaig penjar una nota fent consideracions i propostes estratègiques al Miquel Iceta, més enllà de la qüestió de "la consulta". Venen dies intensos de contactes i de decisions delicades, i diversos colectius i partits es van posicionant. Federalisme, insisteixen els socialistes.

En la meva nota a l'Iceta, volia alertar-lo del risc de limitar-nos a qüestions de procediment formal, d'arquitectura institucional. Caldria definir, insistia jo, les bases fonamentals d'un projecte (eventualment) comú, en forma de pacte sobre principis vertebradors, sobre el projecte de casa comuna. Els mecanismes de gestió han de venir després.

Si es pot concertar un gran projecte comú, parlarem d'Estatuts i de reglaments. Sinó, independents de seguida que puguem !
En qualsevol cas, necessitem inteligència estratègica per enfortir les nostres posicions col·lectives, per millorar la correlació de forces, per construir catalanitat.

De moment, segons el darrer baròmetre del CEO de la Generalitat (març 2014):
- un 66%, una àmplia majoria vol un canvi important en la vertebració Catalunya/España (preguntes 29 i 30),
- però (només) un apretat 47% era favorable a l'opció SI + SI (preguntes 31a i 31b): no sembla haver-hi una majoria clara a favor de solucions més radicals ...

La meva nota a l'Iceta acabava suggerint al PSC que lideri un procés de radicalitat democràtica en la defensa clara i contundent dels interessos dels catalans ...
En aquesta perspectiva, i per donar exemples i idees per formular el pacte polític necessari, penjo aquest magnífic article del Borja Riquer a La Vanguardia, que tenia guardat des de fa un parell de mesos. Acaba amb aquest advertiment:

Obrint la pregunta del Miquel Iceta

Fa uns dies vaig confessar que el llenguatge, el to, les argumentacions del Miquel Iceta em semblaven interessants i esperançadores, però que calia esperar a veure gestos.

Després de les entrevistes a diversos mitjans i de l'article a La Vanguardia de diumenge 29, el Miquel Iceta a posat sobre la taula la seva proposta de pregunta i de papereta. I no m'agrada, és molt poc ambiciosa. Insisteix en què es tracta d'una consulta no referendària, és a dir, no es tracta de decidir sobre un projecte concret, sinó de manifestar, de dir, la nostra opinió sobre la problemàtica de la vertebració de Catalunya amb España. Francesc Homs també va dir a la SER que es tracta d'una consulta (nota al meu blog), però tots els discursos "oficials" parlen del dret a decidir ...

Si es tractés d'una consulta, l'objectiu seria saber d'una vegada, exhaustivament, la opinió dels catalans sobre la problemàtica de l'encaix. Un cop clarificada la visió i les expectatives dels ciutadans, després, cada partit o associació cívica podria optar per l'estratègia més adequada davant "Madrid".

Si es tractés doncs d'una consulta, perquè no fer-ho ben fet i deixar opinar als catalans d'una manera més oberta i expressiva ?
És a dir, a la pregunta proposada per l'Iceta ...
“¿Vol que el Govern negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?” ... en comptes de limitar-nos a dir si o no, els ciutadans hauríem de poder dir alguna d'aquestes 6 opcions:

1. no, no ens cal tanta autonomia
2. no, ja estem be com estem
3. si, que negociïn això
4. no, hauríem de ser (molt) més ambiciosos
5. no, cal negociar el procés cap a la independència
6. ni sí ni no, no ho sé ... jo passo, ja s'ho faran !

De fet, les opcions 4 i 5 correspondrien, d'alguna manera, a la pregunta "oficial":
"Vol que Catalunya sigui un Estat ? ... i si diu que si, vol que sigui independent ?"

La pregunta de l'Iceta, si només pot ser contestada amb un si o un no, és gairebé com dir-nos: "Catalans, voleu que tornem a començar ?" I la resposta d'un independentista seria la mateixa que la d'un recentralitzador, i els periodistes, tertulians i politòlegs disfrutarien/gaudirien tornant a interpretar la voluntat popular ...

Amb les 6 opcions, la voluntat dels catalans s'expressaria de manera molt clara i contundent. Però em temo que, a molts, els fa pànic que el conjunt de catalans opini oberta i lliurament. Els més radicalment rupturistes, perquè temen no tenir prou suport. I els moderats conservadors, o els reaccionaris, perquè temen que els altres en tinguin massa. Resultat, seguim marejant la perdiu !

He enviat la idea com a carta a La Vanguardia, sense èxit ...

Aprofito per recordar que les eleccions convocades pel president Mas pel 2012 em varen semblar un error. Després de l'impressionant manifestació de l'11 de setembre, Artur Mas volia que els electors referendessin les seves posicions ... i va fer trampa: dues problemàtiques i una sola papereta: (1) governació de Catalunya i (2) vertebració amb España, amb un sol vot. Ho vaig denunciar a can Cuní [link].

La consulta general sobre la opinió i voluntat del conjunt dels catalans, calia haver-la fet aleshores, a la tardor de 2012. Davant l'agreujament de la problemàtica i el bloqueig de "Madrid", la consulta hauria d'haver servit per conèixer la voluntat dels catalans i per donar un mandat clar al president sobre el camí a seguir, explicitant nítidament la força del poble català. En comptes d'aquesta opció simple i clara, va decidir convocar unes eleccions i endegar un procés pel dret a decidir, que és, o que vol ser, de fet, un referèndum camuflat per decidir, per dir, implícitament, ambiguament, covardament diria jo, si volem ser independents ... o no.

Timorat, insegur, manipulador, Artur Mas va optar per unes eleccions, en les que va perdre molt de suport. Però segueix governant i decidint les reformes polítiques en educació, sanitat, administració, cultura ... des de sensibilitats i interessos de dretes. Amb la tolerància vergonyant d'ERC, que sembla pensar que no hi ha rés a fer, ni cap risc polític a prendre, mentre no siguem independents. M'ho deia, i ho feia, el conseller Carretero, d'ERC, el 2005, en el primer govern tripartit.

Ara la situació està molt complicada: crispació a les Españes i radicalitat independentista entre nosaltres. El risc de frustració dels idealistes sentimentalment independentistes és gran. Reconduir la situació des de posicions radicalment catalanistes, però racionalment democràtiques, és ara molt difícil.

A mi, després de tantes notes al blog intentant clarificar i racionalitzar la problemàtica, el debat, i les estratègies per entendre'ns,
un amic molt proper em diu que m'he situat fora del sistema (normatiu) i em pregunta quan despenjaré el Kalashnikov.
I un jove parent em ve a dir que soc un innocent federalista masoquista ...
Potser patim tots una paranoia obsessiva, atiada pels mitjans de manipulació sistemàtica de les nostres consciències !

Idees i propostes pel Miquel Iceta

El 17 de juny, a can Cuní i ahir 2 de juliol, a la tarda, a can Grasset, el Miquel Iceta s'ha expressat amb claredat pedagògica i amb actituds positives i propositives com feia temps que no veia/sentia. Esperança doncs en una possible racionalització, difícil, del pambtomàquet català ... mentre, des de Madrid, se'ns segueixen pixant sense rubor. La darrera, el retorn, encara, dels papers de Salamanca.

Des de la meva posició actual (no m'agrada sentir-me independentista, però ja no suporto aquesta convivència forçada i desgraciada amb España, i m'agradaria poder treballar per la unió lliure dels pobles), el gest del Miquel Iceta em sembla molt interessant per fer moure les coses.

Conec el Miquel des dels primers anys '90, quan ell era a Madrid amb el vicepresident Narcís Serra (responsable de temes europeus), i jo patia veient com gestionaven els affers de la Unió. Calia buscar un nou director general a la DG V / Emploi, i no semblava que estesin massa al tanto. Varem fer un dinar plegats molt interessant, però que, al final, no va servir de massa: el govern español va enviar Segismundo Crespo, funcionari, amb mentalitat tancada de gris subsecretari, que tenia novia a BXL, que no parlava cap llengua, que va acabar marxant sense despedir-se ...

Després l'he seguit en el PSC, i, malgrat que vaig deixar el PSC l'abril del 2008, en algunes ocasions li he enviat propostes sobre corrupció, governança, educació, etc., que ha acollit sempre amb interès.

Les dues entrevistes m'han impressionat, i recomano veure-les o sentir-les. Aire fresc, clar, inteligent, malgrat que no comparteixi totes les seves anàlisis i propostes. Però poden ser útils.

També ahir, dimecres dia 2, a La Vanguardia, Ferran Requejo fa una crítica duríssima al PSOE/PSC: diu que "fa massa temps que el PSC és un partit analíticament pobre i políticament conservador. No té discurs alternatiu sobre la crisi ni sobre la regeneració democràtica. I el programa federal del PSOE (Granada, 2013), que fins ara el PSC ha fet seu, es queda molt curt pel que és la societat catalana actual: ni és un programa pròpiament federal, ni es basa en el caràcter plurinacional de l’Estat, ni esmenta el dret a decidir; de fet, es manté en l’òrbita del nacionalisme espanyol i en la lògica de l’Estat de les autonomies, dos aspectes avui obsolets a Catalunya ... Actualment ofereix una imatge de partit trist, d’esperit envellit, desconnectat de la societat i sense una alternativa real sobre el futur polític del país ..."

Requejo pensa que "a Catalunya ... cal que part de la socialdemocràcia tradicional (PSC) renovi idees i actituds respecte al principal projecte polític secundat per una àmplia majoria de la població (dret a decidir-independència) ... i que el primer pas que hauria de fer és arrenglerar-se amb els altres quatre partits que donen suport a la consulta. Resulta bastant increïble que un partit amb la tradició catalanista del PSC no doni suport a la principal demanda de la ciutadania del país ..."

No comparteixo les conclusions i propostes del Requejo quan diu que la principal demanda de la ciutadania del país sigui la consulta (ho és en el teatre politiquero, però probablement no ho sigui en les ments serenes de la majoria de catalans ...), i que el primer pas del PSC hauria de ser arrenglerar-se amb els qui donen suport a la consulta (consulta sí, consulta no ... aquesta és la gran qüestió ?).

Per mirar de ser útil, he enviat al Miquel Iceta algunes consideracions i propostes que, potser, poden ser útils:




En el mail, li deia que, malgrat ser ex-militant, simpatitzava molt amb les seves noves iniciatives, i li proposava prendre un cafè plegats per precisar les meves idees.

El Miquel m'ha contestat de seguida:.

Pep, agraeixo molt sincerament la confiança que em fas i prenc bona nota de les teves reflexions. Desgraciadament el cafè haurà de quedar per més endavant perquè vaig de bòlid. El farem. Una abraçada, Miquel

Recomano visionar l'entrevista al Miquel a can Cuní: [link]
















Impressionat encara per les declaracions del Miquel, el cap de setmana he visionat la llarga entrevista que li ha fet l'Antoni Bassas per l'ara.tv
... mes del mateix: clar, contundent, rigorós, s'ha de veure ! [link]

Del Born a Cardona

Aprofitant aquest dies de festa, varem anar finalment a visitar el Born renovat i el què varen trobar-hi a sota. Havent llegit Victus (vegeu nota de l'any passat), aquells carrers i cases em varen semblar conegudes, viscudes: quines sensacions, quines emocions, recordant les vivències de Martí Zuviría !

Una restauració molt ben cuidada, molt ben re-ambientada amb les fotos del menjador gestionat per la gent de Moritz, amb una carta original ... i una simpàtica cambrera, probablement d'origen empordanès. Sembla un espai molt funcional, obert a moltes activitats diverses, i molt ben empalmat amb el barri de la Ribera, amb la nova plaça del Comerç, que, pel passeig del Born dona a l'església de Santa Maria del Mar.







Al Google Maps i al Bing.com encara es pot veure com era abans !









Com que ens expliquen que després del Born va caure Cardona, el dissabte hi varem anar amb el Manel i la Mª Antònia,
amb el seu nou cotxe "bourré" de tecnologia: càmeres arreu, sensors, facilitadors ... s'ha de veure, s'ha d'experimentar !

Al castell, recordo totes les explicacions d'enginyeria militar que explica tan detalladament Albert Sanchez Piñol al seu llibre. I, especialment, les dues concepcions estratègiques radicalment diferents: la del francès Vauban, racional, pensada, calculada, i la del holandès van Coehoorn, brutal, bestial. Quan el vaig llegir, vaig comparar aquestes estratègies a les del Guardiola i del Mourinho.

Recordo les explicacions sobre els baluards, que varen substituir les torretes medievals, acabats amb unes estètiques échauguettes (talaia, torre de guaita, del francès guetter, aguaitar, guaitar ...), i que es destruïen quan el castell era assetjat, per evitar que servissin de referència precisa a l'artilleria enemiga ! Mireu les pàgines 64 a 69 !












Visitem la gran església romànica integrada en el castell: espectacular, però en restauració. Poder militar i poder espiritual, sempre de bracet ...

A la cafeteria, que és part del parador nacional del Estado, el cambrer/funcionari no ens atén. Dalt de la torre Minyona, coincidim amb joves dansaires tradicionals catalans i ens hi fem la foto genial: tricentenari a tope !






Després varem dinar a Pinós, centre geogràfic, diuen, de Catalunya, a 930 metres d'alçada. Té un original santuari amb un restaurant molt tradicional, sembla. No varem menjar massa bé. A més, en un lloc extraordinari, amb vistes espectaculars en totes direccions (Pirineus, Cerdanya, Pedraforca, Montserrat, ...), els menjadors tenen unes finestretes ben petites amb cortines que no deixen veure rés. Absurd. Sobretot perque, al darrera, hi ha un edifici dels enginyers tècnics d'obres públiques, amb uns finestrals espectaculars als quatre costats, i que és on hauria de ser el restaurant.


Tornant, passem, com no, per la Molsosa, ben restaurada i conservada. L'escut municipal, molt simple i poc digne, penso.
Un dia i tornaré per veure l'edifici de les escoles, en runa, a un centenar de metres de l'església/Ajuntament.
Qui sap si el podríem comprar i fer-hi alguna cosa ...

Misèria metodològica, poca inteligència estratègica

350 diputats i els milers d'experts, periodistes, juristes, politòlegs i tertulians, no van ser capaços ahir de parar un moment i clarificar de què anava el debat: votar, decidir, consultar, opinar, dialogar, autodeterminar, refrendar ... quin espectacle !

Petita mostra, entre moltes altres: en poques ratlles, Fernando Garea, de El País, fa servir aquestes expressions: promover una consulta independentista ... buscar una salida al conflicto territorial ... impedir el referendum de autodeterminación ... defensa del derecho a decidir ... una consulta no vinculante de autodeterminación ...

La majoria dels qui defensaven les propostes del Parlament de Catalunya argumentaven que calia deixar que el poble català expressés la seva opinió ... decidint el seu futur.

Aquesta és l'esquizofrènia conceptual i metodològica en que vivim des de fa dos anys llargs. He penjat força notes en aquest blog al respecte: al final hi ha la llista.

Intentant sintetitzar, un cop més, penso que, entre els qui estem farts d'aquesta articulació amb l'Estat, tips dels comportaments de la casta dirigent dominant a Madrid, i fastiguejats de l'actitud dels principals media estatals, em sembla que hi ha (hi havia) dues estratègies possibles, com a mínim, per tal de canviar radicalment la situació:

- una estratègia radicalista, parteix de la idea de que no hi ha rés a fer plegats, i s'orienta cap a decidir, ja, separar-nos: ambiguament, sense massa collons, reivindica el dret a decidir però pensa en la independència com a única solució.

Ben intencionats, pensen que una gran majoria del poble català hi està clarament a favor, i que la correlació de forces és netament favorable al separatisme. Però em sembla que una cosa son els sentiments i les emocions d'uns quants milions de ciutadans i una d'altre les posicions efectives del conjunt de catalans. Jo no soc massa optimista respecte de la capacitat de resistència davant la previsible i dura confrontació amb les forces de l'Estat ...

- una estratègia progressiva, també radical en la constatació dels problemes i en l'exigència de canvis radicals, confrontant-se radicalment amb els poders de l'Estat, però buscant una correlació de forces més favorable i associant a una majoria molt més ample de catalans en el dur combat amb Madrid.

En aquesta segona estratègia, hagués tingut molt més sentit, penso, que, a mitjans del 2012, el president del govern, en comptes de convocar unes eleccions esquizofrèniques, hagués parat un moment i hagués dit al poble català: senyors, això no va, què fem ?

I hagués organitzat una consulta al poble no amb una simple pregunta de si o no, sinó amb un petit qüestionari que hagués suscitat la reflexió i el posicionament madur de la ciutadania, després d'una campanya curta i ben organitzada sobre problemes i alternatives. Amb una Llei de consultes catalana, i deixant ben clar que no es pretenia decidir rés, sinó conèixer, efectivament, concretament, democràticament, directament, la opinió de tota la ciutadania per orientar les futures polítiques dels diversos partits.

Amb una estratègia com aquesta haguéssim pogut avaluar el suport polític (partits al Parlament) i social (ciutadania) a les diferents estratègies possibles: també el suport a d'altres vies, a les posicions menys radicals, a les immobilistes o a les reaccionàries.

Ara la tenim liada. I la seguiran liant.

Tip, fart, fastiguejat ... i acollonit pel que pugui passar. Entre altres coses, malgrat els milions de catalans que n'estem tips, farts i fastiguejats, per manca d'inteligència estratègica, a remolc de polítics partidistes mancats de coratge, podem perdre la batalla i passar-nos alguna dècada recuperant posicions. Com al Quebec.


La llista actualitzada de les meves notes sobre el tema (des del 2006 !):

- 05.2006: dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);

- 06.2010: nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...

- 09.2010: proposta d'una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;

- 09.2012: nota del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i una del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;

- 10.2012: nota sobre la meva intervenció estelar al programa del Cuní la nit electoral: [aquí]

- 10 i 12.2012: dues notes fent estimacions sobre actituds i posicions dels catalans: què pensen els catalans, del 20 de novembre 2012, i quatre números sobre les eleccions del 25.N, del 2 de desembre 2012;

- 05.2013: nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...

- 06.2013: nota sobre les presses del nacionalisme català romàntic ... [aquí];

- 07.2013: nota sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...

- 09.2013: insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;

- 02.2014: nota sobre una possible frenada: decidir o consultar, article del convergent Jordi Barbeta;

- 03.2014: fent suggeriments estratègics a l'Alícia Romero, des de l'escepticisme més trist veient la desorientació (la reorientació vergonyant) del PSC.

La Mancomunitat, liquidada per Primo de Rivera

Penjo un article breu i significatiu d'Enric Pujol, historiador, sobre la liquidació de la Mancomunitat.
El dossier/recull de La Vanguardia està molt ben fet i il·lustrat. Val la pena llegir-lo.

Però jo penjo aquest article com a mostra de com les gasten les castes dirigents espanyoles.

I per anar recuperant, encara, trossos de la història que no ens varen ensenyar de petits ...

Que no ens n'oblidéssim ...
Quina llàstima, quina merda ...

Petit suggeriment al PSC ...

L'Alícia Romero m'envia l'article que avui publica el diari ara, signat pels representants del nou colectiu En canvi permanent.

M'ha semblat interessant i valenta la seva iniciativa, i, malgrat el meu escepticisme creixent respecte del meu ex-partit, li he fet quatre ratlles amb reaccions i comentaris.

Bàsicament:

- les crítiques a les posicions independentistes m'han semblat una mica fluixes. Catalunya podria ser com Dinamarca, Irlanda o Portugal, per exemple. Un petit país ben federat a la Unió Europea;

- no comparteixo la seva confiança una mica innocent en què la consulta es realitzarà. Ho veig impossible en l'estat actual de relacions. Tothom pensa, sembla, que hi hauran eleccions anticipades ... i els ciutadans haurem de pronunciar-nos sobre dues qüestions amb una sola papereta !

- en el futur, cal insistir molt més en els greuges i en els objectius d'una articulació amb España radicalment millorada, que en els gestos tàctics ambigus i procedimentals (dret a decidir ...);

- en els posicionaments del partit hi veig molt de social però poc de socialista. No n'hi ha prou amb defensar els marginats, com diu el Balmón (entrevista Antoni Bassas a l'ara.tv de gener 2014). Em sembla que cal repensar radicalment el sistema que genera cada cop més irracionalitats socials, econòmiques, culturals ... cal revisar la globalització basada en la competitivitat selvàtica i economicista, imaginant noves maneres de cooperar solidàriament per un projecte colectiu !

Posat davant l'ordinador, en un diumenge relativament tranquil, m'he decidit a redactar i enviar-li un suggeriment per ajudar, si volen, a definir la que podria ser la posició del PSC en les futures previsibles eleccions.




A la tarda, com que seguia donant-li voltes, aprofitant propostes antigues, he mirat de reformular el meu suggeriment, que adjunto aquí "a tout fin utile" ... per si pot servir per alguna cosa (cliqueu a sobre per ampliar !).

Posem-nos el cinturó ... anuncien la gran frenada !

En aquests darrers dies es prefigura un canvi important d'estratègia:

- primer el president Mas en el debat amb el Felipe Gonzalez organitzat pel Jordi Évole el diumenge dia 2: "Yo ya le digo, diu el president, que la consulta se hará, de una forma o de otra y siempre de acuerdo con un marco legal. Hay tres formas de hacer eso: una, negociada y acordada con vosotros sabiendo que estamos haciendo una consulta, no estamos tomando una decisión última y definitiva con consecuencias jurídicas inmediatas. Otra, una consulta de acuerdo con una ley específica del Parlamento catalán que nos permitiera conocer sobre la pregunta ya acordada cuál es la opinión de la sociedad catalana y que el Estado central ahí no intervenga. Y otra tercera, si ninguna de estas dos es posible, como aquí hay ganas de hacer esta consulta, compromiso y una voluntad muy transversal en este sentido, cuando haya elecciones en Catalunya para configurar el Parlamento catalán, mucha gente va a convertir esas elecciones en una consulta ..."

- després va ser Francesc Homs a la COPE, el 6 de febrer, parlant com un vell gitano de Taradell, insistint en que es tracta d'una consulta per saber l'opinió, i que segons els resultats, en una segona fase, caldria anar a Madrid i, eventualment, després, tots els españols podrien decidir ...;

- i diumenge dia 9 ho explicava el propagandista convergent Jordi Barbeta a La Vanguardia, dient que Artur Mas "s'esforça a fer un plantejament cada vegada més light, i que ha deixat clar (!) que la consulta no és per decidir sinó per opinar, per saber l'opinió dels catalans i després amb el resultat anar a Madrid a negociar" ... i afegeix, discretament que "es podria pensar que Mas vol evitar el conflicte perquè creu que el perdrà ... i Rajoy, Rubalcaba el volen perquè estan convençuts que tenen tots els trumfos".

Tot això, després de que el desembre de 2013, el president ens anunciés, en una carta (mal) manuscrita, que el 2014 seriem cridats a decidir el nostre futur ...






Després de dos o tres anys reivindicant un referèndum, exigint el dret a decidir i muntar el gran espectacle de la pregunta, i, de fet, encabritar a tota l'españolada, ara diuen que, en realitat, tot es per consultar la opinió dels catalans.

Farem el ridícul, un cop més.

Jo era partidari d'una estratègia en dues etapes, efectivament:
- una campanya explicativa amb consulta,
- i, eventualment, en funció dels resultats, un referèndum sobre solucions.

Ara que s'ha empatollat la cosa, difícil de corregir: hi haurà una frenada que farà saltar tothom dels seients !













Recopilo un cop més, amb recança,  les meves notes sobre el tema:

- el maig de 2006, dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);

- el juny de 2010, la nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...

- el setembre de 2010, proposant una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;

- el setembre de 2012, dues notes: la del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i la del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;

- el maig de 2013, una nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...

- el juliol de 2013, sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...

- ... i la més recent del 13 de setembre, insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;

PSC: el partit de demà diumenge

El PSC té previst un Consell Nacional extraordinari per decidir posicions en l'embolicat panorama català/español. El vell partit s'ha convertit pràcticament en una organització que distribueix càrrecs i llocs de remuneració (no sempre de treball ...), en funció dels vots obtingudes en les conteses electorals.

I el "partit" que es juga demà diumenge és delicat. Les tensions internes provocades pel petit grup de resistents catalanistes s'han d'apaivagar per recuperar quotes de mercat en ambients més españolistes.

Els termes de la confrontació em fan una mica de pena: tot gira entorn al dret a decidir, una estratègia no sé si paranoica o esquizofrènica (no soc expert en malalties mentals). En qualsevol cas, és una estratègia difícil d'explicar als qui no segueixen el dia a dia les picabaralles dels partits catalans.

A totes les universitats, escoles de gestió, estic gairebé segur que, amb matisos i conceptes diversos, utilitzen un esquema semblant a aquest per ensenyar tècniques i mètodes de direcció:
1.- quina és la problemàtica ?
2.- quins haurien de ser els grans objectius a aconseguir per a resoldre-la ?
3.- quines estratègies són possibles ? quins conjunts articulats d'actuacions permeten aconseguir-los ? quins recursos calen ? quins mecanismes operatius ? quines condicions ambientals ? quins riscos ? ... (ja l'he repetit moltes vegades en aquest blog !)

Ara i aquí, el tema és l'encaix de Catalunya en España, en el context de la diversitat d'interessos i posicions existents a Catalunya i a España. I en el partit de demà diumenge, s'enfronten les posicions dels que dominen l'organització (dirigides, recolzades, pels companys del partit gran germà español), amb les posicions dels minoritaris (Ros, Geli, ...).

S'enfrontaran sense haver consensuat prèviament entre ells, aquí i allà, el seu diagnòstic sobre:
- la problemàtica (punt 1), és a dir, quina és la relació entre Catalunya i España, quins greuges tenim i posem sobre la taula (financers, culturals, polítics, infraestructurals, administratius, ...)
- els grans objectius (punt 2), és a dir, més enllà de procediments i formalismes, quins grans pactes poden assegurar una articulació, un encaix respectuós, just, equilibrat ?

Discutiran d'un aspecte estratègic que, de fet, és un petit detall, una actuació concreta, que hauria d'enmarcar-se en una de les possibles estratègies globals (punt 3). Aleshores, com trobar camins comuns, si no hi ha acord sobre on volen anar ?

Patètic i trist: hi perdrem tots !

L'article del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'ahir dia 15, retrata i explica molt bé aquesta situació i la complicitat entre els dominants instalats aquí i els del PSOE:

L'article està escrit després de l'entrevista al Pere Navarro a can Cuní del dilluns dia 11 a la nit. Hi va haver moments molt intensos, especialment quan Rafael Nadal li feia preguntes molt concretes i el Pere Navarro responia amb l'argumentari de butxaca. Val la pena veure tota l'entrevista, a partir del minut 2h23, però els moments més intensos de l'interrogatori del Rafael Nadal són en els minuts 2h49 i 50.

Pedagogia ? ... són els interessos, estúpids !

Des dels anys 70 que fèiem pedagogia amb els companys del PSOE d'aquí i a Madrid. Excusant-nos de semblar diferents, defensant les nostres maneres de fer i de parlar, reivindicant els nostres legítims interessos, criticant opcions centralistes ...

Els resultats són aquí. La majoria dels nostres interlocutors no entenen de discursos: compten, molt més que nosaltres, els seus interessos concrets. I quan fan discursos, és per fer demagògia i enredar els incauts ... com ho fan o ho feien els gitanos (excuseu la referència, molt popular fa unes dècades).

També a la Comissió Europea vaig fer molts esforços pedagògics, proposant millores en la concepció i gestió de les intervencions estructurals. Els directors a la DG del Fons Regional i a la DG d'Educació reconeixien el meu treball i l'interès de les meves propostes. Però farem el què volen els anglesos, em deien. I jo, com que jugava en el bàndol dels espanyols incapaços de pensar estratègicament més enllà dels calés, perdia sempre.

Penjo tres referències de La Vanguardia d'avui diumenge:

El Pere Navarro i l'Antonio Balmón diu que aniran a Madrid a explicar com ho vivim aquí ... Més enllà de les lògiques partidistes i dels càlculs electoralistes, comparteixen les anàlisis de Germà Bel ? Sortint de la trampa del "dret a decidir", estan disposats a explicar, per exemple, les problemàtiques lingüístiques i culturals, la redistribució territorial i el model de desenvolupament de les infraestructures, on les intencions del poder es perceben més bé, tal com explica el Germà Bel ?


Bel diu que es tracta de problemes estructurals, de fons. La disjuntiva és, diu, entre l'assimilació pura i dura, la dilució de la identitat nacional catalana, i la separació amb la creació d'un Estat propi.



Un lector de La Vanguardia recupera posicionaments del Gaziel, que aquests darrers dies ha estat utilitzat com a referent "moderat", i cita algunes cartes seves, dels anys cinquanta, en que diu que es tracta d'un mal sense remei, que l'únic remei que té és un impossible ..."

Memorial de paper mullat ?

El Govern va presentar dimarts un Informe sobre la deslleialtat de l'Estat respecte de Catalunya, un memorial de greuges de Catalunya envers l'Estat. En principi, em va semblar una bona iniciativa.

En diverses ocasions, ho havia proposat en notes en aquest blog de 2012:
- el setembre, pensant en el futur de Catalunya ( nota ),
- el mateix setembre, fent una proposta estratègica en dues fases ( nota )
- i l'octubre, per mirar de racionalitzar el debat sobre l'encaix ( nota )

Fa uns mesos, en aquest 2013, insistia:
- el maig, en parlar de consultar o decidir ( nota ),
- i el juliol en parlar de problemàtiques, objectius i estratègies per una unió en llibertat ( nota ).






A la premsa d'aquí no he vist massa reaccions, ni positives ni negatives.
Potser només la de Fernando Ónega, opinador respectable a La Vanguardia. No comparteixo el seu anàlisi (com que no hi han greuges ? com que no hi han atacs contra la llengua i cultura catalanes ?), ni la seva pena (com demanar cordialitat i oferir, encara, ponts de diàleg, amb les actituds vistes a Madrid ?).

Però si algú com ell no entén el gest, malament !

A la premsa española, atacs d'arreu, començant per El País, que ridiculitza amb sorna l'iniciativa ...

Però la reacció més dura i contundent ha sigut la del Duran i Lleida:


Tot això és el què saben fer ?
No hi ha més inteligència estratègica i capacitat operativa o tàctica ?
No poden actuar sense fer el ridícul ?




Tot plegat ens porta a l'anàlisi precís i realista de Rafael Nadal en l'article d'avui 18 a La Vanguardia: deixem de somniar, d'imaginar estratègies utòpiques. A Madrid no estan disposats a res. Aquí, sense unitat no tenim cap força. Nadal emplaça els partits que lideren la via catalana:
- si se senten amb forces suficients, que portin els ciutadans a les urnes i tirin endavant;
- però si no es posen d'acord, no se senten prou forts, o no veuen cap escletxa per on avançar, que ho diguin com més aviat millor i deixin d'ilusionar-nos amb escenaris que s'acabaran convertint en una frustració devastadora ...

Desenvolupant acudits de El Roto

Ahir i avui, a El País, El Roto publica uns acudits que m'han despertat l'interés.
En general m'agraden molt: trobo que amb uns traços senzills, bruts, descarnats ... retrata d'una manera claríssima les nostres realitats.

Però no m'agraden quan parla de les relacions entre els pobles. La seva visió de les diversitats culturals i de llengües, la seva posició respecte dels nacionalismes, de les identitats, de les ideologies i banderes, em deixa trist. Tinc la sensació de que té un costat anacrònic i simplista que no acabo d'acceptar. Ho sento.

Per això m'he atrevit a desenvolupar aquests dos acudits, des d'una perspectiva catalana.

Aniversaris del 15 d'octubre

Per consolidar la memòria, penjo aquí algunes imatges del Lluís Companys, president de la Generalitat. Exiliat a França després de la victòria de l'aixecament feixista de Franco, fou capturat per la Gestapo, portat a Espanya, torturat, jutjat en consell de guerra i afusellat a Montjuic el 15 d'octubre de 1940, fa 73 anys.



















Molts anys després, el 15 d'octubre de 1976, a Mataró, varem organitzar el primer míting socialista en llibertat després de la guerra. Més de 3.000 persones varen omplir el velòdrom municipal. Alguns records gràfics ... d'ara fa, ja, 37 anys !

una xerrada sobre "la cosa" el dijous ...

... que així l'anomena un bon amic. D'altres pensen que estem sota els efectes al•lucinògens d'un gran porro secessionista que gran part de la societat catalana s'està fumant amb fruïció: Joaquim Coll a El Periódico de divendres 4. Amb el cul a l'aire, diu que estem.









A la xerrada, organitzada el dijous dia 3, al magnífic i acollidor Ateneu Barcelonés, pel Centre d'Estudis Jordi Pujol i la Fundació Catalunya Europa (Pasqual i Ernest Maragall), Miquel Caminal diu que més aviat estem en un cul de sac. Comparteixo absolutament la seva visió:
- hi ha un greu problema de falta de respecte envers Catalunya i els catalans, va dir respectuosament. Jo dic, en to coloquial, que se'ns pixen i que ja n'hi ha prou;
- que, objectivament, tenim una correlació de forces molt poc favorable, malgrat les manifestacions i les raons, que ens en sobren;
- que l'estratègia catalana és molt poc efectiva: crisi forta de lideratge, molts papers, declaracions, comissions, pactes ... però tot centrat en una cosa que no és a cap Constitució de països de referència ...
- i va lamentar que l'ANC sigui gairebé exclusivament independentista, el que limita la seva capacitat d'integració de tots aquells que ens sentim molt, molt incòmodes amb l'articulació amb l'Estat español.


Per contrast, El Joan Manel Tresserras, encès, radical, entusiasta, confiat, convençut, encoratjat, mitinero ... semblava confirmar la visió del Joaquim Coll. Interessant les seves anàlisis sobre la mobilització social que deixen enrere les elits polítiques dominants. Els que fan via, no només estan indignats amb la situació: van més enllà, tenen projecte, busquen noves formes de fer política per la "causa general", va dir. Molt escèptic en les vies negociadores, ja pensa en l'11 de setembre de 2014: caldrà sortir al carrer ... i quedar-s'hi fins que les coses canviïn !

Finalment, una posició relativament freda, distant, escèptica, potser desconcertada i desesperançada: el Josep Mª Vallès, de qui admiro molt les seves iniciatives (Ciutadans, Governança, ...), articles i llibres, va fer una xerrada una mica plana, acadèmica, plantejant algunes preguntes bàsiques sobre Catalunya, España i la Unió Europea.

Un amic va dir-me que potser aquestes tres visions representen efectivament la realitat catalana. N'hi faltarien dues més: la dels de que estan radicalment en contra del procés, de la "cosa" (alguns hipòcritament, histèricament), i la dels qui, senzillament, passen ... de moment.

Mentrestant, a Madrid, van a la seva: ho dibuixa el Tono Batllori en els seus ninots d'avui:

... i una missa sobre valors nacionals, el divendres !

La Generalitat va llençar el setembre de 2011, un procés de reflexió per elaborar un Pla Nacional de Valors. Via els enginyers, vaig participar en un grup que tractava els valors de les organitzacions, i varem fer algunes sessions de treball el març de 2012.

El maig de 2012 hi va haver una sessió de presentació dels treballs, sense debat.
El juny de 2012, al Palau de la Generalitat, es va fer una presentació general d'idees al president Artur Mas.























La sessió de divendres, de 10 a 14h, era per presentar "la segona fase" del Pla Nacional, on els Coordinadors i Coordinadores dels diferents àmbits "exposaran les Línies Programàtiques a la consellera i al director general d'Acció Cívica, en presència de les més de 500 persones que estan participant en el disseny del programa i de les que han mostrat interès en colaborar-hi".
















En diverses ocasions he demanat veure documents, sense aconseguir-ho. A la intranet de la xarxa, tampoc no n'hi ha cap.

I a la sessió, vaig veure repetits els discursos genèrics, repetitius, idealistes ... en un entorn místic acompanyat d'actuacions artístiques i alguns clips de vídeo, referències incloses al Tibet ...

Potser és simptomàtic veure les duplicitats entre alguns eixos transversals i els àmbits temàtics (paradigma científic, recerca aplicada, ciència ...), i que, entre aquests àmbits, no aparegui el treball, la tecnologia, o la governança democràtica o participativa, malgrat que un àmbit parla de la "política" ... Difícil de concretar perquè no hi han papers, només paraules !

No vaig saber veure objectius ben estructurats i articulats, ni molt menys línies programàtiques que suposen actuacions concretes, responsabilitats, calendari i recursos.

Una missa, vaja.

Així no es construeix un país nou. Està molt bé tenir idees, però ara ja calen propostes programàtiques concretes. I concertació de la diversitat de perspectives.