L'Ajuntament de Mataró impulsa un procés de reflexió dirigit per l'amic enginyer
Joan Mons, professor a IESE. M'han convidat a participar-hi, i jo n'estic encantat i agraït.
Després de la primera sessió conjunta per clarificar objectius del procés i els mètodes de treball, m'hi poso.
I vull fer-ho amb
dues qüestions prèvies:
Una, metodològica. Tenint en compte la meva experiència de planificació estratègica a la Comissió, i considerant el mètode que ens proposa el Joan Mons, voldria fer els següents comentaris:
- ens proposa una reflexió sobre Oportunitats, Amenaces, Fortaleses i Febleses, seguint el mètode conegut com a
DAFO (Debilidades, Amenazas Fortalezas, Oportunidades), SWOT en anglès (Strengths, Weaknesses, Opportunities, Threats);
- nosaltres, a la Comissió, integràvem aquesta reflexió en un marc previ més ampli. Ho explico en una de les meves presentacions a l'EAPC:
- el mètode que es proposa al grup de reflexió és centra, sembla, bàsicament, en els punts 3 i 4.
- les qüestions suscitades al punt 2 (objectius globals), es responen proposant com a
repte del futur:
generar treball i riquesa a la Ciutat i a la Comarca, en benefici de tots, sentir-se orgullosos de la nostra obra i passar-ho bé,
transformant Mataró en una capital marítima de dimensió europea i amb personalitat pròpia, i
impulsant un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals que converteixin Mataró en un referent.
- llegit en sentit invers, el raonament és que si generem un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals, Mataró es transformarà en una capital marítima, que genererá treball i riquesa per a tots, i, per tant (implícitament), benestar per a (tots) els mataronins.
- els qüestionaris es centren, doncs, en identificar estratègies innovadores que ens facin ser diferents, ser superiors en les opcions escollides i competitius en el Mediterrani en els sectors de Turisme i Oci, indústria Marítima, Coneixement, Tecnologia i Salut.
- caldrà no oblidar els aspectes de "faisabilité", de lideratge efectiu que serán necessàries, quines condicions, quines adhesions, quins recursos ... (punt 5), ni tampoc les iniciatives per explicar i implicar realment els ciutadans en els projectes i propostes.
La segona qüestió prèvia és més política. La crisi general que patim ara l'han provocat els marrulleros especuladors financers, diuen. Però s'intueix que és el primer petard de la gran crisi, la de veritat, la que s'apropa:
el model de desenvolupament és insostenible. Ja ho sabíem, però anàvem tirant. Ara sembla que va en serio.
Per tant, és molt important no oblidar
l'etapa 1 del mètode de la Comissió: quina és la problemàtica ? Si volem fer planificació estratègica a 10, 15 o 20 anys, aquesta reflexió és ineludible. Fins ara, es tractava de produir cada cop més bens i serveis, cada cop més innovadors, més competitius, i fer créixer el PIB. Cada any un dos o un tres per cent.
Visiblement, a nivell mundial, sembla que els números no quadren. Fins i tot es senten veus que parlen del necessari ralentiment o decreixement ... El
Joan Majó ha escrit un llibre interessant sobre això. I el
Manuel Castells, deia, fa poques setmanes, a El País (4.4.09), que "
la cuestion pendiente es la de saber si hemos salido a tiempo de la borrachera neoliberal que nos llevó al borde del abismo, o si nuestra adicción consumista es tal que aún preferimos saltar al vacío antes que cambiar de vida. Y, sin embargo, hay tantas cosas bellas en la vida que son gratis ..."
Per tant, aprofitant l'oportunitat, sense descuidar la necessària generació de treball i de riquesa, complementàriament, per precaució, hauríem d'aixecar el cap i mirar més enllà. Si la finalitat última és
el benestar dels mataronins, quines polítiques i estratègies son possibles per viure millor ?
Viure millor exigeix consumir cada cop més productes i serveis ?
Competir, ser els millors, ser diferents, o liderar estratègies obertes de cooperació, de solidaritat ?
Té sentit i viabilitat anar, d'alguna manera, tots contra tots (al Mediterrani, al món) ?
No caldrien altres mecanismes de regulació (no només els financers), que considerèssin el valor i utilitat social real dels bens i serveis produits ? És encertada l'obsessió general pel Q3 ?
He sentit reflexions d'experts que volem trobar indicadors més rigorosos per mesurar l'economia mundial, superant el clàssic PIB que interessa sobretot els especuladors capitalistes. Per exemple,
Pavan Sukhdev, (director d'un estudi encarregat pel Govern alemán i la Comissió Europea), deia a La Vanguardia del 3.05.09, que "
medir el PIB y decir que bien lo hemos hecho porque ha crecido un 9% es una tonteria. No es una medida que sirva para medir el progreso o el bienestar humano. Durante 50 años se ha pensado que el PIB era la medida de la felicidad: es un error, podemos corregirlo !"
Una altre reflexió interessant, la de
Santiago Niño (catedràtic del IQS, Universitat R Llull) a El País del 19.04.09: "
se trata de una crisis sistémica, que afecta de forma profunda e irreversible al modo de organización y producción del sistema ... (i aconsella als ciutadans que) ... cada persona se dedique a trabajar en algo que le apasione, que realmente tenga sentido y que sea verdaderamente útil y necesario para la sociedad ... Conceptos como utilidad, eficiencia, aprovechamiento, colectivo, coordinación, colaboración, van a ser protagonistas: no va a quedar más remedio que abandonar el individualismo y trabajar conjuntamente para lograr una mayor optimización en la gestión y el uso de los recursos ..."
Insisteixo, sense deixar de tocar de peus a terra, aquesta reflexió estratègica és una bona ocasió per prendre en serio les noves perspectives "sistèmiques" que la crisi actual fa preveure.
