Sorolls ? una innovació pel benestar colectiu ...

Fa molt temps, sobretot des de la tornada de BXL, que som molt sensibles als sorolls, especialment en llocs tancats com ara bars i restaurants. A molts, per les males condicions acústiques i per les maneres de parlar de la gent, resulta sovint difícil xerrar tranquilament ...

Quan uns parlen (o criden ...) una mica fort, els del costat han d'apujar també el to de veu per fer-se sentir. I així progressivament, exponencialment, fins que la sala esdevé una cova de grills, o una "auberge espagnole" com ens qualificaven des de BXL. Fa pocs dies, el forges ho presentava així a El País :

En algunes ocasions he pensat que els responsables dels locals, quan s'arriba a certs nivells, haurien de fer un toc d'alerta, un petit senyal perquè tothom abaixés la intensitat de les veus. Però es mostren escèptics ... o no ho entenen. Potser sí que resulta una mica violent fer un advertiment, sobretot si van de bòlit servint, o si no saben com fer-ho: cal una certa capacitat de lideratge, una certa simpatia pedagògica.

Una vegada ho vaig fer jo, a l'hostal la Granota, a un grup de camioners: els vaig dir que si afluixaven la veu, jo pagava el cafè. Va funcionar, ho varen entendre, i en varem riure tots plegats.


L'única iniciativa que recordo és la de la Granja Caralt, a la Riera de Mataró, el 2011. No en sé els resultats ni si continua l'advertiment ...




Pensant-hi doncs, se'm va ocórrer una solució automàtica: un sonòmetre senzill (30 o 40 euros ...), amb un afegit tècnic que, quan es detectés un cert nivell (programable), fés sonar, per exemple, una petita campana:

Vaig fer alguna gestió per veure si algun jove tecnòleg emprenedor podia comprar la idea ...



Però, pensant-hi més, vaig voler explorar les possibilitats dels nostres telèfons mòbils cada cop més inteligents. Efectivament, hi ha un munt d'aplicacions que permeten mesurar els decibels, el soroll ambiental, convertint el telèfon en un veritable i gratuït sonòmetre.

Primera part superada: és fàcil i barat captar i avaluar el nivell de soroll. La segona part exigeix un mecanisme de reacció. Vaig pensar que una connexió via el cable USB cap a un PC podria obrir portes.


Però, navegant, navegant, va passar el què m'acostuma passar en aquestes circumstàncies: ja hi ha una solució operativa !




Ja hi ha (com a mínim ...), una aplicació descarregable, sota Android, senzilla (potser una mica massa ...), barata (per 1 euro ...), que quan detecta un cert nivell de sonoritat, és capaç de fer parlar el telèfon (funció Text to Speech ?), o reproduir un fitxer d'àudio prèviament enregistrat. Una campaneta, unes suaus picadetes de mans, o un "shiiisssst, si us plau, parleu més fluixet, gràcies ...".

Cal afinar l'aplicació i promocionar-la. Voluntaris ?

Invents al CaixaForum

Vaig veure anunciada l'exposició al CaixaForum de Madrid, dimarts, amb el Panxo, però era encara a BCN.
Ahir dissabte hi varem anar amb la Montse. Discreta, ben intencionada, amb algunes idees força interessants.

La que més em va impactar, el carro per portar aigua, l'Hippo Water Roller ! Mireu la web dels promotors !














La invenció proposa fer servir el mateix barril com a roda !
Més senzill, impossible. Deu funcionar bé per terrenys plans.

Jo hi havia pensat fa anys, i vaig penjar una proposta ara fa 6 anys en aquest blog.
En terrenys més complicats, potser se'n sortiria millor !





L'altre invent/aparell interessant és la cadira-bici per moldre gra o triturar vegetals de tot tipus. De concepció una mica barroera, les funcionalitats semblen espectaculars ! Estava, pobreta, una mica abandonada, amb la cadena fora de lloc: milers de nens provant i tocant és un test massa fort ...





Probablement hi hauria també molts "invents" a promoure ara i aquí: pedalar una mica per carregar el mòbil mentre faig notes al blog, per exemple ...

El soroll musical de les taules de refredament de tires d'acer

Aquest mes d'agost, al suplement Cultura's dels dimecres de La Vanguardia, el fotògraf José Manuel Ballester ha publicat unes fotos a doble pàgina d'Enginys gegants, retratant grans plantes industrials on es fa palès l'enginy humà. Explicava que li sorprenia "l’absència gairebé total del personal que hi treballa i que contrasta amb el soroll tan present que hi ha. Milers de terrabastalls, cops estremidors, xiulets de vapor, martells gegants, motors ensordidors, vàlvules sonores que fan que aquests llocs irradiïn una estranya majestuositat ...".

M'ha fet recordar els llits de refredament de barres d'acer que vaig veure a les Indústries del Besòs (INBESA) l'any 1974, quan treballava a Ingenieros Consultores SA (ICSA), i pilotava un programa de formació a la gestió de "joves" enginyers. Jo tenia 26 anys ! Com que acabava de fer el meu treball sobre polítiques d'organització i condicions de treball, i predicava, a les nits, anàlisis marxistes de la realitat, en el programa hi han pinzellades d'aquests temes i mètodes: recursos productivos, procesos productivos, gestión del proceso, dinàmica del sistema productivo ...

INBESA tenia uns quants forns d'arc elèctric, que fonien la ferralla amb uns electrodes enormes i uns espetecs ensordidors. Ensenyaven el procés de càrrega amb la tapa del forn oberta. Els qui s'espantaven i corrien enrere, no calia que tornessin a l'empresa. Jo aguantava com un valent, fascinat per l'espectacle.






















Després, els lingots, les barres gruixudes, passaven als trens de laminació per ser convertides en perfils industrials en formes diferents.



A les grans indústries hi havia diverses caixes amb rodes, dites trens, que comprimien progressivament els lingots. A la capçalera, entre caixa i caixa, entre tren i tren, calia agafar la tira rogent que sortia d'un tren i entrar-la novament en el tren del costat. Això es feia a mà, amb unes enormes tenalles. Me'n varen regalar unes, que guardo encara: pesen 3 quilos !

Al final del circuit, les barres laminades anaven cap al llit de refredament. Allà, amb uns moviments cadenciats, les travesseres dentades que movien les llargues barres de ferro rogent, feien un soroll encantador, una música metàlica impressionant. M'agradava passar-hi una estoneta quan podia.

He aprofitat els records per buscar imatges a la xarxa, i n'he trobat algunes de molt interessants: de forns, de tenalles, de trens ...


















... i de llits de refredament, amb les travesses dentades que fan els sorolls musicals:




















Les tenalles que em varen regalar els treballadors d'INBESA, fa gairebé 40 anys ! Pels tecnòfils, un fragment del quadre "Eisenwalzwerk", d'Adolph Menzel.

Un 4L de fa 25 anys ...

... i que encara s'engega i corre !

Caprici de nens petits, criaturada, tonteria ... es pot qualificar de moltes maneres,
però, amb en Joan, per 500 euros cadascún, esperem passar moments i experiències memorables.
Tots dos n'havíem tingut un, probablement el primer cotxe. En el meu cas, no recordo bé si era meu o del meu pare. Era de finals dels '60, i de matrícula B-712.138

Ens l'ha venut un bon conegut de confiança, en Martí Perarriera, que ens ha instalat les parabòliques al carrer d'Argüelles.

Només arrencar-lo (a la primera), ja hem sentit el soroll característic del senzill i elàstic motor Renault.

Recordar vells temps i fer pedagogia tecnològica.
Per exemple:
- abans calia arrencar amb l'starter;
- els cotxes tenien 4 marxes;
- obries el capò i veies el bloc motor amb els cilindres, les bujies, la bobina, la dinamo, la palanca del canvi ...;
- ... i d'altres coses que anirem desobrint. Ja hem descobert, només començar, els grans avantatges de la direcció assistida o del servo-frè, o del tancament electrònic centralitzat !!!

Encara hi podrem fer algun calerò, cobrant per fer passejades els diumenge pel passeig marítim, o llogant-lo per aconteixements. Fins i tot ens pot servir per preparar, potser, els temps que vindrán !

Hem de concertar uns estatuts d'ús compartit amb en Joan, que redactarem aviat:
- objectius i finalitats,
- condicions d'ús: qui, amb qui, quan, quilòmetres, velocitats, ...
- repartiment de gastos i càrregues (assegurances, impostos, manteniment, ...)
- etc.

Jo em cuidaré, en principi, de la part mecànica, i en Joan dels comptes. De moment, 190 euros de tràmits al RACC i 230 euros d'assegurança.

Per la petita història, penjo una foto del nostre 4L a Matagalls, i de la furgo R4 F6 que vàrem comprar el 23F del 1981 !



(cliqueu-hi a sobre per ampliar)

Manlleu, Ter, Museu

Diumenge varem anar fins a Manlleu. El meu germà feia temps que ens recomanava visitar el Museu, la seva turbina i els embarrats.
És a l'antiga fàbrica de Can Sanglas (dibuixada aquí per Jordi Ballonga). Tinc una especial admiració pels embarrats ...




















L'encarregada, la Teresa, acollidora, competent, amable, molt coneixedora de la tècnica i de la història, ens ho va explicar tot molt bé: que el museu és molt actiu, que hi fan força activitats amb les escoles i amb muntatges teatralitzats. Ens va preparar una demostració de la turbina "fontaine". Petit problema: el canal era tancat i no portava aigua ! Però la varem veure funcionar uns minutets, suficients per fer-nos prou la idea.

Explicacions molt interessants sobre el canvi que va suposar passar de les clàssiques rodes d'aigua verticals de fusta a les turbines com la que hi ha al museu, d'origen francès: molta més potència amb desnivells menors. Em va fer pensar molta estona per entendre el perquè de l'increment de potència. I això és el més important: el procés d'imaginar enginys més eficients per generar energia. Innovar !

El Museu, integrat en la xarxa catalana de Museus, és petitó però suficient per veure i comprendre els processos socials, tecnològics i econòmics de l'època. Els vídeos a partir de la petita història d'una joveneta que comença a treballar ben aviat a la fàbrica, són molt emotius. Impactants les imatges dels treballadors i treballadores ... i dels amos i jefes !
Tot molt ben ambientat.

És cert que la industrialització va suposar canvis profunds en les maneres de viure de tota aquella gent, que el capitalisme de l'època va suposar duríssimes condicions de treball i explotació. Però també va tenir aspectes positius, suposo, en produir en quantitats industrials i a costos reduïts la llana per alimentar la indústria tèxtil, que va suposar, imagino també, millores sensibles en la qualitat de la vestimenta i de l'aixovar de les famílies i de la gent ...




L'ambientació tècnica i social del museu contrasta amb el contingut d'un llibre que el meu germà em va regalar fa unes setmanes, sobre el patrimoni vinculat als usos de l'aigua del Ter, escrit per llicenciats en Història i Filosofia (Llinàs, Merino). Ensenyen el riu, els ponts, els canals, les comportes, les xemeneies ... i les fàbriques vistes de fora. En les 270 pàgines a tot color, no apareix cap imatge d'una turbina (l'essència de l'energia hidràulica), ni de cap màquina, tret d'uns martells d'una farga. Gairebé només una gran foto d'uns alternadors (p.178) "... al mig d'una sala iluminada amb grans finestrals d'arc de mig punt". Que maco ... Vaig pensar en les fàbriques recuperades a Mataró, en les que pràcticament no hi ha tampoc referències al treball, als treballadors, a les condicions de treball, a les eines i les màquines. Als restauradors només sembla interessar-los la carcassa, les bigues, les finestres ...




Després de la visita, un passeig arran de riu, i dinar a La Pianola. Petit restaurant familiar molt acollidor, amb menjar molt ben fet a 15€ el menú.




I una torre d'aigua provocadora, envoltada d'un hortet molt ben cuidat i productiu. He fet una simulació per reconvertir-la en petit habitatge, molt a prop del riu, i amb vistes al Matagalls, Turó de l'Home i les Agudes ! A una hora escassa de Mataró !

Un HUB per a la DEC

Fa unes setmanes, en una actuació de neteja d'una vivenda propera, vaig veure que carregaven aquesta pesada peça cap al drapaire.
Vaig negociar amb el responsable i me la vaig emportar cap a casa per 50 euros. Per salvar el patrimoni industrial.

Es tracta d'un enginy per transmetre l'energia produïda per un motor central (elèctric, d'explosió, de vapor, ...), cap a un conjunt de màquines d'un taller tèxtil, de fuster, de ferrer, etc. És el què ara en dirien, els qui volen fardar, un HUB per a la DEC, és a dir, un Hub per a la Distribució d'Energia Cinemàtica ...

Fa un parell d'anys vaig recuperar del pati de la Juliana Esquerra unes rodes de fusta que s'utilitzaven per transmetre energia mitjançant un embarrat.
Vaig penjar dues notes explicatives al blog, amb referències complementàries: [ rodes ] i [ embarrat ].

Ara, he aconseguit un embarrat de veritat, l'he ben netejat (raspall metàlic i 3 en 1), i l'he plantat a la paret. Amb la gran comprensió de la Montse (gràcies per entendre'm ...), amb les explicacions de l'amic veí Agustí Pruna i el suport tècnic d'un altre veí, el Jaume Roca, he aconseguit instalarla a la sala d'estar de casa.

Té uns suports molt ben dissenyats, amb uns coixinets i unes ròtules molt ben articulades, per assegurar una rotació equilibrada, ben anivellada i amb el mínim de friccions.


















L'amic Agustí Pruna m'explica que, de fet, es tracta d'un embarrat de terra, i m'ensenya el que ell encara té en funcionament al seu petit taller. Però jo, a casa, a terra, no sabria on posar-lo. I a la paret és molt vistós i em servirà per fer pedagogia industrial ...

Dues imatges de l'embarrat de l'Agustí ...




























... i uns clips per veure'l en funcionament real:

Veremant al coll de Roses amb els Espelt

Mentre encara païm l'impacte de la gran manifestació de la Diada, llegint diaris i diaris, articles i articles, varem escapar-nos el cap de setmana a l'Escala, per anar a veremar al coll de Roses.

Experiència simpàtica, viva, molt ben organitzada.

Només arribar, retrobant els vells tractors. Sobretot el Porsche (junior) del que en tinc un model reduït (super), teledirigit, comprat via internet a Alemania. El vaig reconèixer, curiosament, pel soroll del motor: el meu model reprodueix molt bé el soroll del ralentí ! No ho hagués dit mai. Em varen explicar moltes històries de com els utilitzaven i adaptaven en els anys difícils: fent-los anar amb petroli, ampliant dipòsits ...

Després, el plat fort: veremar autònomament amb cubells i samals, enmig de molta gent, grans i petits, joves d'arreu, pares, mares, nens i avis ... Una festa entranyable.





























Després de veremar, cap a esmorzar pa amb tomàquet, embotits, formatges, arengades ... i el bon vi dels Espelt: Saulò, Vailet ...
Xerrant amb uns i altres, vaig explicar la meva dèria pels vins i el disseny dels Espelt a un senyor trempat i acollidor.
Sorpresa: era el Damià Espelt, enginyer agrònom i orgullós de les seves filles que són darrera de tantes iniciatives !

Abans d'anar a la trepitjada, varem visitar el petit museu, que anomenen CEL (Centre Enològic i Lúdic): cal anar-hi !
Senzill, ben presentat i molt ben explicat. Per tornar-hi !!!

Un telèfon mòbil capat ...

La meva mare (89 anys) va perdent la memòria recent, és a dir, la capacitat d'enregistrar i de recordar les darreres informacions. Per tant, perd també autonomia operativa. Hem intentat comprar-li telèfons molt senzills, però fins i tot amb aquests té dificultats.

El darrer, el John's.phone és gairebé perfecte. Però té una petita funcionalitat que desmunta la seva simplicitat operativa. Els dissenyadors varen fer un gran esforç per eliminar tot allò no necessari per a la gent gran. Fins i tot l'agenda de telèfons era una llibreteta per escriure-hi manualment els números, amagada a l'esquena del telèfon.

Però, suposo, en l'últim moment, algun teleco infiltrat van caure en la temptació d'afegir-hi una, només una, "facilitat": si, abans de teclejar un numero, es prem la tecla verda, l'aparell composa i truca al darrer numero telefonat. Funcional ... però resulta fatal per a la gent gran habituada a despenjar i marcar ...



El penúltim telèfon, el Binatone, tenia tecles grosses i tres tecles de marcació ràpida, però això ja era massa complicat: marcava la verda i la de marcatge ràpid, o al revés, i ja la teníem liada. De fet, en el seu estat, la dificultat de memoritzar els darrers inputs li provoca neguit i inseguretat: tot el quadre de tecles funcionals, de fet, l'atabalava i la frenava a intentar la trucada.

He tingut la idea de "capar" aquest telèfon amb una funda (l'he feta de cartró ...) que tapa tots els botons innecessaris i només deixa visibles el de despenjar i penjar per rebre trucades. Com la mare és en un entorn assistit, això és més que suficient per parlar-nos cada dia amb els fills, quan sigui, aquest estiu, a la residència de la Garriga.









Cost: zero.
Resultats: a partir del 15 d'agost ...