El fenòmen PEREZ TAPIAS

Avui al migdia, fent zapping, he connectat amb el canal 24H (de la telepepera ...) que donava en directe la conferència conjunta dels tres candidats a secretari general del PSOE.

Gairebé dues hores de posicionaments interessants que permeten apreciar visions, projectes i estils dels concurrents. Caricaturitzant molt, el Madina m'ha semblat un nou petit Zapatero (gestos, mirades, tons ...), el Sánchez un jove i ambiciós professor d'economia un pel egocèntric, i el José Antonio Pérez Tapias ... una sorpresa extraordinària: idees rigoroses, radicals, valentes, molt ben comunicades.

En contra dels que proclamen la necessitat de que els joves agafin el relleu, em sembla que el partit i el país necessiten de gent amb l'experiència, visió i valors del PTAPIAS, com signa en el seu blog.

Partidari d'enfortir el partit i de separar les responsabilitats de secretari general i de candidat a presidir el govern. Defensor de la necessitat d'un nou pacte constitucional, sense limitar-nos a reformar la Constitució. I moltes coses més, que m'han sonat com a música celestial després de tants anys de sentir discursos grisos, burocràtics i timorats ...

Miraré de descobrir-lo: té un [blog] ple d'idees i reflexions sobre gairebé tot !

Sindicalisme, història i present

L'Ajuntament de Mataró va atorgar la medalla de la Ciutat a la UGT.

Va ser un acte senzill, amb homilia de l'historiador Ramon Salicrú: un relat documentat, amb moltes dates, llocs, i noms, i amb els fets més rellevants de la reacció obrera a la crítica situació social i econòmica. Idea mataronina per un projecte català i español.

L'estiu de 1887 al Centre Obrer de Mataró diferents societats obreres vinculades als socialistes de la ciutat i als seus simpatitzants, van proposar convocar un congrés nacional de totes les organitzacions de treballadors. La iniciativa es va concretar mesos més tard, en una reunió de representants d'arreu d'Espanya al carrer Tallers de Barcelona. La proposta es va fer realitat un any més tard, l'agost del 1888, amb la fundació de la UGT, la Unió General de Treballadors, sota l'orientació de l'ideari socialista. El 2013 va fer 125 anys. Ara, 7 mesos després, l'Ajuntament li entrega la medalla de la Ciutat.

Malauradament, curiosament, algunes de les circumstàncies dramàtiques que expliquen l'iniciativa sindical de finals del 1800 (la pobresa extrema, l'explotació intensiva, l'exclusió i marginació ...), sembla que tornen a aparèixer amb força en aquests inicis de nou segle ...

Tant l'alcalde Mora, com José Luís Álvarez, el màxim dirigent de la UGT catalana des de fa 23 anys, varen insistir en la problemàtica deguda a la crisi i a la creixent globalització descontrolada, i en la creixent fractura social. I varen recordar, també, als joves i a tothom, d'on venim: el benestar s'ha hagut de treballar molt i, sobretot, reivindicar, lluitar, proposar, defensar ... colectivament. I la necessitat de seguir lluitant pels interessos de tots, va dir l'alcalde, no només dels treballadors ...

De les actituds, voluntats, compromisos, militància, dels instruments d'actuació, gairebé cap anàlisi. I això que estem en un moments de crisi socio-econòmica greu, però em sembla que encara és més greu la feblesa dels valors, ideologies i projectes progressistes, la manca de capacitats per la cooperació i l'acció colectiva. Què diuen els indicadors sobre militància i acció sindical ?

Gairebé l'única referència als instruments la va fer el secretari general de la UGT al Maresme, Lluís Torrents, que va senyalar com a fets recents més rellevants, al Maresme, que la UGT hagi guanyat, les eleccions sindicals al TecnoCampus i a Aigües de Mataró ... . Recorda, potser, en l'àmbit sindical, la lògica burocràtica dels aparells dels partits.

M'hagués agradat sentir anàlisis sobre el moviment sindical i els seus instruments: recordar els orígens, però, sobretot, projectar vies de futur. Patim els problemes, no sé si tenim els objectius, les estratègies clares i els instruments necessaris per canviar radicalment la dinàmica individualista i competitiva dominant.

Metodològicament, la lectura del Ramon em va semblar poc efectiva. Transmetre llegint un gran paquet de fets, dates, dades, noms, llocs ... no em sembla la via més efectiva de comunicació. Hagués estat millor distribuir un parell de folis amb tota la informació, per guardar-la, i sentir en directe les reflexions, interpretacions, o consideracions més significatives. Fa dècades que ho repeteixo, sobretot des de l'experiència a la Comissió. El sentit de reunir-se és intercanviar idees i reflexions, no rebre passivament informació. Per rebre, millor assegut davant d'un document amb un llapis per subratllar i prendre notes ...

Com a anècdota sentimental: varem coincidir a la sala tres vells reconstructors de la UGT, després dels anys grisos del franquisme. El 1976, als serveis tècnics de la UGT catalana, uns quants mataronins varem donar suport tècnic, jurídic i econòmic als sindicalistes, a les seccions sindicals i comitès d'empresa: el Joan Ametller, el Manel Mas, l'Arcadi Vilert, el Javier Casciaro i jo mateix. I, pecant d'immodèstia, i perque els historiadors locals potser no ho recorden, deixeu-me dir que jo n'era el cap, i que era membre del secretariat nacional del sindicat català, i que una setmana al mes anava a Madrid a donar suport tècnic directe, sobre condicions de treball, al Joaquín Almúnia, mà dreta del Nicolás Redondo, màxim dirigent de la UGT española.

Al saló de plens, amb l'Emili Ferrer (economista) i l'Arcadi Vilert (expert aleshores en qüestions de salut en el treball !)

Adjunto uns links:

• sobre l'acte, a la web de l'Ajuntament, al facebook de la UGT, al totmataró, i al CapGros;
  
• a un document, antic, del Ramon sobre la història de la UGT, publicat en els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria i accessible al Raco, una web de Revistes catalanes amb accés obert ...
  
• un link a l'acte de celebració d'ara fa un any, on vaig explicar algunes coses del meu treball a la UGT;
  
• un link a una nota sobre un article de l'Ignacio Sotelo, de 2010, sobre present i futur del sindicalisme.

Petit suggeriment al PSC ...

L'Alícia Romero m'envia l'article que avui publica el diari ara, signat pels representants del nou colectiu En canvi permanent.

M'ha semblat interessant i valenta la seva iniciativa, i, malgrat el meu escepticisme creixent respecte del meu ex-partit, li he fet quatre ratlles amb reaccions i comentaris.

Bàsicament:

- les crítiques a les posicions independentistes m'han semblat una mica fluixes. Catalunya podria ser com Dinamarca, Irlanda o Portugal, per exemple. Un petit país ben federat a la Unió Europea;

- no comparteixo la seva confiança una mica innocent en què la consulta es realitzarà. Ho veig impossible en l'estat actual de relacions. Tothom pensa, sembla, que hi hauran eleccions anticipades ... i els ciutadans haurem de pronunciar-nos sobre dues qüestions amb una sola papereta !

- en el futur, cal insistir molt més en els greuges i en els objectius d'una articulació amb España radicalment millorada, que en els gestos tàctics ambigus i procedimentals (dret a decidir ...);

- en els posicionaments del partit hi veig molt de social però poc de socialista. No n'hi ha prou amb defensar els marginats, com diu el Balmón (entrevista Antoni Bassas a l'ara.tv de gener 2014). Em sembla que cal repensar radicalment el sistema que genera cada cop més irracionalitats socials, econòmiques, culturals ... cal revisar la globalització basada en la competitivitat selvàtica i economicista, imaginant noves maneres de cooperar solidàriament per un projecte colectiu !

Posat davant l'ordinador, en un diumenge relativament tranquil, m'he decidit a redactar i enviar-li un suggeriment per ajudar, si volen, a definir la que podria ser la posició del PSC en les futures previsibles eleccions.




A la tarda, com que seguia donant-li voltes, aprofitant propostes antigues, he mirat de reformular el meu suggeriment, que adjunto aquí "a tout fin utile" ... per si pot servir per alguna cosa (cliqueu a sobre per ampliar !).

Conformistes o reformadors creatius

Tinc un amic molt amic que sovint em presenta com una mica torracollons: arreu on vaig trobo problemes. Sé que ho fa de bona fe, però em molesta. Probablement tingui una mica de raó, però, en qualsevol cas, potser el meu "defecte" sigui la obsessiva preocupació per les coses ben fetes, per la mala llet que em provoquen les corrupteles i les mesquineries de persones i d'institucions, per les ganes de imaginar propostes innovadores útils a la societat.

En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...

I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.

Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.

Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.

Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,
com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):

Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.

He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.

Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.

Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.

Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.

PSC: el partit de demà diumenge

El PSC té previst un Consell Nacional extraordinari per decidir posicions en l'embolicat panorama català/español. El vell partit s'ha convertit pràcticament en una organització que distribueix càrrecs i llocs de remuneració (no sempre de treball ...), en funció dels vots obtingudes en les conteses electorals.

I el "partit" que es juga demà diumenge és delicat. Les tensions internes provocades pel petit grup de resistents catalanistes s'han d'apaivagar per recuperar quotes de mercat en ambients més españolistes.

Els termes de la confrontació em fan una mica de pena: tot gira entorn al dret a decidir, una estratègia no sé si paranoica o esquizofrènica (no soc expert en malalties mentals). En qualsevol cas, és una estratègia difícil d'explicar als qui no segueixen el dia a dia les picabaralles dels partits catalans.

A totes les universitats, escoles de gestió, estic gairebé segur que, amb matisos i conceptes diversos, utilitzen un esquema semblant a aquest per ensenyar tècniques i mètodes de direcció:
1.- quina és la problemàtica ?
2.- quins haurien de ser els grans objectius a aconseguir per a resoldre-la ?
3.- quines estratègies són possibles ? quins conjunts articulats d'actuacions permeten aconseguir-los ? quins recursos calen ? quins mecanismes operatius ? quines condicions ambientals ? quins riscos ? ... (ja l'he repetit moltes vegades en aquest blog !)

Ara i aquí, el tema és l'encaix de Catalunya en España, en el context de la diversitat d'interessos i posicions existents a Catalunya i a España. I en el partit de demà diumenge, s'enfronten les posicions dels que dominen l'organització (dirigides, recolzades, pels companys del partit gran germà español), amb les posicions dels minoritaris (Ros, Geli, ...).

S'enfrontaran sense haver consensuat prèviament entre ells, aquí i allà, el seu diagnòstic sobre:
- la problemàtica (punt 1), és a dir, quina és la relació entre Catalunya i España, quins greuges tenim i posem sobre la taula (financers, culturals, polítics, infraestructurals, administratius, ...)
- els grans objectius (punt 2), és a dir, més enllà de procediments i formalismes, quins grans pactes poden assegurar una articulació, un encaix respectuós, just, equilibrat ?

Discutiran d'un aspecte estratègic que, de fet, és un petit detall, una actuació concreta, que hauria d'enmarcar-se en una de les possibles estratègies globals (punt 3). Aleshores, com trobar camins comuns, si no hi ha acord sobre on volen anar ?

Patètic i trist: hi perdrem tots !

L'article del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'ahir dia 15, retrata i explica molt bé aquesta situació i la complicitat entre els dominants instalats aquí i els del PSOE:

L'article està escrit després de l'entrevista al Pere Navarro a can Cuní del dilluns dia 11 a la nit. Hi va haver moments molt intensos, especialment quan Rafael Nadal li feia preguntes molt concretes i el Pere Navarro responia amb l'argumentari de butxaca. Val la pena veure tota l'entrevista, a partir del minut 2h23, però els moments més intensos de l'interrogatori del Rafael Nadal són en els minuts 2h49 i 50.

Una altre autòpsia del PSC

Dimarts passat, 27, penjava l'autòpsia clara i contundent de Lluís Orriols a El País.
Ahir divendres, l'Antoni Puigverd hi afegia nous elements a la seva columneta de La Vanguardia.




Molt encertat el retrat que fa del Pere Navarro:

- "actua sempre pendent dels altres", diu,

- i "no sap entendre que un temps excepcional, com el d'ara,
exigeix un projecte excepcional, i no una tàctica ultradefensiva" ...

Més clar, aigua ...

Quina llàstima !

Màquines polítiques i societat civil

Tenia guardats aquests dos articles de mitjans d'agost.
El ja clàssic Daniel Innerarity presenta interessants elements d'anàlisi sobre els partits i les seves funcions, sobre l'electorat i el mercat polític. Diu que la inestabilitat del mercat i la volatilitat dels electors fa difícil una racionalitat estratègica i porta cap a un tacticisme mediàtic allunyat dels compromisos ideològics.

Explica els riscos d'autoritarisme despòtic, en els processos de presa de decisions, en els moviments polítics molt centrats en les xarxes socials, sense estructura, reglaments, ni programes.

Alerta de la necessitat de preservar, renovades, aquestes màquines polítiques, aquestes instàncies d'orientació, de participació, de formació de la voluntat política, : l'alternativa seria anar cap a "un espacio amorfo ocupado por tecnócratas y populistas ...".

Queda pendent explicar qui i com pot impulsar aquesta necessària i profunda renovació dels partits, i, especialment, amb quines mesures concretes i operatives, més enllà de declaracions i voluntarismes estèrils.


En el segon article, dues autores estiuenques no conegudes, després d'una part d'anàlisi molt coincident amb l'anterior, es pregunten què podem fer amb els polítics, com protegir la democràcia dels qui en viuen de manera abusiva.

De manera excessivament simplista pensen que no hi ha camins clars per formar líders democràtics honestos, responsables i transparents, ni que, tampoc, no hi ha instruments per evitar que líders irresponsables, ineficients, corruptes o autoritaris arribin i es mantinguin en el poder.

Diuen que el germen del canvi està en la societat civil, amb propostes innovadores que permetin vigilar i controlar la qualitat democràtica dels polítics. Defensar la democràcia amb manifestacions ja no és suficient: calen mecanismes de control i de rendició de comptes per democratitzar els polítics, per enfortir el debat ideològic dels partits, per promoure una ètica republicana. D'acord.








Modestament, des de la meva perspectiva d'enginyeria de les organitzacions, ja fa més de 5 anys, el juny de 2008,
inspirat pels mestres Subirats i Vallès, vaig proposar constituir una organització sindical de defensa dels interessos democràtics dels ciutadans [ primera nota ] i [ complements ]


Probablement la intuïció continua tenint tot el seu sentit. Però no vaig veure massa receptivitat a les meves propostes.
I probablement hagués pogut vendre millor la idea ... malgrat que el manel Cuadrada em va convidar a TV Mataró [ nota ]

Aprofito per recuperar un llibre que hauria de comprar i llegir ...

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

Aquesta cançoneta la cantàvem els veteranus el segon estiu de milícies. Els vespres tatxàvem amb betum els dies del calendari que faltaven per tornar a casa. Com totes les coses fetes amb moltes ganes i sentiment, amb ràbia sovint, se't queden gravades en algun lloc profund del cervell i, de tant en tan, davant d'escenaris suggerents o provocadors, surten, tornen, i les cantes ...

M'ha retornat la cançoneta aquests dies llegint les notícies sobre el PSC: els gestos d'uns i altres, els articles i declaracions als diaris (Nadal, Tura, Balmón, ...), les portes que s'obren convidant a marxar ...

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

L'article del Lluís Orriols fent l'Autopsia del PSC, diumenge 25 a El País és prou aclaridor. No parla de les dues ànimes del PSC, sinó dels dos grans grups d'electors: els votants socialistes catalanistes i els votants socialistes no catalanistes. Simplificant molt, i caricaturitzant, a Mataró hi havia fa unes dècades els socialistes convergents, mataronins de tota la vida, ... i els de la penya del Betis.

La crisi econòmica i la fi de la ilusió autonomista d'una España integradora i oberta a la diversitat, han tensat les posicions i les relacions entre aquests dos grans grups.

I els dirigents del PSC, de fa anys, no han sabut articular una política (un diagnòstic, uns objectius, una estratègia, una tàctica ... ) que servís de referent integrador per a milions de catalans amb sentiments progressistes, d'esquerres i defensors legítims dels seus interessos colectius (polítics, econòmics, culturals ...).

I ara es troben emportats per la politiqueria ambigua i sentimentalista (com la descriu l'Antoni Puigverd) dels radicals nacionalistes independentistes: el dret a decidir !

Han estat incapaços de situar el debat polític en la qüestió fonamental: l'articulació amb la resta de l'Estat. Una unió en llibertat dels pobles, anotava fa unes setmanes (nota del juliol).

Malauradament, som milions els qui estem molt insatisfets amb aquesta España. Molt insatisfets, emprenyats, indignats. Molt. Què en pensen els dirigents dominants del PSC ?

Som molts els qui estem desesperançats de les paraules, gestos i comportaments dels nostres veïns españols. Molt desesperançats llegint enquestes i sentint declaracions dels líders polítics de tots colors. Què ens proposen els dirigents dominants del PSC ? El federalisme i una consulta pactada ... que no tenen cap mena de credibilitat. Formalismes sense convicció. Electoralisme sense propostes polítiques coherents i serioses.

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

Malauradament, els dirigents dominants i els minoritaris no han sabut generar posicions de consens, clares i contundents. Les maneres de fer, de conduir, de liderar, diuen molt poc en favor dels qui haurien de ser referents d'una convivència integradora, democràtica i solidària ...

Llàstima. Però fa molt temps que es veia a venir. Mentre hi havia pastís, mentre hi havia cireres (una altre imatge de l'Antoni Puigverd ...), la cosa s'aguantava. Però ara, que s'ha acabat el bròquil, surten les crues i decebedores realitats. I els dirigents actuals, guiats per les consideracions electoralistes de sempre, sembla que opten per la via d'intentar recuperar els votants no catalanistes: el vell PSOE triomfarà.

Malaguanyats esforços durant tantes dècades. Llàstima pel país, pels catalans de tots colors.

Pinzellades d'estiu ...

- primera, una de clàssica, sobre els "polítics", demanant excuses al Manel.
Tenim de fer una llarga xerrada, una espècie d'exorcisme amistós, per treure-li aquesta angoixant responsabilització que assumeix, malgrat fer part del grup de polítics més honestos. Però, objectivament, ha pertanyut a un colectiu amb comportaments corporatistes molt criticables ...

L'articlet de Joan-Pere Viladecans m'ha semblat simpàtic. Jo he fet servir aquest símil titellaire en diverses notes: l'octubre de 2012 en parlar del debat sobre l'encaix, i el novembre de 2012 parlant del què pensen els ciutadans.

Dues frases de l'article a destacar:
"ens menteixen, saben que ens menteixen, sabem que ens menteixen ... i saben que ho sabem" ... "sabem que això s'acaba, però no el què vindrà, ni quan".


- segona, una altre clàssica sobre la necessària descontaminació de les ments.


Volia fer una nota molt crítica al "divulgador científic" Antonio Bernal que signa la columna. Com es pot voler fer divulgació científica titulant la columna les "llàgrimes de sant Llorenç" ?.

En l'article explica que en realitat, són els residus del cometa Swift Tuttle, anomenats Perseids. Hauria d'haver fet a l'inrevés: titular la columna "tornen puntuals els Perseids", i, a la columna, explicar que, antigament, quan hi havia molt per descobrir dels astres i de l'Univers, l'Església, sempre a punt per donar la seva interpretació interessada, les va anomenar les llàgrimes de sant Llorenç ... màrtir que morí cremat precisament un 10 d'agost. La nit següent, apareix la pluja d'estels al firmament ...

Però ho deixaré aquí. Malgrat l'edat, encara he recordat l'Antonio Bernal i les seves magnífiques explicacions l'estiu de 2007, en un extraordinari sopar a l'Observatori Fabra !




- i la tercera, la contra de la Inma Sanchís a La Vanguardia del passat 30 de juliol.
Molt punyent: les notes d'un jove que treballava d'home xocolatina ...

Ideologies

Aprofitaré aquesta columneta del Francesc-Marc Àlvaro per apuntar algunes idees al respecte ...

Emergència: dramàtic article del Rafael Nadal ...

... que denuncia la pitjor generació dirigent de les darreres dècades !

Buscant sempre excuses a fora, els nostres dirigents, diu, "són incapaços de prendre la iniciativa, aglutinar esforços i paliar alguns dels efectes més dramàtics de la crisi ..."
Els nostres governants "estan entestats en un fatalisme estèril: ni ens interpelen ni ens integren en un projecte colectiu i transversal..."
El president Mas, que potser ha llegit l'article del Ramoneda que vaig penjar ahir, ha ordenat, segons Nadal, als consellers, "que governin en diàleg constant amb les institucions, els organismes i les entitats de la societat civil ..."

Que és el que promouen l'Itziar Gonzàlez i els seus companys de l'ABCD !
Hi arribarem ?




Difícil: penjo dues referències exemplars sobre alguns components de la nostra actual generació dirigent:

- el CV de Mertixell Masó, nomenada secretaria d'Administració i Funció Pública,
al Departament de Governació i Relacions Institucionals, el passat 22 de gener [ link ]



- les breus però clares pinzellades curriculars de joves que pugen al PSOE a Madrid ...

Grillini per una altre governació

Molta premsa, molta opinió publicada i tertuliana tenia por de l'ascens del populisme impulsat pel Beppe Grillo amb el seu Moviment de les 5 Estrelles (5 àmbits d'actuació: citar-los i linkar el web). Lògicament, després dels resultats, molts titulars presentaven el futur italià com a ingovernable per l'auge de l'antipolítica.


M'han agradat doncs, en aquest context, els comentaris de Cesareo Rodríguez-Aguilera, als Matins de TV3: ha dit, més o menys, que després de dues dècades de govern caòtic a Itàlia, responsabilitzar els "grillini" d'una futura ingovernabilitat era del tot exagerat.


Avui mateix, Michele Monina ho explica una mica en un article a El País. Diu que "son els inconvenients de una fase de transición", provocada per "un movimiento que ha regalado una idea de futuro a una generación fantasma" !



Curiosament, al mateix diari, Enric Company parla de l'autisme polític de Mariano Rajoy, però també d'Artur Mas i de Duran Lleida. Lògicament, la indignació i la desconfiança ciutadana va creixent. I quan apareguin moviments trencadors (15M, Ada Colau, Beatriz Talegón, ... per citar només els últims), s'esveraran reclamant governabilitat !



[AFEGIT]
El dia després, dimecres, Pilar Rahola comenta els resultats en la seva columna habitual,
i en el seu estil clar i directe:

Dissabte de revolució a La Vanguardia

Dos articles d'aquest matí: un del intempestiu Gregorio Morán i un altre atrevit del Manuel Castells.

(per llegir-los bé, cliqueu el botó dret i obriu l'enllaç)
(de l'article del Morán n'he fet un resum ...)

Morán diu que els poderosos, els qui manen, ja no ens tenen por, que ens menyspreen, i que ens han perdut el respecte: ara ja només ens queda la capacitat de rebelió, perquè la indignació va quedar molt enrere ...

Castells, que sembla haver llegit l'article del Morán, constata la crisi econòmica i social que estem patint i la convicció generalitzada de que la corrupció política és sistèmica. Recorda que l'expectativa de vot del PP ha caigut al 24% (la del PSOE el 23%), amb una participació estimada del 53%. És a dir, que ens governa una arrogant entelèquia que té el suport de tot just un 13% dels ciutadans ...

Per Castells, no és esbojarrat parlar de la necessitat d'una revolució política pacífica !

Quina ? Aquest és l'esquema del Castells:

• una convocatòria immediata d'eleccions mentre administra el país un gabinet tècnic de consens ...
• una coalició/plataforma electoral d'associacions cíviques amb suport d'alguns partits existents ...
• amb un sol punt programàtic: elaborar una nova Constitució que reformi el sistema polític ...
• una mobilització multiforme per obligar els grans partits a convocar les eleccions ...
• i una desobediència civil més radical si la intransigència dels polítics continua.

Això s'anima !
Per la meva part, faig una petita aportació.
La plataforma electoral podria ser liderada per dues persones complementàries: l'Ada Colau i el Jordi Évole.
Escombraríem !

Ells, els federalistes, a Mataró

Una mica per casualitat, dimarts a la tarda em vaig enterar pel CapGros digital, que aquella tarda nit, a El Públic, el Ferran Pedret presentava el seu llibre "Nosaltres els federalistes". Mireu enllaç a l'editorial.

Seguint amb la meva tendència d'innocent masoquista a la recerca d'esperances perdudes, hi vaig anar.
L'escenari, simpàtic com sempre: molt bona idea la d'aquest bar molt familiar que és d'alguna manera l'oficina oberta d'iniciatives i projectes dels joves valors locals (entre d'altres), el Joan Salicrú i l'Eloi Aymerich.

L'assistència, molt limitada: de públic, públic, jo, dos o tres militants socialistes dels vells temps, un militant d'Iniciativa, l'Alícia Romero, oberta i acollidora com sempre, una jove socialista i una iaia que va marxar al cap de 5 minuts. Vaig pensar que potser era una socialista "autèntica" del PSOE ...

Després, gairebé mitja hora tard, van arribar tres o quatre membres de l'executiva local del PSC, amb el seu iPhone (o Blackberry, no ho vaig poder veure ...), o algun llegint el diari.

La presentació, correcte, una mica teòrica/acadèmica, ben documentada i argumentada amb moltes referències a principis: igualtat, cooperació, llibertat, fraternitat ... però molt poc contextualitzada en el debat polític actual. El Ferran diu que ve de lluny i que va més lluny encara.

Després d'una primera pregunta del Joan Salicrú per animar el debat, faig una reflexió sobre la manera de vendre la idea que el Ferran havia plantejat. Dic que comparteixo principis i formes, però que penso que, ara per ara, el federalisme apareix com una tercera via formalista que no motiva massa gent. Que el problema és l'encaix (molts estem farts de com ens tracten, se'ns pixen, dic), i que caldria objectivar la problemàtica i elaborar una espècie de "carta al rei" per concretar què volem, més enllà dels procediments. Sóc republicà, evidentment, però com estava anunciada la visita d'Artur Mas al rei espanyol, l'expressió em va sortir espontàneament ...

La jove militant socialista reacciona disciplinada defensant posicions oficials. Jo li aclareixo que no ha entès el que jo he dit, però ni se'n entera ... Després, el senyor d'Iniciativa fa una (clàssica, llarga) intervenció per defensar la independència i el dret a decidir. El Joan Salicrú, veient que no sabia com acabar, l'ajuda i el talla amb elegància respectuosa. El Ferran comenta l'exposició i repeteix els seus arguments. I, a les 20'25, el Joan diu que ja n'hi ha prou i agraeix l'assistència. Els executius socialistes, amb cares sèries, se'n van a sopar amb el Ferran Pedret.

Resumint: un acte poc útil, amb 3 o 4 persones convençudes de públic. Cap reflexió conjunta, cap intercanvi d'idees.
Els de l'aparell, passant olímpicament. Com si controlessin, només, com es dona pà a les oques ...
Tant pocs militants o simpatitzants socialistes tenen interès en reflexionar plegats sobre federalisme ?

Endreçant papers, he trobat les reflexions del Miquel Iceta el passat 10.01.13 sobre la reconstrucció socialista.
Deia el Miquel:
Hem d’impulsar reformes en la nostra organització, la nostra manera de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible. Necessitem una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més creativa, més moderna i més eficaç, capaç d’utilitzar de forma intel·ligent les xarxes socials.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat eradicant tot sectarisme. En el PSC no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. El PSC necessita més debat intern, no menys. La discrepància no sols no ha de ser penalitzada sinó que pot i ha de ser estimulada. Aquest és un objectiu fonamental i irrenunciable ... hem de recuperar els que han marxat, hem d’activar els que s’han allunyat, hem d’il·lusionar els que segueixen actius ... Tots sabem a cada lloc quines persones voldríem que estiguessin amb nosaltres i no ho estan. Hem de reflexionar les raons per les que no hi són. Què podem fer per escoltar-los i per convidar-los a apoderar-se del PSC, a fer-lo seu ...

La idea és senzilla però no fàcil: fer del PSC un laboratori col·lectiu d’idees viu i dinàmic, obert als progressistes, en diàleg amb la resta de forces d’esquerres, eixamplant les fronteres del partit, començant per tots els nostres militants i seguint per anar a buscar a tots aquells i aquelles que voldríem que formessin part del PSC ideal a cada localitat ...

A la xerrada de El Públic no es va notar rés de tot això.

El mateix Iceta n'explica les causes: "... el que som i moltes de les coses que hem de fer, no totes, les tenim escrites de fa temps. El que passa és que no les posem en pràctica ... massa sovint hi ha massa distància entre el que escrivim, el que diem i el que fem. I aquesta manca de coherència és la causa més important de la nostra pèrdua de credibilitat..."

Per l'Alicia Romero, amb molt de carinyo

... després de llegir la seva defensa de l'alternativa sensata del PSC, a la revista Tribuna Maresme de novembre 2012.

Amb "carinyo", amb respecte i simpatia pel seu coratge, i amb ganes de ser positiu.

M'interessen i em preocupen les iniciatives i propostes "dels meus",
de la gent que, de bona fe, amb bona voluntat, busca solucions colectives a problemes colectius.

Ja sabem quines prioritats i valors orienten als líders de CiU i, sobretot, els del PP.
Els partits de dretes propugnen despejar el terreny de joc de manera que els individus forts i competitius puguin aconseguir millor els seus objectius: és la selva, el campi qui pugui, on guanyen els més forts, els més hàbils, els més competitius ...

Llegint doncs l'escrit de l'Alícia, voldria aportar aquests tres comentaris:

1. acabar amb la crisi ? Alícia, companys: la crisi no s'acabarà !
No estem en una crisi temporal, que passarà com d'altres crisis passades. Estem entrant en una nova època, en un nou context mundial, que de ben segur ens obligarà a canviar molts esquemes i prioritats.
Cal analitzar a fons les tendències, explicar-les, fer-ne prendre consciència a la gent, evitant donar la impressió de que, tard o d'hora, això s'arreglarà i tornarà el "benestar" que teníem fins fa poc.
Cal buscar nous camins, noves estratègies, un model realment nou de societat, noves maneres de produir i de prestar serveis, noves maneres de consumir, de compartir, noves maneres de viure i de conviure.
Calen noves lògiques, nous sistemes més sostenibles, més racionals, més cooperatius, menys competitius, més justos i solidaris !
I cal acompanyar la gent, cal afavorir aquesta evolució, vetllar que la transició cap a una nova època sigui el menys traumàtica possible. Els partits d'esquerres han de fer menys màrketing i més pedagogia !


2. una solució federal ? M'agradaria que el PSC aparegués com el principal defensor dels interessos dels catalans i de Catalunya, en un context español cohesionat.
Tinc la convicció (i alguns milions de ciutadans la comparteixen) de que ja fa temps que se'ns pixen a sobre, i perdoneu l'expressió.
No cal aquí repetir els greuges. Només un darrer exemple: els diaris d'avui diuen que del pressupost de Rodalies, 4.000 milions d'euros, només se n'ha executat el 7%.
Ja és hora de dir prou. Per fer-ho, per dir-ho, molts varem anar a la mani de l'11.S.

M'agradaria que el PSC es posicionés clarament: pensa que cal dir prou ?
Ja no serveixen respostes ambigües: hi pensarem, ho mirarem, ja en parlarem ...
Si la resposta és afirmativa, aleshores caldria explicitar concretament, enèrgicament, amb respecte però amb contundència, què és el què volem des de Catalunya, què és el què està disposat a defensar el PSC.

Per exemple:
- solidaritat amb regles raonables, clares, transparents, comprensibles;
- infraestructures concebudes segons un model no centralitzat i gestionades amb mecanismes radicalment autònoms;
- respecte absolut per a les polítiques educatives, sanitàries, culturals i lingüístiques, de serveis, decidides democràticament pel nostre Parlament;
- depuració, regeneració i racionalització radical i democràtica del sistema institucional i de l'administració pública;
- etc.

Tots aquests elements haurien d'integrar-se, després, en una proposta de nou Pacte Constitucional. L'Albert Aixalà proposava un nou Pacte Federal amb Espanya, i el Joan Subirats demanava una nova fraternitat ...

3. què fer ara i aquí ? Ara, en la campanya, o en els debats futurs al Parlament, el PSC hauria de dir clarament què pretén defensar davant de "Madrid" ...
Una reforma constitucional ... per fer què ?
Noves formes i procediments, sí, ... però per a quins objectius ?

El PSC no s'hauria de quedar emmerdat al mig del debat independentisme/centralisme, amb la petita bandereta del federalisme innocent.
La gran bandera hauria de ser la dels interessos legítims i raonables dels catalans:
- ben explicada aquí, a tots els catalans,
- plantada amb fermesa davant dels altres pobles d'Espanya,
- i assenyalant clarament els responsables (del color que siguin ...), d'aquestes problemàtiques maneres de governar.

Misèria intelectual, mesquineria política

La Carmen Chacón ha comparat, a Tele5, el desig d'independència de molts catalans amb les ganes de construir un "mur de Berlín" ...






















Critica durament les propostes d'Artur Mas, especialment la "feroz y falaz campaña sobre el expolio de Cataluña por España ..."
Fins ara no havia piulat, tot i ser la numero ú del grup socialista català al Congrés.
Què fa la Chacón per representar dignament la problemàtica catalana a Madrid, i defensar els nostres interessos, en aquests moments tan delicats ?


I l'original José Montilla diu que els referèndums són una eina dels dictadors, com Franco.



Si aquesta és la mentalitat de qui vol liderar la socialdemocràcia espanyola, o la del que reposa ara plàcidament al Senat després de ser ministre español i president de la Generalitat catalana ... malament !

Pocs dies després, les eleccions i consultes del 6 de novembre, als Estats Units,
deixàven en evidència les consideracions de Montilla:

I el diumenge dia 11, el Marcelino Iglesias insisteix amb arguments deplorables ...
(vegeu l'article a El País aquí)

La UGT dels '80, sindicat de serveis ?

Ha mort el Paulino Barrabés, tresorer/administrador de la UGT dels anys '70.
Hi havia tingut contactes quan treballava per a la UGT confederal (!) a Madrid, com a assessor del Joaquín Almunia, responsable d'estudis i programas ...
Era un personatge gris, tancat, distant. Especial, com d'altres de la Comissió executiva d'aleshores: els Manolo Garnacho, Manuel Chaves, Manolo Simón (el de relacions exteriors ...), ...














Penjo la notícia perquè la periodista diu que va voler posar en marxa un sindicat de serveis: viatges, vivendes, assegurances ...

I m'ha fet pensar en els debats recent a l'associació d'enginyers. Jo vaig criticar (i segueixo criticant), que els dirigents pensessin més en un model tipus RACC d'oferta de serveis, que no pas en una associació viva i participada.
Més que serveis a clients, aquestes organitzacions haurien d'oferir espais de trobada i de cooperació, d'intercanvi i d'interrelació entre companys.

Mateixes derives mercantilistes en organitzacions de companyerisme i solidaritat, impulsades per jerarquies poc habituades a cooperar ...

Ni aleshores ni ara han tingut èxit les meves propostes. Llàstima ... .

Prou. Difícil esperar rés del PSC ...

Ingenu com sóc, de tant en tant pensava que potser hi haurien canvis al PSC i que potser podria tornar-hi a militar al partit que vaig impulsar operativament a Mataró i el Maresme, fins a finals dels anys '70. Vaig abandonar militància el 2008 ( link ).

La decisió d'aquest cap de setmana penso que trenca tota esperança. Malauradament.

El Pere Navarro ha designat com a numero 2 de la seva llista a Maurici Lucena (des del sector més catalanista es tem que sigui per suggeriment del PSOE ...), un jove tecnòcrata ambiciós i venedor de fum (diu que el 2030 anirem a Mart ...), amic del Miguel Sebastián, colaborador fidel del Montilla i de la Chacón a l'administració de l'Estat a Madrid, que diu que té el carnet del PSC (?), però que ha fet tota la seva vida professional a Madrid, dels 24 fins ara, que en té 37 ( la seva web ) ...

- des de setembre del 99, amb 24 anys, fins el maig 2004, consultor d'anàlisis econòmics al despatx del Solchaga. Colabora amb el futur ministre Miguel Sebastián en la redacció del programa del PSOE.

- amb 29 anys (!), el 2004, el Montilla l'anomena Director General del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), molt probablement sense haver estat mai en una empresa industrial. Sembla que els directius del CDTI l'anomenàven "el becario" ... Hàbil maniobrador, sembla, des del seu càrrec aconsegueix ser, també, entre molts altres càrrecs, president del Consell de l'Agència Espacial Europea !

- amb 35 anys, el 2010, la nostra Carme Chacón el coloca de vicepresident a ISDEFE (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España), fins el febrer de 2012, en què deixa el càrrec, en el marc del canvi de color del govern de l'Estat.

Després del canvi de govern a Madrid, potser orfe de padrins amb poder, deu haver pensat que era bo tornar cap a Catalunya ... on sembla que no el coneix ningú.
Un vell militant membre del Consell Nacional del PSC diu que no l'havia vist mai, ni havia sentit parlar d'ell fins ahir ...

A qui pot representar aquest jove ? Quina agrupació, quins militants l'han proposat ?
Quins valors militants, de cooperació i companyonia pot tenir, si lo seu és escalar càrrecs ?
Quin coneixement té de la realitat catalana ?
Quin sentit té colocar tecnòcrates, experts, assessors ... al Parlament ?

El Periódico diu que "la direcció (del PSC) el considera un actiu per apuntalar un programa econòmic alternatiu a la fe de CiU en les retallades, i un bon enllaç amb els empresaris per fer calar la seva aposta de moderació davant de la ruptura ..."

El repte del PSC

l'Albert Aixalà publica avui a la web de la Fundació Campalans una nota que, entenc,
resumeix molt bé la problemàtica, les qüestions, les aspiracions del PSC. (Cliqueu a sobre per ampliar !)






















Ara la qüestió és que puguin definir i explicar concretament el com,
és a dir, les seves propostes i actuacions concretes per canviar sensiblement la situació,
per generar una correlació de forces, aquí i allà, que faci possible un nou pacte federal.
De moment, de les declaracions dels líders del PSOE no semblen massa esperançadores.

Calen propostes però cal també la credibilitat suficient per convèncer tots aquests ciutadans orfes de representació digna.

Malauradament, algunes actuacions com la de votar el corredor ferroviari central, per exemple, desanimen a molts ...

Efectivament, un gran repte !

Empoderar la ciutadania

La paraula no existeix encara al diccionari de l'IEC, però tot arribarà. De l'anglès empowerment: reforçar, enfortir, donar poder, donar capacitat, donar competències. Té un sentit diferent al conegut apoderar: atorgar o delegar poders, prendre possessió d'algú o d'alguna cosa amb violència ...

No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...

Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:

- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.
Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."


- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.
Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."


- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;
Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".


- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?
Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."

Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".



Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?

Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.


La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.

Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.

Aprofito per recopilar notes en aquest blog on he parlat d'aquesta idea:

- clicant a la recerca el mot [empowerment],

- o buscant més en general, les notes guardades a les carpetes [iniciatives ciutadanes], [el sindicat de ciutadans], [sobre militància i partits], ...