17 de juliol 2014

Obrint la pregunta del Miquel Iceta

Fa uns dies vaig confessar que el llenguatge, el to, les argumentacions del Miquel Iceta em semblaven interessants i esperançadores, però que calia esperar a veure gestos.

Després de les entrevistes a diversos mitjans i de l'article a La Vanguardia de diumenge 29, el Miquel Iceta a posat sobre la taula la seva proposta de pregunta i de papereta. I no m'agrada, és molt poc ambiciosa. Insisteix en què es tracta d'una consulta no referendària, és a dir, no es tracta de decidir sobre un projecte concret, sinó de manifestar, de dir, la nostra opinió sobre la problemàtica de la vertebració de Catalunya amb España. Francesc Homs també va dir a la SER que es tracta d'una consulta (nota al meu blog), però tots els discursos "oficials" parlen del dret a decidir ...

Si es tractés d'una consulta, l'objectiu seria saber d'una vegada, exhaustivament, la opinió dels catalans sobre la problemàtica de l'encaix. Un cop clarificada la visió i les expectatives dels ciutadans, després, cada partit o associació cívica podria optar per l'estratègia més adequada davant "Madrid".

Si es tractés doncs d'una consulta, perquè no fer-ho ben fet i deixar opinar als catalans d'una manera més oberta i expressiva ?
És a dir, a la pregunta proposada per l'Iceta ...
“¿Vol que el Govern negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?” ... en comptes de limitar-nos a dir si o no, els ciutadans hauríem de poder dir alguna d'aquestes 6 opcions:
  1. no, no ens cal tanta autonomia
  2. no, ja estem be com estem
  3. si, que negociïn això
  4. no, hauríem de ser (molt) més ambiciosos
  5. no, cal negociar el procés cap a la independència
  6. ni sí ni no, no ho sé ... jo passo, ja s'ho faran !

De fet, les opcions 4 i 5 correspondrien, d'alguna manera, a la pregunta "oficial":
"Vol que Catalunya sigui un Estat ? ... i si diu que si, vol que sigui independent ?"

La pregunta de l'Iceta, si només pot ser contestada amb un si o un no, és gairebé com dir-nos: "Catalans, voleu que tornem a començar ?" I la resposta d'un independentista seria la mateixa que la d'un recentralitzador, i els periodistes, tertulians i politòlegs disfrutarien/gaudirien tornant a interpretar la voluntat popular ...

Amb les 6 opcions, la voluntat dels catalans s'expressaria de manera molt clara i contundent. Però em temo que, a molts, els fa pànic que el conjunt de catalans opini oberta i lliurament. Els més radicalment rupturistes, perquè temen no tenir prou suport. I els moderats conservadors, o els reaccionaris, perquè temen que els altres en tinguin massa. Resultat, seguim marejant la perdiu !

He enviat la idea com a carta a La Vanguardia, sense èxit ...

Aprofito per recordar que les eleccions convocades pel president Mas pel 2012 em varen semblar un error. Després de l'impressionant manifestació de l'11 de setembre, Artur Mas volia que els electors referendessin les seves posicions ... i va fer trampa: dues problemàtiques i una sola papereta: (1) governació de Catalunya i (2) vertebració amb España, amb un sol vot. Ho vaig denunciar a can Cuní [link].

La consulta general sobre la opinió i voluntat del conjunt dels catalans, calia haver-la fet aleshores, a la tardor de 2012. Davant l'agreujament de la problemàtica i el bloqueig de "Madrid", la consulta hauria d'haver servit per conèixer la voluntat dels catalans i per donar un mandat clar al president sobre el camí a seguir, explicitant nítidament la força del poble català. En comptes d'aquesta opció simple i clara, va decidir convocar unes eleccions i endegar un procés pel dret a decidir, que és, o que vol ser, de fet, un referèndum camuflat per decidir, per dir, implícitament, ambiguament, covardament diria jo, si volem ser independents ... o no.

Timorat, insegur, manipulador, Artur Mas va optar per unes eleccions, en les que va perdre molt de suport. Però segueix governant i decidint les reformes polítiques en educació, sanitat, administració, cultura ... des de sensibilitats i interessos de dretes. Amb la tolerància vergonyant d'ERC, que sembla pensar que no hi ha rés a fer, ni cap risc polític a prendre, mentre no siguem independents. M'ho deia, i ho feia, el conseller Carretero, d'ERC, el 2005, en el primer govern tripartit.

Ara la situació està molt complicada: crispació a les Españes i radicalitat independentista entre nosaltres. El risc de frustració dels idealistes sentimentalment independentistes és gran. Reconduir la situació des de posicions radicalment catalanistes, però racionalment democràtiques, és ara molt difícil.

A mi, després de tantes notes al blog intentant clarificar i racionalitzar la problemàtica, el debat, i les estratègies per entendre'ns,
un amic molt proper em diu que m'he situat fora del sistema (normatiu) i em pregunta quan despenjaré el Kalashnikov.
I un jove parent em ve a dir que soc un innocent federalista masoquista ...
Potser patim tots una paranoia obsessiva, atiada pels mitjans de manipulació sistemàtica de les nostres consciències !

1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

En un context polític com l'espanyol es pot demanar gairebé tot menys sentit comú i equanimitat. Cada cop em sento més escocès i menys espanyol.

I per cert un PSCero m'ha fet algun comentari sobre el sobtat fervor Icetero de la Marina Geli. No el reprodueixo perquè és una evidència més del desgavell de tot plegat.

Ara bé la pregunta amb les 6 opcions no hi hauria cap coalició de forces polítiques capaces de gestionar-ho ja que al final tornaríem a ser amb allò tan gràfic del Alfonso Guerra, "nos hemos cepillado el Estatut" i que seria la resposta a l'opció 3.