Rèptils

A primers d'abril, el Marcel i l'Agnès, amics belgues, varen venir uns dies a l'Escala. El Marcel ens va regalar el seu llibre, testimoni d'una negra història belga: les trapelleries del seu rei al Congo, fa un parell de segles. El tinc tot just començat. La web de promoció aquí.

Però avui un article de la Soledad Gallego-Díaz, a El País, m'hi ha fet pensar. A Bruxelles sembla que hi ha també un gran bureau de reptiles: 1.700 lobbistes dedicats a reptar subreptíciament per impedir regulacions contràries als interessos dels taurons financers capitalistes.




Soledad Gallego recull propostes concretes difoses en un Manifest de Thomas Piketty i en d'altres documents d'altres grups d'economistes alemanys, orientades a regular el capitalisme financer mundialitzat i, especialment, a enfortir el projecte comunitari.

Encara, com en els temps del terrible Leopold, la batalla ideològica és fonamental. Ara en una situació molt més complexa i amb uns instruments mediàtics d'eficàcia impressionant.

Rèptils, encara, rèptils sempre.


Sortosament, les relacions que varem teixir aguanten encara !

Conformistes o reformadors creatius

Tinc un amic molt amic que sovint em presenta com una mica torracollons: arreu on vaig trobo problemes. Sé que ho fa de bona fe, però em molesta. Probablement tingui una mica de raó, però, en qualsevol cas, potser el meu "defecte" sigui la obsessiva preocupació per les coses ben fetes, per la mala llet que em provoquen les corrupteles i les mesquineries de persones i d'institucions, per les ganes de imaginar propostes innovadores útils a la societat.

En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...

I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.

Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.

Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.

Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,
com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):

Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.

He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.

Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.

Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.

Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.

Reformar la funció pública i l'administració ?

... van donant pa a les oques !

És una reforma pendent de fa molts, molts, anys. És un qüestió difícil: calen idees i projectes forts, molta voluntat, capacitat i coratge. Per això, encara estem igual: anar tirant i donant pa a les oques !

Al principi del seu mandat, al febrer de 2011, el flamant nou president Mas, envoltat dels millors per governar i aixecar el país, va enviar una carta a tots els funcionaris: amb menys, calia fer més i millor per enfortir i projectar la nostra identitat colectiva !

Tenim molta cosa sobre la taula: per exemple, els congressos i llibres blancs sobre la funció pública, l'Informe del conseller Vallès sobre Bon Govern i Transparència (2005), els esforços de 2005 del conseller Antoni Castells sobre programació pressupostària (inspirats en les reformes de la Comissió Europea del 2000), el nostre (dels enginyers ...) humil Manifest/Declaració de 2010, l'Informe del grup d'experts designat pel Govern (maig 2013), les aportacions del CAREC, les propostes d'aquest setembre del Fòrum d'Entitats per a la Reforma de l'Administració (FERA) ...

Però sembla que rés es mogui de veritat: la darrera ocurrència de la vicepresidenta: donar pa a les oques !

En una reunió amb experts de fa pocs dies, proposa seguir reflexionant,

 i convida a tothom a participar en diversos grups de treball al voltant de 9 eixos:

Sense fer-ne una anàlisi massa detallada, el que més em sorprèn és que no hi ha cap eix dedicat al factor bàsic d'eficàcia/eficiència: els instruments de planificació estratègica i programació, els mecanismes de conducció, les eines de governança i de presa de decisions. Sense instruments clars, la transparència és inútil. Si no sabem ben bé on volem anar, retre comptes és impossible.

L'altre comentari: un eix es dedica a la "cultura d'ètica pública": bones paraules en comptes de  mesures concretes i contundents per lluitar contra la corrupció. Sembla que preval la lògica del capellà predicador (hem de ser bones persones ...), més que la del bon governador (mecanismes de control i, per exemple, de protecció dels whistleblowers ...).

En qualsevol cas, anar fent, anar tirant, anar-hi anant !

No falten anàlisis ni idees. No falten recursos per la reforma: algunes podrien augmentar l'eficàcia/eficiència sense augmentar costos. I deu haver-hi encara, força persones, treballadors públics, disposats a canviar, si hi ha un projecte clar, engrescador i ben liderat. Falta visió, competència, capacitat i voluntat. Així volen construir estructures d'Estat ?

Vaig dir als meus companys enginyers que hauria de ser la societat civil, no condicionada per politiqueries, qui hauria de fer un crit fort i valent ! Tant de bo ...

Responsabilitats ? Transparència ?

Abans cal simplificar i fer comprensibles les mesures i polítiques !

La setmana passada vaig parlar amb gent de som energia i em va interessar molt la seva iniciativa. M'hi he posat una mica, per veure el context, la problemàtica, les seves finalitats cooperatives, els seus projectes i, també, les seves maneres de gestionar i explicar el què i el perquè. Molt interessant.


Casualment, la mateixa setmana, el Ministre d'Indústria i Energia pren decisions amb molt d'impacte en el sector, per començar a reduir l'astronòmic dèficit tarifari de 26.000 milions d'euros, uns 20.000 acumulats en els anys dels governs de l'iluminat Zapatero, amb els seus brillants ministres d'indústria: Clos, Montilla i Sebastian. El gràfic que publicava El Periódico dissabte passat és molt eloqüent !


Primera reacció: és molt difícil d'entendre i d'explicar la pretesa lliberalització del mercat de l'energia. Jo m'he llegit un parell de vegades els conceptes, les regles i les finalitats, i em costa d'entendre-ho, malgrat que vaig passar 5 anys a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona. I ho vaig aprovar tot, amb notes prou dignes.
















Segona reacció: si no s'entén, no pot ser transparent. En altres paraules, Tota mesura o política hauria de ser suficientment comprensible per la ciutadania per poder ser transparent, avaluable, contestable i, eventualment, castigada o recriminada via legal o electoral.
Encara que em faig pesat, torno a recordar que l'any 2000, després de la greu crisi institucional, el comissari Kinnock, en reformar les maneres de treballar de la Comissió, va establir que tota mesura o política havia de ser el resultat d'un procés sistemàtic, racional i transparent de reflexió, d'anàlisi, d'estimació dels resultats i de concertació amb tots els concernits, en la mesura del possible.

Tercera reacció: les competències. Alguns amics i coneguts diuen que per fer de polític no calen competències específiques. No és condició suficient el tenir-les: cal ser honest, digne i valent. Però sense competències, sens criteris clars, sense capacitat d'apreciar l'impacte de les diverses opcions, no serveix de gaire ser honest i voluntariós ...
En una nota de fa anys (el 2007 !) parlava de la corrupció de la incompetència !
Però, tinguis o no tinguis competències, el pitjor és ser covard, o mirar, sobretot, pels interessos personals o corporatistes/partidistes ...

Quarta reacció: les responsabilitats. Si jo hagués fet una cosa així, si no hagués assumit la responsabilitat de controlar el sistema energètic, o si l'hagués inflat fins a dinamitar-lo amb primes absolutament desproporcionades, ara no m'atreviria a sortir al carrer. Ni a exercir cap responsabilitat colectiva. Per irresponsable. El Montilla, després del nyap, va ser president de la Generalitat, impulsant molts fets sense paraules, i ara és senador. Escriurà alguna cosa per aclarir-nos ?

Reformes a les Administracions: alguns comentaris a l'article de Santiago Muñoz

... a El País d'ahir dijous 4 [link]. El vaig llegir i és suggerent, interessant. I valoro que representi el pensar del Círculo Cívico de Opinión. A mi m'ha inspirat dues petites reaccions en quatre ratlles:

La primera, respecte de la idea de "una administració, una competència". La trobo simplista, i m'agrada més la lògica de compartir, de cooperar, i, sobretot, la lògica que predicàvem, alguns, a BXL, a la Comissió, la d'articular competències, i funcions, més que separar-les radicalment !

Vaig participar en un petit grup de treball, a primers dels 90, per adequar l'INEM a la nova realitat espanyola. El tàndem Salabert/Acebillo ens va demanar propostes a un grup d'experts (Panxo, Oriol Homs, ...). Varem parlar molt amb la cúpula madrilenya de l'Instituo Nacional de Empleo, i la nostra proposta anava cap a la reconversió/reducció de les estructures centrals cap a lògiques de coordinació, cooperació, integració, suport tècnic ... , en una inteligent articulació de funcions, deixant àmplia autonomia operativa a les comunitats autònomes.

No va servir de rés: els buròcrates poden saber administrar i concedir ajuts, però els hi resulta molt difícil promoure, liderar, explicar, consensuar, integrar ... articular. Cal tenir visió, objectius ... i competència tècnica !

Un altre exemple: es proposa fer desaparèixer el Ministeri de Cultura alegant que son competències transferides. Estic convençut que hi ha (que hi hauria !), molta feina a fer, a l'Estat, per articular lleialment, inteligentment, problemàtiques i actuacions culturals. Però calen altres visions, lideratges i capacitats.

La segona reacció, referida als plans de reformes que no van enlloc, que topen amb els obstacles de sempre, amb la tendència de la burocràcia a reproduir sempre els mateixos vicis ... No crec que, aquí, anem massa lluny, veient l'equip responsable, ara per ara, de les hipotètiques reformes. Només si el President fa cas a l'informe dels experts (gran foto a La Vanguardia d'avui sobre la reunió d'ahir, on hi havia el nostre company J. Valor !), i designa un responsable al seu costat per liderar una reforma veritable.

Des d'aquesta perspectiva, fóra bo que des de fora, des del Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració (FERA), promogut per l'ACGP, per exemple, s'exercís una pressió necessària i continuada, una interpelació rigurosa.

I, posats a desitjar, també podríem fer sentir la nostra veu, la dels enginyers: ja fa gairebé tres anys del nostre Manifest/Declaració [vaig explicar-ho: notes d'octubre 2010 i de novembre 2010 ]. Ara que estem mirant d'impulsar les comissions perquè la nostra Associació d'Enginyers sigui un referent útil, professional i socialment, potser seria el moment de fer un petit balanç del què proposàvem ... apreciar el què s'ha fet des d'aleshores, i manifestar-nos !

Emergència: dramàtic article del Rafael Nadal ...

... que denuncia la pitjor generació dirigent de les darreres dècades !

Buscant sempre excuses a fora, els nostres dirigents, diu, "són incapaços de prendre la iniciativa, aglutinar esforços i paliar alguns dels efectes més dramàtics de la crisi ..."
Els nostres governants "estan entestats en un fatalisme estèril: ni ens interpelen ni ens integren en un projecte colectiu i transversal..."
El president Mas, que potser ha llegit l'article del Ramoneda que vaig penjar ahir, ha ordenat, segons Nadal, als consellers, "que governin en diàleg constant amb les institucions, els organismes i les entitats de la societat civil ..."

Que és el que promouen l'Itziar Gonzàlez i els seus companys de l'ABCD !
Hi arribarem ?




Difícil: penjo dues referències exemplars sobre alguns components de la nostra actual generació dirigent:

- el CV de Mertixell Masó, nomenada secretaria d'Administració i Funció Pública,
al Departament de Governació i Relacions Institucionals, el passat 22 de gener [ link ]



- les breus però clares pinzellades curriculars de joves que pugen al PSOE a Madrid ...

Una xinxeta al cul ...

Ahir dimarts hi havia una sessió participativa oberta sobre els futurs usos del Cafè de Mar. Molta expectativa, doncs hi havia uns 90 assistents.

La sessió era organitzada per la Fundació Cooperadors de Mataró (link), del que només sé que és una fundació privada participada per l’Ajuntament de Mataró i la Unió de Cooperadors de Mataró. A la seva web no hi ha cap informació concreta ni pràctica: òrgans de govern i composició, estatuts, recursos, pla d'activitats, memòries, contacte ... I la Unió de Cooperadors de Mataró no sembla tenir web pròpia, o, al menys, el Google no en sap rés ...

Va fer l'obertura el regidor Miquel Rey, regidor de Promoció Econòmica i Innovació, després va parlar una mica el gerent de la Fundació, l'Àngel Puig, que va passar de seguida la paraula a dos experts de la societat amas4, que treballen en el marc del programa Mentor, promogut per la Diputació de Barcelona.

L'expert en suport a iniciatives cooperatives semblava competent i experimentat. En canvi, la noia que va presentar el procés participatiu (en castellà), joveneta, desimbolta (argentina ?), semblava la clàssica professional que ha fet algun curs sobre conducció de grups de treball ...

Va presentar el procés com si estés en una escola bressol, com si fóssim criatures, proposant endevinalles, insistint en què l'objectiu principal era posar la xinxeta de Mataró al mapa cooperatiu internacional: ser referents del cooperativisme i l'emprenedoria colectiva.

Tenim fins el dijous 21 per a presentar idees, propostes i projectes (6 dies hàbils), i no disposem de massa informació: metres quadrats, estimació de despeses globals anuals (45.000 euros, que després varen confessar que podien ser només 33.000 ...), i que hi ha previst un bar.

Tinc la impressió de que he fet més acció cooperativa jo, com a president d'una petita comunitat de 14 veïns, que la gerència i l'empresa de suport, aquests darrers mesos, per animar, suscitar, implicar els cooperativistes en una reflexió prospectiva. No era massa difícil enviar, en els mails de convocatòria, una petita nota tècnica amb la informació bàsica (context legal, objectius globals de la fundació, plànols senzills, condicions d'ús del Cafè de Mar, quatre dades tècniques, algunes consideracions operatives ...). Així, potser encara hagués vingut més gent, i haguéssim aprofitat les dues hores presencials per intercanviar qüestions, reaccions, idees, intuïcions ...

Sessió molt poc útil, doncs, sense pràcticament cap reflexió sobre criteris (només la xinxeta ...), prioritats, condicions, experiències, possibles usos ... malgrat la precisió de les dades geomètriques (189'70 x 209'70): perquè no parlar més clarament de 190 x 210 ?

Molt mala maror com a reacció general. Moltes crítiques al procediment, molt mal explicat, i només aclarit una mica al final, pel gerent, l'Àngel Puig. Molt desconeixement, em va semblar, de qui és responsable de què, qui pot decidir què i com, i reclamacions d'autogestió i assemblearisme elemental. Tot i que a la sala hi havien molts membres i patrons de la Unió de Cooperadors i, potser, de la Fundació Cooperadors de Mataró.

Jo hi anava amb dues petites idees:

1. adequar el bar a la organització periòdica de sopars/berenars de debat (condicions d'ús, taules, serveis, menjars, suports tècnics, ...);
2. preveure en els objectius de la Fundació (i de la Unió de Cooperadors ...), activitats i xerrades per promoure l'esperit de cooperació en general, per fer front al pensament únic competitiu que ens aclapara a dreta i esquerra. Promoure lluita ideològica cooperativa per complementar les accions més directament operatives (cooperatives, economia social, emprenedoria colectiva, ...).

Vist l'ambient, no tenia sentit parlar-ne.
A la sortida, perplexitat, sorpresa i incomprensió general.
Amb una xinxeta al cul. Malament. Si l'esquerra oficial, instalada s'ensorra, el cooperativisme existent (?) sembla necessitar més capacitat organitzativa ... Amb tot el carinyo, amb tota la meva voluntat de cooperació, Àngel, cooperadors, necessitem més lideratge decidit, obert, participatiu, radicalment democràtic, però molt més efectiu, operatiu, productiu. Sobretot en aquests temps difícils. Compta amb mi, si cal.

El CAPGROS m'ha publicat aquesta entrada: mireu-la [ aquí ]
Gràcies a la Judith Vives, que em convida a seguir escrivint articles de tant en tant. Ho tindré present, si.

Propostes concretes

Dos diaris han fet un esforç de síntesi programàtica per "reconstruir el futur" o per lluitar contra la corrupció.
Davant les iniciatives dels grans partits, això és un bon exercici.

El PP es vol defensar atacant, exigint als altres que siguin tant transparents com ells: mesquineria pura, hipocresia !
Semblant a la de CiU, que vol liderar una iniciativa institucional: sarcàstic !
I des de Madrid, el PSOE proposa quatre discretes mesures, quatre, per fer veure que també té idees ...

Efectivament, és hora de propostes concretes, d'actuacions pràctiques.

Penjo les dues iniciatives periodístiques (Per llegir-les bé, cliqueu el botó dret i obriu l'enllaç directe)
































Per llegir l'introducció complerta de El País, cliqueu [aquí]













Per completar informacions, aquí va el Decàleg d'Iniciativa per Catalunya:

Ells, els federalistes, a Mataró

Una mica per casualitat, dimarts a la tarda em vaig enterar pel CapGros digital, que aquella tarda nit, a El Públic, el Ferran Pedret presentava el seu llibre "Nosaltres els federalistes". Mireu enllaç a l'editorial.

Seguint amb la meva tendència d'innocent masoquista a la recerca d'esperances perdudes, hi vaig anar.
L'escenari, simpàtic com sempre: molt bona idea la d'aquest bar molt familiar que és d'alguna manera l'oficina oberta d'iniciatives i projectes dels joves valors locals (entre d'altres), el Joan Salicrú i l'Eloi Aymerich.

L'assistència, molt limitada: de públic, públic, jo, dos o tres militants socialistes dels vells temps, un militant d'Iniciativa, l'Alícia Romero, oberta i acollidora com sempre, una jove socialista i una iaia que va marxar al cap de 5 minuts. Vaig pensar que potser era una socialista "autèntica" del PSOE ...

Després, gairebé mitja hora tard, van arribar tres o quatre membres de l'executiva local del PSC, amb el seu iPhone (o Blackberry, no ho vaig poder veure ...), o algun llegint el diari.

La presentació, correcte, una mica teòrica/acadèmica, ben documentada i argumentada amb moltes referències a principis: igualtat, cooperació, llibertat, fraternitat ... però molt poc contextualitzada en el debat polític actual. El Ferran diu que ve de lluny i que va més lluny encara.

Després d'una primera pregunta del Joan Salicrú per animar el debat, faig una reflexió sobre la manera de vendre la idea que el Ferran havia plantejat. Dic que comparteixo principis i formes, però que penso que, ara per ara, el federalisme apareix com una tercera via formalista que no motiva massa gent. Que el problema és l'encaix (molts estem farts de com ens tracten, se'ns pixen, dic), i que caldria objectivar la problemàtica i elaborar una espècie de "carta al rei" per concretar què volem, més enllà dels procediments. Sóc republicà, evidentment, però com estava anunciada la visita d'Artur Mas al rei espanyol, l'expressió em va sortir espontàneament ...

La jove militant socialista reacciona disciplinada defensant posicions oficials. Jo li aclareixo que no ha entès el que jo he dit, però ni se'n entera ... Després, el senyor d'Iniciativa fa una (clàssica, llarga) intervenció per defensar la independència i el dret a decidir. El Joan Salicrú, veient que no sabia com acabar, l'ajuda i el talla amb elegància respectuosa. El Ferran comenta l'exposició i repeteix els seus arguments. I, a les 20'25, el Joan diu que ja n'hi ha prou i agraeix l'assistència. Els executius socialistes, amb cares sèries, se'n van a sopar amb el Ferran Pedret.

Resumint: un acte poc útil, amb 3 o 4 persones convençudes de públic. Cap reflexió conjunta, cap intercanvi d'idees.
Els de l'aparell, passant olímpicament. Com si controlessin, només, com es dona pà a les oques ...
Tant pocs militants o simpatitzants socialistes tenen interès en reflexionar plegats sobre federalisme ?

Endreçant papers, he trobat les reflexions del Miquel Iceta el passat 10.01.13 sobre la reconstrucció socialista.
Deia el Miquel:
Hem d’impulsar reformes en la nostra organització, la nostra manera de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible. Necessitem una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més creativa, més moderna i més eficaç, capaç d’utilitzar de forma intel·ligent les xarxes socials.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat eradicant tot sectarisme. En el PSC no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. El PSC necessita més debat intern, no menys. La discrepància no sols no ha de ser penalitzada sinó que pot i ha de ser estimulada. Aquest és un objectiu fonamental i irrenunciable ... hem de recuperar els que han marxat, hem d’activar els que s’han allunyat, hem d’il·lusionar els que segueixen actius ... Tots sabem a cada lloc quines persones voldríem que estiguessin amb nosaltres i no ho estan. Hem de reflexionar les raons per les que no hi són. Què podem fer per escoltar-los i per convidar-los a apoderar-se del PSC, a fer-lo seu ...

La idea és senzilla però no fàcil: fer del PSC un laboratori col·lectiu d’idees viu i dinàmic, obert als progressistes, en diàleg amb la resta de forces d’esquerres, eixamplant les fronteres del partit, començant per tots els nostres militants i seguint per anar a buscar a tots aquells i aquelles que voldríem que formessin part del PSC ideal a cada localitat ...

A la xerrada de El Públic no es va notar rés de tot això.

El mateix Iceta n'explica les causes: "... el que som i moltes de les coses que hem de fer, no totes, les tenim escrites de fa temps. El que passa és que no les posem en pràctica ... massa sovint hi ha massa distància entre el que escrivim, el que diem i el que fem. I aquesta manca de coherència és la causa més important de la nostra pèrdua de credibilitat..."

Un veritable brot verd !

Potser un bon "regal de reis" per començar l'any.

Un professional amb un currículum adequat, qualificat, amb experiència, nomenat com a director passant per un procés d'oposicions, és capaç, s'atreveix a aixecar el dit i trasbalsar la Generalitat !

No puc imaginar-me un comportament semblant d'un altre director que hagués estat nomenat per algun grup polític, del color que sigui (malauradament ...).

La batalla legal es presenta animada, perquè a AGBAR hi ha Miquel Roca i Junyent com a secretari del consell.

I una qüestió molt interessant a analitzar: el plec de condicions. Que en una operació de tanta importància estratègica i econòmica les regles del joc no siguin extremadament clares, diu molt poc dels serveis gestors de la Generalitat.

El TSJC haurà de decidir ara si modificar el calendari anual d'inversions mereix un zero o si és motiu d'exclusió del concurs: apasionant !

Chapuces a la sanitat ...

Un breu article molt interessant (cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo),
comparant maneres de fer aquí (a "Madrid" i a Catalunya !),
i allà, al Regne (encara) Unit de la Gran Bretanya.

Planificació, objectius, resultats, concertació, seguiment, transparència, expertesa, professionalitat, organismes independents, ... lluny, estem molt lluny !

Link a l'article a la web de El País [ aquí ] ...
... i a la darrera iniciativa del govern català dels millors, el novembre 2012, mentre tots estàvem distrets amb les propostes secesionistes [aquí]







De moment, el link a les fonts: el [ Mandate ]















Com a referències meves, algunes notes en aquest blog:
- sobre les maneres de dirigir, comentant les retallades pressupostàries [aquí];

- sobre l'acord ciutadà proposat per l'aleshores consellera Geli, el 2007 [aquí];

- sobre iniciatives per fer front a les corrupteles [aquí], amb un recordatori d'altres notes tècniques;

- sobre la Llei de reforma de l'ICS [aquí], el 2006/2007, amb un impacte considerable [aquí] !

També, el conjunt de reflexions i propostes que vaig fer sobre governança, quan era president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme.
En el meu web documental [aquí].

Mentrestant, els "millors" van fent !

Mentre nosaltres, ciutadans, estàvem ocupats amb la transició nacional del Massies, els seus consellers no s'han entretingut:








Antía Castedo, que segueix de prop les corrupteles en l'àmbit de la salut,
amplia la notícia a El País d'avui.


Seria interessant veure com s'ha fet el procés de selecció.
Probablement, formalment, sigui tot correcte.

Però el "quid" són les regles utilitzades:
- quines condicions d'accés, quina "elegibilitat"
- quins criteris de valoració de cada proposta
- quina ponderació de cada criteri en l'apreciació global ...

Per exemple, quan varem contractar una nova "gerència" al Consorci Sanitari del Maresme varem utilitzar aquest quadre de valoració:

(cada membre de la mesa de contractació feia la seva valoració,
es calculava la mitjana,
i es ponderava en funció del pes relatiu
establert a les clàusules administratives)

Miraré d'obtenir informació.

Les elits de l'Antón Costas

Article interessant del sempre interessant Antón Costas. (cliqueu per ampliar, o aneu a la versió digital a El País)
Tinc algun amic que encara parla de la burgesia i de la lluita de classes ...

Anàlisis com aquesta mostren l'evolució de les classes o elits dirigents en el complex mon globalitzat en què vivim, i ajuden a entendre millor les mentalitats i els interessos dels qui decideixen les dinàmiques colectives.

Costas parla de 4 tipus d'elits:

1.- l'elit política econòmica europea, moguda per una ideologia (neocon ?) ;

2.- l'elit burocràtica (experts i alts funcionaris de BXL, del BCE, del FMI, ...), falta de coratge intelectual ...

3.- l'elit empresarial sotmesa a la competència internacional, obsessionada per la competitivitat ...

4.- l'elit financera i de les grans corporacions

És suggerent la seva consideració: aquestes elits han perdut la necessària "simpatia" cap als demés en prendre decisions econòmiques (que propugnava Adam Smith, diu el Costas), i que és bàsica per garantir la cohesió social.

Aquestes elits "no tienen ningún escrúpulo moral en defender la austeridad, los otros les son absolutamente ajenos ..." y "han roto los lazos emocionales con las clases medias y trabajadoras, y ya no se ven compartiendo un futuro común", el que explica la "ceguera respecto a las consecuencias de unas políticas que derrumban la esperanza de la mayoría de la gente en el futuro."

Jo penso que no només hi ha un problema emocional, de distància psicològica. Els valors predominants en aquestes elits son la cobdícia i l'individualisme, la lluita descarnada en una selva complexa, canviant, competitiva i incerta.
La solidaritat, la cooperació, l'interès general dels homes, de l'espècie, del planeta ... els hi queda molt lluny !


[ AFEGIT ]
Diumenge 21 d'octubre, Josep Ramoneda escriu a El País una columna (La Europa del miedo),
en què parla d'aquestes elits tecnocràtiques de BXL i dels Estats. Molt interessant, dura i trista, de tant realista !

Prou. Difícil esperar rés del PSC ...

Ingenu com sóc, de tant en tant pensava que potser hi haurien canvis al PSC i que potser podria tornar-hi a militar al partit que vaig impulsar operativament a Mataró i el Maresme, fins a finals dels anys '70. Vaig abandonar militància el 2008 ( link ).

La decisió d'aquest cap de setmana penso que trenca tota esperança. Malauradament.

El Pere Navarro ha designat com a numero 2 de la seva llista a Maurici Lucena (des del sector més catalanista es tem que sigui per suggeriment del PSOE ...), un jove tecnòcrata ambiciós i venedor de fum (diu que el 2030 anirem a Mart ...), amic del Miguel Sebastián, colaborador fidel del Montilla i de la Chacón a l'administració de l'Estat a Madrid, que diu que té el carnet del PSC (?), però que ha fet tota la seva vida professional a Madrid, dels 24 fins ara, que en té 37 ( la seva web ) ...

- des de setembre del 99, amb 24 anys, fins el maig 2004, consultor d'anàlisis econòmics al despatx del Solchaga. Colabora amb el futur ministre Miguel Sebastián en la redacció del programa del PSOE.

- amb 29 anys (!), el 2004, el Montilla l'anomena Director General del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), molt probablement sense haver estat mai en una empresa industrial. Sembla que els directius del CDTI l'anomenàven "el becario" ... Hàbil maniobrador, sembla, des del seu càrrec aconsegueix ser, també, entre molts altres càrrecs, president del Consell de l'Agència Espacial Europea !

- amb 35 anys, el 2010, la nostra Carme Chacón el coloca de vicepresident a ISDEFE (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España), fins el febrer de 2012, en què deixa el càrrec, en el marc del canvi de color del govern de l'Estat.

Després del canvi de govern a Madrid, potser orfe de padrins amb poder, deu haver pensat que era bo tornar cap a Catalunya ... on sembla que no el coneix ningú.
Un vell militant membre del Consell Nacional del PSC diu que no l'havia vist mai, ni havia sentit parlar d'ell fins ahir ...

A qui pot representar aquest jove ? Quina agrupació, quins militants l'han proposat ?
Quins valors militants, de cooperació i companyonia pot tenir, si lo seu és escalar càrrecs ?
Quin coneixement té de la realitat catalana ?
Quin sentit té colocar tecnòcrates, experts, assessors ... al Parlament ?

El Periódico diu que "la direcció (del PSC) el considera un actiu per apuntalar un programa econòmic alternatiu a la fe de CiU en les retallades, i un bon enllaç amb els empresaris per fer calar la seva aposta de moderació davant de la ruptura ..."

Reflexió per la dignitat

Estic colaborant en una comissió del Colegi/Associació d'Enginyers que promou una reflexió estratègica sobre el què passa, el perquè passa, i el què hauriem de fer. Per animar el debat, per suscitar l'atreviment i coratge necessaris, he proposat uns elements bàsics d'una possible declaració del colectiu:

1 / Això és una emergència: no estem en una incidència temporal, en un túnel. No estem en època de canvis, estem canviant d'època. Estem en un període excepcionalment greu que requereix, més que mai, lideratges competents i valents que suscitin la cooperació i la complicitat de tothom, concertant i consensuant polítiques rigoroses i transparents, iniciatives excepcionals, per afrontar amb urgència els escenaris tan complexos que s'intueixen, amb racionalitat i coratge, evitant demagògies i populismes.


2 / Hem d'acabar amb la comèdia: s'han d'eradicar els comportaments irresponsables de pirates i taurons especuladors, de xanxulleros i marrulleros, d'hipòcrites, cínics i mentiders, s'han de garantir noves maneres de fer, de governar i de comunicar, s'han de promoure nous valors i comportaments radicalment solidaris i cooperatius, humanistes, promovent "l'empowerment" i la dignitat personal i colectiva, superant irracionalitats, supersticions i creences ancestrals.

S'han de renovar les organitzacions polítiques, sindicals, professionals, ciutadanes. La confiança i cohesió necessàries en tota colectivitat exigeixen regles del joc que assegurin el control democràtic efectiu de les actuacions dels governants, gestors i administradors.

Calen lleis efectives que promoguin la moralitat i la transparència, que permetin lluitar eficaçment contra les corrupcions i corporatismes mesquins, calen nous mecanismes de participació autònoma, no tutelada, que reforci el paper de la societat civil organitzada. No cal buscar adhesions clientelars, cal fomentar implicació activa i responsabilització conscient de la ciutadania. No n'hi ha prou en exigir més esforç, més responsabilitat, més ilusió, més compromís ... calen, també, projectes colectius engrescadors.

3 / Necessitem més política de la bona: hem de superar les visions tecnocràtiques, economicistes, tacticistes i a curt termini. Des de la defensa del rigor econòmic i pressupostari, hem de re-situar les persones i la colectivitat al centre de les polítiques. Hem de ser capaços de decidir colectivament, conscientment, concretament, cap on volem anar i com podem anar-hi ... No podem deixar que el sistema funcioni guiat només per la cobdícia, obsessionats tots pel creixement pel creixement, la innovació per la innovació, competint tots contra tots des de posicions individualistes, oblidant la perspectiva dels interessos comunitaris. Hem de saber donar sentit a tot plegat.

L'economia no pot reduir-se a una freda comptabilitat. Necessitem polítiques econòmiques i socials actives al servei d'un projecte colectiu democràticament debatut i assumit. Cal repensar els conceptes de benser i de benestar, valorant la utilitat social dels bens que es produeixen i dels serveis que es presten, en funció del desenvolupament equilibrat i sostenible de les persones i dels pobles.

El treball no pot ser considerat com un simple recurs productiu o un simple cost de producció. El treball digne i en condicions ha de ser vist com el mecanisme principal de participació i de integració de les persones en la societat. No ens podem limitar a proclamar la creació genèrica de llocs de treball: hem de pensar, també, en mecanismes de cooperació integradora i voluntària de tots en les activitats d'utilitat personal i colectiva.


4 / Ens calen instruments d'anàlisi i d'intervenció més adequats: no podem confiar més en que el mercat, els mercats, siguin l'únic mecanisme orientador de les activitats productives. No ens podem limitar a establir mecanismes de regulació sovint inútils, ineficaços. No podem guiar-nos pel simple referent del PIB per avaluar el nostre benser i benestar colectius. No n'hi ha prou en apelar genèricament a la creació de riquesa ...

Necessitem esquemes conceptuals més rigorosos per analitzar els nostres problemes colectius, les nostres necessitats, les nostres aspiracions com a persones i com a societat. Ens calen mecanismes i polítiques de intervenció molt més efectius al servei de projectes de futur democràticament decidits, al servei d'una convivència econòmica, social i culturalment sostenible (Joan Majó). No n'hi ha prou amb els simples "dafos" tant de moda: cal debatre i consensuar els objectius colectius i adoptar després estratègies coherents i articulades.

Hem de disposar d'instruments eficients per orientar i planificar políticament les activitats econòmiques i socials, instruments més incitadors, més coercitius, que garanteixin la utilitat, l'eficàcia i l'eficiència al servei del millor benestar possible de tothom, considerant els recursos escassos i els impactes en el medi ambient.

Hem de recuperar probablement les "velles" polítiques industrials i tecnològiques fortes, actives, orientades per una concepció clara del projecte colectiu. Polítiques energètiques, de transports, de comunicació, polítiques de millora i racionalització legislativa i dels procediments judicials, polítiques financeres rigoroses orientades al funcionament i no a l'especulació ...


5 / Necessitem governs competents i capaços, coratjosos, líders responsables, capaços d'articular els valors i aspiracions colectives, de definir projectes de futur solidaris i sostenibles, i de manejar els instruments comprensibles, transparents, necessaris per actuar productivament, de manera eficient i eficaç, i rendint compte de les activitats, dels recursos utilitzats i dels resultats obtinguts.

Volem governants, administradors, gestors, experts, competents, capaços d'utilitzar els nous instruments, els nous mecanismes, els nous conceptes, disposats a impulsar polítiques més intervencionistes. Volem professionals seleccionats segons criteris rigorosos, i remunerats d'acord amb el seu rendiment. Calen administracions, serveis i servidors públic regits per unes regles del joc que estimulin la professionalitat, la feina ben feta, la responsabilització per sobre de les formalitats burocràtiques, ...


6 / i hem de millorar la nostra articulació, la nostra integració amb Espanya, amb la Unió Europea i amb el món. Sobre bases clares i respectuoses. Explicitades i pactades. Repensant les condicions de la globalització descarnada i salvatge que patim, establint regles i salvaguardes que garanteixin un desenvolupament harmònic i sostenible de tots els pobles.

A Banda Ampla amb funcionaris i ciutadans

Aquest dijous hem participat al programa BANDA AMPLA, el programa de debat ciutadà de TV3. El dimecres els hi havia enviat quatre ratlles sobre el meu interès i la meva experiència. Al cap d'un ratet em va trucar la Patrícia (amable, oberta, receptiva), i, em va preguntar algunes coses, algunes idees sobre el tema. Varem quedar que parlaria amb el seu equip de la possibilitat de convidar-me. Al cap d'unes hores, em torna a trucar per confirmar-me la invitació. Havia llegit el meu blog, el meu CV, el Manifest dels Enginyers a les administracions públiques, etc.

Havia vist el programa algunes vegades. Uns cops m'hi havia enganxat, i en d'altres, no. Segons el tema i els participants. No és un programa de debat entre experts, o entre representants d'institucions. És un debat ciutadà, com el que ens podem trobar anant a plaça, o prenent un cafè amb amics i coneguts: viu, directe, espontani, sincer.

Dijous a la tarda doncs, amb la Montse, cap a TV3. Bona organització i esquema senzill: tres o quatre qüestions de referència, i endavant. La Lídia Heredia anima, condueix i modera les intervencions amb respecte, simpatia, agilitat i inteligència, amb el suport a l'ombra (via orella) de les seves colaboradores i colaboradors.

Llàstima que el programa es passa a partir de les 23'15 de la nit. Perquè no fer-lo a la tarda ? Em diuen que tenen una quota del 8 al 10%, és a dir, calculen, de 150 a 200 mil telespectadors. Per algunes estrelles deu ser poc, o molt poc. Per a mi, extraordinari poder dir i explicar coses davant de tanta gent.

De tota manera, acostumat a fer xerrades on ets tu qui segueixes un fil d'argumentació, amb exemples i powerspoints, traient conclusions i fent propostes pel debat, acostumat a participar en debats entre 4 o 5 persones, o a ser entrevistat, aquest debat de vivències personals és molt més complicat de seguir i d'intervenir. El centre d'interès vola d'aquí enllà, en funció de l'espontaneïtat i vivacitat de la vintena llarga de participants ... i dels gestos de conducció de la Lídia.

Una experiència interessant.

Innocent, jo m'havia preparat papers i esquemes ... que no em van servir per rés.
M'ho havien advertit: millor sense papers, però jo vaig insistir a entrar amb la meva carpeta. Tenien raó !
Vaig parlar de la Comissió, del Kinnock, de l'Hospital de Mataró, i, fins i tot, de les guard ... de les escoles bressol !

Malgrat tot, em sembla que vaig poder dir tres o quatre coses que volia dir. Probablement varen fer de contrapunt a moltes intervencions lògicament reivindicatives. I espero que la meva obsessió sobre la necessitat de canviar les "regles del joc" que mal-regulen les condicions de treball dels treballadors de les administracions i serveis públics quedés prou clara. O que cal fer les coses d'una altra manera, amb més rigor, coherència i transparència, buscant la concertació amb tots els concernits. O les possibilitats de governar des de l'interès general la provisió/prestació de serveis per entitats funcionant sota règim "privat" per millorar l'eficàcia/eficiència ...

Per veure tot el programa, cliqueu aquí: [ funcionaris ]
Les meves intervencions són als minuts 32', 1h02', 1h23', 1h25', ...

El divendres 10 de febrer, males notícies pel programa ... i per la meva proposta (ben acollida) de dedicar-ne un a les comunitats de veïns, la micro-democràcia !

El "partenariat" públic-privat, encara

Els anys '90 en parlàvem ja molt a la Comissió. El debat segueix.
Avui, a El Periódico, Francisco Longo concreta una mica les condicions de la cooperació públic-privat:
- d'una banda, els mecanismes, les maneres, els procediments;
- de l'altra, les exigències del costat públic.

Les resumeix en una frase:
Per desenvolupar-se adequadament, exigeix governs capaços i actius i una dotació més gran de talent, lideratge i management en el costat públic del binomi. Ens planteja un desafiament de bona governança que pot i ha de contribuir a consolidar i a fer sostenible el nostre model de benestar. La clau de l’èxit no és cap altra que enfortir la gestió pública ... la CPP no implica menys Estat, sinó, contràriament, més Estat i més fort.

A la Comissió, va costar molt considerar prioritàries les mesures per garantir el "capacity building" en els programes de desenvolupament regional co-finançats ...
I els resultats no varen ser massa bons, si pensem en Grècia i d'altres països.
Amb els Estats que han entrat a la Unió aquests darrers anys, sembla que el problema és molt més greu, i més difícil trobar bons "partners" sobre els que "build capacities" ...

Penjo l'article, i aprofito per recordar-me altres notes recents sobre el tema, per anar construint i consolidant coneixement ...

- una, recollint un article del mateix Longo a La Vanguardia del 6 d'octubre,
- una segona, recollint un article de l'Alfredo Pastor sobre polítiques industrials, a La Vanguardia del 30 d'octubre,
- i una tercera, del 13 d'octubre,parlant de les primàries socialistes a França, i citant un llibre sobre l'Estat Estrateg, publicat ... el 1993 !

Entre tots ... a El Periódico

És un mecanisme de participació i de debat obert i interessant: [ link ].

L'amic Enric Sala m'ha convidat a participar-hi.
Ho he fet, de moment, amb dos comentaris aportant la perspectiva i experiència de la Comissió Europea:

- en el primer insisteixo en la necessitat d'actuar, alhora, reformant i retallant el què calgui.

- en el segón faig referència als responsables de la funció pública de la Generalitat.










Quan varen ser anomenats, ja vaig expressar el meu escepticisme sobre les seves competències i capacitats per liderar una problemàtica tant complexa:
- respecte de la vicepresidenta [ link ] ...
- i de la directora general de la FP [ link ]

Comencem a veure'n els resultats ...

L'últim "cagarro" del govern del ZAPATERO ?

Un amic entés em diu que aquí deu haver-hi alguns crèdits pendents condonats o a punt de ser-ho ...
La renovació hauria de passar per suprimir pràctiques d'aquest tipus.
M'agradaria sentir la veu dels líders que es postulen per a renovar el PSOE ...

Què en deuen pensar els qui pateixen el rigor cruel i inhumà de la banca ?
Cada cop més indignat !

Més sobre polítiques i governs: cal millorar la governança !

En la nota anterior, de divendres 4, he penjat dos articles prospectius sobre el futur, i un tercer sobre la necessitat de governs capaços de desenvolupar les necessàries polítiques industrials.

Avui diumenge, a La Vanguardia, Francisco (Paco) Longo, d'Esade, pinta una situació preocupant al nostre país, en base a indicadors concrets sobre les capacitats estratègiques i operatives dels nostres governs i administracions, dels nostres polítics, governants, dirigents i gestors de les polítiques colectives.

I acaba dient que, més enllà de les retallades, calen reformes !

Tenim uns governants i dirigents amb la visió, el coratge i les competències/capacitats necessàries ?
Ho dubto, malauradament ...

A sota de l'article hi ha, molt resumides, propostes dels diferents partits polítics de cara a les eleccions del 20 de novembre. Excepte alguna idea, m'ha semblat que van totes a canviar les teulades de les seves cases colectives. Reformes estratègiques, funcionals, operatives ... poques.



Aprofito per recordar algunes notes meves sobre els canvis d'ara farà un any, al govern de la Generalitat. A la comissió d'enginyers a les administracions, dins l'Associació d'Enginyers, havíem consensuat un manifest sobre les necessàries reformes. I les decisions del nou govern em varem decepcionar:

- la primera, a l'àmbit de governació [ nota ];
- la segona, la marxa enrera a l'àmbit de polítiques europees [ nota ], que després s'ha confirmat ...
- la tercera, una mica "tècnica", sobre la selecció dels "millors" [ nota ];
- la quarta, sobre la carta del nou president a tots els funcionaris: fer més i millor amb menys [ nota ];
- i la cinquena, decebut [ nota ], veient el nomenament de la nova directora general de Funció Pública ...