Ja fa temps que es veia a venir: finalment, molts equips han aconseguit trobar tàctiques adequades per frenar el nou estil de joc inteligent, imaginador i cooperatiu del Pep Guardiola i els seus nois. Els darrers partits contra l'equip del Simeone en varen ser la prova més evident.
És un tema profundament decebedor: és el triomf regressiu de la força bruta sobre la creativitat i el treball ben fet. És un estil semblant als "perros de presa", que diuen en castellà. En català no sé si hi ha l'expressió equivalent. En qualsevol cas, els equips contraris assetgen els jugadors com a gossos, intentant que no puguin rebre ni passar la pilota de manera inteligent, cooperativa. I aquest assetjament només es pot superar, en ocasions, amb molta inteligència creativa conjunta: la que tenen Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Cesc ...
De petits, ja fa 50 anys, quan jugàvem un futbol elegant amb el Juventus (d'Acció Catòlica ...), molts defensors ja ens deien que potser feríem passar la pilota, però que, nosaltres ... no passaríem !
Em sembla que hi ha tres aspectes a considerar:
- el primer, les regles del joc. A mi m'agradaria jugar al futbol amb les regles semblants a les del bàsquet. Tinc la impressió que, cada cop més, el futbol es juga amb maneres del rugby !
- el segon, la cultura que encara domina bona part de les nostres societats. El futbol és cosa d'homes, diuen. Per tant, els homes juguen amb força, amb valentia, amb "arrojo" de vegades brutal ... També, culturalment, el què importa és guanyar. Si un jugador fa trampes però l'àrbitre no el veu, és que és molt espavilat ...
- el tercer, l'econòmic: els líos/discussions i merders provoquen debats/controvèrsies i fan vendre diaris/revistes i omplen debats/tertúlies a les teles. I molts van a l'estadi per poder veure els merders en directe i poder opinar després en el treball o fent un cafè ...
Resumint, en definitiva, la lògica del futbol és funcional amb el sistema. De petits fèiem servir aquesta expressió en criticar els diversos elements que envoltaven el sistema capitalista. Buscant explicacions a lògiques aparentment ilògiques, les trobàvem en considerar que, de fet, tenien una relació interactiva amb el sistema: resultaven del sistema dominant i, al mateix temps, l'enfortien i el consolidaven. La superestructura necessària de l'anàlisi marxista ...
Un sistema econòmic i social descarnadament competitiu, on només compta l'èxit, troba en el futbol i les seves regles la màxima expressió plàstica i comportamental.
I el sistema d'arbitratge futbolero és el millor sedant per poder suportar i assumir la justícia sovint estúpida que patim. Que un àrbitre pugui equivocar-se o apreciar malament una jugada, davant 100.000 espectadors directes o d'alguns milions via la tele, i que no passi rés, és la millor manera de preparar les nostres ments a acceptar l'irracionalitat de molts mecanismes i decisions judicials.
Tot això fa temps que ho penso i potser ja ho he escrit en notes anteriors. Però penjo aquesta nota en llegir un article de l'Enric Bañeres a La Vanguardia del 25 de juny.
Un resum de les conclusions de l'article, que parla de la intensitat, i l'expressiva foto que l'acompanya.
La reflexió ha coincidit amb la mossegada d'un davanter a un defensa. Genial culminació de l'estil.
Fins i tot el nostre admirat president Mújica l'ha defensat en considerar el càstig una mica excessiu ...
Malgrat tot, el Barça de Qatar és capaç de fitxar-lo ! Veurem !
És un tema profundament decebedor: és el triomf regressiu de la força bruta sobre la creativitat i el treball ben fet. És un estil semblant als "perros de presa", que diuen en castellà. En català no sé si hi ha l'expressió equivalent. En qualsevol cas, els equips contraris assetgen els jugadors com a gossos, intentant que no puguin rebre ni passar la pilota de manera inteligent, cooperativa. I aquest assetjament només es pot superar, en ocasions, amb molta inteligència creativa conjunta: la que tenen Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Cesc ...
De petits, ja fa 50 anys, quan jugàvem un futbol elegant amb el Juventus (d'Acció Catòlica ...), molts defensors ja ens deien que potser feríem passar la pilota, però que, nosaltres ... no passaríem !
Em sembla que hi ha tres aspectes a considerar:
- el primer, les regles del joc. A mi m'agradaria jugar al futbol amb les regles semblants a les del bàsquet. Tinc la impressió que, cada cop més, el futbol es juga amb maneres del rugby !
- el segon, la cultura que encara domina bona part de les nostres societats. El futbol és cosa d'homes, diuen. Per tant, els homes juguen amb força, amb valentia, amb "arrojo" de vegades brutal ... També, culturalment, el què importa és guanyar. Si un jugador fa trampes però l'àrbitre no el veu, és que és molt espavilat ...
- el tercer, l'econòmic: els líos/discussions i merders provoquen debats/controvèrsies i fan vendre diaris/revistes i omplen debats/tertúlies a les teles. I molts van a l'estadi per poder veure els merders en directe i poder opinar després en el treball o fent un cafè ...
Resumint, en definitiva, la lògica del futbol és funcional amb el sistema. De petits fèiem servir aquesta expressió en criticar els diversos elements que envoltaven el sistema capitalista. Buscant explicacions a lògiques aparentment ilògiques, les trobàvem en considerar que, de fet, tenien una relació interactiva amb el sistema: resultaven del sistema dominant i, al mateix temps, l'enfortien i el consolidaven. La superestructura necessària de l'anàlisi marxista ...
Un sistema econòmic i social descarnadament competitiu, on només compta l'èxit, troba en el futbol i les seves regles la màxima expressió plàstica i comportamental.
I el sistema d'arbitratge futbolero és el millor sedant per poder suportar i assumir la justícia sovint estúpida que patim. Que un àrbitre pugui equivocar-se o apreciar malament una jugada, davant 100.000 espectadors directes o d'alguns milions via la tele, i que no passi rés, és la millor manera de preparar les nostres ments a acceptar l'irracionalitat de molts mecanismes i decisions judicials.
Tot això fa temps que ho penso i potser ja ho he escrit en notes anteriors. Però penjo aquesta nota en llegir un article de l'Enric Bañeres a La Vanguardia del 25 de juny.
Un resum de les conclusions de l'article, que parla de la intensitat, i l'expressiva foto que l'acompanya.
La reflexió ha coincidit amb la mossegada d'un davanter a un defensa. Genial culminació de l'estil.
Fins i tot el nostre admirat president Mújica l'ha defensat en considerar el càstig una mica excessiu ...
Malgrat tot, el Barça de Qatar és capaç de fitxar-lo ! Veurem !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada