L'indignació al poder

La setmana passada, Guillem Martínez, a les pàgines de Cataluña de El País, parla de les diferents opcions que els impulsors del 15-M estan desenvolupant per accedir al poder o per incrementar la seva capacitat d'influència. Amb el títol "Los demócratas", reflexiona sobre les relacions entre participació política i desconfiança respecte de les estructures de poder vigents, entre representativitat i mobilització social.

Respecte del poder realment exercit, diu que sovint s'exerceix desde el "limbo", i seguint procediments molt informals: la Merkel parlant amb el Zapatero en un passadís. Ja ho sabíem, i el llibre del Quim Nadal és un gran inventari de situacions i relacions polítiques que ajuden a entendre-ho. Hi ha tot una picaresca i una casuística que desmunta la concepció de la política com un conjunt de processos racionals i estratègics al servei de grans objectius.



Però l'interès de l'article és el petit recull d'iniciatives derivades de la indignació general sobre la ineficàcia corrupte de la democràcia a España.








Penjo algunes referències amb imatges de webs i blogs. Primer les orientades a participar en processos electorals:

- de Podemos [ link ]: un procés obert i ben organitzat d'elaboració d'un programa per a les eleccions europees


- del Procés Constituent [ link ]: la iniciativa catalana de l'Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades


- del Partido X [ link ]












D'altres, orientades a consolidar moviments creant "institucions", diu el Guillem Martínez.
En realitat, es tracta de plataformas i iniciatives diverses:

- Multireferèndum [ link ] i el Movimiento por la Democracia [ link ]










Però, curiosament, no recull el Parlament Ciutadà [ link ], l'iniciativa liderada per Itziar Gonzàlez, i que aquest cap de setmana organitza les seves segones Jornades.

Jo ja n'he parlat en dues notes en aquest blog: una quan va venir a Mataró per rescatar Europa (nota), i l'altre sobre el grup ABCD, promotor de la idea (nota).












Malgrat el seu esperit obert, no he aconseguit trobar la via per fer contribucions a les Jornades. Només petits comentaris quan t'inscrius ...

En la presentació d'aquest Parlament, diuen que volen esdevenir una ciutadania empoderada: magnífica imatge !

I expliquen que aquest procés d’empoderament ja s’està manifestant a través d'accions d'auto-organització, de mobilitzacions, de debats públics, d'experiències auto-gestionàries, de desobediència civil ... i de polítiques i iniciatives legislatives elaborades des de les organitzacions ciutadanes mitjançant sistemes participatius, i la celebració de consultes ciutadanes per decidir les polítiques, els programes i les lleis.

Em sembla una mica ambigu aquest redactat final. Les organitzacions ciutadanes poden fer propostes polítiques però no adoptar-les o decidir-les, no poden aprovar lleis en un parlament paral·lel ...

Em sembla suggerent la idea d'un parlament "lobby" ciutadà, però no es poden barrejar institucions. El Parlament que ells proposen, com a confluència integradora i potenciadora de les iniciatives de participació democràtica, per donar-les-hi més perspectives i capacitats d'influència, em sembla molt interessant. Però el parlament actual, el "gros", també és ciutadà i democràtic. No funciona massa bé, però un parlament representatiu amb diputats delegats pel conjunt dels ciutadans en processos electorals radicalment democràtics, em sembla, ara per ara, absolutament indispensable.


Seguint amb la presentació, em sembla molt bé que presentin el Parlament Ciutadà com a espai de confluència, com a escenari de cooperació, com a forma de pressió ... però no entenc que pugui ser un instrument amb funcions legislatives, proposant (si) i revocant (no) lleis i la celebració de consultes ciutadanes (si) vinculants (no).

Considero molt suggerent la idea d'un instrument que procura eines de participació, que desenvolupa estratègies colaboratives, que afavoreix l'optimització de recursos, que estimula processos de deliberació i de mobilització social. I que, en definitiva, promou iniciatives ciutadanes per ser aprovades pel Parlament (gros) de Catalunya.

Aquestes idees van en el mateix sentit de les que jo proposava amb el meu sindicat de ciutadans: motor de seguiment, de guaita, de control, d'estímul ciutadà de les velles i rovellades estructures democràtiques actuals ...

Mireu la carpeta amb les notes sobre el meu "sindicat" ciutadà, a la columna de l'esquerra !

Itziar Gonzalez promou un Parlament Ciutadà

Vaig anar divendres a sentir com els ciutadans podíem rescatar Europa, segons l'Itziar Gonzàlez Virós. Sort que la Teresa Carreras m'havia avisat: la propaganda va ser molt escassa. L'Ajuntament, malgrat patrocinar l'acte, aquest cop sembla que no va enviar rés ...

Recuperant el cartell de l'acte, me'n entero (me'n assebento ...), ara, que 2013 és l'any europeu dels ciutadans. El presentador, que es va esplaiar amb quadres de fa segles sobre el rapte d'Europa, no hi va fer cap esment ! Ni tampoc cap petita referència a les iniciatives de la Comissió per (malgrat tot), fer una mica més obert, transparent i participatiu, el procés de construcció de la Unió Europea. Per exemple, la complicada Iniciativa Ciutadana Europea. Seguim parlant d'Europa com una cosa etèria, llunyana, simbòlica més que pràctica ...


Amb totes les seves limitacions, la reforma de les maneres de governar a la Comissió Europea tenen elements pràctics que el Govern català és lluny d'aplicar.
Les he explicat molts cops amb els meus "powerspoints":
- els principis i normes per les consultes públiques,
- l'obtenció i la utilització de l'expertesa,
- el diàleg sistemàtic i estructurat amb associacions i autoritats regionals i locals ...





Em feia gràcia l'acte: a finals del 1982, ara fa 30 anys, amb el seu pare, el José Antonio Gonzalez Casanova,
varem iniciar l'experiència de Ciutadans pel Canvi a Mataró.
Es va acabar aviat, pels recels, desconfiança i gelosies d'alguns dirigents del partit d'aleshores.


I avui ve la filla a proposar-nos una altre experiència innovadora.













Va parlar molt poc d'Europa. I molt de la seva vivència personal, molt dura i frustrant,
amb els socialistes de l'Ajuntament de Barcelona i els poders fàctics de Ciutat Vella.
I va dibuixar força, amb senzills traços d'arquitecta que passen bé als media.

Algunes de les seves idees:

- una crítica radical als partits, als seus dirigents ... i al sistema dominant de representació.
La clau de volta de l'arcada democràtica està fallant, i cal una re-volta;

- la condició: l'empoderament. l'empowerment. (1) Els ciutadans han de prendre consciència dels seus problemes, (2) els han de poder compartir empàticament amb els seus conciutadans, i (3) han de decidir actuar colectivament per resoldre'ls;

- l'estratègia: promoure un Parlament Ciutadà, que complementi l'hemi-cicle formal per fer un cicle ben rodó. Es tracta d'organitzar la societat civil per àmbits o temes, proposar que concretin diagnòstics i propostes per interactuar amb els representants democràticament votats, i que pensin accions concretes per fer moure les coses.
Es tracta d'una iniciativa autònoma de participació ciutadana, molt diferent de les iniciatives "gracioses" organitzades i controlades pels qui tenen el "poder". És una participació reivindicada i gestionada pels ciutadans organitzats, des de la "desconfiança" democràtica de la que parla el Joan Subirats, per exemple;

- la força: plantar-se, la desobediència civil.

A la sortida vaig parlar-li de la meva vella proposta de crear un Sindicat de Ciutadans [ carpeta ]
De fet, podria ser l'instrument operatiu entre la presa de consciència i l'estratègia.
Li vaig enviar una petita nota amb links a les meves propostes (però sembla tenir la box d'entrada de mails plena ...)


El Triangle publica una entrevista,
que ajuda a entendre millor les seves vivències, anàlisis i propostes.

Fa uns dies va publicar article i dibuix a El Periódico, el diumenge 10 de març, a l'extra ¡ Sí, podem !

M'encantaria parlar-ne amb ella i el seu grup: diu que són uns vuitanta, i que van fent xarxa. Veurem !

El Manel em comenta per mail, una mica escèptic, "que les forces del sistema són poderosíssimes i no sé si tenim armes o eines eficients per combatre-les". Em diu que "les experiències colectivistes fracassades han vacunat a molta gent contra segons quines aventures, o aventurers". I conclou "regretant" "la manca de saba nova, de gent més jove", a la xerrada.

[ AFEGIT ]
Vaig fer una petita nota de resum/comentaris de l'acte, i la revista CAPGROS me la va publicar:

Resistents ...

Magnífica columna del Manuel Vicent a El País.
A la recerca de poder integrar-me en estructures operatives eficients i efectives,
amb principis i valors radicals, clars, socialitzadors,
les reflexions del Vicent poden donar una mica de moral ...

Indignats: construir les eines d'actuació cívica per la democràcia

El moviment de les acampades és complex i divers. Jo em quedo amb l'aspecte esperançador que suposa el fet de que milers de ciutadans hagin reaccionat per mostrar la seva indignació, saltant del sofà conformista i sortint al carrer a compartir preocupacions.

Fa tres anys que vaig deixar el PSC i que vaig començar a escriure idees per fer política des de fora de "la" política tradicional. Per provocar, el juny de 2008 vaig suggerir muntar un sindicat de ciutadans. Vaig explicar-ho a l'antiga Televisió de Mataró, l'estiu de 2008, i durant el 2009 vaig preparar (com no ...), un powerpoint per explicar-ho amb experiències concretes.

Les reflexions i propostes em semblen del tot oportunes en aquests moments:
- cal enfortir la democràcia, fer-la més viva, més oberta, més real i efectiva ...
- cal promoure la renovació dels partits que proposen solucions colectives als problemes colectius
- i, sobretot, cal construir eines d'actuació, d'intervenció ciutadana per impulsar aquests processos.

Els polítics sols, difícilment ho faran si no senten la pressió cívica. Tancats en la seva lògica electoralista, en la seva bombolla institucional, obsessionats en les seves picabaralles pel poder, pels impactes mediàtics, difícilment treballaran per concertar reformes radicals cap a una ciutadania informada, autònoma, activa i responsable.

(Reflexió d'indignats a Arriaga/Bilbao)

A finals del 2010, després d'algunes xerrades amb amics,
vaig escriure un Manifest més directe i senzill, per entendre'ns:

La meva petita contribució:

- el Manifest per entendre'ns, per FER POLITICA DES DE LA CIUTADANIA

- les notes al blog amb reflexions i experiències sobre iniciatives ciutadanes, sobre la idea del sindicat de ciutadans i, en general, per la millora de la governança: les podeu veure a les CARPETES corresponents, a dalt, a l'esquerra !



Hauré d'anar a les acampades per fer algunes piulades sobre paper ...
Se'ns pixen a sobre ... i diuen que plou !
Si no ens deixeu somniar ... no us deixarem dormir !
Calen palanques per fer saltar els taps !

Estimular les "filtracions"

Això s'anima !
Després de l'històrica iniciativa de WIKILEAKS (wiki-filtracions, fuites ...), alguns diaris pensen aprofitar la idea ...

Penjo l'article a La Vanguardia d'avui (VIVIR, p.11), i aprofito per relacionar-lo amb altres notes en aquest blog en les que parlava dels whistleblowers, els denunciadors, els alertadors de disfuncions, irregularitats i corrupteles:

- la de setembre 2009, amb referències a iniciatives ciutadanes, i, sobretot, l'impacte de l'actuació voluntariosa del Paul van Buitenen, a la Comissió, el 1999, que va acabar forçant uns articles específics sobre el tema en el nou estatut dels funcionaris europeus;

- la d'octubre de 2009, insistint en la necessitat de crear mecanismes de regulació/protecció dels denunciadors, vist el què va passar amb el desgraciat "cas Millet";

- la de novembre 2009, proposant una estratègia per una governança eficaç i transparent, que vaig preparar a demanda del Miquel Iceta, i que vaig poder presentar llargament al Jaume Collboni, sense resultats aparents, sembla. Proposava aquest tipus de mecanismes per tal de millorar les maneres de governar (tercera mesura);

- i, finalment, la de març del 2010, amb unes propostes per reformar l'administració, que incloïen dels mecanismes per controlar disfuncionaments i possibles corrupcions, dotant-los de la necessària autonomia i capacitat d'intervenció (proposta 4.5)

Tinc l'esperança de que, progressivament, amb totes les precaucions i prevencions democràtiques, aquests mecanismes s'hauran d'utilitzar cada cop més.

Per alguns amics meus: propòsits pel 2011, 2012, 2013, ...

Alguns amics em diuen que ho deixi estar, que ja ens ha passat l'edat, que ara hem de viure, que ara són els joves qui han de prendre el relleu, que nosaltres ja estem passats ...

A finals d'any vaig veure aquest article a La Vanguardia, sobre l'èxit del llibret de Stéphane Hessel, 93 anys, i ahir Llàtzer Moix també en parla. Vist el rebombori que ha causat a França, m'estranya que la Rahola encara no hi hagi dit la seva ...



Miraré de comprar el llibre (unes 30 pàgines, 3 euros, n'hauré de comprar 7 o 8 per amortitzar els costos de transport ... i pels amics !)



Intentaré seguir els consells del Llàtzer Moix.
Segurament els meus bons amics (i la Montse !), m'ho agrairan !

Recordo que ja fa molts anys, cap el 1992, Danielle Miterrand deia
que ser d'esquerres és revoltar-se contra la injustícia ...
(Le printemps des insoumis)

Guardant referències interessants

Aquesta iniciativa del Nicolas Hulot l'havia recollit en les meves propostes de "sindicat" de ciutadans, per fer política des de fora de "la política".

Com que és molt engrescadora, penso, val la pena que pengi una referència que permet veure-la amb perspectiva i avaluar-ne els resultats.

Per ampliar informació, aquí hi ha el [ link ].



Una altre referència que és d'aquí, i de més d'actualitat: les 35 propostes del Tercer Sector Social de Catalunya, adressades als partits polítics, per la propera etapa de govern després de les eleccions del 28 N. Es poden consultar [ aquí ].





Altres iniciatives i referències són accessibles a les carpetes del "sindicat de ciutadans" i de les "iniciatives ciutadanes"

Una reforma integrada de l'Administració

Amb un grup de companys enginyers, funcionaris a les administracions catalanes, compartim preocupacions sobre el funcionament de l'administració i les empreses públiques catalanes. Volem organitzar un petit procés de reflexió per mirar de consensuar un posicionament global sobre la cada cop més necessària reforma de l'Administració.

Com a contribució oberta al procés, he escrit unes idees bàsiques:

1. Des de fa uns anys, diversos Informes, Llibres blancs, Congressos han aportat ja molts anàlisis, idees i propostes. Però la situació exigeix, ara més que mai, adoptar mesures estratègiques ambicioses per "modernitzar" efectivament, per posar al dia, per, sobretot, reconvertir l'administració pública en un instrument renovat capaç d'afrontar els nous reptes que els nous temps ens exigeixen, i ens exigiran cada cop més, en el proper futur.

2. Necessitem una administració:
- eficaç i eficient, que faci ben fet el què ha de fer,
- flexible, adaptable a noves necessitats i problemàtiques
- oberta, transparent, preventiva i repressora de comportaments corruptes
- i capaç, també:
* d'observar, de prevenir, de prospectar tendències i noves necessitats ...
* d'imaginar estratègies, d'elaborar programes ...
* de facilitar la preparació i la presa de decisions polítiques
* d'escoltar, de consultar, d'utilitzar adequadament el talent i l'expertesa
* de colaborar en la promoció i la concertació de solucions amb tots els agents concernits
* de fer pedagogia de les problemàtiques i de les possibles solucions alternatives
* de promoure implicació cívica, de rendir comptes de manera clara i comprensible . . .

3. En els darrers anys, s'han fet coses: la modernització tecnològica sembla evident, la racionalització estructural, una mica menys (ho demostra la decisió d'encarregar a un grup d'experts, fa pocs dies, un informe ... ), la transparència, l'establiment de mesures per evitar corrupció i disfuncionaments semblen aparcades, i la millora del que s'anomena gestió dels recursos humans s'ha limitat, em sembla, a un conjunt de mesures més pensades per millorar formalitats que per millorar l'eficàcia/eficiència del sistema.

4. Si hi hagués prou consens i voluntat política, la reforma de l'administració hauria de basar-se en una estratègia global de reforma integrant 5 eixos fonamentals:

1) la sistematització de procediments per explicar problemàtiques, per suscitar opcions estratègiques, per consultar i escoltar els ciutadans i les organitzacions socio-econòmiques, tecnològiques, culturals, i per utilitzar adequadament l'expertesa i el talent existent;

2) una consolidació dels mètodes de planificació d'objectius i d'estratègies, rigorosos, senzills, comprensibles ("smarts" !), que són la base de l'eficàcia i l'eficiència operativa, la condició indispensable per a una bona direcció i gestió de les persones, i garantia de transparència;

3) una definició clara de les funcions directives (condicions, competències, responsabilitats, ...), ben articulades amb les funcions d'orientació política, i que garanteixi un lideratge voluntariós, tenaç i valent per impulsar les reformes necessàries, amb directius competents, creïbles, coherents, rigorosos ... capaços de generar confiança, implicació, i participació dels treballadors dels serveis i empreses públiques en la necessària renovació;

4) una millora notable dels principis, criteris i dels mètodes de gestió de les persones, dotant el sistema dels necessaris mecanismes de promoció, d'estímul, d'incentivació de la professionalitat, del talent i de la funcionalitat dels treballadors públics, dels procediments de mesura i d'avaluació del desenvolupament, i, també, dels procediments coercitius, penalitzadors, àgils i efectius, per corregir, si cal, conductes, comportaments o rendiments insuficients o no adequats;

5) una racionalització i enfortiment dels mecanismes de tècnics de suport que acompanyin la implantació de les noves maneres de planificar estratègicament, de quantificar objectius i recursos, de reformar els mètodes de treball, dels mecanismes per controlar disfuncionaments i possibles corrupcions, dotant-los de la necessària autonomia i capacitat d'intervenció, i dels mecanismes per verificar el compliment (auditoria operativa) i avaluar els resultats de les reformes;

Resumint:
- una administració oberta, cooperadora, motor de civisme i implicació,
- que sap definir millor què s'ha de fer, qui ho ha de fer, i com,
- que disposa de professionals competents capaços de liderar i dirigir,
- amb regles del joc que motivin i, si cal, penalitzin,
- i amb mecanismes d'impuls, de vetlla i de control que garanteixin el compromís de tothom, especialment dels dirigents, en la reforma.

Es tracta de 5 eixos, de 5 elements, de 5 peces d'una màquina, d'un enginy !
Són 5 peces complementàries, que cal desenvolupar a l'hora perque la reforma funcioni !

Ves per on, gràcies al LUIGGI ...

... millorarà la capacitat operativa de la Sindicatura de Comptes !

Tenen raó els opinadors que diuen que la corrupció és en l'ambient, en el paisatge.

Com és possible aquesta situació, ... i que no passi rés ?

Tots callaven, còmplices, sota la manta. El Síndic, constatant la seva impotència, la seva incapacitat de fer cumplir la Llei, perquè no feia un cop de puny sobre la taula i plantejava la qüestió: o hi anem en serio, o dimiteixo ?

(el ROTO, a El País, el 17.11.09)


L'article, de Jordi Barbeta, explica que el Codi Penal (llei orgánica 10/1995), en l'article 502, "tipifica como delito aquellas acciones u omisiones en que pueden incurrir autoridades y funcionarios por el hecho de obstaculizar las investigaciones de los órganos de de control externo, por negarse a transmitir documentación expedientes o informes que les sean solicitados o dilatar indebidamente el envío".










De tota manera, si, finalment, les normes s'apliquen, o es fan aplicar, amb condicionants contundents com el que planteja el president Montilla, estupendo !

M'encanta constatar que la tercera mesura que prepara el Govern, el debat al ple municipal dels Informes de la Sindicatura, era la que jo proposava, el 1996, quan treballava a la DG de la Comissió Europea que gestionava el Fons de desenvolupament regional (FEDER). En comptes d'ampliar el nostre equip d'auditors, semblava millor exigir mecanismes autònoms de control. A més de controlar l'ús dels fons estructurals, hauria servit per millorar les capacitats d'autocontrol dels governs regionals, per millorar la qualitat dels seus mecanismes democràtics. Ho vaig explicar als amics Joan Colom i Antoni Castells, que eran aleshores a les institucions comunitàries (Parlament i Tribunal de Comptes europeu).

La jerarquia d'aleshores a la DG REGIO (Landaburu, ...) no tenia encara suficient confiança en els governs estatals i regionals, i aquets governs no estàven tampoc per mesures tan "transparents". La meva proposta no va tirar endavant, malgrat anar en línia amb el què anomenàvem "capacity building". Resultat, més burocràcia ineficaç i costosa, i menys valor afegit europeu. I segueix plovent a BXL ...

Iniciativa social de renovació democràtica

Val la pena seguir aquesta experiència, des dels seus orígens, el 2004, però especialment aquesta crida d'ara per intentar influir en les eleccions angleses de 2010 ... amb propostes contra la corrupció, per una renovació democràtica !

No podem esperar massa de la nostra "classe" política, calen iniciatives ciutadanes autònomes !

(cliqueu a sobre per agrandir-la !)



link a POWER 2010

link a la POWER Commission

Pixant fora de test ?

Una militant m'increpa dient-me que, de vegades, en denunciar corrupteles, pixo fora de test, que no penso en els interessos del partit i dels militants. Aprofito la provocació per resumir la gran quantitat d'articles als diaris que aquest cap de setmana han parlat de la corrupció.

1/ el primer (ja m'excusareu) l'article a El País de diumenge, d'Enric Company, que recull idees meves penjades al blog sobre el famós Luiggi i els seus orígens. Ajuden, penso, a entendre una mica més el perquè de les seves pràctiques corruptes.

2/ el segon, una reflexió del Toni Soler a La Vanguardia del diumenge. L'acabo de criticar amb duresa per en fotre-s'en de la proposta de canvi de noms religiosos, per defensar les tradicions que marca l'Esglèsia i El Corte Inglés. Però en aquest article té raó: diu que "el problema de la clase política no se halla tanto en la minoría corrupta sino en una mayoría indolente ... y que la actitud de los corruptos no sólo es atribuible a su tibieza moral individual, sino a la fuerza de un contexto, de un paisaje, en el que se sienten amparados ..."

3/ el tercer, una reflexió (força original) des d'una perspectiva cristiana: J-I Saranyana diu que hi ha un virus en la naturalesa humana (la avaricia), que "viene de lejos, y tiene que ver con el lamentable episodio de la manzana, es decir, con el pecado original, se crea o no ...". I precisa que "no toda la corrupción es fraude al fisco, cohecho, prevaricación o tráfico de influencias. También es corrupción trabajar mal."

4/ el quart, els comentaris del Joan Majó sobre votar en blanc. Inteligent i clar com sempre, el Joan diu que no hem de mirar tant si un partit té casos de corrupció, com si aquest partit té mecanismes preventius per evitar aquests casos, i el què fa concretament quan es descobreixen. Proposa que els partits es dotin de mecanismes anticorrupció interns, però independents, per actuar preventivament. I segueix dient que "Probablemente esto no se hace por temor a que perjudique a la imagen del partido. Yo creo exactamente lo contrario. Pienso que el prestigio de una formación política aumentaria muchos puntos si actuara así y aún más si el propio partido destapara (sin necesidad de ninguna provocación externa) casos de corrupción que descubriera en sus afiliados y eliminara tanto los casos como a los afiliados ... ". Absolutament d'acord.

5/ el cinquè, el recull d'algunes opinions d'experts feta per Javier Ricou a La Vanguardia de diumenge, en el que apareix la idea que jo predico també de fa temps: la creació de sistemes de contrapoder, la meva intuició del sindicat de ciutadans !

6/ i els darrers, el comentari de Francesc Codina, a l'Avui de dissabte: "no n'hi ha prou que un polític sigui individualment honest. Cal que, a més, estigui disposat a ser implacable amb els colegues que no ho són, sobretot si són del mateix partit". Dit d'una altre manera, "Cada vez que se antepone la solidaridad gremial a la condena de hechos reprobables, o que prima el cálculo electoral, la corrupción abandona la periferia del sistema para instalarse peligrosamente en su interior" (Frente a la corrupción, editorial de El País de diumenge)

Per tant, seguiré pixant fora de test sempre que calgui.

la soledat de no pertànyer

Per entendre on som i què ens passa (a molts, a alguns ?) aquesta reflexió de l'Antoni Puigverd és clara i precisa:
(A La Vanguardia d'avui 23 d'octubre)
(cliqueu sobre el text per llegir-lo)

Iniciatives ciutadanes autònomes

Aquest dies han aparegut als media denúncies de festes extravagants a les instalacions militars americanes a Kabul. Qui les difón és Danielle Brian, promotora del projecte POGO. L'orígen, algun "whistleblower" (denunciador d'irregularitats), d'entre el personal dels governs i administracions, fastiguejat per aquests comportaments i que s'arrisca a denunciar-los.

Estirant el fil pel Google, he trobat iniciatives interessants:

- el sindicat (the union, en anglés !) americà per les llibertats civils ACLU.
M'agrada el nom, que demostra que la meva intuició de sindicat de ciutadans té sentit !
La meva proposta de sindicat ? aquí !




- el projecte POGO: Project On Gouvernment Oversight (Projecte per a la supervisió del Govern), que vol exposar corrupcions i explorar solucions !










- i un altre projecte, el GAP: Gouvernment Accountability Project, que pretén, entre d'altres objectius, empowering citizen activists !







Val la pena obrir finestres i navegar per fer-se idea de les activitats i maneres de treballar dels ciutadans dels EEUU, de les organitzacions que poden contribuïr, des de fora, a millorar la governança pública.







Per lligar caps, vaig descobrir el concepte de whilstleblower quan el Paul Van Buitenen, funcionari a la meva Unitat (1998, a la DG EAC), va promoure tot el procès de denúncies que va acabar amb la dimissió de la Comissió, el 1999 ! En els treballs posteriors de reforma de la Comissió, va merèixer especial atenció la denúncia de disfuncionaments. El resultat, els articles 22bis i ter del nou estatut dels funcionaris de la Unió Europea.

És interessant fer referència aquí a les reflexions del Joan Subirats sobre la necessària "desconfiança democràtica". Mireu la nota de maig de 2008.

Ens queda molt per aprendre a fer, a actuar. Però, sortosament hi ha camins apuntats ...

On treballar/militar per impulsar polítiques de canvi social i polític ?

La discussió de la fi de l'estiu amb el Panxo anava de militància. Tot i compartir les crítiques al funcionament del partit, pensa que cal ser-hi per fer sentir la nostra veu. Jo vaig plegar pensant en què el funcionament intern fa inútils les propostes de millora. No prima el debat d'idees, d'estratègies i de projectes: compten els petits interessos, càrrecs i carreres personals dels afiliats. Davant dels valors i dels principis que defensàvem, no hi ha criteri més important ara que l'impacte mediàtic (mediatitzat) i electoral (electoralista) de les actuacions.

Davant d'això, no es tracta de plegar o de retirar-se per l'edat (com m'aconsellen alguns amics). Cal buscar llocs o espais on treballar/militar des de fora de les estructures del partit. Hi ha hagut experiències (els Ciutadans pel Canvi !), però no s'han consolidat.

El partit i els ajuntaments promouen iniciatives de participació, però en condicions generalment condicionades. Jo vaig proposar fa temps explorar altres vies, amb un nom provocador i sense reaccions ... L'objectiu és trobar espais autònoms i mecanismes d'influència progressista per poder relligar desencisats, desubicats ... que són, diuen, milers !

El Panxo diu que si tots els que surten es quedessin ... Però per quedar-se s'ha de tenir molta moral de combat contra els (suposadament) propis companys. I no tothom té aquestes ganes d'esforçar-se desinteressadament per perdre el temps en una lluita desigual: és molt difícil fer avançar coses enfrontat a la marrulleria politiquera.

Si només es milita per millorar les coses, és fàcil i comprensible el desànim quan les dificultats i les travetes venen del teu propi camp. No desanima el debat necessari i la confrontació de posicions, que és enriquidora. Treballar per concertar consensos és apassionant. Però haver de fer equilibris entre interessos personals, esquivant mesquineries, sobrepassant fidelitats personals, enfrontant companys professionals que només pensen en els media i en les eleccions, suposa un repte sovint massa gros pels senzills militants que voldrien ser, simplement, companys !.

I el problema no és només al sí dels partits. Es un problema social, com escriu Germà Bel a La Vanguardia de dilluns 31:


... i com ja ho deien fa temps l'Antoni Puigverd (nota) i l'Oriol Bohigas (nota), entre d'altres.

Com trencar aquesta dinàmica ?

Potser el problema és que no hi ha grans projectes engrescadors, renovadors, motivadors, liderats per persones exemplars i creïbles, que generin un clima de confiança en valors assumibles, que impulsin iniciatives conjuntes de canvi i de progrés ... que quan diguin som'hi, la gent comparteixi efectivament el projecte i segueixi, s'hi apunti !

Vull recordar la nota de l'Antoni Puigverd sobre l'Obama (30.01.09)!

Però, ara per ara, el què preval és el campi qui pugui, el cuidar la barraqueta i navegar sense riscos. Perquè arriscar si anem tirant, no vivim malament ... i no estan clares les alternatives ?

El risc és que, amb la crisi, això poden fer-ho líders populistes que ens empenyin qui sap on ...

Cloaques i pantans digitals ...

Molta gent escriu i participa en els diaris electrònics reaccionant a notícies i comentaris.

Però, massa sovint, coberts per l'anonimat, les contribucions són reaccions viscerals sense interès, on es fa difícil destriar les opinions coherents i raonades, i converteixen l'espai obert en un pantà emmerdat, en una cloaca, tal com descriu molt bé el F.M Alvaro ...

Què es podria fer ? Sembla difícil corregir aquests mals usos fer alguna cosa per arreglar-ho. Els publicistes dels diaris deuen estar encantats potser pels accessos que genera aquesta participació fàcil o, també, la lectura d'aquest tipus de comentaris viscerals ...

Però pels lectors seriosos, probablement es desanimen en llegir la tercera animalada.

Establir controls o preinscripcions deu ser difícil i feixuc, i limitaria molt probablement l’espontaneïtat de les participacions. Potser la via seria recomanar i promoure la signatura de les reaccions i comentaris, com a codi deontològic lliurament assumit pels internautes o intercomunicadors. I acostumar-nos a no llegir comentaris si no semblen ben signats.

Cal pensar-hi !

Transparència municipal

A finals d'agost, el CAPGROS digital publicava aquesta notícia:

L'Informe sobre Transparència dels Ajuntaments havia estat presentat un mes abans, el 28 de juliol (!?) a Madrid.
Mirant una mica per sobre la metodologia de l'Informe, queden en l'aire algunes qüestions i el rigor general dels procediments emprats. Per tant, cal ser prudent en les conclusions (recordo tot el tinglado d'interessos dels TOP'20 hospitalaris …).

Quant a Mataró, és simptomàtic que els aspectes positius siguin els de imatge general, i els negatius els relacionats amb temes concrets i delicats: econòmics-financers, urbanisme i obres públiques, contractacions, … Insisteixo, caldria mirar les coses amb més precisió i rigor.

M'ha interessat de la notícia el conèixer l'existència de TI-Espanya, i val la pena navegar una mica per la seva web.

Unes primeres notes:
- el qui sembla apadrinar l'organització, és el conegut Antonio Garrigues Walker, mitjançant la Fundació Ortega y Gasset.
- malgrat les seves finalitats, la web de TI-Espanya no és massa transparent: no hi ha pràcticament cap informació, sembla, sobre la pròpia organització (només el Comité Ejecutivo, amb noms però sense cap referència professional … ).
- es nota un cert tufillo "madrileny", amb l'estil de redacció de les notícies i una certa obsessió per les fotos;
- la simplicitat de la web espanyola contrasta, per exemple, amb la claredat i rigor de la web de TI-France, o, fins i tot amb la modernitat de la web de TI-Grècia (en grec, de moment …)
- sense ser un exemple a seguir, TI-Itàlia té algunes seccions regionals (aquí podríem fer la secció catalana …)

Es evident que caldrà tenir en compte aquesta organització i les seves activitats en el projecte de Sindicat de Ciutadans. Algunes reflexions:
- el Sindicat hauria de ser àmpliament participat, mentre que, sembla, els "capítols" de TI els composen algunes desenes d'experts;
- TI té una principal motivació en la lluita contra la corrupció, mentre que el Sindicat hauria de vetllar per la governança en sentit ampli, tot i que la incompetència o la mala gestió també podria qualificar-se de corrupció: penso en una carta al Director del País, que ja vaig anotar aquí parlant de l'indomable ministra Alvarez el 20.12.2007 ...
- caldrà estudiar els seus principis d'intervenció,
- . . .

A seguir . . .

Predicant el Sindicat de Ciutadans ...

... a TV Mataró, el 26 d'agost, convidat, gentilment, com sempre, pel Manuel Roca i Cuadrada.

Content de poder explicar-ho a televisió. Vàrem parlar força del perquè, però potser no va quedar massa clar el què i el com.
Però la idea va.

Tant de bo ara, després de vacances, pugui seguir amb els contactes per veure si la idea qualla i podem constituir un petit nucli promotor: interessats, truqueu-me !.

Per si no sabeu de què va, mireu la carpeta corresponent, aquí a l'esquerra !

La Conferència oberta del PSC

Potser sóc massa innocent, encara, o potser vaig de massa bona fe, però em sembla una idea excel•lent. No em sembla que sigui un simple gest de màrketing per trastocar l'electorat, com sembla que tèmen alguns. Més aviat trobo curioses les reaccions d'ICV o d'Esquerra, preocupats per que l'iniciativa trastoqui els límits dels seus hortets. Perquè no ho fan ells també ?

A mi em sembla interessant, sempre, parlar, i obrir les orelles i els ulls al què passa i al què pensa la gent. La qüestió crucial és veure què farà el PSC i els seus dirigents amb el que pugui dir i proposar la ciutadania.

Excuseu la reiteració de les meves referències europees, que són les que més conec, i, moltes, em semblen encertades: la Comissió Europea es va dotar el 2002 d'unes normes mínimes per a les consultes, en les que s'obligava a difondre totes les aportacions rebudes i, sobretot, a explicar com les considerava i com les havia utilitzat. Si us interessa, aneu a veure les normes aquí.

Aquesta és la qüestió, doncs: el Raimon parla del valor d'escoltar. D'acord. Però per animar la gent a parlar, en aquests temps de desconfiança i desencís, cal poder garantir o convèncer els ciutadans que seran escoltats, que el seu esforç per fer aportacions servirà, que serà útil. I no es tracta doncs, només, de parar la orella. Per sentir-se escoltats, els ciutadans han de poder confiar en que el què diran serà enregistrat, considerat, analitzat, tingut en compte, i, d'alguna manera, traduït, si és pertinent i coherent, en actes, en decisions concretes que permetin de millorar les coses.

Jo confio en que no es tracta d'una maniobra tàctica, que l'Obiols, el Daniel Font tenen una voluntat clara d'impulsar una reflexió conjunta amb la ciutadania progressista. Amb aquella gent que, encara, com diuen que diu la resolució (no l'he trobada a la web ...), "estan disposats a donar temps, coneixements i esforç per a una causa política col.lectiva. Demanen, a canvi, implicació, responsabilitat, coherència i responsabilitat".

Sovint, a BXL, per encoratjar i forçar el pragmatisme de la gent de la meva unitat, els provocava dient: si ara entrés el Delors uns minuts, què li voldríeu dir de concret per millorar la construcció europea ? A primers del 2002, quan era Delegat Nacional (!) de la sectorial Europa del PSC, vaig preparar una nota pel Pasqual, que tenia de rebre el President Prodi a l'ocasió del Consell Europeu de Barcelona. M'hagués agradat que el Pasqual, en la intimitat, li hagués dit al Prodi: "No ens atabalin amb tants programes, accions, iniciatives, no ens facin peregrinar a BXL per obtenir 4 calés ! Concentrin esforços, simplifiquin realment els objectius i els programes, no només els formularis i els procediments."

Si vingués el Montilla a Mataró, sense formalismes ni litúrgies, si els militants tinguèssin un moment de descuit i poguèssim estar a soles amb ell, dos o tres minuts, què li diriem, concretament, per anar al grà ? Sense plorar, sense lamentacions, quines propostes concretes podem imaginar per millorar tot allò que ens frustra i desanima ?

Escolta, Pepe ...

Potser podríem fer, autónomament, entre nosaltres, dos o tres sopars amb ciutadans que voldrien però desconfien, que encara tenen una petita esperança i algunes ganes d'influir ...... per imaginar quatre ratlles de propostes pràctiques progressistes, sobre alguns temes precisos, per si un dia veiem el Raimon, el Daniel, el Miquel ... el nou Isidre o el mateix Pepe !

No una carta al reis, una carta al Pepe, propositiva, clara, precisa, concisa.

Som-hi ? Provem-ho ?
La meva bústia espera reaccions !

Sindicat de ciutadans, un nou instrument ? .. més valors !

… diu un jove amic que m'envia aquesta reflexió via mail:

Hola Pep … he mirat amb una mica de detall el powepoint amb la proposta. Em sorprèn la teva capacitat per imaginar, per dibuixar, per insinuar vies per fer les coses ... Jo crec que tot el que apuntes és molt correcte, l'anàlisi de la situació, i el nou concepte d'agent mobilitzador que proposes -el sindicat de ciutadans- podria tenir el seu sentit.

Ara bé, no crec que sigui un problema d'instruments. Si tenim un problema és més de base, és més de Valors. Ens falten conviccions sòlides, compromís, responsabilitat, tenacitat, entusiasme... i això s'ha de treballar a un nivell més profund. Cal una revolució personal de cadascú. No sé si m'explico.Una abraçada … (i em recorda l'iniciativa Valors).

Agraït, li he contestat que
… la "disjuntiva" que planteges és clàssica (pels que tenim una certa edat ...)
Però em sembla que no es tracta d'una disjuntiva valors/instruments.
En podríem parlar molt, però quan la gent té valors, què fa per incidir ? predicar més valors ? Sí, d'acord, però, mentrestant, el sistema "podreix" la gent a una velocitat molt més ràpida, i calen instruments potents per predicar nous valors. D'altra banda, els valors es prediquen amb exemples, deien.

Jo penso que la realitat és "dialèctica": l'instrument que proposo, ha de promoure, també, els valors !

--> En la diapo que parla de la problemàtica, de la democràcia adormida, recordo que, la democràcia, per ser viva i autèntica, més enllà de les regles, de les formalitats i dels procediments, ha de basar-se en una bona convivència, és a dir: en ciutadans formats, informats, adults, responsables, amb actituds obertes i constructives, que coneixen i comprenen la realitat i les problemàtiques, en l'adhesió, en l'afecció, en la consciència de pertinença dels ciutadans a la col·lectivitat, ... en definitiva, amb ciutadans amb actituds i valors socials positius.

--> I en la diapo que parla dels objectius principals del Sindicat, proposo que aquest es dediqui, també, a promoure valors democràtics i de cohesió social, començant pel coneixement, la consciència, l'autonomia, i la responsabilitat de les persones ... i seguint per la solidaritat, la tolerància, la convivència, ...

Li comento que en els dos Informes dirigits pel JMª Vallés, hi ha capítols molt interessants dedicats als "valors" !

En seguirem parlant, li dic.

Ciutadans pel Canvi, balanç d'una experiència

He rellegit el capítol del llibre del Josep Mª Vallès en que fa balanç de la iniciativa del Ciutadans pel Canvi. No és freqüent trobar exercicis d'avaluació política tan rigorosos, tan autocrítics, tan objectius i sistemàtics. A més, impressiona la serenor, la ponderació, la sinceritat, la manca de rancúnia ... malgrat la contundència de les conclusions.

Per als que busquem noves vies d'actuació militant, aquest treball és de gran utilitat.

Quan persones així, com d'altres amics, no estan ben integrades en les forces polítiques progressistes, ni en la conducció del país (com diu el Panxo), vol dir que el nostre país, i els progressistes, tenim un greu problema.

No es tracta de presentar aquí un resum de les anàlisis: val la pena llegir directament tot el capítol. El que més m'ha impactat és un cert efecte mirall: els afiliats al PSC podrien utilitzar aquestes pàgines per veure reflectida, cruament, la seva realitat, les maneres de fer, les actituds, els valors de la seva màquina, de l'aparell socialista.

La incapacitat per acollir, per cooperar, per deixar-se acompanyar per una colla de gent (entre 7 i 10 mil ?), que, tot i les seves dèries, manifesten la seva voluntat de treballar per un canvi progressista, és molt il·lustrador i clarificador ! Vallés recorda la reacció de Josep Borrell: "No podemos tener un partido para la infantería y luego los generales irlos a buscar fuera ..." (p.56). El Zapatero té altres idees al respecte, sembla.

Vallès veu que la màquina del PSC és dominada per una cultura organitzativa que tendeix a ocultar com a patologies la discussió i la diferència internes ... (p.94) i que sembla, penso jo, que vulgui tenir simplement adherits al servei d'estratègies de poder i d'utilització de la caixa pública. Te moltes semblances amb la lògica de l'església catòlica: fidels de bona fe, lleials, que es deixen guiar sense dir ni piu, disciplinats i obedients, satisfets de pertànyer a la penya, pendents de la pastanaga... creient que les raons del Senyor son inescrutables ... i indiscutibles !

Jo, innocent, fa un parell d'anys, vaig anar a explicar els meus problemes en el CSdM, al Ramon Bassas, al Miquel ICETA, ... mentre el partit menyspreava l'aportació de desenes de milers de ciutadans voluntaristes ! Em pensava ser la víctima d'una esporàdica maniobra incomprensible, crua i injustificable, i no era rés més que un petit exemple més de l'aplastant lògica dominant. Excuseu la innocent immodèstia.

De fet, i recordant vells temps, ha tornat a passar el mateix que amb els primers Ciutadans pel Canvi que vàrem organitzar a Mataró l'any 1983 . Era una iniciativa del PSC, però que funcionava amb relativa autonomia, animada per militants i no militants. L'aparell del partit (ja aleshores !), va començar a sentir gelosia, a desconfiar del què es podia dir, a témer el possible "lobby" que aquells sopars podien representar ... i vàrem acabar per desanimar-nos i abandonar l'experiència. No teníem altre interès i motivació que parlar, escoltar, reflexionar, suggerir ...

Tornant al capítol, resulten molt interessants i decebedores les referències als mitjans de comunicació (p.83). Significatives, les diferències entre els amateurs i els professionals (p.98 i 108), les consideracions sobre els llargs processos de decisió sobre orientacions i estratègia (com en els millors temps de Convergència Socialista, a mitjans dels anys '70, abans de constituir el PSC). Entranyable, la lúcida cita de Manuel Vázquez Montalbán (p.100) respecte d'aquest opni amfibi que ha estat fins ara Ciutadans pel Canvi.

Vallès conclou el capítol dient que caldria posar èmfasi en el debat i en la proposta, abandonant l'escena institucional i donant per acabada la vinculació electoral exclusiva amb el PSC, ... buscant una via més efectiva per aconseguir els objectius de fons: (1) lluita contra l'exclusió social, (2) qualitat democràtica, (3) catalanisme obert, i (4) concertació de les esquerres.

Després de la seva IX Convenció (maig 2008), els Ciutadans han adoptat 4 àrees d'acció política:

(1) federalisme, (2) món local, (3) llei electoral i (4) renda bàsica

.

Finalment, l'ex-conseller pensa que hi ha dos factors que justifiquen continuar iniciatives com la de CpC:
(1) el creixent distanciament entre la política institucional i la ciutadania del país, i
(2) l'existència d'un sector d'aquesta ciutadania que sent la necessitat de dedicar esforç i temps a una acció política que no troba ubicació adequada ni en els partits ni en les responsabilitats institucionals. Aquest ciutadans i ciutadanes que aspiren al canvi, continuaran buscant inevitablement una altra manera de fer-se sentir i de fer-se valer en el paisatge sociopolític català. Intentaran nous experiments. A la primera no va la vençuda !

La meva proposta de sindicat de ciutadans, em sembla que podria ubicar uns quants voluntaris al servei de la qualitat democràtica de les institucions i de les pràctiques polítiques d'aquest país. Veurem !