Perquè serveix un partit ? ... de quina "política" parlem ?

Aquests dies he llegit diverses notes sobre la necessària renovació del PSC. Una de l'Albert Aixalà [ link ], a la revista de la Fundació Rafael Campalans, una altre del Jaume Casanovas, i el document de la gent del nou cicle, que ja vaig comentar en una nota en aquest blog, el dia 23 de febrer.

Coincideixen aquestes lectures amb les reflexions en les que participo al Colegi i Associació d'enginyers, obligades pels importants canvis de context: l'harmonització de l'espai educatiu europeu i la liberalització dels serveis. Ambdues iniciatives són impulsades per la Unió Europea, és a dir, per una decisió concertada de tots els Estats membres de la Unió, Espanya, lògicament, inclosa.

I suposen un contrapunt a les meves escèptiques i desesperançades reflexions per fer política des de fora de "la política". Les he exposades àmpliament en notes precedents en aquest blog. Si us interessen, podeu llegir els meus "manifestos" [ aquí ] ...

Simplificant, em sembla que tant l'Aixalà com el Casanovas plantegen, de fet, millorar la maquinària de comprar vots. L'Aixalà escoltant millor el què vol la gent, per afinar i prioritzar millor el què portar al programa (un partit d'electors !), i el Casanovas per millorar els mecanismes interns de la màquina de vendre.

Aquesta preocupació per escoltar la gent és probablement una mostra més de la deriva municipalista del PSC, que ja vaig comentar en una nota del febrer ...

A la nota dels companys del nou cicle, hi he trobat, en canvi, una frase esperançadora: cal que l’organització no sigui trinxera sinó eina al servei de l’àgora oberta, del debat franc i imaginatiu, de l’acció associativa, del voluntariat, de l’activisme a la societat i a la xarxa, estimulant totes les formes de combat polític, social i cultural.

Probablement sigui el residu homeopàtic de les ilusions del primer PSC: un instrument colectiu al servei de la transformació social, solidària i progressista. Pels vells socialistes, l'objectiu era millorar la societat, les persones, la convivència. Les maneres d'actuar i els àmbits d'actuació eren diversos.

Amb el temps, només n'ha quedat, malauradament, una potent i pesada maquinària per comprar vots, per guanyar eleccions i poder gestionar la vida pública ... que, certament, ha contribuit notablement al progrés de Catalunya, no cal oblidar-ho !

Aquesta és, probablement, penso, la primera qüestió que s'hauria de clarificar. Discutir de militància sense saber per què es milita, pot suposar malbaratar esforços i generar més frustracions.

Vist des de l'enginyeria de les organitzacions, és evident que les finalitats explícites o implícites, les motivacions confessades o no dels seus membres, condicionen lògicament les estructures i les dinàmiques internes de la maquinària. Dit d'una altre manera, si no s'assumeix clarament que la finalitat del partit va molt més enllà de les conteses electorals, que les problemàtiques colectives i els àmbits d'actuació són molt més amplis que els governs i parlaments, el partit esdevé simplement una màquina de guanyar eleccions. Una màquina viciada per lògiques burocràtiques interessades. Una màquina que escup enfora la militància voluntarista i desinteressada.

Si la política la fan els "polítics", els qui tenen càrrecs públics, quin sentit té la simple militància ?

Recuperant la referència al Colegi/Associació d'Enginyers, la qüestió pertinent és: per a què ha de servir aquesta institució d'ara en endavant ? Si la resposta no és clara, serà difícil trobar les iniciatives estratègiques que facin recuperar l'esperit associatiu, que fomentin la participació activa dels companys enginyers en la reflexió sobre les seves problemàtiques per elaborar propostes de progrés.

Tornant al PSC (i als partits vocacionalment d'esquerres ...) caldria, per començar, garantir l'autonomia del partit respecte de les lògiques electorals/electoralistes, i fer incompatibles els càrrecs públics amb la direcció del partit. L'acció dels militants en els governs i parlaments ha de ser una part, important, de l'acció del partit, però no la decisiva, no la principal condicionadora de l'estratègia socialista.

El partit renovat hauria de fomentar el caliu necessari per acollir tots aquells preocupats pel progrés de les persones i de la ciutadania en general, per la millora de les formes solidàries de convivència i governança. Ciutadans preocupats per l'educació, per les manipulacions culturals i mediàtiques, per la manera d'orientar els serveis de salut, pel funcionament de la justícia, per l'economia i l'anomenat progrés econòmic i tecnològic, per les problemàtiques de l'energia i la mobilitat, ... una àgora oberta (com diuen els de nou cicle) pel debat franc i imaginatiu, per compartir experiències, per cooperar en iniciatives i actuacions que han d'anar molt més enllà que l'acció concreta dels nostres "polítics" ...

No sé com están ara les "sectorials" del PSC. Jo vaig ser dos anys "delegat nacional" de la sectorial "Europa". De fet, feia com d'assistent qualificat i voluntarista de la secretaria/eurodiputada. I a les reunions érem poc més d'una dotzena (3 o 4 joves estudiants, 3 o 4 jubilats, 3 o 4 organitzadors ... ), excepte quan feiem les misses importants amb personalitats.

Tots hem de fer política, tots hem d'actuar políticament, tothom hauria de poder orientar el seu comportament personal, social i professional des de perspectives socialistes, cap a camins de realització plena, individual i colectiva, cooperativa, justa i solidària.

És possible encara despertar ilusions i ganes de militar pel progrés, pel canvi social ?
Difícilment si s'ha de fer dins d'una màquina orientada a la compra de vots.
Hi ha alguna esperança ? Ja sento els antics companys etiquetant-me d'utòpic, de romàntic.
Potser tenen raó: malauradament sembla que tenim ja massa terra cremada ...

[AFEGIT]
El 25 d'octubre 2016 el Julio Villacorta (amb el pseudònim BERNARDO) ha deixat un comentari una mica intrigant ...
El 26, l'endemà, a la crònica de LaVanguardia del Consell Nacional del PSC surt això:

Enginyers pel futur !

Magnífica doble plana a La Vanguardia d'ahir.

Els enginyers estem fent una àmplia reflexió estratègica, obligada per la necessària adequació al nostre entorn europeu, en dos àmbits importants:

- el de la renovació de l'estructura de títols i diplomes
impulsada pel procés de consolidació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (dit de Bolònia ...),

- i el de la liberalització de l'exercici de la professió, concretada per la Directiva de Serveis de la Unió Europea,
transposada a Espanya per l'anomenada llei Òmnibus (Llei 25/2009, de 22 de desembre), i que suposa la supressió dels visats, font important de recursos pel Colegi/Associació.

En l'article s'anuncien dues iniciatives estratègiques:
- esdevenir un referent per a les empreses, per l'Administració i per la societat en general;
- crear un sistema d'acreditació professional per oferir garanties, basat en la formació i en l'experiència professional.

Segons el director general, la nostra organització ha d'esdevenir (objectius) una organització forta, integradora, participativa, influent i útil.
L'estratègia que proposa es basa en 5 elements-clau:
1/ el nou sistema d'acreditació professional basat en formació i competències;
2/ un servei de formació continua amb segell propi;
3/ unes comissions tècniques que agrupin els millors (?) professionals;
4/ garantir la cobertura de la responsabilitat civil professional, i
5/ potenciar la relació amb les empreses per ser el seu referent tècnic i industrial.

Com que participo en aquestes reflexions estratègiques, i he penjat ja diverses notes en aquest blog, em sembla interessant aprofitar aquesta difusió a la premsa per mirar de complementar les propostes del director general de l'Associació/Colegi dels enginyers industrials de Catalunya, el company Antoni Maria Grau.

Si efectivament volem:

- esdevenir un referent (no només per a les empreses, sinó també per a les administracions i governs, per a d'altres organitzacions socials i per a la societat en general),
- i agregar voluntats d'altres entitats professionals de l'enginyeria, ( . . . mireu el quadre adjunt, que cal ampliar per llegir correctament !)
em sembla que caldria complementar l'estratègia presentada amb dos elements-clau fonamentals més:

6/ enfortir els mecanismes de participació de tots els companys enginyers, no només els millors. Comissions tècniques, si, però també els grups de treball, les comunitats o les xarxes en els que ja estem treballant, i els necessaris mecanismes virtuals de consulta ràpida, àgil, senzilla i efectiva, que garanteixin la representativitat de tot el colectiu i el respecte de la seva diversitat;

7/ assegurar una governança de la institució oberta, transparent, eficient i efectiva, que afavoreixi la implicació de tots els associats, que afavoreixi el seu sentiment de pertinença, sense elitismes o corporatismes, que vetlli pel rigor i la professionalitat de les actuacions, necessaris per aconseguir la necessària credibilitat i esdevenir, efectivament, referents tecnològics i promotors d'innovacions.

N'he parlat amb el director general i em sembla que compartirà els meus suggeriments.

Per facilitar comprendre què pot ser un nou sistema d'acreditació, adjunto el link al sistema canadenc.
No sé si seria el més adequat, però segur que és una bona referència:

Ens en sortirem, segur !

Quan s'acabin les maduixes ...

Llegeixo les columnes de l'Antoni Puigverd com si fos el meu capellà laic : de bon matí, cap a les 7, obro La Vanguardia, que rebo puntualment de matinada, i busco les contribucions de l'Antoni (i d'altres com Enric Juliana, Fernando Ónega, Germà Bel, Pilar Rahola, tot i les seves neures ...), i em fan sentir com si anés a missa: unes petites reflexions inteligents, des de valors que comparteixo, i que són com unes petites estaques que em serveixen de referent pels camins que albiro cada cop més emboirats.

A la columna d'avui divendres 25, l'Antoni (el tutejo perquè sempre que li envio algun mail me'l contesta ràpidament, amicalment), recordant el poema de Josep Carner Com les maduixes, ens diu que el món s'enfonsa al voltant nostre, mentre sembla que als mandataris ja els va bé que ens quedem al jardí menjant maduixes, ... i que, de fet, a nosaltres, ciutadans, ens encanta menjar-ne (massa despreocupadament, dic jo), al jardí !

Critica els nostres governants que callen o xiulen en comptes d'acompanyar les alegries per la caiguda dels tirans amb rigorosos anàlisis de la realitat ... i de les perspectives properes: al mateix diari, l'Enric Juliana adverteix que "la lucha por el control de la mayor bolsa de petróleo del Mediterráneo apenas ha comenzado y promete ser atroz"!

Abans que s'acabin les maduixes, aixequem doncs, ben alt, el cap,

i mirem què hi ha, què ve, més enllà del nostre jardí !

Per als qui agradi la poesia, i per contribuir a la cultureta general, penjo aquí l'original de referència !











... amb uns aclariments:
- gropada: nuvolada tempestuosa congriada sobtadament
- congriada: formada per acumulació de diversos elements
- albirar: veure de lluny (alguna cosa) sense distingir-la bé.

Nova iniciativa de l'esquerra ... unida

Una Red de Convergencia Ciudadana, que proposa impulsar mesas de convergencia per aglutinar als damnificats/perjudicats per la crisi. Té un color molt conegut, i sembla más de lo mismo. Voldrien convergir però sembla que són tots d'una línia ...

... i, a la web, ja hi ha quantitat de reaccions negatives dels que es diuen més unitaris que els altres ...

En qualsevol cas, la intenció és semblant a la que propugnava la Causa Comuna de l'Obiols/PSC, ara fa un any, amb les cooperatives democràtiques o els consells cívics.







Aprofito per penjar una altre iniciativa en l'àmbit de la comunicació "social", a títol d'inventari:




Jo he proposat moltes vegades una cosa semblant: que, sistemàticament, periòdicament, els nostres presidents surtin a la tele a explicar-nos directament, clarament, on som, quins problemes tenim, cap on anem, què fan concretament ... de manera directe, sense tenir de suportar el guirigay que es monten al Parlament o al Congrés, i que només poden seguir els masoquistes molt interessats ... o els que en viuen. Calen aquestes institucions, però a la ciutadania, si us plau, pedagogia senzilla, clara, comprensible, directe, sense intermediaris !

El manifest per un nou cicle

Algunes reaccions

primera/ saludar la voluntat i el coratge del Raimon Obiols, que segueix preocupat pel PSC, per les problemàtiques socials i fent propostes concretes per dinamitzar-lo.

segona/ agrair la coherència global del document, ben estructurat, concís, metòdic.


tercera/ reconèixer la pertinença de les consideracions i propostes del punt 2. És el que més m'interessa: els militants, la militància són la base d'un partit. Penjo còpia d'aquest punt, subratllant les idees que em semblen més significatives.



La qüestió és: com aconseguir que molta gent torni a militar ? com fer per convèncer a molta gent de militar desinteressadament, de militar sense buscar beneficis personals, de militar per aportar idees i esforços, rebent només, sovint, la satisfacció per contribuir a millorar la convivència ciutadana ? com crear un ambient de companyonia, un caliu de cooperació, de respecte, de rigor, de transparència, d'exigència ética i radical contra ineficiències i corrupteles ?

Resumint, com donar sentit a la predisposició de molts ciutadans desencantats, desencisats, decebuts ... i facilitar la seva participació en activitats colectives pel progrés social, com aconseguir que tornin a fer política ?

Calen, efectivament, lideratges de tipus nou, com diu el manifest. Tindran els homes i dones del PSC la inteligència, el sentit comú i el valor de realitzar la renovació política i organitzativa necessària ?
On són, on poden ser aquests líders de tipus nou ? Em temo que la dinàmica de les darreres dècades ha cremat massa voluntats. Tant de bo hagin quedat alguns brots ... i si hi són, que em truquin !


quarta/ interessant destacar l'ofensiva retrògrada antipolítica. Aquesta és la gran batalla, penso. Totes les dificultats, totes les explotacions, totes les injustícies poden ser més o menys superades ... a partir de persones, de ciutadans, informats, formats, autònoms, conscients, emancipats.

Les iniciatives, les activitats per garantir mitjans d'informació i de comunicació al servei del progrés general són fonamentals. La necessària superació de la persistent i cínica conyeta catalana, fonamental. Les polítiques contra les supersticions i les creences, contra les tradicions reaccionàries, contra les manipulacions de la bona fe de la gent, absolutament necessàries.

Els mecanismes per millorar la governança efectiva, per lluitar contra la corrupció, per superar el formalisme de molts procediments, la promoció valenta de valors fonamentals per una convivència civilitzada ...
potser aquest punt necessitaria alguns paràgrafs més que fessin inesquivables els reptes per recuperar les formes colectives de decidir, és a dir la Política.

cinquena/ en el darrer punt, el 7, parla de l'exemple moral i d'una exigència permanent de generositat, competència i mèrit: magnífic !
A mi em costa trobar referents que pugui suggerir, per exemple, als meus fills. Em venen al cap, de cop, dos petits exemples: el Juan Alamillo i l'Oriol Batista.
N'hi ha d'haver molts més. Però no surten a les fotos.

23 F ... els feixistes encara no han perdut

Veient les actituds i comportaments de la dreta espanyola, del PP, de moltes estructures judicials, de molts mitjans de comunicació i de propaganda,
... sembla evident que la qualitat de la democràcia espanyola és relativament pobra.

I ens esperen anys durs: no sembla que la gent progressista, la gent de bona fe, els treballadors en general, disposin d'organitzacions de cooperació i de representació prou ben organitzades, prou capacitades per promoure formes de viure i conviure efectives i eficients, respectuoses i solidàries, amb dignitat ...


Per la petita història, penjo aquesta foto dels difícils anys de la transició: la nit del 23, a la sala dels lleons de l'Ajuntament, regidors i responsables de l'aparell municipal, en un ambient tens, preocupats ... un pel inconscients, potser, del què podia passar, malgrat les telefonades tranquilitzadores de l'alcalde amb la Guardia Civil ... fins la sortida del Rei a la tele.

D'esquerra a dreta, l'alcalde Majó, el Ramon Manent, el Manel Mas, el Luís Fernández (dret), el Fermín Fernández, el Josep Fradera i jo mateix, el Josep Mª Canals i el Carles Manté, asseguts, un que no conec, dret, el Pep Clofent i el JMª López i d'altres que no conec, fins arribar a la dreta, el Francesc Jou.



Aprofito per penjar algunes reflexions gràfiques sobre el cop, vist des de la distància ... i de la buidor futura !

No cal que em truqui, senyor MAS ...

Amb els companys enginyers de les administracions públiques, al si del Colegi/Associació d'Enginyers, varem consensuar una declaració / manifest sobre la necessària reforma de les administracions i de la funció pública, per una millor governança general del país.

Pocs dies abans de les eleccions de novembre 2010, vaig penjar una nota en aquest blog, explicant què diria al previsible futur nou president, el senyor Artur Mas, si em truqués, si ens truqués als enginyers demanant consell sobre aquesta problemàtica.

Predicàvem valors (transparència, rigor, eficàcia, eficiència, ...), millors maneres de fer (lideratge, coratge, competència, professionalitat, reconeixement dels mèrits, dedicació, avaluació de prestacions, ...), amb una estratègia global, coherent, integrada, ben pensada, a partir d'un diagnòstic precís dels problemes, orientada cap a uns objectius clars i convincents, i, sobretot, ben explicada a tothom, a tots els concernits, per obtenir el màxim de consens possible.

Avui el seu govern ha nomenat la senyora Bouis com a nova Directora General de Funció Pública.
Miro el què diuen els diaris, el que ella mateixa publica a LinkedIn, i el CV publicat al gencat.cat. Bàsicament:
- estudis de veterinària entre 1985 i 1990, dels 17 als 22 anys
- assessora de diputats del PP i d'ERC entre els 22 i 28 anys,
- cap de gabinet de la Delegada del Govern a Catalunya, amb 28 anys (!) (de 1996 a 2003)
- cofundadora, el 2002, amb el seu marit, de l'empresa MAPA (Media, Advertising, Publicity, Advisers)
- delegada del Govern de l'Estat a Catalunya, als 35 anys, durant 8 mesos (09.2003/04.2004)
- i des de 2004, membre de la Direcció de l’Àrea d’Intervencions i Procediment Sancionador en Seguretat Alimentària (Institut de Seguretat Alimentària), i de la Direcció de la Divisió de Vigilància i Control d’Animals de Companyia (Agència de Salut Pública de Barcelona)

(foto publicada pel Diario de Navarra el 8.09.2003)

Senyor Mas, ... no cal que em truqui. Entenc que amb un nomenament així, vostè no sembla tenir voluntat de fer grans coses. Probablement es limitarà a aplicar cures de cavall, a fer dràstiques retallades, sense massa miraments. I per això, una veterinària pot ser, ho reconec, una bona opció ...

Senyor Mas, m'ha decebut, li ho confesso. Jo he estat molt crític amb els progressistes que tenien de reorganitzar i reorientar l'administració catalana construïda pel senyor Pujol. I pensava, innocent malgrat l'edat i l'experiència, que, efectivament, vostè triaria els millors per governar Catalunya.

Senyor Mas, no és això, no és així. Quan va enviar la carta a tots els funcionaris, on els hi demanava la seva contribució per fer més i millor, amb menys recursos, em va semblar que, de tantes ganes, s'havia passat una mica. Però, par a mi, d'esperit jove encara, em sembla que és millor pecar d'ambició que de prudència. A la Comissió Europea, després de la gran crisi del '99, el nou president Prodi va dir que volia fer menys per fer millor: concentrar recursos en qüestions prioritàries. Vostè, bon patriota català, i davant la crisi immensa que tots ara constatem, vol fer més i millor amb menys.

Senyor Mas, posar la senyora Bouis a la caixa d'eines, em sembla molt poc encertat, molt poc coherent. Tant de bo estigui equivocat. Li prometo que periòdicament faré balanç, seguint la mania que se m'ha enganxat des de la meva experiència comunitària, i mirant d'esquivar la propaganda que pugui fer el marit de la senyora Bouis, el senyor Josep Martí Blanch, nomenat fa una setmana secretari de Comunicació del Govern, a l'àrea de Presidència. Coordinació, al menys, n'hi hauria d'haver ...

Quin espectacle, ... quina memòria ... sort que la primavera despunta !

... sort que la prunera del pati de casa ha florit, més que puntual !

Indicadors fiables ?

No calen comentaris, l'article del 15.02.2011, a La Vanguardia, és prou clar ...

Deixen prou en evidència el rigor i la independència dels informes del Banc Mundial
i del Foro Econòmico Mundial.
... i a l'ilustre "americanes", el mediàtic gran expert català Xavier Sala i Martín ...

Avaluant ... científicament ?

Interessant pel que té de provocadora aquesta "contra" del 16 a La Vanguardia.
Té molta raó quan parla de polítics i de periodistes !

També hi toca quan parla dels límits de l'aplicació mimètica en un país dels models que funcionen en d'altres. Aquesta era la reflexió sistemàtica en els grups d'experts que jo liderava a la Comissió Europea per concertar mètodes d'avaluació i "bones pràctiques" en polítiques d'ocupació: la importància del context cultural, polític, social ... que és determinant en molts cassos.


L'altre reflexió que fèiem era sobre el cientifisme de les metodologies utilitzades per avaluar processos socials.

Les pegues, entre d'altres:
- és molt difícil identificar i quantificar totes les variables que hi intervenen,
- és més complicat, encara, identificar i mesurar les relacions de causalitat (les liens de causalité, dèiem en francès/belga ...)
- és problemàtic poder utilitzar els resultats obtinguts: necessiten un o dos anys de treball,
- ... i quan es disposen, probablement la realitat, el context, ja han canviat que esdevenen dubtosament útils ...

























Per això, després de més de 10 anys gastant recursos i temps en pesades i lentes avaluacions "ex-post", des de 1989 amb la gran reforma dels fons estructurals, el 2000, aprofitant la reorganització general de la Comissió, el comissari Kinnock impulsa les avaluacions prèvies de les opcions possibles (l'impact assessment), en el renovat procés de concepció més rigorosa i sistemàtica de les iniciatives, programes i polítiques comunitàries.




Malgrat limitacions metodològiques, sempre presents en avaluacions socials, és molt més útil i efectiu integrar l'avaluació en el procés de concepció de les polítiques: sistematitzant coneixements i experiències, imaginant opcions alternatives, estimant costos i resultats possibles, consultant i concertant amb els principals agents, gestors i beneficiaris (els famosos stakeholders ...). Es tracta d'una manera de decidir més oberta i transparent, i potser per això és més difícil d'implantar.

Amb les avaluacions ex-post no hi ha tants riscos: quan s'obtenen els resultats, molts responsables ja no hi són, o les coses han canviat tant que sempre hi ha arguments per relativitzar les conclusions i eludir responsabilitats ...

PSC: dels fets a la oratòria ?

Em sap greu que els progressistes no tinguem una eina potent per incidir políticament, raonablement, en la nostra societat. El PSC hauria de ser, naturalment, la nostra eina. Però, malauradament, ens l'han desvirtuada. Veig moviments de recuperació, però amb escepticisme.

No és només, un problema d'idees: és, també, un problema d'enginyeria democràtica de l'organització.

Com aconseguir que la màquina funcioni correctament, obertament, útilment,
on molta gent hi trobi l'espai de reflexió, d'intercanvi, d'actuació al servei de la majoria ?

Com trencar aquesta orientació excessiva i exclusiva cap a guanyar eleccions ?

Avui he rebut propaganda de la seva escola de formació: simplificant, he trobat el programa patètic.
Potser és que s'apropen eleccions ...

El Montilla deia "fets i no paraules" ! L'escola sembla que només pensi, ara, en les paraules.

Voleu veure tot el meu BLOG ?

Quan explico a amics i coneguts que tinc (que faig) un blog, tothom diu "ah, molt bé, vale ...".
Però no s'imaginen massa (ni jo tampoc, fins ara), què és, de fet, el meu blog:
750 pàgines escrites amb reflexions, comentaris, propostes, records, emprenyades ...
que de moment tinc enquadernades en 4 tomus ben bonics, amb unes simpàtiques portades que m'ha dissenyat (pagant ...) la meva filla Maria !

Des del 2005, unes 10 o 12 notes penjades cada mes.


Ja fa uns mesos, tement que un dia, els de Google, ens tallin el servei, o que tinguin algun problema tècnic, o siguin invadits per algun hacker malintencionat ... vaig començar a recuperar les meves notes, a descarregar-les al meu PC i reformatejar-les, per poder utilitzar-les on, quan i com jo vulgui.

El "blogger" és una eina estupenda, i com a usuari estic molt content i agraït de poder-la utilitzar gratuïtament, en aquest exercici mental sistemàtic, gimnàstic, que trobo molt saludable.

És una manera senzilla, trobo, d'ordenar i d'endreçar les idees i, sobretot, de compartir-les amb la gent !



Penjo aquest requadre amb les darreres estadístiques del meu comptador SITEMETER.

Són unes dades molt modestes comparades amb les dels blogueros professionals o polítics. Però que 10, 15 o 20 persones mirin cada dia les meves notes (un centenar a la setmana ...), em fa sentir content, i una mica més útil.



Algunes vegades penso en deixar-ho, vista la grisor dominant i la manca de perspectives d'acció colectiva.
Però, de moment, segueixo !

Insòlit: enginyers okupes !

... per constatar les dificultats d'articulació amb colegues espanyols.


Quina manca de capacitat de concertació !
Quina manca de perspectives per les propostes federalitzants !

Cal prendre nota d'iniciatives i reaccions com aquesta,
per tots aquells que somníen/somniem en anar progressivament cap a la necessària/obligada independència.

Per seguir i entendre els aconteixements, el link als autonomistes/federalistes telecos catalans !

El quadre d'aniversari ... finalment !

Tenir una filla artista i dissenyadora és molt divertit i agraït !


He hagut d'esperar una mica, empenyent, pregant, petonant ...
però al final ja el tinc !

I amb una tècnica original: impressió sobre fusta !



Gràcies a tots els qui hi heu participat !

( Podeu clicar per ampliar la foto i buscar-vos )

Pobra, trista, la nostra Unió Europea ...

Fa temps que no penjo rés sobre la Comissió Europea, que sembla adormida o apartada dels aconteixements trepidants, gairebé dramàtics, sobretot econòmics.

Discretament, va fent coses: per exemple, sobre el què aquí anomenem el "fracaso" escolar, l'abandonament escolar, i que en anglès ho diuen més fi: early school leaving. La Comissió continua fen comunicacions i documents de treball predicant "bones pràctiques" ...




Però el què justifica aquesta nota són els comentaris a la premsa de dues periodistes
sobre el comportament de la Unió Europea davant de les revolucions de Tunisia i Egipte.

Deia la Soledad Gallego-Díaz, el passat diumenge dia 6, a El País:
"... pasarán los años y no habrá forma de ocultar que el papel de la UE como institución,
en esta impresionante revuelta democrática, no ha podido ser más triste ..."

I la Maruja Torres a El País semanal del 13, tan vehement i simpàtica com acostuma: