Visita al Museu del Disseny de Barcelona

Divendres 14 de maig, a les 5 de la tarda. Visita tranquila: 8 o 10 persones en total. Un edifici espectacular, pensat per sobrevolar un excalèxtric que ja no hi és, i que deu haver costat milions molts.

Volia anar a dalt de tot a veure la vista sobre els treballs de remodelació de la plaça. Impossible: la gran vidriera inclinada tanca l'auditori que, lògicament és tancat al públic, i només accessible als participants en els actes que s'hi fan.

Quina pena, quin contrast amb els nous museus que hem visitat. Per exemple, el nou Pompidou de Metz, que ofereix una visió espectacular sobre la ciutat. I per veure les vistes cap a ponent, has de tenir metre noranta ...

Malgrat tot, els espais i volums son enormes: a més dels pisos, hi ha extenses sales al subsòl. No hi vaig veure pàrking i acostar-s'hi en cotxe o moto és complicat. Els voltants però són molt agradables pels vianants, amb vistes molt bones sobre la torre AGBAR.

A dintre hi ha quatre exposicions permanents, derivades de l'origen integrador d'aquest museu: Arts Decoratives, Ceràmica, Indumentària i Arts Gràfiques. En els 4 pisos o nivells hi ha:

1/ productes dissenyats de manera funcional i agradable per a la vida quotidiana: hi ha la nostra campana de metacrilat, la meva bici plegable dels anys 60, el minipimer, llums, ...


















2/ objectes decoratius: baguls, calaixeres, capçaleres de llit, tocadors, ...

3/ vestits d'aristòcrates i senyors des del 1550 fins a avui, que mostra tots els trucs per figurar, aparentar, fer-se veure de les classes socials privilegiades ...

4/ mostres de disseny gràfic des del 1940 fins el 1980. Un espai enorme per ensenyar cartells. Segur que hi ha mitjans tecnològics per mostrar-los de manera més directe, senzilla i barata. A més, les explicacions són minúscules i separades gairebé un metre del visitant. Al realitzador li haurien de treure el carnet de grafista ! Finalment, quina llàstima que no hi hagi rés d'abans de la guerra, que no es presenti una mínima perspectiva històrica del que ha estat la comunicació gràfica, tant rica, al nostre país ...



En els espais per exposicions temporals, n'hi havia una titulada snow-water on vaig veure una parida de les meves. El seu inventor té molta més capacitat que jo per comunicar/vendre les seves idees.





En definitiva, pensant en la utilitat social d'aquest museu que devem haver pagat entre tots, el balanç és més aviat pobre. Potser per això érem 8 o 10 visitants ... I no és excusa que fos l'estiu. Tants milions per ensenyar vestits i mobiliari d'aristòcrates, quatre cartells, i molts objectes quotidians. Amb poca voluntat pedagògica del què i del perquè. Un títol molt ambiciós i enganyós per tant poc contingut. Malgrat que diuen que no han seguit la museografia convencional, sembla massa un gran i bonic magatzem d'antigalles. Una oportunitat perduda.

Sort que el catàleg és esplèndid. I que, segons la web, hi ha moltes activitats complementàries que caldria valorar.

Senyora alcaldesa, tot un repte de futur.

l'últim heroi segons l'Antoni Puigverd

... que ho explica en la seva columneta a La Vanguardia d'avui dilluns.

La penjo per mantenir viva la memòria d'aquella misèria.
Justament ara fa un any vàrem reviure la retirada, de Camprodón a Prats de Mollò [ nota ]

Un interruptor ...

Dilluns 3 d'agost, a La Vanguardia, aprofitant l'espera de la gran convocatòria electoral, Sergi Pàmies escrivia sobre l'eutanàsia.

Comentava dues o tres cartes de lectors de La Vanguardia: una d'un que no volia ser un ancià (Miquel Pucurull, del 6 de juliol), i un'altre que deia que ell tampoc, i que, sobretot, no volia ser un vegetal (Emilio Gelpi, del 12 de juliol).

Reivindicava la possibilitat de disposar d'un interruptor, i de legalitzar el dret a prémer-lo ! (com s'escriu això ?)

Com que vaig 4 cops per setmana a la Residència, estic més sensible a aquestes reflexions.
De fet, jo veig els ancians que estan relativament bé, com la meva mare. Però hauria de veure què passa als pisos de dalt ...

Curiosament, la carta d'Emilio Gelpi fa les mateixes reflexions que vaig escriure el gener de 2011 en el meu document de voluntats anticipades [nota].

Darrerament, però, considerant les perspectives econòmiques dels meus fills, estic pensant en canviar-lo: hauria d'estar disposat, segons les circumstàncies, a viure uns anys de vegetal perquè puguin aprofitar una mica la meva pensió, si la UE encara s'aguanta i la puc seguir cobrant !

Penjo també un acudit molt pertinent de le Chat: s'hauria d'allargar la vida pel mig, no per l'extrem final !

La CUP fa seva la meva proposta de doble volta !

Ahir a la tarda, al Parlament, el Quim Arrufat va fer una proposta original i no esperada per les patums convergents. Descolocats, varen denunciar "cursa de gesticulacions", mentre el president no para de fer-ne. La hipocresia habitual. Però la gent d'ERC sembla que la veu bé. Veurem com concreten possibles acords.

No sé com hi han arribat. M'encantaria saber-ho. Però, de tota manera, pensant amb inteligència i imaginació, i, sobretot, sense condicionants partidistes ni interessos personalistes, sembla fàcil arribar-hi.

Content, pensant en què, potser, les meves prèdiques han tingut ressò, vull recopilar aquí la gestació de la meva proposta de la doble volta electoral: primer eleccions consultives per comptar-nos, convocant immediatament eleccions executives o constituents per desenvolupar el procés en funció dels resultats.

Després de moltes notes al blog i al facebook, aprofitant el debat sobre les llistes i dels gestos de l'Artur Mas, després de tot el papanatisme dels "pastorets" del procés (Monegal),  vaig fer una carta a La Vanguardia, a El Periòdico i a l'ARA insistint en fer unes eleccions a doble volta.





La Vanguardia la va publicar el 8 de juny, fa just un mes. I ahir, 8 de juliol, la CUP la fa seva públicament, al Parlament.



















Recopilo aquí el meu "procés" particular:

- la proposta inicial l'havia formalitzat ja el novembre de 2014 [nota], com una carta al president, després de la seva macro-conferència posterior al 9-N. Vaig enviar-la per mail a totes les persones influents que conec. Escepticisme silenciós ...

- de fet, l'abril de 2014 havia fet unes consideracions metodològiques sobre el prusés [nota], proposant una consulta només per comptar-nos, no per decidir rés, no un referèndum. La Llei catalana de Consultes, sense aquestes finalitats "rupturistes" hagués pogut servir i deixar sense arguments l'españolisme integrista. En la nota hi ha un recull de notes precedents (des del 2006 !), especialment a partir del 2010, quan el procés pel dret a decidir s'escalfa.

- el juliol de 2014, quan el Miquel Iceta va agafar la direcció del PSC, vaig enviar-li una [nota] de propostes per sortir de la lògica del procés, i donar perspectives als socialistes radicalment raonables. Me les va agrair, i varem quedar en fer un café més endavant ...
Tal com van les coses, aquella nota pot tenir encara utilitat en el futur, si es confirmen les dades de la darrera enquesta del CEO.

- el setembre de 2014 vaig penjar una [nota] davant de l'11 de setembre i, sobretot, de les declaracions del nou dirigent socialista Pedro Sánchez. Escrivia que em semblava que no havia entès rès, però, també, que aquí, a Catalunya, el procés era ambigu i mal dirigit ...

- l'octubre de 2014 feia una [nota] insistint en la necessitat de canviar de "frame" i organitzar una àmplia consulta no referendària, i un'altre [nota] criticant la gesticulació federalista formalista i buida de la "declaración federal" feta per federalistes españols, i insistint en un necessari Pacte d'Estat sobre l'España que voldrien (ells), abans de discutir les possibles reformes en les regles del joc.

- després va venir el 9-N, vaig anar a votar amb una [papereta] pròpia, i vaig comentar els resultats en una [nota] que recuperava la imatge de la paret alta, molt alta, i, recordant que, probablement, no tenim prou forces per saltar-la. Ho reconeixia Francesc-Marc Àlvaro.

- a finals de novembre 2014 vaig fer la "carta al president", i el desembre vaig insistir en les dues voltes en una [nota] sobre PODEMOS i el procés.

- el gener 6, ja de 2015, penjava una [nota] demanant a Mas i Junqueras parar la gesticulació, acabar amb ambigüitats, i que no es caguessin a les calces, i aprofitava per clarificar la meva proposta. El 10 de gener un'altre [nota] criticava tanta conferència, tans SMS, tanta gesticulació, insistint en l'interès de la doble volta.

- el 14 de gener 2015 reproduïa un [article] molt clar de l'Antoni Puigverd demanant que no maregessin més les perdius, i, a primers d'abril 2015, denunciava en una [nota] que ens continuaven marejant, i insistia: "primer comptem-nos, després proposem estratègies. Primer mesurem forces democràtiques, després imaginem camins. No concertem rutes sense tenir una confiança raonable en la seva factibilitat".

Després, ja ve la carta i el posicionament de la CUP al Parlament.

Construint noves tradicions

El DIC de l'IEC diu que la tradició és un costum que ha prevalgut de generació en generació.
Normalment, un acte, un gest, una trobada, una activitat tenen un origen, un començament, que, en repetir-lo periòdicament, esdevé un costum, ens hi acostumem ... fins que esdevé una tradició.

Aquests dies, després de la renovació de càrrecs municipals electes, a Galícia hi ha hagut un trencament de la tradició que venia del 1669: els alcaldes de Santiago, del Ferrol, de A Coruña ... no han anat a la Ofrenda al Santísimo Señor Sacramentado per proclamar-li la seva devoció ...

Han obert una nova etapa en els costums, ara progressivament democratitzats. Amb el temps, pot ser que esdevingui una nova tradició homenatjar científics locals reconeguts, com a fet el nou alcalde de A Coruña.

Fa molt temps que discutim de les tradicions missaires. Hi ha tradicions com festejar l'arribada del hivern, de l'estiu, la nit més curta i el dia més llarg, la verema del primer raïm, etc., que tenen plenament sentit. Algunes, malauradament, l'Església les ha reconvertit en festes pròpies: Sant Joan, Nadal, la Pasqua ... i tots, creients o no, funcionem amb aquestes etiquetes cristianes: què farem per setmana santa ? Ens han contaminat els mots ...

A mesura que m'he fet gran, m'he tornat més radical respecte a les innocents tradicions catòliques: el pessebre, els pastorets, els sants i les santes. Confesso que a primers dels '90, a Bruxelles, vaig muntar uns pastorets amb la gent del Casal català. I, quan teníem 20 anys, amb el Julià Cots (que acaba de morir), organitzàvem misses del gall a Sant Bartomeu ...

Però ara ja n'hi ha prou, ja ens hem fet grandets i demòcrates.

Com pensar el tema de les tradicions ?
Doncs mirant endavant. Construint noves tradicions mirant endavant, explicitant propòsits i projectes, concertant el què volem ser, com volem viure i conviure, cap on volem anar colectiva i individualment.

Hauríem d'imaginar actes, gestos, trobades, activitats que, en anar-los repetint periòdicament, en acostumar-nos-hi, ens ajudessin, a tots plegats, a viure i conviure millor, a cooperar més solidàriament per ser més humans i més feliços tots plegats.

Pel que fa a les tradicions que tenim, les hauríem de revisar, per veure si contribueixen efectivament a millorar el projecte de vida personal i colectiva de la majoria, si contribueixin a millorar la nostra manera de ser conscients, autònoms, responsables i solidaris, si afavoreixen una millor convivència. Quina magnífica tradició la del llibre i la rosa en plena primavera !

Perquè no reconvertir la tradició religiosa i consumista dels "reis", en activitats més pedagògiques pels infants ? Hem d'estar tota la vida sotmesos a aquesta tradició que l'Església aprofita per conrear, des de ben petites, les ments innocents dels nostres fills i néts ?

Pensant en les innocents tradicions "nadalenques", i, en general, en algunes de les "tradicions" que es mantenen i fomenten des de l'escola, recupero aquí unes reflexions del Jorge Wagensberg:

- a El País del 5.04.2015 deia que "debería estar prohibido enseñar creencias.
Se puede enseñar la historia de las creencias, però no a creer en verdades por definición blindadas ...";

- a La Vanguardia del 16.05.2015, feia aquesta afirmació rotunda:



Per provocar una mica: anirà el nou alcalde a la missa de Les Santes ?
Malauradament, penso que es mantindrà la tradició.

Intentem muntar, amb imaginació, coses útils que esdevinguin tradicions en la perspectiva d'una millor vivència i convivència.

Permís per punts: una ITV mental cada 2 anys ?

Ahir a la tarda i avui he passat 12 hores en un curs de rehabilitació de conductors. Infraccions: haver passat en vermell, quan encara no s'havien posat verds, dos semàfors "peatonals" amb càmera de control (a Mataró/carrer S Antoni, 4 punts, i a Montgat/antiga nacional, 4 punts), i no posar-me el cinturó després de consultar el mapa per entrar a Granada, 3 punts.

Porto gairebé 50 anys conduint cotxe i moto, amb prop d'un milió de kilòmetres (20.000 l'any ...), sense haver provocat cap accident. Només n'he tingut tres, crec recordar.

El primer, en no poder esquivar amb la Vespa un Delfín que no havia respectat un stop al carrer València, entrant a Barcelona, el 1968. No em va passar res, només el parafangs de davant abonyegat. Però unes iaies em varen voler reanimar amb aigua del Carme i jo, esportista abstemi total aleshores, vaig quedar mig colocat ...

El segon, un cotxe se'm va empotrar darrera del meu Ford Escort perque no va veure que el semàfor es posava vermell i no va frenar, l'any 1985, al carrer Aragó.

El tercer, quan un conductor belga es va passar un semàfor vermell i se'm va empotrar pel costat de la Ford Trànsit, el 1995, al boulevard del general Jacques, a Bruxelles.

És veritat, com ha dit un altre dels assistents, que penso que soc un conductor àgil, hàbil i expert, i que vaig més aviat a l'idea que no pas mirant les boniques senyals de trànsit que coloca una guàrdia civil.

Per tant, he anat al curs amb la profunda convicció que les sancions (pèrdua de 9/12 punts del meu crèdit) han estat absolutament desproporcionades pels fets i pel meu CV "routier". M'ho han confirmat funcionaris de la Campana, que ja coneixen l'atracament infundat que suposen els dos semàfors-trampa.

No entraré ara en el tema de les multes dels 2 o 3 darrers anys per conduir un "vehicle mixte adaptable" a velocitat excessiva (+10 ó 15 km/hora ...). Espero que amb uns papers del fabricant, unes horetes de gestions i algun centenar d'euros, m'estalvii problemes en el futur. Sense tocar rés, modificant un petit codi, el meu cotxe senzill, sòlid i funcional podrà circular com tots els altres cotxes. Burocràcia coneguda.

Tornant al curs, m'ha semblat que l'objectiu és tenir-te 12 hores tancat fent-nos reflexions morals per canviar les nostres actituds al volant. Bones intencions, mètodes no massa rigorosos, molta insistència en la conducció sota efectes de l'alcool/drogues, però molt frapant el testimoni vital d'un accidentat de moto.

Jo m'he quedat amb la idea de què hi ha moltes senyals absurdament colocades, que hi ha normes que caldria modificar o flexibilitzar, com permetre les motos anar per determinats carril-BUS o pels vorals de les autopistes en determinades circumstàncies, que hi ha alguna arbitrarietat en els actes sancionadors, que potser són més efectives mesures pedagògiques que repressives ...

He penjat diverses notes en aquest blog fa anys:
- el 2007, ironitzant sobre el canvi climàtic [aquí];
- el 2008, proposant carrils més estrets per millorar els fluxes de circulació [aquí];
- el 2008, fent propostes per millorar la seguretat dels motoristes [aquí];
- el 2011, insistint en que les motos puguin passar pel carril bus  [aquí] ...

Però, probablement, els efectes generals del curs han estat positius ... tots hem sortit amb compromisos declarats, que tant de bo durin ! Jo he dit que miraré de fixar-me més en les senyals i els radars (per evitar multes ...), que faré més atenció a la conducció després de beure (no era massa conscient dels riscos, ho reconec), ... i miraré de posar-me sovint el cinturó quan vagi en cotxe.

Però em sembla que son bones les intencions per millorar la consciència i el comportament al volant. Fins i tot m'ha semblat genial la idea d'un assistent que ha proposat que tots els conductors passem una ITV "mental" cada dos anys. Un parell o tres d'hores, en grups reduïts, reflexionant i confessant-nos, conjuntament, sobre maneres de conduir. Podria ser molt útil per a la circulació i la convivència cívica.

Eibar: un xino i jo al Museoa

Dissabte dia 6 vaig sortir a les 6 del matí cap a Bera (Navarra), a buscar la Montse. 600 km, 6 hores justes. Després, jo volia anar a dormir a Eibar, però els amics de la Montse ens ho varen desaconsellar: és una ciutat lletja, sense cap interès, deien ...

Varem anar a dormir a una caseta encantadora d'uns amics, gairebé sobre l'aigua, a Deba. Perfecte.

Però després vaig convèncer la Montse que la ruta lògica de tornada passava per Eibar, i que podíem aturar-nos un moment. Flexible com és, de vegades, va acceptar. Aquest matí hi hem anat. Encauada en una vall, plena d'edificis industrials, molts de tancats, no semblava que tingués massa coses d'interès. Molts balcons amb banderes blaugranes, sobretot que ahir al vespre la burocràcia futbolera anunciés que l'equip potser encara es podria quedar a primera: l'Elx baixaria per reiterades marrulleries econòmiques i comptables !

Ens hem parat a mig poble, hem passejat un centenar de metres ... i cap al cotxe. Però en tornar, hem vist un lletreros: hi ha un Corte Inglés (!) i un Museoa. He pensat que potser tindria algun interès, i hem anat a buscar-lo. Hem preguntat a un ciutadà. Ens ha mirat amb cara de sorpresa, molt estranyat, però ens ha dit on era. En una cinquena planta d'una antiga fàbrica mig amagada.

La Montse m'ha donat mitja hora: de l'exterior, no convidava gens a entrar ... De fet, a dins, només érem un xino i jo !
M'han fet descompte per l'edat: de 3 euros a 1'50.

Però, a dins, una gran sorpresa. Moltes armes, lògicament, però també bicis, motos, màquines de cosir i de planxar, de torrar pa ... (Lambretta, Mobylette, Alfa, ...), sense oblidar la formació professional, sempre present a Euskadi. Un museu molt pedagògic, amb molta perspectiva històrica, del passat, del passat recent, del present i mirant (sospirant) cap al futur.

Molt inquietant que ells, amb tota la seva gran tradició industrial i de mecànica de precisió, no vegin clar el seu futur. Aquí els discursos més assenyats diuen que hem de recuperar teixit industrial. Difícil, ho tenim molt difícil, als països del sud de la Unió. L'economia de l'absurd, que diu el Burgaya [link].


Val la pena anar-hi !

Petites reflexions al facebook: recordatori pour mémoire

Com que darrerament penjo (breus) reflexions al facebook, tinc una mica descuidat el blog.
Per lligar ambdós canals, murs o pissarres, anoto aquí les darreres notes penjades després de les municipals del 24 de maig:

- [aquí] comentari sobre la governança a l'Ajuntament de BCN i l'independentisme: anem malament ...

- [aquí] insistint sobre la proposta de la doble volta electoral

- [aquí] proposant preguntar al Rei què li semblen els xiulets: vosté com ho veu ?

- [aquí] unes reaccions a l'entrevista a l'ETSEIB amb joves estudiants

- [aquí] comentant l'entrevista a Artur Mas, en la que es declara escèptic no intransigent ...

- [aquí] recollint propostes operatives del Joan Subirats a El País de diumenge 31 de maig

- [aquí] reaccionant a l'indigne programa sobre el "procés" després del 24.M al punt.cat de TV3

- [aquí] recollint reaccions de dos referents principals, després del 24.M: del Rafael Nadal i de l'Antoni Puigverd

- [aquí] recollint més reaccions, ara del Miquel Puig, guru convergent inteligent ...

- [aquí] reaccionant a la mesquina campanya del govern convergent per tapar resultats i mantenir el caliu ... pagant tots

- [aquí] comentant la xerrada del vigatà Josep Burgaya al Foment: l'Economia de l'absurd ...

Govern local de les entitats sanitàries

(en elaboració)

Després de la xerrada d'interpel·lació del 6 de maig, i de les moltes converses amb el Carles Forns, vaig intentar formalitzar una intuïció sobre una qüestió gairebé obsessiva en l'esquerra militant: la participació al Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme.

Per aclarir-me jo mateix he fet una primera nota de síntesi de la idea sobre governança, que hauría de servir com a "document màrtir", per afegir/retallar/canviar el què calgui. La vaig penjar al mur del facebook el 15 de maig [link]

En síntesi, em sembla que centrar la qüestió de la "participació" en exigir presència al Consell Rector del CSdM respon a una visió simple de lluita reivindicativa. Més que de participació, en el context d'unes eleccions municipals, hem de parlar de la governança dels instruments que incideixen en la salut dels mataronins.

Ara fa 10 anys, el Carles Manté i la Marina Geli, inspirats pel Joan Prats, varen intentar promoure Governs Territorials de Salut. Bones intencions, però, probablement, amb solucions complicades. Més estructures de poder que maneres de fer més efectives. Jo havia fet comentaris simplificadors sobre composició i funcionament, però en defenestrar-me el febrer de 2006, es va acabar la (meva) història.

La meva idea i proposta d'ara s'orienta a empoderar l'Ajuntament, a situar-lo com a primer orientador del funcionament del CSdM i de les altres entitats que treballen per la salut dels mataronins.

L'Ajuntament no pot limitar la seva capacitat "política" a tenir representants en el Consell Rector. L'Ajuntament ha de tenir la seva visió de la problemàtica municipal de salut, ha de ser capaç de formular objectius i prioritats, i ha de poder concertar amb el CSdM, de tu a tu, sobre bases i dades clares (en el marc de la política general del Departament de Salut), les activitats i programes de treball del Consorci i dels altres prestadors de serveis del territori, començant per l'ICS.

Caldrà imaginar les maneres i procediments que que facin compatible aquesta potestat municipal amb la necessària eficàcia operativa, i que garanteixin la necessària comprensió dels problemes i de les opcions decidides pel conjunt de la ciutadania. Cal buscar un procés de concertació estratègica més que plantejar noves estructures formals o litúrgies procedimentals. I repensar, de passada, els objectius i el funcionament del Consell Municipal de Salut ...

Un cop decidida aquesta articulació Ajuntament/CSdM i altres prestadors de serveis de salut, caldrà pensar i decidir maneres concretes de "participació" (ara sí) dels treballadors i de representants d'usuaris en el funcionament ordinari del CSdM.


Mentre feia aquestes reflexions, el Joan Subirats publicava un article interessant a El País de diumenge [link], en el que demanava, entre d'altres coses, una mica de calma per poder plantejar programes estratègics més meditats i profunds, per repolititzar la vida, per poder discutir a fons els valors i els instruments, els programes i els projectes, per poder decidir constantment ...

I, en el mateix sentit, en Cinto Amat recull al seu blog [aquí] unes recomanacions del Daniel Innerarity sobre el tempus polític, que jo he comentat via facebook [link]

Després, he penjat diverses notes al meu facebook sobre posicions d'alguns partits:

- sobre la campanya ICV [link], reivindicant més participació (d'usuaris i treballadors), i no tant noves maneres de governar (dels electes locals !). Marta Ribas ha parlat de reconquerir la sobirania en matèria de salut pública, i Esteve Martínez de mobilitzacions, de tenir un peu al carrer i un altre a l'Ajuntament. Però en el programa-marc d'ICV, el punt 180 diu que impulsaran "la governança comunitària de la salut. Vetllarem per la participació de les persones i grups en la millora de la salut, mitjançant els Consells Municipals de Salut i la recuperació dels Governs Territorials de Salut. Així com promovent la participació directa en els òrgans de govern dels centres proveïdors." En aquesta línia, proposen que la Coordinadora en defensa de la sanitat pública participi en el Consell Rector del CSdM, però no parlen de recuperar el Govern Territorial ...

- les propostes del PSC en educació [link] podrien ser un bon exemple a aplicar a l'àmbit de la salut ...

- la Marina Geli, en un acte recent a Mataró sobre l'Estat del benestar [link], no va fer cap referència a la governança dels serveis de salut del territori ...

Ampliar ... revisar programes del PSC i els d'ERC + MES

Links a notes del facebook !

Tenir dues pissarres on penjar notes, comentaris, reflexions, fotos ... és una mica complicat.
Cal pensar què poses en una o en l'altre.

Al bloc tens més extensió i possibilitats de presentació, però la difusió és més limitada.
Al "mur" o pissarra del facebook, és més senzill de penjar i la difusió és immediata.

Fins ara, tenia el problema d'interrelacionar les dues pissarres:
- des de la pissarra del facebook era fàcil donar un link a una "entrada" al blog, però no al revés;
- des del blog, no sabia com donar un link directe a una nota al meu facebook (o al d'altres !)

En alguna ocasió vaig buscar ajuda/help al tutorial del facebook, sense trobar la solució.

Avui, per casualitat, ho he trobat: de fet, en la mateixa nota del facebook,
hi ha dos "camps" que, posant-hi a sobre, et donen un link unívoc a la nota.
I clicant el botó dret, pots copiar la drecera per fer-la servir al blog ... o en un mail !

Per exemple, podeu d'anar a aquesta nota meva del facebook clicant [ aquí ]

Content, ho faré servir !

Propostes per millorar la Sanitat a Mataró

Ahir vaig anar a l'acte d'interpelació als candidats mataronins a les properes eleccions municipals, sobre la Sanitat a Mataró. Un acte amb representants de 8 partits polítics que es presenten. Érem unes 50 persones en total: 4 o 5 organitzadors, una quinzena d'acompanyants dels participants que actuaven de claca activa, 4 o 5 professionals de la salut, i poc més d'una vintena de ciutadans. Un organitzador retreia a la ciutadania mataronina remugant la seva absència ...


Molt ben organitzat per la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró/Maresme, en colaboració amb la Federació d'Associacions Veïnals de Mataró, que venen treballant fa temps al si dels moviments ciutadans per la Salut: Dempeus per la salut pública, la Marea Blanca a Catalunya, impulsada pel Parlament Ciutadà animat per l'Itziar Gonzàlez Virós ...

Ben organitzat, les tres interpelacions bàsiques eren sobre la participació al Consell Rector del CSdM, sobre el dèficit històric, el projecte de Llar Cabanellas i la situació de l'antic Hospital, i, en general, sobre la privatització i mercantilització de la salut, amb especial referència als 10 punts del Manifest de la Marea Blanca ...

La meva impressió és que, malgrat els anys i les experiències, hi ha desconeixement sobre composició, missions i funcions del Consell Rector, hi ha consens respecte de l'inutilitat de les estructures formals de participació local en les polítiques de sanitat, i es fa molta simplificació demagògica sobre els consorcis i el què vol dir públic i privat. Donava la impressió, curiosament, que només CiU tingués projecte proposant un consell assessor/senat que fos la pedrera per optar al consell Rector ...

Problema greu l'històric dèficit de l'Hospital de Mataró, i consens relativament ampli sobre el tractament financer molt desequilibrat que discrimina negativament el Maresme, sembla, respecte d'altres comarques catalanes.

Simpàtica reflexió/proposta del Tarsici suggerint que l'Església pagui l'IBI i amb els calés s'acondicioni la Llar Cabanellas ... El Carles Forns va preguntar si es comprometien a pactar per anar tots junts on calgui a reivindicar: tots varen dir que sí, alguns amb la boca petita. El de la CUP va dir que, de tota manera, la força està al carrer ...

Potser si. Però caldria potser revisar maneres de mobilitzar la gent: ahir, a la sala, érem una vintena. A fora, el carrer era buit. Valdria la pena repensar objectius, maneres, formes i estructures de participació efectiva. A nivell local, la regeneració democràtica en aquest àmbit és possible, factible i necessària !

El Consell Rector no pot servir només per fer misses formals però sense capacitat efectiva, ni voluntat, de regir el Consorci, això acabarà malament. Cal un esforç d'imaginació operativa per establir noves formes de governança. No pot limitar-se, per dir-ho cruament i amb tots els respectes, a donar l'oportunitat d'expressar-se als 8 o 10 de sempre.

Altre cop a Granada ...

... per quarta vegada: la Montse ha anat a Granada a predicar. El 2009 (1  2), 2010, 2014 i aquest any. I sempre deixa les educadores molt satisfetes i contentes. I a mi, envejant-li el poder valoritzar la seva llarga experiència professional: un luxe, li dic. Molt útil socialment, perquè ho fa des del pragmatisme inspirat en el piklerisme de Lòczy.

Tornem al Carmen de la Victòria (sobre els moros), i deixem el cotxe tancat 3 dies en un parking del centre. A l'anada, com l'any passat, multa. Aquest cop per circular a 123 qm/hora amb un "vehicle mixte adaptable" que només pot circular, diuen, a 100 qm/hora !

Ho he preguntat a la Ford i sembla que podria ser que, efectivament, m'haguessin venut el cotxe no com a familiar sinó com a furgoneta de reparto, que diu el Joan. A la factura diu que és una Kombi ... Ara, més papers, inspeccions, i calés. Responsabilitats ? ... tip de tanta burocràcia formalista i estúpida ...

Mentre la Montse predicava, vaig quedar-me al Carmen a llegir el llibre del Jose Antonio Gonzàlez Casanova regal del Joan, varem tornar a pujar i baixar per l'Albayzín, varem retrobar els argentins artesans del vidre (reez), vaig anar al Parque de las Ciencias, vaig passejar pels carrers granaínos i vaig poder veure la Feria del Libro, amb més d'un terç de llibres religiosos ...

Els vespres, a les 9, fèiem unes tapes amb els organitzadors, encantadors. Una nit varem tornar a la Alacena de las Monjas, al Realejo. Volia retrobar la Rocío, per dir-li "no te lo va a creé ... pero hemos vuelto !" Llàstima, no hi era, estava malalta ...

Els comentaris que he penjat al meu "mur" del facebook:

Mecanismes contra la corrupció local ?

El 27 de març La Vanguardia publicava una nota sobre la Conferència Municipal del PSOE a Madrid.

Ilusionat, vaig escriure al meu "mur" a facebook, que "potser m'han fet cas: el 2009 vaig enviar una nota al Miquel Iceta amb propostes concretes anti-corrupció, incloent mesures de protecció dels "whistleblowers". Em va fer explicar-les al Jaume Collboni, al Parlament, i ara, potser, el Collboni les ha fet "passar" a Madrid ..."

Adjunto l'article de La Vanguardia:

Aquests dies, he demanat al Panxo que m'envii el document resultant de la Conferència del PSOE, per veure el detall de les mesures aprovades.

I miro també el document de la Convenció Municipal del PSC.

Decepció: no hi ha pràcticament rès del què suggeria l'article de La Vanguardia.

Només una tímida proposta en el document del PSOE, per "habilitar un modelo de sugerencias e ideas para recibir propuestas de los ciudadanos, sin que se les exija su identificación personal ..." (punt 29).

En el del PSC, malgrat un lideratge més fort del propi Collboni, tampoc hi ha cap mecanisme concret de lluita contra la corrupció, ni res de la protecció dels whistleblowers dels que vaig parlar-li, i que semblaven interessar-li molt.

Llàstima: molt de compromisos étics, de voluntarisme genèric en transparència i avaluació, però pocs mecanismes concrets per prevenir la corrupció.

Qui els ha fet caure ?

Poc que avançarem ...

L'Avaluació, encara ...

El diari ara parla avui dilluns d'avaluació (p.12).

Excuseu la immodèstia, però, probablement dec ser un dels ciutadans catalans (i españols ...) que ha fet o impulsat més avaluacions de polítiques públiques. Si les ponderem en funció dels recursos utilitzats per les polítiques avaluades, és gairebé segur.

A la Comissió Europea, vaig estar uns 10 anys planificant i avaluant les polítiques estructurals comunitàries (FSE, FEDER, ...), i, després, les polítiques d'educació i cultura. A partir del 2000, formava part del grup d'avaluadors de la Comissió que varem participar a l'elaboració del Llibre blanc sobre Governança, i que varem impulsar l'aplicació concreta de les metodologies d'avaluació, en el marc de la gran reforma dirigida pel comissari Kinnock, de la Comissió Prodi.

La imatge que utilitzava per "predicar" les reformes a la Comissió ...













Des d'aquesta perspectiva, llegint l'article, sembla que aquí encara estem als anys '90, abans de la reforma dels mètodes de treball de la Unió Europea a la que pertanyem. Aleshores predominaven les metodologies ex-post, que servien ben poc per millorar la presa de decisions. La Comissió aportava milions d'euros per cofinançar avaluacions que donaven uns resultats discutibles dos o tres anys després d'acabar els plans i programes. I, sobretot, quan les noves polítiques ja havien estat decidides !

El gran canvi a partir del 2000 va consistir en centrar l'avaluació en el propi procés de planificació (avaluacions ex-ante, en dèiem). De fet, la planificació es feia en funció de l'avaluació de l'impacte estimat de diverses estratègies possibles. L'avaluació tenia d'aportar elements útils en temps útil !

El conseller Castells, en el primer govern després del pujolisme, va promoure l'anomenada programació pressupostària, (vegeu la meva nota en aquest blog), seguint una metodologia que simplificava i millorava les pràctiques comunitàries.

Però reformes revolucionàries com aquestes, només poden implantar-se i, sobretot, mantenir-se si hi ha un fort acompanyament "polític" resultant d'una clara visió i voluntat d'impulsar-les. Ni la reforma del Kinnock ni la del Castells varen durar massa, malauradament.

I sense planificació racionalitzada, no serveix de massa parlar de transparència. Sense definir bé la problemàtica, els objectius, l'estratègia decidida, els recursos a emprar i els mecanismes de "mise en oeuvre", d'execució, poc clara i comprensible pot ser una política. Saber quants diners s'han gastat és interessant, però no permet parla d'eficàcia i d'eficiència, que és el què importa !

N'he parlat sovint en aquest blog. Vaig fer-hi referència parlant en una recent Jornada sobre racionalitat i política, organitzada per Ivàlua al Palau Macaya, el 16 de març passat. Vaig fer un petit comentari al meu "mur" del facebook el 17. I ara tinc fotos de la meva intervenció ...


















Tornant a l'article de l'ara, cap referència, com ja és habitual, a l'experiència i propostes de la Comissió Europea, però fent referència a Sao Paulo, al Banc Mundial, a l'OCDE i a l'ONU, que sempre queda bé citar-los ...

El professor de la UPF diu que aquestes pràctiques "comencen a treure el cap" a Europa: home, informeu-vos una mica !

Un petit recull per no oblidar reflexions i propostes passades:
- nota (12.2008) amb links a PPT's meus sobre planificació i avaluació;
- nota (01.2009) saludant la constitució d'Ivàlua;
- nota (02.2009) parlant de transparència i rendició de comptes;
- nota (03.2011) insistint sobre avaluació i planificació.

Ens continuen marejant

Amb una certa mandra torno a comentar la ruta que segueix el procés ...

I ho faig des de la meva més radical convicció de què cal canviar radicalment la nostra relació amb España.

Convergència i Esquerra acaben de signar un full i mig de ruta per explicar el perquè de les eleccions del 27 de setembre i el que es proposen de fer si ho vol la majoria de la ciutadania.

D'entrada, ja hi ha una indefinició: com es mesurarà aquesta majoria ? En vots ciutadans o en nombre de diputats ? serà una majoria simple o de dos terços ?

El punt positiu és el que diu que aquestes eleccions "serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític ... i en permetrà l'exercici del mandat corresponent".

Tot el que ve després em sembla fantasia, si tenim en compte el que diuen les enquestes i, sobretot, si pensem en el comportament pràctic dels qui dirigeixen el procés. Quina poca competència/capacitat per elaborar propostes clares, comprensibles i unitàries !. Recordem un cop més el consell del vell Tarradellas: hauríem de mirar de no fer el ridícul ...

Tinc penjades en aquest blog 3 notes recents sobre el tema:
- una "sobre l'ambigüitat del procés", (nota), del 30 de novembre de 2014,
- una amb "Notes sobre Podemos i sobre el Procés", (nota), del 31 de desembre de 2014,
- i la darrera, "Marejant les perdius", (nota), del 14 de gener de 2015

Resumint, clamo un cop més suplicant que no ens maregin més: primer comptem-nos, després proposem estratègies. Primer mesurem forces democràtiques, després imaginem camins. No concertem rutes sense tenir una confiança raonable en la seva factibilitat.

La meva proposta de novembre de 2014 era fer unes eleccions el més aviat possible per comptar-nos.
Deixant passar les municipals de finals de maig i els mesos d'estiu, la data del 27 de setembre em sembla correcte.

Però les eleccions (consultives) haurien de servir, només, per comptar-nos, i el parlament resultant hauria de convocar noves eleccions (executives) en el termini més curt possible. Aquest hauria de ser el compromís de les candidatures que volen un canvi radical en les relacions amb España. I el seu "programa" electoral hauria d'especificar ben clarament el canvi que proposen: independència d'España, nova articulació, etc.

Amb una lògica com aquesta, no hi hauria d'haver confrontació entre independentistes, sobiranistes, nacionalistes, federalistes, etc.
Es fan unes eleccions legals per conèixer la voluntat del poble català. I punt.

Si us plau, doncs, no ens maregeu més ... la vomitada pot ser terrible !

Em fa mandra analitzar detalladament el full i mig de ruta. Al facebook he escrit que m'agradaria que professionals de la planificació estratègica en fessin una anàlisi tècnica ... i que a mi em sembla que si els autors el presenten a Science-Po a París, els diran que millor que canviïn de feina ... Valdria la pena fer una anàlisi de la claredat, rigor i precisió amb què es defineixen els passos, de la coherència i encadenament de les fases. Però em fa mandra per la mediocritat simplista que traspua.

He fet malgrat tot, quatre anotacions al text: mireu-les obrint el document clicant-lo amb el botó dret ...


Una conclusió de tot plegat: considerant que l'Artur Mas no és tonto, i sap, per tant, els límits d'aquest paper, d'aquest full i mig, el què pretén probablement és guanyar temps, anar fent, anar tirant i manant. I salvar la cara abans de les municipals. I el Boi, xiulant !