Ahir vaig estar amb un bon amic que treballa entre setmana a Granada. Molt temps sense veure'ns, però hem evolucionat, lògicament, cap a posicions semblants.
Compartim neguits i apreciacions, i ell va posar sobra la taula la possibilitat de
promoure una gran consulta, a tot España, sobre la problemàtica territorial. Em sembla molt suggerent, tot i que ja sento l'esbroncada dels inconscients obsessos que tenen molta pressa per decidir la independència catalana.
Abans de seguir haig de fer declaració de les meves visions i intencions:
- estic absolutament desconnectat sentimentalment del què anomenem España;
- no em semblen significatius els canvis reglamentistes i formals que tímidament proposen els pocs federalistes que tenen la dignitat de manifestar-se;
- no tinc cap esperança que la casta dirigent de matriu castellana ens pugui oferir un projecte nou i engrescador de convivència;
- estic per la unió lliure i concertada entre els pobles, com ho és el procés de la UE.
Però també haig de dir que,
atesa la correlació de forces realment existent, no tenim altre remei que imaginar, des de Catalunya, estratègies alternatives, tot i que no tinc massa esperances de que els nostres líders tinguin la lucidesa, el rigor ni la valentia necessària per trencar inèrcies inútils. Anem cap a unes eleccions dites plebiscitàries, i haurem de tornar a votar, amb una sola papereta, sobre les dues grans qüestions: l'articulació amb España i la governança del país.
Hem de canviar de frame,
hem de canviar l'emmarcament o l'enquadrament conceptual del debat a Catalunya. Estem obsessivament condicionats per la lògica del
dret a decidir. La majoria dels que el reivindiquen, de fet, volen la independència però no s'atreveixen a parlar clar i directe. El darrer espectacle dels crits independentistes dels alcaldes a les escales del Palau de la Generalitat és molt expressiu.
Hem de canviar de frame (mireu la
viquipèdia ...), i centrar-nos
en parlar d'una articulació radicalment nova amb España, si és possible. Discutim de la problemàtica, dels grans objectius com a pobles veïns, de les condicions de convivència, i escoltem que en pensa cadascú, arreu.
Si descartem, ara per ara, estratègies de força, caldrà, en un moment o altre, concertar solucions amb els españols. No sembla que puguem decidir lliurament, encara. Si no hem sigut capaços d'organitzar una simple consulta, podrem declarar unilateralment la independència ? Llegiu les reflexions de l'Antoni Puigverd ...
Vistes les actituds, les posicions i, sobretot, la correlació de forces en presència, fem
un gran esforç per netejar el merder actual, fem un petit pas enrere i preparem un nou pas endavant.
Deixem enrere la consulta no referendària per decidir el futur independent de Catalunya, fem autocrítica del procés seguit aquests darrers 3 anys, i proposem, reprenent la idea/proposta del meu amic,
una gran consulta a tot España: posem clarament sobre la taula el que volem concretament els uns i els altres, aquí i allà.
Excepte el PP, gairebé tots els demòcrates hauria d'acceptar aquesta idea. No parlem de trencar, de dividir, de separar: es tracta de saber clarament, democràticament, el que volem uns i altres.
Canviem la frame, l'esquema dels debats. Gairebé totes les forces progressistes estan d'acord en que el model territorial (i l'institucional, i el polític, i ...) està esgotat, en crisis ...
por unas u otras razones, diu la Declaració federalista (mireu la recent nota del 9 d'octubre).
Parlem-ne doncs a fons, entre tots, de las
razones i, sobretot, de les solucions possibles.
Tots, entre tots, a tot España. Abans de que els polítics que ens representen comencin les seves picabaralles i tripijocs, abans que surtin els politiqueros, tertulians amb demagògies populistes. Fem-nos plegats una gran foto, per donar-els-hi un mandat !.
Les forces democràtiques i progressistes haurien de proposar i liderar:
1.- una
campanya informativa curta, serena, a tots els españols, explicant les problemàtiques, els grans objectius possibles com a conjunt de pobles, les condicions d'una convivència lliure i consensuada;
2.- una
àmplia consulta d'opinió, no referendària (no hi hauria, encara, projectes a referendar), preguntant a tots els espanyols, a les diverses comunitats, què pensen de les problemàtiques i de les possibles vies de solució, a partir de les opcions bàsiques utilitzades en els baròmetres i enquestes d'opinió (vegeu la meva
nota sobre la consulta de maig de 2013);
3.- una
anàlisi posterior dels resultats, generals, però també,
especialment, comunitat per comunitat, que permeti elaborar les propostes
d'eventuals reformes institucionals i polítiques ... o
encetar altres processos més radicals sobre bases més sòlides i clares.
Un procés com aquest no pot estar condicionat pel que diu, ara, la vella Constitució. Hauríem de tenir el coratge de reflexionar colectivament on volem anar. I després, reformar lleis. No al revés. No començar el debat de reformar lleis i institucions sense haver discutit on volem anar.
