l'enginyer Comín, una referència

Després de l'ensurt de diumenge sobre la nostra predisposició a fer "saltar" les coses, he aprofitat per recuperar vells records dels meus inicis. Un de molt important: un article de l'Alfonso Carlos Comín, a la revista El Ciervo, l'octubre de 1962 !.

Jo vaig començar la carrera el 1966, amb ganes genèriques de servir els treballadors, de posar la tècnica al servei de la societat. Però com fer-ho ? En Xavier Manté em va ajudar una mica. I l'article del Comín va ser providencial per mirar de no posar-me al servei del capital, de no colaborar en l'explotació de la classe obrera ! En aquells anys, les qüestions eren així de contundents. Calia definir-se per no caure en "el falso angelismo de los que no toman partido".




L'article em va ser molt útil, i, de fet, vaig seguir un procés molt semblant al que ell intuïa " ... mientras aparecen otros caminos ":







Des dels primers anys '70 vaig començar a fer assessorament sindical clandestí, a donar classes a l'Escola Miquel Biada sobre organització del treball, després vaig escriure el meu llibre sobre l'empresa capitalista (1975), vaig participar en una experiència autogestionària en una empresa (la Roselson !), amb 700 treballadors (l'empresari havia fugit espantat per les lluites sindicals), ... i vaig coincidir amb ell, amb el Comín i amb el Josep Mª Vegara, l'Eduardo Martín, l'Arturo Moreno, el Jesús Salvador (que havien escrit l'extraordinària Guía Jurídica para Trabajadores), a l'Escola de FP del Clot, regida per jesuïtes ... fins que, a primers del 1976, vaig entrar al procés de reconstrucció de la UGT a Catalunya, com a tècnic responsable dels serveis d'assessorament !

Malauradament el Comín va morir molt jove (wikipedia), però té una fundació dedicada a promoure les seves idees.

Les qüestions sobre tècnica, tecnologia i societat, segueixen obertes, però menys cruament plantejades, sembla. Però, aviat, caldrà posar-les sobre la taula amb la contundència de l'Alfonso Carlos !

Enginyers ... terroristes ?

Un diumenge sobresaltat, després de llegir l'article (seriós) del Moisés Naím a El País. Recull les conclusions d'un article publicat a l'European Journal of Sociology, que constata que "entre los terroristas hay tanta variedad y complejidad como en cualquier otro grupo humano. En general, es poco lo que se sabe de manera irrefutable sobre los orígenes de los terroristas o sobre su perfil psicológico. Excepto que muchos son ingenieros !"

Aquesta sembla ser una dada objectiva, tot i que, aclareix Moisés Naím al final, "sobre els terroristes islàmics hi ha moltes anècdotes, prejudicis i generalitzacions estereotipades, però poques dades científicament defensables ...".

Segons els autors (Gambetta i Hertog), la mentalitat dels enginyers (ens agraden, diuen, les respostes clares i minimitzar l'ambigüitat, i som, sembla, inteligents i professionalment ambiciosos ...), es radicalitza a l'enfrontar-se amb les problemàtiques dels països islàmics.

Seria una qüestió de reacció política, diuen, més que el resultat de processos de reclutament orientats a trovar persones amb moltes competències o habilitats tècniques.

Per pensar-hi ! Diumenge a la tarda no gosava sortir de casa, per por de ser senyalat amb el dit. La gent simplifica molt, i de seguida et poden penjar etiquetes grolleres.

Pel rigor de les anàlisis i reflexions, val la pena llegir l'article sencer del EJS.

He començat a pensar, i, probablement és cert que als enginyers ens agraden les respostes clares i poc ambigües (en Joan diu que som uns caps-quadrats ...). Sortosament ! Hi ha moltes coses (aparells, processos, enginys, artificis, ...) que necessiten solucions pràctiques, precises que funcionin. No sé què passaria si dissenyéssim un motor des d'una mentalitat d'advocat, per exemple. I quan els economistes fan enginyeria financera, o els juristes enginyeria processal, generalment la caguen: en realitat fan marrulleries per complicar les coses i poder treure'n un profit no massa net ...

De tota manera, jo sempre he sigut un enginyer atípic: en acabar la carrera vaig fer estudis de sociologia del treball. El meu projecte de final de carrera (ara és material pel futur museu tèxtil !), va ser un estudi sobre les polítiques organitzatives dels empresaris del tèxtil a Mataró !

I la meva vocació era posar la tècnica al servei dels treballadors, i promoure processos autogestionaris d'organització de la producció. El llibre que vaig publicar quan era jove (1976) pretenia dotar els treballadors de coneixements tècnics per poder concertar dignament les seves condicions de treball. El meu camí professional era esdevenir un tècnic sindical expert assessor en condicions de treball, i anava bé, fins que quatre xoriços ugetistes es varen entravessar en el meu camí.

L'estiu del 2008, en aquest blog, feia aquest comentari: "Potser, els enginyers, tenim la imatge de professionals que fan bé la seva feina, pragmàtics, sistemàtics, sintètics, organitzats, lògics, calculadors, gens romàntics, realistes, ... Em sembla que també hem de ser prospectors, enginyosos, planificadors, innovadors, estrategues, animadors dels canvis tecnològics i organitzatius, motors dels canvis necessaris". (mireu la nota).

Efectivament, sempre m'han motivat les formes de cooperació, de participació, de govern compartit, i, també, motivat per l'eficàcia i l'eficiència social, els mètodes de planificació i d'avaluació d'iniciatives i polítiques colectives ...

Memorial entranyable ...

... en homenatge als represaliats pel franquisme, amb 30 anys de retard, com varen senyalar els qui varen parlar.

La crònica de l'acte, al Capgros.

Molt interessant, rigorosa i emotiva la intervenció de la Margarida Colomer, donant xifres, explicant vivències i sentiments. Miraré de trobar-la per recollir les dades quantitatives més colpidores.

Malgrat l'objectiu de l'acte, la gravetat i la impunitat de la sistemàtica, calculada i continuada repressió política, social, laboral, cultural ... ahir a la tarda no hi havia cap bisbe !
On era la jerarquia catòlica, l'esglèsia oficial ?

Debat i Promoció de les TIC ?

Rebo informació d'una Jornada sobre Tendències Tecnològiques de Futur:

En realitat és una (Jornada) de 3 hores, de 4 a 7, amb una agenda molt precisa:

- una xerrada de 15' per presentar les tendències,

- 8 exemples d'uns 10' per explicar experiències i visions des d'empreses concretes,

- i mitja horeta, 30', de preguntes.

Sense ànim de criticar, faig aquesta nota només per recordar la concepció que teníem als inicis de l'ICT (l'Institut Català de Tecnologia pels eventuals joves lectors ...), a finals dels '80, sobre les missions o funcions dels centres públics de tecnologia.

La idea era que, davant la dinàmica trepidant de canvis, d'innovacions, d'informacions ... calien estratègies (públiques) de seguiment, d'anàlisi, de valoració, que asseguressin una funció d'intermediació (des de la perspectiva de l'interès general i de la transparència), entre tota aquesta dinàmica evolutiva i els gerents, els experts i professionals potencialment usuaris de les noves tecnologies.

En les notes de treball prèvies a la creació del TIC.SALUT, el 2005, ho dibuixava així:

En definitiva, es tractava d'analitzar sistemàticament, de manera continuada i rigorosa, els nous productes, les noves eines, les noves maneres de fer, per deduir-ne tendències i perspectives útils, en temps útil, als emprenedors i professionals. Es tractava d'aportar valor afegit, d'afegir valor contrastat a les informacions i propaganda que desborden normalment els receptors.

I de fer-ho amb la participació còmplice dels concernits, en grups d'experts representatius, amb usuaris, amb productors/subministradors de solucions tecnològiques. Aquesta era la raó de ser dels instituts o centres tecnològics públics. I hauria de ser l'objectiu principal d'un Pla públic de promoció de les TIC. La Jornada citada sembla tenir menys ambició ...

Aquí ens fiem del que ens proposa la multinacional IDC. Jo desconfio d'aquests aparells, sobretot després de veure, des de la Comissió Europea, com funcionen.

Acreditació de competències TIC !

Quina agradable i simpàtica sorpresa, navegant per la web !

A mitjans del '90, a la Comissió Europea, acabat de ser nominat cap d'Unitat a la Direcció de Formació Professional, vaig predicar les noves formes d'acreditació de les competències adquirides de manera formal, no formal, informal, o treballant, per tota l'Europa (15) ! Aquest és el poster de la conferència de Dublin:

La idea era molt bona, en el marc de les propostes del Llibre blanc Ensenyar i Aprendre, de 1995. Per fomentar la formació i l'adquisició de competències entre els joves i els treballadors en general, calia, dèiem, assegurar un reconeixement d'aquesta major qualificació. I que, per obtenir aquest reconeixement (de facto o de iure ...), calia pensar en noves formes d'acreditació, complementàries a les formals, complementàries als títols que donen les Universitats i els centres de formació.

Llàstima que un expert de la Comissària Cresson va entossudir-se en promoure l'acreditació europea de qualsevol competència (matemàtiques, màrketing, ...), a distància, i sobre un suport de targeta electrònica, i això va desacreditar, justament, l'iniciativa !

Acreditar competències en l'ús de les TIC és més fàcil: la pròpia eina pot testar, aprofitant, probablement, tots els tutorials informatitzats que porten incorporats !

La iniciativa ve de lluny, doncs (mireu la nota en aquest blog, d'abril de 2007). I té altres vies, com les d'acreditació de competències i de validació de coneixements i experiències que de fa temps, també, facilita el Departament d'Educació (anar-hi).

Sense entrar en la definició dels nivells i continguts, ni en l'apreciació de la qualitat, el rigor, la pertinença o la fiabilitat de l'instrument de mesura per avaluar efectivament les competències, sembla una iniciativa interessant, que va pel bon camí !

Lloem déu ?

Confesso que em fa mandra parlar encara d'aquestes coses, mentre d'altres sismes/terratrèmols econòmics i socials fan trontollar la nostra desorientada societat ...

Però per casualitat, he trobat tres coses relacionades que penjo, per recordar-les:

1/ l'article dur de Martín Caparrós (Un dios cruel), a El País semanal del dia 7, dedicat pràcticament tot a Haití. Després de recuperar una mica d'història de terratremols (Lisboa !), i el seu impacte sobre les ideologies i religions (Rousseau, Voltaire, ...), reflexiona:

Los haitianos del mundo todavía prefieren pensar que hay un dios, aunque ese dios los condene a la pobreza sostenida y les mande, de vez en cuando, desastres espantosos; les sigue dando a cambio la ilusión de que hay un orden, un viso de justicia y, sobre todo, una opción de otra vida. Para salvar esa última esperanza aceptan un amo que los maltrata más allá de lo pensable: que los mata a miles, mezclados, sin sentido, pura cólera ciega ... El miedo no sólo no es zonzo; es, sobre todo, tan despiadadamente poderoso.

Así que, a pesar del mal despendolado –a pesar de terremotos y de hambrunas, matanzas y tsunamis–, millones siguen arrodillándose ante un dios que lo hace o lo permite. Y, para más inri, lo proclaman ... Si yo creyera que ese dios existe –si creyera que en algún lugar del infinito pulula un ente todopoderoso que no usa su todopoder para impedir estos desastres–, si yo creyera que hay un dios tan hijo de puta como para matar de un golpe a cien mil muertos de hambre, y si ese dios fuera mi dios, mi amo, intentaría protegerlo: me pasaría la vida negándolo, diciendo a todo el mundo que no hay tal cosa, que cómo se le ocurre, ¿dios?, ¿un dios?, ¿eso qué significa?

Frente a desgracias como ésta, el verdadero creyente no tiene más remedio que fingirse ateo y, quizá, viceversa. Así que hay que dudar de casi todo, como siempre ...

2/ la lletra d'una cançó (Déu, el nostre refugi, del Salm 45), en un vell vinil dels molts que estic digitalitzant aquests dies. És en un "single" de finals dels 60, del Jaume Arnella (!), dels cristians progres, i que tots cantàvem inocents, ignorants encara:

Déu es per a nosaltres un refugi i un castell, en l'adversitat hi trobem un gran auxili.
Res no temem quan la terra se somou, quan dins la mar les muntanyes trontollen.
Ja poden bramular i escumejar les seves aigües, i al seu embat estremir-se les muntanyes,
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.
(estribillo ... )
Les aigües dels canals alegren la ciutat de Déu, la mansió mes santa de l'Altíssim.
Déu és enmig d'ella, no pot trontollar; és Déu qui la socorre quan apunta l'alba.
(estribillo ... )
Veniu, contempleu les gestes del Senyor, Ell que ha obrat prodigis a la terra.
Arreu del país ha fet cessar els combats, ha fet miques l'arc, ha trossejat la llança.
(estribillo ... )
"Per fi reconeixeu que jo soc el vostre Déu, que domino els pobles, domino la terra".
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.

(Podeu escoltar la canço clicant aquí ... i veureu com té un aire d'himne patriòtic, militar, combatent ... )

3/ i, finalment, les consideracions de Gianfranco Ravasi (papable), ministre de cultura del Vaticà, a "La contra" de La Vanguardia d'avui dia 10, menys estridents que les del seu colega Munilla, però igualment ilustradores. Victor Amela li pregunta:
¿Qué lugar ocupa Dios en la catástrofe de Haití? ¿El de creador?
“Para dar respuestas, cualquiera es capaz; para hacer verdaderas preguntas... hay que ser un genio”, dijo Oscar Wilde, y dijo bien.
Ya, y yo no soy un genio, es verdad... (afegeix V. Amela)
Y yo le daré alguna respuesta: Jesús, en la cruz, gritó: “Padre, ¿por qué me has abandonado?”. Porque Dios creador decide participar de la imperfección de lo creado, Dios decide ser también víctima, sufrir y morir. Dentro de la tragedia vive también Dios ...

I Amén, al.lucinant, dic jo ! ( ... fins i tot utilitzant, aquí sí, la "l" geminada !)

La llar Cabanelles ...

... poc a poc, però avança !

Quan colaborava com a president del Consell rector del CSdM, ja en parlàvem (el 2005 !), a iniciativa de Carles Manté (numero 2 o 3 del Departament, aleshores), i amb el Jaume Clupés, per donar una orientació innovadora i humanista als tractaments lligats a la salut mental de les persones, lluny dels històrics i malaurats "manicomis" ...


Poc a poc, sembla, el projecte avança: una bona notícia !
Les obres s'iniciarán el 2012 ... miraré de mantenir el cap endreçat i equilibrat al menys fins el 2015 !

El Capgrós dóna els detalls de la presentació a Can Palauet (no n'he tingut notícia ...), i del projecte arquitectònic (... del Manel Brullet !), i de les funcions del nou centre.

Fent política amb el cul ...

... excuseu l'exabrupte !

No vull escriure massa: se'm notaria el mal humor de ciutadà desconcertat, decebut !
I no vull entrar en el fons del tema. El que trobo indignant és que malgrat que alguns membres del partit socialista parlin de pedagogia, el govern Zapatero actua com un "trilero" en el tema de les pensions (malauradament, probablement, també en d'altres ...).

Fernando Ónega, a La Vanguardia d'avui dijous, considera que estem veient (també a l'oposició !), actituds que constitueixen "una antologia del trampeo, del descaro, del oportunismo y la frivolidad ...".

Obsessionats probablement en les seves trifulgues, obliden que els partits d'esquerres haurien de tenir els ciutadans com a companys, i haurien de governar pedagògicament.
Potser no en saben més: "el Gobierno no sabe presentar sus iniciativas, que equivale a decir que no sabe gobernar" ... Governar des del què en dèiem "l'esquerra", suposa explicar, argumentar, raonar, convèncer.

Es tracta de tres passos bàsics, de manual:

1/ explicar àmpliament a la gent quin és el problema.
Tan difícil és dedicar un temps a presentar el problema de les pensions als ciutadans ? Amb tants mitjans de comunicació, tants experts comunicadors, tants gabinets d'imatge, tants analistes d'impacte mediàtic ... ningú ha pensat en explicar de manera clara i entenedora on som i quines son les perspectives ?

2/ elaborar estratègies possibles i suscitar el debat.
Cal suscitar reaccions, comentaris, suggeriments, alternatives possibles... i contrastar-les, avaluar les possibilitats/dificultats respectives, consultar representants. Debatre donant la cara, explicant.

3/ i finalment, decidir, és a dir, governar: proposar la millor política possible, buscant el recolzament polític necessari per adoptar-la al Congrés, si cal.

No sé si manca convicció democràtica, respecte pels ciutadans, capacitat de lideratge, valentia, coratge ... o és que hi ha incapacitat, irresponsabilitat, por, covardia.

Sembla que treballin amb el cul ! (i insisteixo, excuseu l'exabrupte ...)

Les crisis: com en els vells temps !

Xerrada molt interessant, que m'ha recordat els temps de les reunions clandestines parlant de democràcia i socialisme ... ahir a BCN (unes 30 persones, organitzadors de Ciutadans pel Canvi inclosos). El 60% teníem més de 60 anys, però els conferenciants ens van reconfortar recordant que hi ha molts i molts joves activats contra aquestes crisis !

Informacions i anàlisis contundents, esfereïdors: canvi climàtic, pic del petroli, esgotament de recursos, països "rics" amb greus desequilibris i problemes de salut mental, ... això no s'aguanta !
Tant de bo que, quan salti, quan peti, puguem caure dempeus !

Cal predicar aquesta nova consciència: el temps de la cobdícia, de l'egoisme, del tots contra tots en una globalització desenfrenada, té els dies/mesos comptats. No per l'acció dels ciutadans conscienciats, sinó per l'esgotament pràctic del petroli i dels recursos naturals.

Algunes anotacions:
- sobre agricultura: no té sentit l'agricultura subvencionada, però tampoc especialitzar els països "del sud" en agricultura per l'exportació.

- sobre energia: a Alemanya, el 95% de les plaques solars fotovoltaiques estan instalades en cases i edificis particulars. A Espanya, és al revés: 95% en instalacions concentrades en "horts" solars controlats per les grans empreses.

- sobre els instruments/indicadors de mesura socio-económica. El PIB ja no serveix, i cal anar definint com volem viure, i quins han de ser els indicadors de la qualitat de vida, del bon/ben viure.

- sobre el gran poder del mitjans de comunicació, condicionats per la publicitat. Cal vigilar el què es diu sobre ecologia perquè Gas Natural, Repsol, Danone truquen descaradament per que juguen amb l'amenaça de retirar publicitat. Com ho fa El Corte Inglés quan hi ha vagues en els seus centres. TV1 va emetre un programa molt de temps retingut pocs dies després de suprimir la publicitat !

- un símptoma desconegut: alguns governs poderosos estan comprant terrenys, milions d'hectàrees, com a prevenció de futurs difícils ...

El millor, comprar i llegir els llibres !

Matí simpàtic de visita a fàbriques històriques

Idea molt interessant de l'Ajuntament i del Consell Municipal del Patrimoni Arquitectònic i ambiental per visitar les fàbriques (les naus) de Cabot i Barba, Can Minguell i Can Marfà. Érem unes 30 persones: llàstima que no hagi vingut més gent !

Algunes idees:
- quina senzillesa i eficàcia constructiva: 150 anys després, amb pocs retocs, les naus són funcionals i obertes a gairebé tot tipus d'activitats !

- els responsables (arquitectes ...) de l'Ajuntament i del Consell, quin luxe poder treballar en aquesta recuperació tant digna !






- aquestes naus han acollit anys d'història industrial de la ciutat, de màquines, de feines, de producció frenètica i de crisis, de canvis, de conflictes, de creació de riquesa i, probablement d'explotació, de condicions potser dures de treball ... si les parets parlessin !

- quan funcionin, potser caldria posar-hi testimonis visuals de les activitats i dels treballadors que durant dècades hi anaven cada dia, sovint a tres torns, ... a deixar-hi la vida.

- i llàstima, em diu una regidora, que no hi ha massa diners, ara per ara, per omplir-les d'activitats ...



- jo he presentat informalment la meva candidatura a un lloc de conserge, ara que sembla que l'edat de jubilació es perllongarà fins els 67. No és incompatible la meva pensió europea amb una feina aquí;

- ... i m'he emportat un petit record de les noves tecnologies constructives: les "bales" d'unes pistoles revòlver per clavar claus !

- pels més interessats, l'esquema de forces d'aquests encavallats, amb els angles dels encaixos entre fustes:








( clicar a sobre per ampliar )

La "beatificació" del senyor Samsó

No us penseu que m'ha passat per alt el macro-show del dissabte per beatificar el senyor Samsó. Però vaig agafant una certa mandra a comentar temes religiosos. Apunto només que, anant a comprar, en passar per davant de Santa Maria, em va impressionar tot l'aparell de seguretat i d'organització: tíos durs, secs, vestits de negra, alts, prims, ... en un ambient molt diferent del que un pot imaginar en pensar en reunions de persones unides per l'amor als altres, diuen.

Sense ganes d'entrar en detalls, penjo una foto de l'acte, beneït per totes les nostres excel·lentíssimes, il·lustríssimes i laiques autoritats ...

i una anècdota explicada per la Montserrat Julió (Vida endins, Viena Editorial, 2003), que va haver d'exiliar-se després de la guerra, a Xile, amb el Winnipeg (recuperada pel Miquel Torner al seu blog)






Fa referència a la seva àvia Ramona, de qui diu que "les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai ..."

La Montserrat Julió explica que amb la seva àvia, entraven "a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent."

"Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció."

"Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític."

"Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció.
- ...Ai, fill meu (va fer ella), sóc vella i aviat me n'aniré...
El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família.
- Però, què voleu dir, mare ?
- No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó.
- No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? (preguntà el pare).
- El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams!
- Deu pams, de què?...
- Deu pams de cel, fill meu! ... "

"El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar traient-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel·lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat ... (i que el mossèn) ... imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern ..."

"L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes. Deu mil pessetes de l'any 1934 ! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular ..."

He reproduït el text traient valoracions de l'autora, per deixar el relat estricte dels fets.
Es poden fer molts comentaris. La meva pretensió ara i aquí és només anotar elements, informacions.

De tota manera, cal dir ben alt i clar que assassinar persones és un crim detestable, intolerable.
I que hem de treballar per una convivència oberta i respectuosa,
lluitant contra tot tipus de manipulació de les emocions i de les consciències.
Però els qui només pensem en valors humans, tenim el dèficit de la litúrgia: els funcionàris religiosos l'exploten "divinament" ...

Un "interface" per a usuaris d'una certa edat ...

El País d'avui publica un article sobre el "gap digital", sobre el retard, el desfasament, en que es troben determinats grups de persones respecte del procés d'evolució de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Es fa difícil seguir el ritme trepidant d'evolució, i, en molts cassos, la gent es despenja, es desconnecta, abandona. Quants amics de la meva edat, per exemple, coneixen i saben utilitzar les possibilitats de recuperar, d'enregistrar, de classificar, d'organitzar ... però, sobretot, de programar maneres diverses d'escoltar, de reproduir les cançons segons els moments i les situacions ?

Quantes persones no tenen la capacitat, la possibilitat de fer servir el correu electrònic ? A moltes de les que classifiquem com a tercera edat, tenir un petit aparell a casa per intercanviar petites idees, o per organitzar trobades els aniria molt bé per tenir propers els fills i els amics.

Però hi ha una insensibilitat cap a aquests colectius. No són raons tècniques ni econòmiques: les possibilitats existeixen, el mercat és (i serà) enorme, desbordant ! Probablement sigui més aviat per incapacitat, o per l'obsessió generalitzada de produir aparells cada cop més potents, més ràpids, més petits i que poden fer més coses.

Amb aquestes idees al cap llegeixo l'article i penjo el dibuix de Luís F. Sáez, que m'ha semblat molt suggeridor.

I aprofito per recuperar una vella proposta meva, de fa ja més de 6 mesos ..., enviada al genial programa Suc de Coco. Malauradament, la proposta va arribar quan ja tancàven el programa ...

El feien a Catalunya Ràdio, ideat, dirigit i presentat per Xavier Solà, i aturat, inexplicablement, el juliol de 2009, malgrat ser guardonat pel Col·legi i l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya !

La meva proposta començava constatant, efectivament:
- les capacitats i possibilitats creixents dels ordinadors i de la xarxa d'intercomunicació (internet), amb costos decreixents, i l'augment continuat de serveis que s'ofereixen a través de la xarxa, i la seva utilització cada cop més extesa ...
- ... però l'existència de grups, de colectius importants (la gent gran, però també la no tan gran ...), que no saben utilitzar les grans possibilitats i oportunitats que aquestes tecnologies ofereixen.

Mireu si enteneu aquest simpàtic i simptomàtic exemple ...

Probablement les raons són diverses, però una és molt clara: les eines disponibles, els sistemes existents, els "interfaces" home-màquina, són massa complexes i difícils d'utilitzar per a determinats grups. Només cal veure la sofisticació relativa de les eines de tractament de textos, que tenen possibilitats extraordinàries, sovint poc utilitzades per la majoria, o la complexitat, també relativa, dels programes per escriure i rebre correus electrònics, els "e-mails" !

Com a objectiu, es tractaria de recuperar gent, d'evitar que els adults poc predisposats a utilitzar aquestes eines, i especialment la gent gran, quedin despenjats d'aquest progrés, quedin aïllats, incomunicats, malgrat les possibilitats tecnològiques realment existents.

No hi ha, efectivament, cap limitació tècnica o econòmica: és una qüestió d'entendre el problema (senzill), imaginar les solucions (fàcil), ... i posar-hi voluntat.

Concretament, es tractaria de desenvolupar una aplicació extremadament senzilla i fàcil d'utilitzar, que permeti fer exclusivament les funcions més elementals que una persona pot necessitar, per exemple, intercomunicar-se.

Caldria desenvolupar un programa intermediari ("interface"), que faci de pont entre l'usuari inexpert i els programes bàsics d'intercomunicació, vetllant, sobretot, que la interacció, la operatòria, els continguts de les pantalles, les icones, ... garanteixin l'accessibilitat, la visibilitat i la facilitat d'ús. Les pantalles tàctils, cada cop més barates i precises, i els teclats simplificats dels netbooks actuals podrien ajudar-hi força.

Una iniciativa com aquesta permetria:
- millorar concretament la qualitat de vida de les persones usuàries;
- facilitar la creació d'algunes empreses per a la creació, comercialització i suport a la utilització d'aquestes petites eines tranquiles i segures;
- estimular la oferta de nous serveis específicament orientats/pensats per a aquests nous usuaris inexperts però, probablement, curiosos i motivats per no deixar passar el tren digital !

Aquí la teniu: una bona idea gratis !

Per una cultura general innovadora

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'intercanviar idees amb responsables del Tecnocampus Mataró/Maresme. Interessants les reflexions, i molt motivades les persones.

Entre d'altres reaccions i comentaris, els meus suggeriments/propostes varen ser:

1/ la ciutat/comarca hauria de pensar en disposar d'una capacitat organitzada, sistemàtica, per seguir els canvis crítics que estem vivint i de deduir-ne orientacions concretes per a la definició de les polítiques locals.
Potser una petita "cèlula de prospectiva" permetria observar tendències, experiències, i ajudar a adaptar-nos als nous paradigmes que, sembla, es dibuixen a l'horitzó.
Per exemple, repensant els conceptes clàssics de competitivitat/innovació i dirigint els esforços cap a la millora de l'eficàcia/eficiència dels productes i processos, la productivitat, la utilització racional de materials i energies, la millora de la seva utilitat social real, ...

2/ aprofitar la intuïció dels seus responsables sobre la necessitat de gestionar el talent, el coneixement disponible, per fer-ne una "pota potent" de l'estratègia global innovadora del Tecnocampus (les altres tres potes: 1/ formació universitària, 2/ projectes de recerca/innovació, 3/ promoció i suport a les iniciatives emprenedores i a les activitats empresarials).
Es tractaria d'imaginar activitats de promoció general del talent, del coneixement i, sobretot, d'una cultura innovadora, capaç de superar inèrcies i resistències als canvis, al servei d'una colectivitat més equilibrada, cohesionada, més ben organitzada, més capaç de viure bé i de manera sostenible.
Precisament avui, en un article a El País/Negocios (p.19), Juan Mulet (Cotec) recull algunes de les directrius que prepara l'OCDE per implicar a tota la societat en el procés de creació i d'utilització del coneixement per el desenvolupament econòmic i el progrés sostenible:
- augmentar la capacitat dels ciutadans de participar en totes les dimensions de la innovació,
- reforçar el marc institucional i administratiu per eliminar obstacles,
- estimular els fluxos de coneixements i el mercat de tecnologies,
- buscar solucions innovadores als grans reptes de la humanitat,
- inculcar l'esperit innovador en totes les formes de governança de la societat.

3/ més concretament, constatant que:
- els professionals, les persones, els treballadors, els ciutadans en general, estem sotmesos a una dinàmica trepidant de canvis tecnològics, econòmics, socials, culturals ... que estem inundats, desbordats per un allau de dades, informacions, coneixements, productes, eines, serveis, ...
- que és difícil assimilar, apreciar-ne el seu interès real, ... o descobrir-ne les manipulacions, que és complex explotar-ne adequadament totes les seves potencialitats,
- que estem tots enfrontats als riscos de quedar "despenjats", obsolets, d'afavorir "gaps" entre colectius amb diferents/desiguals capacitats d'adaptació,
- que estem massa condicionats, sovint, per resistències als canvis, per inèrcies socials i culturals, per valors que poden esdevenir "caducs" ...

... el Tecnocampus Mataró/Maresme podria assumir (com a "pota potent"), com a un dels seus objectius generals/principals, acompanyar, ajudar, recolzar els professionals, els treballadors, els ciutadans ... i les persones en general (especialment determinats colectius !), a "navegar" per aquestes aigües turbulentes, a poder seguir, aprofitar i conviure les possibilitats i oportunitats que ofereixen les noves realitats tecnològiques, econòmiques, socials i culturals.

Per fer-ho, el TCM/MM podria fixar-se com a objectius específics:
- identificar i superar els "gaps", recolzar colectius/grups de persones que tenen dificultats per seguir i adaptar-se als canvis;
- assistir, donar suport, formar, actualitzar coneixements, competències, capacitats, ...
- facilitar l'intercanvi de problemàtiques, d'experiències, organitzar el debat entre professionals per contrastar, apreciar, valorar, noves tecnologies, nous materials, noves organitzacions, nous valors/criteris ...
- catalitzar activitats cooperatives de vetlla, de prospectiva tecnològica i social ...
- identificar, racionalitzar, coordinar, integrar, ... potenciar la oferta ja existent a la ciutat/comarca, d'aquest tipus de serveis tecnològics i de formació per a les persones.

I més concretament, tot això es podria fer mitjançant activitats com ara:
- formació tecnològica bàsica, modular, adaptada a les necessitats de determinats colectius ...
- activitats informals, obertes, flexibles, (esmorzars, cafès, ...) per compartir inquietuds i experiències entre professionals i experts, entre joves i sèniors, ...
- formació específica tecnològica, econòmica, jurídica, ... a professionals per actualitzar coneixements, competències, capacitats sobre tecnologies, materials, processos, polítiques, legislacions, ...
- serveis individuals/personalitzats (bilan de competències, informació i orientació professional, coaching, ... ) (estudiant possibles formes de pagament ?)
- serveis de interrelació/intermediació oferta/demanda, oferta de llocs de treball, oferta de talent (!)
- comunitats/grups i sessions de treball, jornades, seminaris especialitzats
- ...

El TCM/MM hauria de disposar com a recursos propis, de:
- eines potents però fàcils d'utilitzar per intercanviar i cooperar virtualment ...
- animadors que "reguin" i que estimulin la seva utilització ...
- espais oberts informals (cafeteries per intercanviar, debatre, compartir, ...)
- espais adequats per a congressos, reunions, jornades, ...

4/ Com a idea a explorar, em va semblar interessant, innovador, pensar en les possibilitats d'un organigrama "mixt" com ara aquest:


(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo ...)

BCN 2004 ... i ara 2022 ?

L'Antoni Puigverd va publicar dilluns 18, a La Vanguardia, un article dur contra la ideologia que anomena el "pensamiento barcelona", i que ja sembla, diu, un "chicle mil veces remasticado" ...

Es pregunta si "en estos tiempos agrios, dominados por una tremenda crisis y por un avinagrado escepticismo, ¿puede de veras alguien creer que la ciudadanía está dispuesta a festejar sueños?", si " en este áspero y desconcertante presente presidido por el óxido de las ideologías y el desapego hacia la cosa pública, ¿puede alguien creer que los barceloneses están dispuestos a recuperar el ingenuismo de la mascota Cobi?".

Reconeix la gran aportació de l'iniciativa olímpica, però carrega fort contra el Fòrum 2004 "en el que llegó a vocearse literalmente el propósito de cambiar el mundo".

Pensa que "aquel triste final exigía una autocrítica y un cambio de rumbo que nunca llegaron. Dibujar escenarios de Peter Pan para conjurar el malestar presente revela que la ideología barcelonesa ha quedado atrapada en su propio cómic".

No m'entusiasma la idea d'uns Jocs Olímpics d'Hivern, a Barcelona, però, sobretot, no m'agrada postular contra Jaca/Zaragoza. Sembla que han mamat i assumit tant la ideologia de la competitivitat, que no saben imaginar altres maneres d'actuar, basades en la cooperació, la coordinació, la concertació ... Cadascú a la seva, i que guanyi el més competitiu !

Aquesta actitud individualista, egocèntrica, la vaig viure i constatar el 2002, durant els treballs de preparació del Fòrum del 2004. Jo encara era a BXL, a la DG d'Educació i Cultura, i em semblava que la iniciativa podia aprofitar-se per teixir ponts estables entre BCN i les polítiques culturals de la Unió Europea.

Vaig parlar amb el "cabinet" de la Comissària Reding (escèptics, desconfiats, ...), i vaig preparar una nota sintètica i (gràcies a la Mercè Grau !), vaig poder entrevistar-me amb diversos directius (Ferran Mascarell, Jordi Oliveras, Mireia Belil ...), però vaig constatar més aviat incomprensió, ignorància, indiferència, desinterès, manca de visió i d'obertura estratègica a d'altres realitats i dinàmiques que no fossin les del seu propi i petit joguet ...

Aprofito l'ocasió per penjar un link a la petita nota que vaig preparar per les entrevistes.

Consideracions sobre Haití

El Panxo (de fet, Francisco López Romito), amic de més de 30 anys, m'envia des de Madrid comentaris sobre les consideracions del Moisés Naím. Sempre rigorosos, radicals, encertats. El què proposa coincideix amb el què varem concloure tornant del Senegal: més que diners, alguns països necessiten estructures de governança eficaces orientades efectivament al seu interès colectiu. I pensàvem en un Programa de Cooperació amb milers de "civil servants" (administradors, arquitectes, enginyers, policíes, lampistes, mestres, advocats, ...), que el Panxo presenta, de fet, com a un "bon govern colonial" sota la responsabilitat de les Nacions Unides ...

Diu el Panxo:

Estoy muy de acuerdo con Naïm sobre Haití, como ejemplo paradigmático de situaciones que se repiten a lo ancho del mundo. Este fenómeno de las ONG’s (OPG - Organizaciones Para Gubernamentales) responde al intento de los Gobiernos de desobligarse de sus responsabilidades a nivel mundial y dan oportunidad a gentes bien intencionadas para que puedan quedar bien con su conciencia solidaria.

Pero ya hay suficiente experiencia para sacar la conclusión que así no se resuelven los problemas. Naïm, en su tercera consideración, señala la falta de Gobierno y una administración que le sirva de instrumento necesario para poder enfrentar la situación, no sólo la excepcional del terremoto sino la endémica, y, aquí, reside el verdadero problema. Esos países como Haití con doscientos años de independencia (fue una de las primeras revoluciones triunfantes del siglo IXX en Latinoamérica) han llegado a una situación que la diplomacia internacional define en términos de “Estados fallidos”.

Cuáles son los signos distintivos:
- deterioro radical del territorio (deforestación masiva y desertización) que limita las posibilidades de encarar desarrollos agrícolas más accesibles para la capacidad de producción de la población y que pudiese atender las necesidades de alimentación de la gente;
- monoproducto exportable que en el caso de Haití no existe pero que en otros países supone un enclave desconectado del resto de la economía y la sociedad;
- inexistencia de infraestructuras de comunicaciones, de almacenamiento, tratamiento y distribución del agua, ...
- inexistencia de sistemas e infraestructuras de salud y educación;
- tasas de analfabetismo (total y funcional) del 90% o más;
- escasísima población con educación o formación para gestionar la administración pública y los servicios básicos, amén de dirigir actividades económicas de acuerdo con los requerimientos tecnológicos y organizacionales aceptables;
- grupos minoritarios dueños de los recursos, las actividades económicas principales y el poder político mediante sistemas basados en el clientelismo, la corrupción y la impunidad más escandalosa.

Todas las experiencias de “cooperación y/o ayuda”, importantes en su volumen como el caso de Haití, terminan en fracaso pues no se dan los prerrequisitos de una administración que pueda canalizar y gestionar las ayudas, así como un sistema político corrupto que convierte los rituales de la democracia representativa en una farsa que les sirve de legitimación para el saqueo, en beneficio propio, de las ayudas internacionales, y el mantenimiento ad calendas del desastre.

Con el avance de la globalización y la terminación de la guerra fría que ha dado motivo a tantas y tan enfáticas apelaciones al multilateralismo y la gobernanza mundial, cada vez me convenzo más de la necesidad de poner en ejecución eso del Gobierno Mundial para encarar estas situaciones.

No hay más remedio de intervenir por parte de las Naciones Unidas con una administración propia que se haga cargo del país con la misión de reconstruirlo o, como en Haití, construirlo. Un órgano que se encargue de poner en marcha todas las acciones necesarias desde los caminos, las escuelas, los servicios sanitarios y la agricultura, hasta la policía y la creación de las instituciones judiciales, administrativas y al final las de gobierno.

Sé que dada la experiencia histórica del colonialismo, esto puede ser tachado de “neocolonialismo eurocentrista”, pero la instauración de la democracia (nunca la hubo) no puede sustentarse en un país de pobres gentes analfabetas y hambrientas que han seguido viviendo en condiciones sociales de servidumbre económica y política. A medida que se va elevando el nivel de educación y formación de la gente y se ponen en marcha los servicios y actividades productivas, se puede y debe ir estableciendo fórmulas de participación efectiva, pero siempre bajo la dirección y control de la Administración ONU.

Después, y desde abajo arriba, vendría el tiempo de iniciar los procesos de elección democrática de los representantes políticos, desde los Ayuntamientos hacia el nivel nacional ...

Curiosament, el president senegalès, Abdoulaye Wade, segons La Vanguardia d'avui (p.10), proposa crear un nou país al continent africà per acollir els haitians que vulguin tornar a l'Àfrica, d'on varen ser arrencats com a esclaus els seus avant-passats. Apela a la responsabilitat dels països colonitzadors per fer-ho, i cita l'exemple de Libèria, creat, sembla, pels Estats Units, al segle XIX, per ubicar els seus afro-americans amb ganes de tornar ...